Una democràcia transparent?

Llegíem a classe l'altre dia un text de Norberto Bobbio sobre la democràcia representativa moderna i l'exigència de visibilitat, quan la lectura ens va fer pensar, de forma gairebé immediata, en les recents publicacions de Wikileaks. A continuació es va generar un intens debat sobre la transparència política en la democràcia actual i a preguntar-nos si realment la nostra democràcia és  tan transparent com ens volen vendre a través dels mitjans de comunicació. Els ciutadans hauríem d'exigir més transparència? Per què no ho fem? És desitjable o convenient una democràcia més transparent? 

"Les definicions de democràcia, com tothom sap, són moltes. De totes elles, m'estimo la que la presenta com "el poder en públic". Faig servir aquesta expressió sintètica per indicar tots aquells mitjans institucionals que obliguen els governants a prendre les seves decisions a la llum del dia i permeten als governats "veure" com i on les prenen. A la memòria històrica dels pobles europeus la democràcia es presenta per primer cop a través de la imatge de l'àgora atenenca, on els ciutadans es reunien a l'aire lliure per escoltar els oradors i expressar després la seva opinió tot alçant la mà. En el pas de la democràcia directa a la democràcia representativa (de la democràcia dels antics a la democràcia dels moderns) desapareix la plaça però no l'exigència de "visibilitat" del poder, que se satisfà d'una altra manera, amb la publicitat de les reunions parlamentàries, amb la formació d'una opinió pública mitjançant l'exercici de la llibertat de premsa, amb la incitació adreçada als líders polítics a fer les seves declaracions a través dels mitjans de comunicació de masses..." Norberto Bobbio: Democràcia i ciències socials  

Utopies

El significat original d’Utopia és no-lloc, però pot tenir altres significats com van explicar J.M. Terricabras i  J.M. del Pozo (traductor de l'obra) l’altre dia en la presentació de la nova edició (editorial accent)  i traducció del llibre Utopia de Thomas More. La Utopia pot ser una mostra d’altres formes de vida, un model a seguir, pot dibuixar un canvi (a l’Illa d’Utopia s’ha produït un procés gradual de transformació), pot esdevenir una incomoditat o una crítica política. No s’ha d’entendre la Utopia de More, segons va comentar J.M. del Pozo, com a contrari al que és real, sinó com un joc d’abordatge de la realitat per camins no habituals. En el govern d’Utopia el filòsof és el diplomàtic que encara la realitat de forma obliqua. És així com la Utopia ens presenta una manera d’apropar-nos a la realitat per diferents camins. Té una funció alliberadora perquè permet mantenir obert el camp d’allò que és possible. En certa manera la majoria d’aquestes idees es podrien aplicar a les Utopies en general.

La Utopia de Thomas More és una obra de filosofia i pensament que ha tingut una gran influència social des que es va publicar, perquè ha provocat reflexió i debat. Precisament aquestes són les característiques de la filosofia, segons Terricabras, que va definir la filosofia com un conjunt d’idees que provoquen reflexió i debat. La filosofia és útil, en el sentit que té una funció activa que no vol dir aplicable, perquè ha d’ajudar per a la vida en col•lectivitat. Mentre sentia aquestes paraules vaig pensar com és possible que sovint s’intenti menysprear la filosofia en la societat.

Serà veritat el que diu Thomas More al final del primer llibre d’Utopia?

“Tot i que , si he de dir la veritat, jo tampoc no estic gens segur si l’haig d’acabar publicant. Perquè són tan variats els gustos dels mortals, tan aturats els talents d’alguns, tan ingrats els esperits, tan absurds els parers, que sembla que als qui alegrement i esbojarradament es donen a la bona vida les coses els van prou més bé que a aquells que es consumeixen en la preocupació de treure a la llum quelcom que pugui ser de profit o de plaer per a aquells que, a més, ho rebran amb desdeny i ingratitud. La majoria són ignorants i molts, a més menyspreen el saber. El bàrbar rebutja com a espès tot allò que no és totalment bàrbar. El mig saberut menysprea com si fos una trivialitat tot allò que no vingui carregat de mots arcaics. A alguns només els plau allò que és vell, a la majoria només allò que és seu...  ”

Ser independent

Avui, vigília de la diada nacional de Catalunya en moltes poblacions catalanes s’encendran torxes per reclamar la independència de Catalunya. Demà es faran diversos actes i manifestacions independentistes. Cada vegada som més els que volem la independència respecte a un Estat aliè i que no és el nostre. A Arenys de Munt han convocat una Consulta per la independència el dia 13 de setembre per començar a decidir. Alguns diuen que aquesta consulta (que es considerada inconstitucional) provocarà la justificació de la manifestació de la Falange (sembla ser que no és inconstitucional!). Llegir més a:  http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3629777

Estar clar que ser independent no és fàcil, però no impossible. Segons alguns científics, com per exemple Lynn Margulis i Dorion Sagan, la dependència és molt important per la vida. Un ésser independent no pot sobreviure. Bernatsky fou el primer en afirmar que la independència només és una idea política, però no científica. El món podria existir independentment de nosaltres però nosaltres depenem d’ell per existir.

Segurament no seríem el que som sense haver depès dels altres. Tanmateix això no implica que sempre hàgim de dependre dels altres i que no puguem actuar ni pensar sense els altres. Hi ha vegades en què la independència també ens pot ajudar a sobreviure, sobretot quan els altres volen imposar una manera de fer i de pensar que considerem incorrecta, que atempta contra els nostres drets. Els il·lustrats del segle XVIII ho sabien molt bé. Cal pensar per un mateix sense deixar-se dirigir per l’autoritat d’un altre, és el que proposava el filòsof  I. Kant en el seu conegut opuscle “Què és la Il·lustració”. Molt sovint es demana l’emancipació i independència dels joves respecte als seus pares, que pensin per ells mateixos. En canvi quan un país vol emancipar-se d’un altre es posen totes les traves possibles per a que no ho pugui fer. Realment avui en dia encara existeixen Estats molt poc il·lustrats!    

Ser independent és ser lliure, és no dependre d’un altre, és no està controlat per un altre, és no estar subordinat a ningú. A l’estadística de probabilitats existeix el que s’anomena la independència estocàstica quan  la relació entre dos esdeveniments A i B d'un espai de probabilitat en la qual es compleix que la possibilitat que es donin A i B alhora és igual al producte de les probabilitats que es donin A i B independentment, és a dir, P(A ∩B) = P(A) • P(B). Quan això es compleix, els esdeveniments A i B són anomenats independents.  A la lògica matemàtica, una frase σ es diu un fet independent de la primera-T si la teoria T si no prova ni refuta σ, és a dir, és impossible provar σ de T, i també és impossible de provar de T que és σ falsa.

"LLIBERTAT, O INDEPENDÈNCIA, significa (pròpiament parlant) la falta d'oposició (per oposició vull dir impediments externs al moviment); i pot aplicar-se a criatures irracionals i inanimades no menys que a les racionals. [...] I d'acord amb aquest sentit adequat i generalment reconegut de la paraula, un home lliure és qui en les coses que per la seva força o enginy pot fer no es veu molestat en realitzar la seva voluntat. [...] Finalment, per l'ús de la paraula lliure albir no pot inferir-se cap llibertat de la voluntat, del desig o de la inclinació, sinó la llibertat de l'home, que consisteix en no trobar impediment algun a l'hora de dur a terme el que té la voluntat, el desig o la inclinació de fer." Th. Hobbes, Leviatán, II, 21 (Editora Nacional, Madrid 1979, p. 299-300).

Voler és poder?

On és el centre?

Estava mirant les notícies quan de cop i volta ha aparegut un homenet a la pantalla dient que ells sempre havien estat al centre. Aquest homenet abans portava bigoti i encara en queden restes en la seva cara. Es tracta d’un homenet que va ser per un temps el president del país veí. Deixant de banda qui és o qui va ser, el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la referència al centre. Al centre de què? D’on?

Quan utilitzem el concepte del centre ens podem referir a diferents coses. Es pot ser el centre d’atenció, per exemple quan algú provoca l’atenció de tots els que l’envolten. També ens podem referir al centre de treball com a una institució pública o privada. Si no és en aquests dos casos esmentats anteriorment, el terme pot conduir a profundes reflexions.

Durant segles es va considerar que la Terra era el centre de l’Univers i tot girava al seu voltant, és el que es va anomenar geocentrisme. Més endavant el centre de tot va ser ocupat per una entitat superior o Déu, així es va donar pas al teocentrisme. A partir del Renaixement els humans van destituir a Déu i van ocupar el seu lloc,concepció que es coneix amb el nom d’antropocentrisme. En aquells temps els coneixements que es tenien sobre tot allò que ens envoltava eren ínfims. Ara bé, quan al tenir més coneixement la visió de l’Univers es va ampliar i ens vam adonar que era molt més gran del que ens pensàvem, aleshores van desaparèixer tots els centres. Avui en dia la majoria dels astrònoms afirmen que en l’Univers no hi ha centre, que tot depèn d’on ens situem. El mateix es podria aplicar a la política, realment hi ha un centre?

El centre es defineix com el punt al voltant del qual tots els punts del contorn d’un cos o figura estan disposats de manera que cada dos situats en un mateix diàmetre equidisten d’aquell. Per exemple, la Terra té un centre. O també el podem entendre com la part d’una cosa més allunyada de la perifèria. Com per exemple quan ens referim al centre d’una ciutat. El centre d’una recta seria el punt mig equidistant entre els dos extrems. I encara el podríem entendre en altres sentits.

En la política el centre és el conjunt de tendències polítiques que se situen en una posició equidistant entre la ideologia de la dreta i la de l’esquerra. Però avui en dia i més en la política, on són els extrems? Els grans partits polítics intenten allunyar-se dels extremismes. No es pot negar que hi ha extrems, però són defensats per una minoria. Trobar el centre entre aquests extrems és força relatiu, per no dir, extremadament relatiu. Tot depèn d’on ens situem, o no?

Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html

Una societat infelç

Quan en una societat tots els seus membres viuen bé i són feliços, no hi ha revoltes ni manifestacions. Només quan les coses no funcionen, quan els ciutadans no obtenen de l’Estat el més indispensable, quan hi ha un malestar generalitzat, es convoquen macro-manifestacions. Les causes de les revoltes i manifestacions poden ser diverses, però el que en el fons les genera és la manca de felicitat. Els filòsofs grecs antics ja ho van anunciar en els seus escrits. Per Plató la bona harmonia i la justícia eren els elements i virtuts indispensables de l’Estat ideal. Per Aristòtil l’Estat perfecte era el que tenia com a finalitat la felicitat dels seus ciutadans, en cas contrari era previsible la revolució.

Durant la conflictiva època hel·lenística les ciutat-estat gregues van convertir-se en focus de malestar. Els ciutadans ja no podien participar en els afers de l’Estat i aquest va perdre la seva essència: fer feliços als ciutadans. Davant d’aquesta situació l'epicureisme, una de les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques, va proposar allunyar-se de la ciutat. La política ja no podia contribuir en res a la felicitat dels ciutadans, el millor que es podia fer era viure apartat de la ciutat ben acompanyat d'amics.

Avui en dia, alguns ja han optat per fugir de la ciutat, però no tothom s’ho pot permetre. Els que han de seguir vivint a les ciutats, els que no poden allunyar-se de la política, els que han de patir diàriament retards per culpa del mal funcionament les infraestrucutres ferroviàries o interminables talls elèctrics, els que no volen que altres decideixin el seu futur,... Tots ells no tenen altre remei que manifestar-se per recuperar la felicitat perduda. Amb tot, caldria preguntar-se si la felicitat és possible.

“De moment, l'Estat més perfecte és evidentment aquell en que cada ciutadà, sigui el que sigui, pot practicar, a mercè de les lleis, el millor possible la virtut i assegurar millor la seva felicitat.” Aristòtil: Política