Tempus fugit

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres).  També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”,  o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”.  Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.         

Viatges temporals d'estiu

L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.

Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.

Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.

“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).