Saber-ho tot?

La recerca del saber ha estat una constant en la història de la filosofia. Els primers filòsofs grecs volien saber com estava composada la physis o naturalesa, a fi de poder explicar la realitat. Com podia haver sorgit tot el que existia i d’on? Era una de les preguntes que van intentar respondre. Les seves respostes van ser ingènues, però van iniciar tota una recerca que ha continuat fins als nostres dies. Avui en dia volem saber encara més coses, com per exemple perquè uns avions s’estavellen, perquè alguns psicòpates disparen a les escoles o perquè hi ha una crisi econòmica. Però es pot arribar a saber-ho tot?

Jesús Purroy ens explica en el seu llibre Tot el que cal saber per saber-ho tot. Primer de tot, cal posar en ordre les pròpies creences. “Pot semblar absurd, però el primer que has de fer per saber alguna cosa és dir «el món existeix»” (pàgina 24) “Un cop has admès que el món existeix, has d’admetre que el pots conèixer. Has d’acceptar que les coses que passen tenen explicacions racionals i que els humans les podem entendre.” (pàgina 25). Després hem de revisar el que sabem i fer-nos la pregunta sobre el que no sabem. Un cop fet tot això ja es pot començar a treballar convertint els fenòmens en objecte d’estudi. Els objectes d’estudi es poden dividir en tres classes: els objectes, els conceptes i els processos. Afegeix un consell: s’ha de saber aprendre a conviure amb l’error, perquè igual que nosaltres, els instruments que fem servir per mesurar també tenen limitacions. “Per més precís que sigui un aparell de mesura, la persona que fa la mesura hi introdueix un punt de variabilitat.” (pàgina 62). A més s’ha de tenir en compte que les explicacions humanes són en part racionals i en part emocionals. A continuació s’ha de saber distingir la veritat i la mentida. Una explicació científica, és a dir vertadera, ha de complir unes condicions mínimes: abast, ha d’incloure una gran quantitat de casos, predicció, simplicitat i coherència. Una de les maneres més rigoroses per saber si una explicació és vertadera és intentar demostrar que és falsa per inversemblant, per falsació o per mort natural. De totes maneres sempre hem de tenir en compte la provisionalitat de les demostracions.

A tot això es pot remarcar la següent idea: “Mentir és fàcil. Els humans som uns crèduls sense remei...” (pàgina 90) Ens enganyen, i ens deixem enganyar. També hi ha l’autoengany. Una possible manera de no autoenganyar-se és descartar idees.

“Konrad Lorenz, que va guanyar un premi Nobel pels seus experiments de comportament animal, recomanava un exercici matinal per estimular el pensament rigorós: descartar alguna de les teves idees favorites. Aquest exercici també ajuda a controlar l’orgull. Descartar una idea és dur, però un cop n’has descartat una dotzena tot plegat és molt més fàcil”. (pàgina104) Descartar idees i reconèixer les que estan equivocades és la millor manera d’augmentar el coneixement. I finalment si has trobat alguna idea vertadera comunica-la i comparteix-la.

Al final, Purroy ens fa un petit sermó dividit en sis parts. A l’última part ens diu el següent: “La curiositat per conèixer el món i la capacitat d’imaginar com podria ser. La necessitat de saber la veritat i el desig de tenir raó. L’impuls per comunicar allò que creus i la responsabilitat d’ajustar-te a la realitat. La predisposició a creure en les bones notícies i l’escepticisme davant les novetats. No és fàcil conciliar aquestes parelles, però no hi ha altre remei que intentar-ho”. (pàgina162)

La societat del descontrol

Fa dies que volia escriure al blog, però una mena de descontrol vital i social m’ha bloquejat. El cert és que no m’agradaria viure en una societat on tot estigués controlat, però una mica de control no fa mal a ningú. El pitjor de tot és quan el descontrol pot arribar a matar vides innocents per accident. Un exemple és el de l’autobús que va perdre el control a Barcelona i va endur-se pel davant a tothom qui va trobar en el seu camí descontrolat.

Els primers dies dels instituts de secundària també són una xic descontrolats. Aules amb més alumnes que taules i cadires. Alumnes perduts que no saben on han d’anar. Professors a qui se’ls ha donat una aula que ja està ocupada. Horaris de professorat que provoquen un cert descontrol estomacal. Fotocòpies retallades o que no quadren amb el nombre de còpies demanat. Assignació de sis treballs de recerca per tutoritzar que al final acaben essent vuit. Inexistència de carros de vídeo i algunes aules amb projector super-ocupades pel primer que arriba i estableix el dret d’antiguitat.

Alguns d’aquests exemples són només metàfores de com va la societat. Suposo que com tot en aquesta vida al final, malauradament o no, ens acostumem a tot, fins i tot a viure descontroladament. El problema és que no sé fins a quin punt podrem aguantar tots plegats. Ens ho haurem de prendre amb calma i poca filosofia (només dues hores a la setmana).

Filosofia de la insatisfacció

Insatisfacció per viure en un país sotmès a les directrius d'un altre i que no sap dir prou! Insatisfacció per haver perdut hores de filosofia a batxillerat.

Insatisfacció per haver de donar classes d'una assignatura amb un nom que la majoria del professorat de filosofia no hagués volgut: filosofia i ciutadania.

Insatisfacció perquè el món va cada dia pitjor, milers de persones moren de fam cada dia, mentre uns altres fan cua per comprar-se un ipod.

Insatisfacció per no poder tenir el que es desitja, en canvi d'altres ho podrien tenir i no volen, o ho tenen i tant els fa.

Aquests només són alguns exemples, segur que podríem trobar-ne molts altres que justifiquessin el fet d'estar insatisfet. Però, pot ajudar-nos la filosofia a deixar d'estar insatisfets?

Les grans escoles hel·lenístiques, estoics, epicuris i escèptics, van intentar trobar una solució a la insatisfacció de la seva època. Aconseguir l'apatheia o apatia, romandre insensibles, sense afeccions, emocions, sentiments i passions, ens podia ajudar, segons aquests filòsofs, a estar més satisfets, a ser feliços. Però és això possible? És el més recomanable? No és millor intentar superar-ho, anar més enllà, tenir coratge per aconseguir el que es vol? Nietzsche ens recomanaria tenir voluntat de poder, arribar a ser el que som, superar tots els obstacles. La qüestió és aquesta viure apàticament o tràgicament. Cadascú haurà de triar el que més li convingui.

"Voleu un nom per a aquest univers, una solució per a tots els seus enigmes? Voleu en suma una llum per a vosaltres, els més tenebrosos, els més forts, els més intrèpids de tots els esperits? Aquest món, és el món de la voluntat de poder i res més. I vosaltres sou també aquesta voluntat de poder, i res més." F. Nietzsche: La Voluntat de Poder

El problema apareix quan diferents voluntats contraposades han de conviure en un mateix lloc, en un mateix país, en un mateix món. En fi, la dificultat més gran és que sempre n'hi ha uns que manen sobre uns altres.

Col·lisió de partícules

Cada dia milers de partícules xoquen contra la terra sense que ens adonem de la seva existència. Avui, però, per primer cop en el gran col·lisor de partícules d’hadrons del CERN s’ha pogut començar a investigar com col·lisionen certes partícules. L’objectiu principal és conèixer com va començar tot, com es va generar el gran Big Bang de l’Univers. L’LHC, també ajudarà de retruc en altres investigacions, com per exemple la possibilitat de millorar el processament de dades i accelerar la connexió a Internet.

Avui també, totes les meves partícules s'han col·lisionat internament i han topat amb altres partícules externes, quan he obtingut l’horari definitiu d’aquest curs, que començarà dilluns. Hi ha un dia a la setmana que no m’han deixat temps ni per dinar (només tinc lliure de dues a dos quarts de tres, començant a primera hora del matí i plegant a última de la tarda), potser només per menjar un mini entrepà, sense postres, ni cafè. I després volen un ensenyament de qualitat. Molt parlar de la dignitat del professorat i no sé què més. No s’hauria de començar per respectar els horaris dels àpats dels docents? O és que els professors som peixos i hi ha un dia a la setmana que no dinem?

Ja no m’estranya gens que les partícules es vagin col·lisionant per l’Univers, per la terra, ni per algun Institut d’Educació Secundària amb horaris indocents!

Una societat perplexa

Segons un informe de l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'adjectiu que millor defineix l'estat d'ànim de Catalunya és la perplexitat. Davant els importants canvis polítics, socials i econòmics que s'han viscut el 2007 la societat catalana s'ha sumit en un "estat de confusió" que li dificulta trobar una sortida a aquesta situació. I realment no m’estranya, a vegades també estic en aquest estat de confusió, de perplexitat quan penso amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat. Aquest any hauré d’utilitzar llibres de text pensats per treballar tres hores setmanals una matèria curricularment escarransida per culpa de la LEC. Ara que és més necessari que mai, trobar respostes a les preguntes que generen els nous reptes socials, minva el pensament filosòfic a les aules. I de preguntes per fer, n’hi ha moltes.

La perplexitat és l’estat de qui està perplex, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. Es refereix, a la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc.

El més curiós és que per alguns dels grans filòsofs, com Plató o Aristòtil, la filosofia, precisament va néixer de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella), davant el món i tot el que envoltava l’humà. En canvi avui en dia, amb la perplexitat que ens domina es tendeix a matar la filosofia.

“Que [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.

Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.

I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. [...]

Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.” ARISTÒTIL: Metafísica, 982b- 983a. (Gredos, Madrid 1970, p.14-17).