Les virtuts cíviques actuals

El dia 13 de març es van fer a Girona les IV Jornades d’Educació en Valors organitzades per  la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona i Senderi Educació en Valors, amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. En la presentació i cloenda de les jornades dos filòsofs: Josep-Maria Terricabras i Manuel-Reyes Mate. En les diferents comunicacions hi havia professors de diverses àrees, però no de filosofia. Es van tractar temes com els de convivència, els valors, participació i democràcia, entre altres. Molts d’aquests temes són els que es tracten a les assignatures d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans a tercer d’ESO i Educació Eticocívica de quart d’ESO (assignada preferentment al professorat de filosofia). Vaig fer la meva inscripció abans de conèixer el programa complet, després em vaig adonar que potser m’havia equivocat de lloc. En els tallers de la tarda i en la conferència de cloenda de Manuel-Reyes Mate no hi vaig saber veure cap docent de filosofia. Curiós, o no?

Manuel-Reyes Mate va explicar l’origen del concepte de virtut com a necessitat social que facilita la convivència humana. Una de les primeres referències es trobarien en el diàleg del Protàgores de Plató on es narra el mite de Prometeu. Al final els Déus proporcionen als humans les virtuts cíviques de Justícia i convivència per a que no es matin entre ells. Aquestes virtuts, però, han anat canviant amb el temps. En la il·lustració en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 es dóna prioritat a la igualtat i a la llibertat. Més endavant s’afegirà la fraternitat per a deixar clar que la igualtat i la llibertat han de ser per a tothom.

Segons Manuel-Reyes Mate avui en dia són necessàries unes altres virtuts: la tolerància i la responsabilitat. Per explicar en què ha de consistir la tolerància es va referir a una obra de teatre de Lessing: Nathan el savi. En aquesta obra intervenen tres personatges: un musulmà (Saladino), un cristià (templari) i un jueu (Nathan). Tots tres es creuen posseïdors de la veritat en exclusiva. Aleshores Nathan explica la llegenda dels 3 anells en la qual s’explica com un pare a punt de morir no sap a quin dels seus tres fills donar l’anell màgic familiar que proporciona virtut a qui el posseeix. Al final decideix fer-ne còpies i donar-ne un a cadascun. Un cop el pare mort, cadascun dels fills es pensa que només ell té el vertader i es baralla amb els altres per demostrar que té raó. Finalment van a consultar a un jutge savi que els demana viure de manera virtuosa per a que els efectes de l’anell es facin realitat.

En la història de Nathan el savi es reflecteixen els tres principis de la tolerància: a) abans de diferents tots som iguals; b) el principi de veritat és el reconeixement dels altres; c) ningú té la veritat en exclusiva. Aquestes idees predominen en l’Europa del segle XIX fins l’aparició dels nacionalismes excloents que promouen altres principis com els de tots tenim una casa, però tots som més que una casa. Amb la modernitat s’obre pas a un cristianisme secularitzat. Actualment si es vol avançar en la consciència cívica cal tenir en compte que hi ha diferents concepcions de la tolerància i que aquesta s’ha de reconstruir des del reconeixement de les diferències.

L’altre virtut cívica a la qual es va referir Manuel-Reyes Mate va ser la responsabilitat. Per l’Ètica la responsabilitat va unida al subjecte moral, a qui és el culpable. Si preguntem si som responsables dels nostres actes, la resposta és sí. Ara bé, som responsables del que no hem fet? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Hi ha una responsabilitat històrica. És la memòria qui ha de fer vigent el passat. Tenim d’alguna manera el deure de la memòria, de recuperar el passat per fer justícia a les víctimes (sobretot es va referir a l’Holocaust). La memòria ens ha de permetre recuperar allò al qual no hem donat importància, a no acceptar la invisibilitat de les víctimes, a donar significació al que s’ha donat per insignificant. És la memòria la que ha de canviar la interpretació del passat. Com expressa Primo Levi: “La memòria és gairebé sinònim de justícia”  

Per últim, Manuel-Reyes Mate va voler deixar clar que no n’hi ha prou amb la tècnica (instrucció) per a la ciutadania. Cal també el cultiu de les virtuts cíviques en la societat.         

Un món sense herois?

Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”

Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?

“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)

Som mal educats?

Què és ser un mal educat? Ser un mal educat és haver rebut una mala educació? Sí i no. Es pot haver rebut una bona educació i ser un mal educat. Procurem no caure en fal·làcies naturalistes. Que una persona hagi estat ben educada, no implica ser ben educat. Això no vol dir que l’educació no sigui important. Ho és i molt, però els camins que cadascú tria per dur a terme les seves accions poden allunyar-se de l’educació rebuda.

En comptes de parlar del desconcert de l’educació institucionalitzada, s’ha de dir que l’educació és desconcertant en la seva aplicació personal. Es pot haver estat molt ben educat de petit a l’escola i de gran donar empentes per ser el primer en una cua, fer moobing als companys de feina, renegar quan les coses no van bé, no saludar als companys, no respondre les cartes d’un suposat amic o amiga... (més exemples)

Com en la majoria dels casos, una cosa és la teoria i l’altre la pràctica. Clar que aleshores es poden donar arguments com els següents: potser no s’ha educat bé; potser l’educació no s’ha rebut convenientment, perquè en cas contrari no passaria tot el que passa i no hi hauria tanta mala educació (en sentit personal).

Ara que es parla tant de la nova matèria d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans s’hauria de tenir en compte que no tot el que s’aprèn de petit després se segueix fent de gran i no tot el que s’aprèn en la teoria es porta a terme en la pràctica. Per tant els de la Conferència Episcopal poden estar ben tranquils i deixar de protestar dient (com vaig sentir l’altre dia al telenotícies) que va contra els drets dels alumnes ensenyar els Drets humans, argumentant que hi ha el perill que es manipulin les consciències. El que haurien de tenir més en compte és que per manipular les consciències dels adolescents s’ha de ser tot un expert, com ho són els medis de comunicació de masses i la publicitat. En canvi en el que sí pot ajudar l’Educació per a la ciutadania és, en el seu vessant més ètic, a desmanipular, encara que sigui mínimament, les consciències. Tot i això, l’èxit no està garantit en absolut.

“En nuestra vida diaria la ética está en todas partes. Subyace a muchas de nuestras decisiones, sean personales o políticas, o crean un puente entre el espacio que separa ambas. En ciertas ocasiones la ética nos viene de manera fácil i natural; en otras puede ser muy exigente. Pero la ética irrumpe en nuestra vida consciente sólo de manera ocasional, y a menudo de un modo confuso. Si hemos de realizar elecciones radicales adecuadamente meditadas, primero debemos ser conscientes de las ramificaciones éticas de nuestro modo de vivir. Sólo entonces es posible convertir la ética en una parte más consciente y coherente de la vida cotidiana.” Peter Singer (1995): Ética para vivir mejor, Ed. Ariel p. 203

Tugendhat i la igualtat normativa

La setmana del 28 de maig el filòsof E. Tugendhat ha estat donant unes conferències a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Móra de pensament contemporani. No he pogut anar a totes les sessions que hagués volgut per incompatibilitat laboral. Tanmateix, he aprofitat per anar a una del matí i a totes les que s’han fet a la tarda. En totes elles el filòsof ha mostrat un pensament tossut i analític, sempre aplicat a la vida pràctica i a l’individu. Les preguntes a cau d’orella dels assistents (per problemes de sordesa del conferenciant) si no eren prou precises i clares, han estat rebutjades o criticades. Res d’abstraccions ni de pensaments allunyats de la vida. Pel matí Antropologia filosòfica, per la tarda pensaments autobiogràfics dirigits pel professor Francesc Pereña (Universitat de Barcelona).

En una de les sessions del matí Tugendhat va parlar del problema de la igualtat normativa. La idea principal és que la igualtat i la justícia no fonamenten la moral sinó que són anteriors a la moral i que en darrer terme aquesta última les justifica. Per demostrar-ho va partir de les accions humanes, perquè totes les accions humanes depenen de la voluntat i en l’acció social s’integren diferents voluntats. La qüestió és: com s’integren aquestes diferents voluntats? Doncs, o bé un decideix i s’imposa unilateralment, en el sentit que força i controla la voluntat dels altres; o bé tots contribueixen igualment establint una simetria, aquí té el seu origen el concepte d’igualtat i de justícia com alternatives al poder unilateral en una activitat en comú. Aleshores es forma la moral com empresa comú oposada al poder unilateral. Com a exemple: allò just en la consciència infantil apareix primer que la moral. S’actua seguint un sentiment moral. Per l’infant allò injust és el que és desigual: “per què jo i no els altres” reclama indignat i demana una raó normativa en comptes d’un motiu o causa. Quan es busca un estàndard de justícia s’ha de fer referència a la igualtat. La justícia proporcional es redueix a igualtat.

Després va distingir entre discriminació primària (imposada pel poder unilateral sense justificació i la discriminació secundària. La primera es combina amb una moral tradicionalista on certes qualitats de naixement tenen menys valors que les dels altres (ex: homes/dones). Els Drets humans consideren invàlides aquestes distincions perquè no es poden justificar. El segon tipus de discriminació fa referència a una justícia desigual que s’aplica en casos d’inferioritat on la repartició igual seria injusta. Una discriminació sovint oblidada per la distribució per mèrits imposada pel capitalisme on domina una injusta meritocràcia. Sempre allò just és allò simètric, menys si hi ha raons per la desigualtat justa o asimètrica.

Al final, Tugendhat va criticar la concepció kantiana de la moral per ser una concepció pròxima al contractualisme on queda amagada la justícia. En el contractualisme hi ha un intent d’augmentar el poder propi de la moral, en canvi segons Tugendhat la moral es contraposa al poder. Una idea a tenir en compte en la política actual.

El sentit de la terra

Mentre em prenia un mini descans de correcció d’exàmens, he llegit la notícia a vilaweb dels nous productes catalans: Aliments i begudes amb sabor de la terra. Reconec que una mica de Desperta ferro no m’aniria gens malament, segurament m’ajudaria a recuperar les forces per a la pròxima sessió de correcció.

M’ha agradat molt aquesta iniciativa de la Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional (XECNA) de fer alguns productes com: begudes energètiques, coles lliures, vermouths, cerveses, aigua dels països catalans, vins 11 de setembre i caves recordant la gran desfeta de la nostra terra, però promovent l’esperança d’un futur diferent. Res està perdut i encara tenim molt per fer. Hem de recuperar el sentit de la terra, de la nostra terra.

Com deia Nietzsche:

“El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!

Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no cregueu als qui parlen d’esperances supraterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no...” Així parlà Zaratustra

Responsabilitat o culpabilitat?

És el mateix ser responsable d’una acció que ser-ne el culpable? Quan passa alguna cosa desagradable sempre busquem els culpables i els responsables del que ha passat. Si el tren no arriba a l’hora de qui és la culpa? Del tren? De qui no ha previst que es trencaria la catenària? Del revisor? Del conductor del tren? De la companyia ferroviària? Aquests últims segurament en poden ser responsables, però no culpables. Ser responsable és poder fer-se càrrec d’una situació o fet, en canvi ser-ne culpable és haver estat la causa del fet o situació en concret.

La distinció entre aquests dos conceptes és el que discutíem a classe l’altre dia. Per exemple llegíem el cas que hi havia al llibre de text. Un nen de set anys havia sortit de l’escola cansat d’esperar als seus pares, que no l’havien anat a buscar per un malentès. Aleshores al creuar el carrer un conductor que anava borratxo se salta un semàfor i l’atropella. Qui és el responsable? Qui el culpable? En principi podem dir que els responsables són els pares per no haver-lo anat a buscar i el culpable és el conductor. Però alguns van dir que tots eren responsables de l’accident. De fet, ser responsable és actuar de manera conscient, lliure i sense coaccions, per tant el conductor no en podria ser perquè anava begut i no sabia el que feia. Tanmateix, es va precisar que el conductor era conscient del que feia abans de beure alcohol i que si ho havia fet lliurement, era tan responsable com els pares del nen que l’havien anat a buscar. I els pares, en són culpables? En principi ells no han estat la causa directe de l’accident, en tot cas indirectament serien culpables, tot i que no se’ls podria jutjar per les conseqüències de la seva irresponsabilitat, o sí? Bé, el debat va ser intens i acalorat. La frontera entre la culpabilitat i la responsabilitat no va quedar tan clara com semblava de bon principi. Tot i que la culpa s’atribueix en principi a qui ha comés un delicte, no sempre s’utilitza en aquest sentit.

El mateix es podria aplicar a les paraules d’Aznar en referència a les estrictes lleis de conducció. El fet que algú begui o no sí que importa a la resta de la societat, en el moment en què aquesta persona pugui fer mal als altres. El que condueix ebri és responsable dels seus actes abans d’haver begut i per tant de les conseqüències que impliquin les accions posteriors que dugui a terme, a part de ser-ne el culpable si produeix algun dany. O no?

“Qualsevol que falti a la consideració general deguda als interessos i sentiments dels altres, sense estar obligat a això per algun deure més imperiós o justificat per alguna inclinació personal permissible, mereix per tal falta la desaprovació moral; però no per la seva causa, ni pels errors, purament personals, que originàriament li hagin guiat. De la mateixa manera, si una persona, per la seva conducta purament egoista, es fa incapaç de complir qualsevol obligació seva amb el públic, tal persona és culpable d’una ofensa social. Ningú ha de ser castigat, per l’únic fet d’estar embriagat; però un soldat o un policia han de ser castigats si s’embriaguen en hores de servei. En resum, sempre que hi hagi dany o perill de dany, per a un individu o per al públic en general, el cas no pertany ja al domini de la llibertat, i passa al de la moralitat o al de la llei.” J. S. Mill: Sobre la llibertat. IV

P. Bayle i la Tolerància

Malgrat el pas del temps i de la suposada crisi de valors, encara hi ha valors que es resisteixen a la seva desaparició. Un d’aquests valors és el de la tolerància.

Diàriament es pot observar el revifament de conflictes religiosos, sobretot en el món àrab (com a exemple els problemes entre xiïtes i sunnites a Iraq), per manca de tolerància entre uns i els altres. Si les religions fossin tolerants, ja no seria necessària la tolerància. Una curiosa paradoxa que Pierre Bayle ja va anunciar fa més de 300 anys.

Ahir a la Sala de Graus de la Universitat de Girona, el professor J. Olesti ens va recordar les sàvies paraules de P. Bayle en una conferència que portava per títol: "La posició de Pierre Bayle davant del problema teològico-polític". L’escrit de referència va ser el llibre de Bayle “Commentaire philosophique sur ces paroles de Jésus-Christ: contrain-les d'entrer” on es fa palès l’esforç per establir la tolerància com a condició per a la pau social. Segons Bayle la tolerància no es fonamenta a partir de raons morals ni religioses, sinó que la raó per defensar-la és de naturalesa política. La tolerància és l’única que pot fomentar la convivència, perquè imposa a la consciènci aun imperatiu: totes les creences s’han de respectar.

J. Olesti va presentar el pensament de P. Bayle en referència a la tolerància seguint 5 tesis que es poden extreure del seu llibre. La primera tesi és que no és legítim en nom de la veritat perseguir a qui està en l’error (s’ha d’intentar arribar a un acord). La segona tesi consisteix en dir que la persecució és contrària a la raó natural i a l’evangeli, i per tant inadmissible (la conversió religiosa només és significativa si transforma la manera de sentir i de pensar, en cas contrari es converteix en una criminalització al violentar la pròpia consciència). “Una religió que no es pot manifestar sense amagar la seva naturalesa és inacceptable”. La tercera tesi està relacionada amb el paper de la consciència. La consciència entesa com a judici pràctic de l’enteniment que ens descobreix el que està bé i el que no, és ineludible i insuficient. Cap autoritat exterior no pot modificar la consciència. No som lliures de creure en el que creiem, sinó que acceptem el que se’ns presenta com a evident a la consciència i s’imposa per ella mateixa com a veritat. Obeir el dictamen de la consciència és una imposició natural. Amb tot hem d’acceptar que la consciència es pot equivocar, però si no seguim els seus dictats estaríem abocats a un pirronisme estàtic permanent. És a dir, el que creiem ho creiem no perquè vulguem sinó perquè la consciència ens ho fa creure com a veritat evident. La quarta tesi és que la tolerància no és perjudicial. La prova n’és l’experiència de la història. La multiplicitat de sectes durant l’època del paganisme no va provocar conflictes ni pertorbar la pau social. Tot el contrari,precisament, és la intolerància la font principal de conflictes i desordres socials. Quan hi ha tolerància, la competició de diferents religions per demostrar que són les millors, provoca més altruisme i benestar social. Per últim, la cinquena tesi es qüestiona si la tolerància ha de tenir algun límit. Doncs, sí, no es pot tolerar tot, hi ha uns límits polítics. No es pot tolerar aquells grups que vagin en contra del bon clima social i polític. P. Bayle posa com a exemple d’intolerància el catolicisme perquè va contra l’Estat i si és prou fort, no tolera les altres religions. Els catòlics on dominen, persegueixen. En canvi les religions que defensen la tolerància solen ser les que estan amenaçades.

Al final, la pregunta és si el problema teològic-polític té solució. Bayle respon que no, perquè tota religió es veu obligada a convertir. La tolerància, doncs, és incompatible amb la religió. Quan domina la tolerància en una societat és perquè hi ha una política fixada en les coses immanents i no espirituals. La conclusió que es pot extreure del que diu Bayle és que totes les religions són virtualment intolerants i que l’ateisme no és un obstacle per a la pau social.

Creativitat

La creativitat és un dels valors a tenir en compte per a construir un món diferent. Aquesta és una de les idees presentades en el documental “Camino al andar” de Sholeh Hejazi, que van emetre ahir al programa Documenta de TV2.

El documental parteix de les reflexions d’una nena davant el futur que l’espera. Aleshores intervenen pensadors, artistes, escriptors... per ajudar a trobar les claus del que passa i de com evitar que esdevingui el pitjor. Entre ells, Mohammad Yunus (creador del banc dels pobres) ens diu com la creativitat com a eix central ha de permetre anar més enllà dels mateixos límits que l’humà s’ha imposat. Per exemple, pot ajudar a crear un món sense pobresa. Idees que es complementen amb el que diu Federico Mayor Zaragoza de la necessitat d’inventar nous camins com a possible esperança. L’inesperat és la nostra esperança.

Segons l’informe de la FAO la producció de l’agricultura actual permet alimentar 12.000 milions de persones i en el món hi vivim només uns 6.500 milions. Aleshores com s’explica que hi hagi pobresa? Tot i que la tecnologia ha ajudat a superar la predicció malthusiana, encara hi ha gent que no té aliments suficients per sobreviure. El que succeeix és que hi ha una desigualitària distribució dels recursos. La solució és saber compartir.

La creativitat però, no és la pedra filosofal que soluciona tots els problemes, també és necessària una educació capaç de combinar la ciència i els valors en un tot unitari i inseparable; i una política que fomenti la unitat i no les diferències. A més a més, s’ha de donar més importància als aspectes més emocionals per damunt dels racionals que oprimeixen la societat del treball actual, i destacar el paper de la dona com a mediadora de conflictes. Un altre dels participants en la reflexió, Rafael Argullol ressalta l’element satànic del pensament únic que vol imposar el valor del mercat per damunt de tots els altres valors.

També és important el paper de l’intel·lectual, com assenyala Jean Zlegler, perquè aquest pot ajudar a la reflexió de pensar i repensar el món. És necessària una nova consciència social, un nou ésser humà. Amb tot, segons Argullol, l’atomització de la societat actual fa difícil que les creacions individuals formin part d’una creació col·lectiva. El futur l’escrivim nosaltres. Ho sabrem fer?

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino

sino estelas en el mar...

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre el mar.

Antonio Machado