Una societat culpable?

És molt fàcil donar les culpes sempre als altres. Una mostra n’és el darrer cas de violència social que ha tingut lloc als Estats Units. El jove estudiant asiàtic, que va disparar sense gaires contemplacions als seus companys d’Universitat i a tots els que es va trobar pel camí, va deixar una nota donant les culpes de tot a la societat. Però, és la societat la culpable?

Certament no vivim en la millor de les societats possibles. La nostra societat té moltes mancances i punts discutibles, i fins i tot rebutjables. Ara bé, aquest no és un motiu de pes que justifiqui certes accions violentes indiscriminades. Començar a matar al primer que se’ns creua pel davant, no soluciona absolutament res. També, es pot protestar pacíficament i en moltes ocasions amb més bons resultats.

Les accions es poden explicar de moltes maneres. En tota acció s’han de tenir en compte els motius personals, les raons que les justifiquen i les intencions que es tenen per dur-la a terme. L’acció del jove estudiant es pot explicar per molts motius: estava enfadat, volia venjar-se del que ell considerava una situació social d’injustícia... Amb quina intenció? Doncs, podria ser per protestar, sortir als diaris, fer mal... Però, si analitzem la situació des d’un punt de vista extern, una de les raons més probables és que el jove patia un trastorn psicològic greu. La qüestió, potser més important és quina era la causa d’aquest trastorn. Havia estat la societat qui l’havia provocat?

Mentrestant llegíem a classe L’utilitarisme de J.S. Mill:

“La persona es diu per a ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar: per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat?

Si el punt de vista adoptat per la filosofia utilitarista sobre la naturalesa del sentit moral és correcte, aquesta dificultat es presentarà sempre, mentre les influències que formen el caràcter moral no hagin rebut del principi el mateix suport que han rebut d’algunes de les seves conseqüències –fins que gràcies al millorament de l’educació, el sentiment d’unitat amb els nostres semblants (i no es pot negar que això és el que va intentar Crist) es trobi tan profundament arrelat en el caràcter, i per a la consciència formi part de la nostra naturalesa tan íntegrament com ho fa ordinàriament l’horror al crim en joves ben criats.”