Bombolles de ciència i filosofia

Fa uns dies a Girona vam poder gaudir de l’estrena d’un nou espectacle: Berishit, on es combinen les bombolles de Pep Bou i les explicacions científiques-filosòfiques de Jorge Wagensberg.  Es tracta d’un viatge per «la història més bella del cosmos», des del seu origen, el Big Bang, fins a l’aparició del primer bacteri o el primer ésser pensant, passant pel principi d’Arquímedes, el moviment, la memòria i altres moments clau del coneixement científic. 75 minuts de màgia, fantasia, humor i coneixement.

En el principi (Berishit) no hi havia res, ni espai, ni temps. Aleshores Pep Bou creà la bombolla i aquesta s’anà expandint i multiplicant en una diversitat gairebé infinita de bombolles. A l’anar evolucionant les bombolles canviaven de formes i colors: unes esdevenien estrelles, unes altres sistemes planetaris que a l’anar-se combinant formaven galàxies. Fins i tot podia havia bombolles hexagonals com a resultat del contacte i pressió de les bombolles més pròximes. 

Entre bombolla i bombolla Jorge Wagensberg explicava les lleis fonamentals de la física acompanyant-les de reflexions filosòfiques. Quan alguna bombolla esclatava o es resistia a formar part de l’espectacle, la resposta immediata era que la ciència avança a partir dels errors. 

Comprendre significa aconseguir la mínima expressió del màxim compartit, relacionar un fragment de realitat amb una de les seves representacions. Intuir és relacionar un fragment de la realitat amb un altre de percebut prèviament. La ciència pot comprendre sense necessitat d'intuir. L'art pot intuir sense necessitat de comprendre.

«Buscar allò diferent és observar; buscar allò comú és comprendre. Trobar detalls diferents és reunir dades, Trobar essències comunes és crear coneixement.» Jorge Wagensberg

Àgora

Àgora és una pel·lícula d'Alejandro Amenábar sobre Hipàtia d'Alexandria i  l'astronomia, però també és una crítica al fanatisme religiós de tots els temps. Imatges des de l'aire per mostrar els humans com a insectes, uns humans que es creuen superiors a la resta d'animals però es comporten com ells. Una frase, la d'Hipàtia quan l'acusen d'impietat i de no creure en res, aleshores ella respon que només creu en la filosofia. M'han vingut ganes d'aplaudir.

Com era d'esperar, un final tràgic per a una gran pensadora i per a tota una civilització perduda.  En conjunt, m'ha emocionat, tot i que he trobat a faltar més explicació verídica de la història i dels personatges.   

Hi ha algú més?

La curiositat dels éssers humans ens porta sempre a fer-nos preguntes de tot tipus. En el camp de l’astronomia una de les qüestions que més s’estan investigant actualment tracta sobre la possibilitat de trobar planetes habitables més enllà del nostre sistema solar. Aquest era el tema de la conferència del Dr. Ignasi Ribas astrònom i investigador del CSIC-IEEC on es va presentar les diverses investigacions realitzades fins l’actualitat i va plantejar alguns interrogants sobre la vida i l’existència d’altres civilitzacions intel·ligents en la nostra galàxia.

Per començar va exposar algunes dades: avui en dia es coneixen 374 exoplanetes i 41 sistemes planetaris múltiples. La dificultat per trobar planetes s’explica perquè aquests brillen menys que una estrella. Per aquesta raó s’utilitzen diferents mètodes per localitzar-los. Els mètodes indirectes poden ser a partir de la velocitat radial (mesura el desplaçament d’espectre d’una estrella); dels trànsits del planeta davant l’estrella (amb aquest sistema es va descobrir la primera superterra -5 vegades més gran que la nostra terra- anomenada CoRot-7b; altres mètodes indirectes són l’astrometria, l’efecte de temps llum o les microlents gravitacionals. Els mètodes directes consisteixen en obtenir una imatge més directa però hi ha un problema en el contrast que dificulta la localització. 

A través dels mètodes indirectes s’han trobat planetes molt propers a la seva estrella, s’han descobert diverses superterres i s’ha comprovat que el nostre sistema solar no sembla molt comú. S’ha pogut observar que 1 de cada 3 estrelles no té planetes al seu voltant i que el més proper és a 10 anys llum.

Totes aquestes investigacions sobre planetes habitables estan conduint a una nova era: la de la Exoplanetologia. Però el més important és trobar zones habitables. Per això també cal la col·laboració de l’Astrobiologia que té com objectiu l’estudi de l’origen, distribució i evolució de vida en l’univers. Segons James Lovelock, pare de l’Astrobiologia: “la història d’un planeta no pot ésser separada de l’evolució dels organismes que viuen en aquell planeta”.

Tot plegat condueix a una pregunta fonamental: què és la vida? Segons la NASA la vida és un sistema químic autosuficient capaç de replicar-se i de dur a terme una evolució darwiniana. Si seguim aquesta definició aleshores una Mula no és un ésser viu? La reflexió de l’Ignasi Ribas va ser la següent: estem buscant vida, però no sabem definir què és la vida. Tampoc és fàcil detectar la vida. Carl Sagan fa temps es va preguntar si seríem capaços de trobar vida a la terra. El 1990 la Sonda Galileu va poder detectar vida a la terra per l’atmosfera fora d’equilibri que marca l’existència de la combinació de gasos com són el metà i l’oxigen (biomarcadors).

Frank Drake (promotor del projecte SETI) als anys 60 va presentar una equació que permetia fer un càlcul probabilístic de quantes civilitzacions extraterrestres podrien existir en la nostra galàxia. El resultat de l’equació era d’unes 10.000. Aquesta equació ha estat molt criticada perquè es desconeixen molts paràmetres. La pregunta més inquietant, però, és la que va fer Enrico Fermi: Per què no han vingut encara? On són els aliens?

El nostre sol va néixer quan la Galàxia ja tenia 7mil milions d’anys d’existència. Això implica que pot haver-hi altres sistemes molt més antics. Aquesta és la paradoxa de Fermi: la contradicció entre l’alta probabilitat d’existència d’altres possibles civilitzacions intel·ligents i l’absència d’evidència d’aquestes civilitzacions. Com s’explica? És que potser som els únics? No els interessa explorar? Tenen dificultats per viatjar per l’espai? S’han autodestruït? Ja arribaran? ja són aquí? o potser ja van venir?

 

Galileu Galilei

Fa 200 anys, el dia 12 de Febrer de 1809 va néixer Charles Darwin, l’autor de la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural. La seva teoria va provocar molta polèmica en el seu temps i que encara és vigent actualment: http://www.elpais.com/articulo/opinion/ejemplo/lecciones/Darwin/elpepiopi/20090201elpepiopi_12/Tes

És força desconcertant que després de 200 anys encara se segueixi qüestionant la idea segons la qual els éssers vius s'han originat els uns dels altres a partir de la descendència i els diversos canvis o transformacions al llarg del temps en la seva lluita per l’existència. La reticència o desconfiança per part d'alguns sectors religiosos de caràcter fonamentalista, que es resisteixen a acceptar els nostres orígens evolutius, ha provocat que en alguns estats nord-americans es mantingui una lluita aferrissada per eliminar la teoria evolucionista-darwiniana dels plans d’estudis educatius. El creacionisme cada vegada va guanyant més terreny amb el suport de la nova teoria del disseny intel·ligent. La lluita per l'existència, aquest cop entre dues teories (ciència-evolucionisme i la de la religió-creacionisme), continua.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: “La teoria del disseny intel·ligent és una teoria no científica que postula que l'evolució dels organismes ha estat conduïda per un ésser superior. Proposada inicialment pel Discovery Institute dels EUA, ha estat assumida per un ampli col·lectiu de persones d'aquell país. Accepta els principis evolucionistes de la teoria neodarwinista o sintètica, però afirma que l'evolució ha estat guiada per Déu per a arribar a generar l'home a imatge i semblança seva.”

Per llegir una bona crítica al disseny intel·ligent: http://www.xtec.es/~asarsane/filoantropologia/engany.htm

Sobre el bicentenari de Darwin:
http://www.darwinday.org/
http://www.darwinday.org/spanishSA/home/index.html
http://www.uv.es/cdciencia/darwin2009.htm
http://darwin.evoluciona.org/documents/00/ca/front/content/inici.html


Vilawebtv. Primer capítol de la sèrie Darwin 365


“La selecció natural actua només mitjançant l’adquisició i el cúmul de petites desviacions heretades, cadascuna de les quals és profitosa per al manteniment de l’ésser”. (De la mateixa manera que en Geologia s’havien descartat les grans alteracions catastròfiques), “així també la selecció natural desplaçarà la fe en una creació continuada d’éssers orgànics nous o en grans modificacions de la seva estructura”.
Charles Darwin: Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida, 1859.

Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física

Ciència i religió

Són compatibles la ciència (en el sentit més dur de la paraula) i la religió? La primera es basa en l’experimentació i la demostració racional, la segona en la fe pura i simple. Ara bé, són fiables aquests fonaments? En la fe tot es redueix a creences i dogmes, però i en la ciència? No es poden experimentar tots els casos possibles i quals

evol demostració racional és subjectiva. Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. I la fe? Quins són els seus objectius? Tranquil·litzar les inquietuds humanes? Proporcionar explicacions del que és inexplicable científicament? Algunes d’aquestes qüestions van ser tractades l’altre dia en el magnífic debat sobre ciència i religió del programa Millenium del canal 33. Amb l’objectiu d’il·lustrar el debat es va emetre un vídeo sobre l’ensenyament de les doctrines del creacionisme en algunes escoles dels EEUU, com per exemple a Dover. En el vídeo s’explicava com alguns pares poden optar per l’objecció de consciència i els seus fills queden exempts d’anar a les classes on s’explica el creacionisme. De totes maneres són pocs els pares que opten per aquesta solució.

A continuació va començar el debat. Una de les convidades més entusiastes era una monja i investigadora en medicina, la Teresa Forcades que defensava la compatibilitat entre ciència i els dogmes de la religió, en el sentit que una no exclou l’altre i que totes dues es poden ajudar mútuament. Un altre dels convidats, Josep Montserrat (vaig tenir la sort de gaudir de les seves classes, ara fa uns quants anys, a la UAB en dues assignatures: filosofia antiga i filosofia oriental) va afirmar amb rotunditat que els dogmes són odiosos i les institucions religioses, absurdes. Alguns dogmes com el trinitari o la cristologia, va afegir, són aberracions metafísiques, sense cap mena de racionalitat. A aquesta afirmació es va sumar Pep Coll (autor de Les Senyoretes de Lourdes) dient que són literatura fantàstica. Més endavant Josep Montserrat va reconèixer que hi ha amplis punts d’¡ntersecció entre la ciència i la religió, però, també va advertir que s’ha de procurar que no hi hagi interferències o confusió. Al final, va voler deixar clar que només si la religió cristiana es racionalitza, es podrà apropar a la ciència.

A tot això, cal destacar algunes altres intervencions com les d’un altre convidat Santiago Ramentol, més pròxim a la línia catòlica, van constatar que la ciència també té dogmes. I Jesús Purroy, un científc biòleg, que va admetre que hi ha límits en la ciència i que no hi ha cap institució lliure de pecat. Un científic pot estar investigant i deixar de banda les seves creences religioses. Però, em pregunto, és això possible? Suposo que tot depèn de què s’estigui investigant, o no?