Un món de retalls

Des de fa anys la filosofia ha patit, en el nostre país, diversos retalls des del sistema educatiu. Primer es va retallar una hora d'Història de la filosofia a segon de batxillerat, després una altra hora de filosofia a primer de batxillerat. També l'ètica va patir retalls importants i de dues hores es va passar a cap i actualment a una. El pensament cada vegada  es va retallant més fins a tal punt que algun dia només en quedaran unes petites engrunes. 

Ara però, també hi ha retalls econòmics arreu de la Unió Europea i retalls polítics com el de l'Estatut de Catalunya. Fins i tot sembla que la pluja es vol afegir als retalls generalitzats, fins i tot avui a Girona ha plogut de manera retallada (quatre gotes i torna a fer calor).  El nostre món cada cop es va retallant més, en quedarà alguna cosa?

Ens haurem de conformar a viure en un món cada vegada més retallat econòmicament, filosòficament, políticament...? 

"Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció." Plató: Timeu 35b-37c

Decisions

A vegades cal prendre una decisió, reflexionar sobre el que és millor i el que no, pensar en el futur més pròxim i en el que cal fer per canviar una situació que no ens agrada. Tot plegat no és fàcil, requereix un esforç i sempre hi ha la possibilitat d'equivocar-se. Poder decidir implica tenir llibertat per triar, però no sempre és té la llibertat necessària ni la suficient força de voluntat per escollir entre diferents opcions. Tampoc se sap quina de les opcions serà la més convenient a curt o a llarg termini. Mentrestant cal anar-hi pensant sense desanimar-se.

Les virtuts cíviques actuals

El dia 13 de març es van fer a Girona les IV Jornades d’Educació en Valors organitzades per  la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona i Senderi Educació en Valors, amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. En la presentació i cloenda de les jornades dos filòsofs: Josep-Maria Terricabras i Manuel-Reyes Mate. En les diferents comunicacions hi havia professors de diverses àrees, però no de filosofia. Es van tractar temes com els de convivència, els valors, participació i democràcia, entre altres. Molts d’aquests temes són els que es tracten a les assignatures d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans a tercer d’ESO i Educació Eticocívica de quart d’ESO (assignada preferentment al professorat de filosofia). Vaig fer la meva inscripció abans de conèixer el programa complet, després em vaig adonar que potser m’havia equivocat de lloc. En els tallers de la tarda i en la conferència de cloenda de Manuel-Reyes Mate no hi vaig saber veure cap docent de filosofia. Curiós, o no?

Manuel-Reyes Mate va explicar l’origen del concepte de virtut com a necessitat social que facilita la convivència humana. Una de les primeres referències es trobarien en el diàleg del Protàgores de Plató on es narra el mite de Prometeu. Al final els Déus proporcionen als humans les virtuts cíviques de Justícia i convivència per a que no es matin entre ells. Aquestes virtuts, però, han anat canviant amb el temps. En la il·lustració en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 es dóna prioritat a la igualtat i a la llibertat. Més endavant s’afegirà la fraternitat per a deixar clar que la igualtat i la llibertat han de ser per a tothom.

Segons Manuel-Reyes Mate avui en dia són necessàries unes altres virtuts: la tolerància i la responsabilitat. Per explicar en què ha de consistir la tolerància es va referir a una obra de teatre de Lessing: Nathan el savi. En aquesta obra intervenen tres personatges: un musulmà (Saladino), un cristià (templari) i un jueu (Nathan). Tots tres es creuen posseïdors de la veritat en exclusiva. Aleshores Nathan explica la llegenda dels 3 anells en la qual s’explica com un pare a punt de morir no sap a quin dels seus tres fills donar l’anell màgic familiar que proporciona virtut a qui el posseeix. Al final decideix fer-ne còpies i donar-ne un a cadascun. Un cop el pare mort, cadascun dels fills es pensa que només ell té el vertader i es baralla amb els altres per demostrar que té raó. Finalment van a consultar a un jutge savi que els demana viure de manera virtuosa per a que els efectes de l’anell es facin realitat.

En la història de Nathan el savi es reflecteixen els tres principis de la tolerància: a) abans de diferents tots som iguals; b) el principi de veritat és el reconeixement dels altres; c) ningú té la veritat en exclusiva. Aquestes idees predominen en l’Europa del segle XIX fins l’aparició dels nacionalismes excloents que promouen altres principis com els de tots tenim una casa, però tots som més que una casa. Amb la modernitat s’obre pas a un cristianisme secularitzat. Actualment si es vol avançar en la consciència cívica cal tenir en compte que hi ha diferents concepcions de la tolerància i que aquesta s’ha de reconstruir des del reconeixement de les diferències.

L’altre virtut cívica a la qual es va referir Manuel-Reyes Mate va ser la responsabilitat. Per l’Ètica la responsabilitat va unida al subjecte moral, a qui és el culpable. Si preguntem si som responsables dels nostres actes, la resposta és sí. Ara bé, som responsables del que no hem fet? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Hi ha una responsabilitat històrica. És la memòria qui ha de fer vigent el passat. Tenim d’alguna manera el deure de la memòria, de recuperar el passat per fer justícia a les víctimes (sobretot es va referir a l’Holocaust). La memòria ens ha de permetre recuperar allò al qual no hem donat importància, a no acceptar la invisibilitat de les víctimes, a donar significació al que s’ha donat per insignificant. És la memòria la que ha de canviar la interpretació del passat. Com expressa Primo Levi: “La memòria és gairebé sinònim de justícia”  

Per últim, Manuel-Reyes Mate va voler deixar clar que no n’hi ha prou amb la tècnica (instrucció) per a la ciutadania. Cal també el cultiu de les virtuts cíviques en la societat.         

Dilemes taurins

Dimecres, es va iniciar al Parlament de Catalunya el Debat sobre la proposició de llei per prohibir les corregudes de toros (abans en deien curses de braus o "corridas de toros"). Al llarg de la setmana els diferents defensors i detractors han anat exposant els seus arguments. Com a teló de fons la llei de protecció dels animals.

Els defensors:
El músic Salvador Boix va acusar de cínics i hipòcrites els que són contraris a les corrides de toros, però en canvi no ho són dels correbous que se celebren a les Terres de l'Ebre o dels parcs zoològics. 

L'apoderat del torero José Tomàs, va criticar el fet que es plantegés atemptar contra la llibertat d'una part de la ciutadania a qui li agraden els toros. També es va defensar els beneficis econòmics de les corrides i que la plaça de toros és una activitat empresarial.

Els detractors: 

El filòsof Jesús Mosterin va voler deixar clar que el fet que els toros siguin una tradició no és un argument vàlid per si mateix per defensar-ne l’existència. De tradicions, va venir a dir, n’hi ha de lloables i d’abominables. Llavors va afegir que l’«ablació del clítoris» en certs països africans o el «maltractament a les dones» també tenien, o havien tingut, un caràcter tradicional i no per això deixen de ser considerades ara com a pràctiques execrables.
El científic Jorge Wagensberg també va defensar la prohibició de les curses de braus a Catalunya,  perquè abolir els espectacles que requereixen sofriment s'emmarca dins del progrés moral. I va afirmar que "no li agrada que li agradin els toros".

S'han de protegir uns animals i els altres no? Si protegim tots els animals, aleshores hem de prohibir totes les festes on aquests tenen un paper destacat? Quins animals s'han de protegir i quins no?  S'ha d'eliminar una tradició cultural històrica? Aquestes eren algunes de les preguntes que es van plantejar.  En aquest sentit el debat presenta un dilema moral sobre el patiment dels animals i els seus drets.

Un dilema és situació problemàtica en la qual s'ha d'optar entre dues opcions que solen ser contradictòries.  

Se sol definir un dilema moral com una narració breu, a manera d'història, en la que es planteja una situació possible en l'àmbit de la realitat però conflictiva a nivell moral, i se sol·licita dels oients o bé una solució raonada del conflicte o una anàlisi de la solució triada pel subjecte protagonista de la història. Per regla general la situació es presenta com una elecció disjuntiva: el subjecte protagonista es troba davant d'una situació decisiva davant de la qual només hi ha dos, i ni més menys que dos, opcions (A) o (B), sent ambdós solucions igualment factibles i defensableS. L'individu es troba, per tant, davant d'una vertadera i inevitable situació conflictiva. Per exemple:  http://moral.wjh.harvard.edu/v2/Spanish/index.html

Els dilemes morals poden ser de diferents classes:

Dilemes morals hipotètics: en ells es plantegen problemes abstractes, generals, que a vegades són de difícil ubicació en la realitat, però que els que els analitzen reconeixen que són sempre possibles en determinades ocasions de la vida real. Se solen obtindre de la literatura, dels mitjans de comunicació o de la pròpia imaginació de qui els elabora. Les situacions i els personatges generalment estan allunyats del món real dels subjectes a què se'ls proposen, però o bé s'assemblen un poc a altres situacions viscudes o conegudes pel subjecte, o bé algun membre del seu entorn social o familiar és susceptible de reflectir-se en la narració. Este tipus de dilemes presenten menys interès per a l'alumne al faltar-los la riquesa i la varietat de la pròpia experiència, però poden afavorir el raonament com a habilitat discursiva.

Dilemes morals reals: Plantegen situacions conflictives trets de la vida diària i dels seus problemes. Es basen en fets reals, pròxims en el temps o en l'espai als subjectes i solen extraure's dels distints mitjans de comunicació, de situacions o successos històrics, de situacions o vivències personals, etc. (problemes de llibertat, sexe, consciència personal...). Aquest tipus de dilemes són més motivadors i faciliten la implicació dels subjectes participants que, d'una manera o d'una altra, veuen reflectides en ells situacions més o menys pròximes.

Caldrà afegir els dilemes taurins?

Estètica-ètica de Fires

Com cada any per aquestes dates tenen lloc les Fires i Festes de Girona. I com cada any un nou cartell per anunciar-les. Aquest any el cartell de Fires creat per Pep Admetlla (artista gironí) ha provocat reaccions diverses. Per alguns no és un anunci de festes i el troben desagradable a la vista, en canvi per altres és original i expressa uns valors que tots hauríem de tenir més presents. 

El cartell recull algunes tradicions com el joc tradicional català del bòlit (semblant al besibol però  amb pals de fusta) o el Tarlà de Girona (rei de la festa que tenia com a missió fer tantes bajanades com podia) i també presenta un missatge del savi poeta llatí Horaci: “Carpe diem” (Aprofita el dia o viu moment, no deixis escapar l’oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l’oportunitat ja no existeixi). La cita completa d’Horaci escrita a l’Oda 1,11 diu: “Carpe diem quan minimun credula postero” (“Aprofita el dia, no confiïs a demà”). Tota una filosofia de vida.

La imatge central és la cara d’un ésser humà sense pell. La intenció és la de representar  la idea que en el fons tots som iguals, que hem de deixar de banda les distincions de color o d’altre mena, que tots podem gaudir d’uns dies de festa i xerinola sense tenir en compte d’on procedim o com som externament. De l'estètica passem a l'ètica.  
    

Dies de filosofia, trens, suor i platja

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wolf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....

Justícia global?

El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3

Globalització i informàtica

Després de passar uns dies previs de nervis incontrolables, i que em van bloquejar completament, ara ha tornat la calma. Finalment ahir vaig fer la meva primera conferència i va ser a l’Ateneu Barcelonès dins del cicle: "Com pensar la globalització?". Abans havia participat en algun congrés de filosofia (un a París i l’altre a Barcelona), però només havia presentat alguns petits articles en uns 15 o 20 minuts d’intervenció. Ahir va ser diferent, havia d’explicar durant una hora aproximadament les relacions entre dos conceptes de gran complexitat: la globalització i la informàtica (més en concret una de les seves aplicacions: Internet). Tot seguit exposo un petit resum:

Per introduir el tema vaig fer referència a l’acudit (o més conegut com a mem) del pollastre que creua la carretera per explicar la gran dimensió cultural de la globalització que es reflecteix en aquesta sinergia entre local i global on tots estem junts en un mateix lloc que ho fa possible: la xarxa de xarxes o Internet.

Aquestes són algunes pàgines on es poden consultar diferents versions: Pàgina web nord-americana dedicada a l’acudit: http://www.whydidthechickencrosstheroad.com/.

Altres pàgines:
França: http://lsoron.free.fr/humour/pages_html/poulet.html;
Argentina: http://www.ultraguia.com.ar/UltraSociales/ParaSonreir/ParaSonreir38.htm;
Mèxic: http://www.noroeste.com.mx/opinion.php?tipo=1&id=6802

A continuació per deixar clar quina és la relació que es pot establir entre la globalització i la informàtica, vaig utilitzar un altre acudit, aquell dels indis de la reserva que un dia de tardor van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Aleshores, el cap educat segons els costums del món modern, no en tenia ni idea. Però, per curar-se en salut va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora, i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. Amb aquesta informació el cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya. Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic i li van dir que certament semblava que l’hivern seria molt fred. El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin. Un parell de setmanes més tard, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern esperaven i el meteoròleg li va dir que preveien que seria un dels hiverns més durs de la història. El cap de la tribu aleshores va tornar a preguntar com ho sabien tan segur i el meteoròleg va contestar: - els indis estan arreplegant llenya com bojos!

Quelcom semblant succeeix entre la globalització i la informàtica? Sense el desenvolupament d’una no s’hagués produït el desenvolupament de l’altra? En certa manera és així, la globalització actual (de fet des de sempre els humans tendim a globalitzar costums, idees i pensaments quan ens interelacionem amb els altres) ha ajudat al desenvolupament informàtic i al seu torn la informàtica (amb Internet al capdavant des dels últims anys) ha impulsat la globalització fins a uns límits insospitats.

Potser havia d’haver explicat més acudits perquè és una bona manera d’atreure l’atenció de l’audiència. Però no em vaig utilitzar cap més, tot i que vaig seguir amb les comparacions animals, per dir-ho així. A part de pollastres que creuen carreteres i de peixos que es mosseguen la cua, vaig parlar de crancs per fer un petit resum històric del desenvolupament de la informàtica des de meitats del segle XX, i d’aranyes i teranyines internàutiques per mostrar les contradiccions de la xarxa (vicis i virtuts) o millor dit, tal i com va assenyalar un dels assistents en el posterior debat, les paradoxes de la xarxa de xarxes o Internet. També vaig parlar de lleons fent referència al que escrivien en els seus mapes els antics romans per assenyalar les regions inexplorades i desconegudes: “hic sunt leones” (aquí hi ha lleons). Més enllà del món conegut tot esdevenia incert i problemàtic. Avui en dia quan anem més enllà del món físic conegut i ens connectem al món virtual d’Internet (seria el lleó dels romans) la incertesa i els problemes es generen ràpidament. A més, de les virtuts i/o vicis, Internet genera tot un munt de problemes, sobredimensionats per la globalització, com per exemple: el de la identitat nacional i individual; la fiabilitat de la informació i el de l’ètica de la informació (global, segons Luciano Floridi).

Per últim, vaig recórrer a la imatge del mussol de Minerva per representar a l’ètica i a tota la reflexió filosòfica necessària en un món cada vegada més connectat i dispers. Un món on cada vegada és més difícil establir un pacte social entre tots els participants, que asseguri un mínim espai compartit comú de manera horitzontal on hi hagi tolerància i es puguin aclarir algunes nocions bàsiques com per exemple les de propietat i llibertat.

Som ecològics?

El dijous 3 de juliol va ser el Dia Català Sense Bosses de Plàstic. Només un dia, perquè el divendres vaig anar al supermercat i seguien donant les mateixes bosses de plàstic de sempre. Aquest fet pot servir de metàfora per altres aspectes de la vida quotidiana. Volem una societat més ecològica i hauríem de començar per ser més ecològics tots plegats. Clar que això sempre implica un risc. Ser ecològic no és fàcil si no es tenen els mitjans adients. Un altre exemple podria ser el del reciclatge. Des de fa uns dies, en el meu barri han desaparegut els contenidors de residus orgànics. 

El mateix dijous, en un intent de ser ecològica i no voler anar en cotxe a Barcelona, vaig triar el tren. Era un dia sense gaire sol i amb previsions de pluges. Si a tot això afegim que hi ha gent de vacances, la combinació pot ser explosiva. El tren anava ple de gom a gom. Quan va arribar a Girona tots els seients estaven plens i els que anàvem pujant ens situàvem com podíem al passadís o a prop de les portes. A mesura que anaven passant les estacions i pujava més i més gent, sense que ningú de dins es mogués, alguns vam optar per seure al terra dels vagons. Ens esperava més d’una hora de viatge en aquelles condicions. Per sort el tren era dels ràpids, un Catalunya Exprés. El revisor no va passar, de fet no sé per on hagués passat. Si hagués estat divendres (vaga de taquillers) ens haguéssim estalviat de pagar el trajecte i si hagués estat aquest dissabte no ho vull ni pensar (fan obres a la línia). Certament ser ecològic avui en dia és tota una aventura.

El més curiós era l’objectiu del viatge a Barcelona, intentar reciclar-me una mica. Es diu que els professors tenim moltes vacances, però el que no es diu és que el més de juliol està dedicat al reciclatge. Malauradament a Girona des de fa uns anys no s’organitzen cursos de reciclatge en l’àmbit de filosofia. Només es fan cursos a Barcelona, aleshores si ens volem reciclar hem de viatjar a altres terres. Finalment he decidit autoreciclar-me tot el que pugui a prop del mar. 

“L’evolució d’una ètica de la terra és un procés tant intel·lectual com emocional. La conservació està afermada sobre bones intencions que han provat ser inútils, o fins i tot perilloses, perquè estan desproveïdes de la comprensió crítica de la terra o del seu ús econòmic. Crec que és un axioma que, en la mesura que avança la frontera de l’ètica i passa de l’individua a la comunitat, el seu contingut intel·lectual augmenta.

El mecanisme d’operació és el mateix per a tota ètica: aprovació social per a les accions correctes; desaprovació social per a les accions incorrectes.

En termes generals, el nostre problema actual és d’actituds i eines. Estem remodelant l’alamara amb una pala mecànica i estem orgullosos dels nostres èxits. Difícilment no renunciarem a la pala, que, al cap i a la fi, té molts punts bons, però necessitem criteris més amables i més objectius per utilitzar-la amb èxit.”

Aldo Leopold: L’ètica de la terra. Publicat postumament el 1949.

Traduït a l'espanyol a partir de "the land ethic", en: "A sand county almanac with essays on conservation from Round River: 237-264. Ballantine, Nova York, USA. 1966.

Quin és el nom de l'assignatura?

Una mateixa assignatura amb dos noms diferents?

Innocentades

Aprofitant que avui és Sants Innocents i que el virus gripal comença a remetre he decidit escriure de nou al blog. Tot just ara, quan escrivia aquestes línies he rebut la primera trucada innocent del dia. El que m’han preguntat era tan obvi que qualsevol s’hagués adonat, però no hi he caigut fins que he penjat.

Normalment no faig innocentades, com a mínim el dia dels innocents. Hi ha altres dies per fer innocentades i per ser innocent. Per exemple, n’hi ha prou per donar un cop d’ull a la situació futura de la filosofia en la nova llei d’educació i veure amb quina calma s’ho està prenent el col·lectiu de filosofia en general.

Tanmateix d’innocentades n’hi ha de tota mena en la vida diària. Des d’aquell que diu que t’estima per a tota la vida i té més d’una amant, fins a qui diu que prefereix estar sol i no para de trucar als telèfons de contactes. O la de qui t’ha dit de quedar per dinar abans de Nadal i després t’engega escales avall, fins a qui et promet “l’oro i el moro” i al final res de res. Des dels abusius preus dels peatges catalans, a la declaració de la renda de qui no té res per desgravar i li toca pagar. Des de l’anunciada arribada del Tren d’Alta Velocitat a Barcelona, a les declaracions de l’ajuntament de Girona que afirmen amb contundència que no caldrà fer restriccions d’aigua si segueix sense ploure. La veritat és que tot plegat no ho veig tan clar.

Es podrien citar molts altres exemples d’innocentades quotidianes i d’altres exemples d’aquells que són efectes col·laterals d’aquestes. Al cap i a la fi, potser tots plegats som una colla d’innocents que ens creiem viure en el millor dels mons possibles.

“Pangloss ensenyava la metafísico-teòlogo-cosmolo-ximplologia. Provava admirablement que no hi ha efecte sense causa, i que en aquest món, el millor dels mons possibles, el castell de monsenyor el baró era el més bell dels castells, i la senyora, la millor de les baroneses possibles.

És cosa demostrada –deia- que les coses no poden ésser d’altre manera; car essent fet tot per a un fi, tot és necessàriament a fi de bé. Noteu com els nassos han estat creats per a suportar les ulleres; per això mateix n’hi ha, d’ulleres. Les cames són visiblement instituïdes per a portar calces, i tenim calces. Les pedres han estat fetes per a ésser picades i per a fer-ne castells; així, el senyor baró té un magnífic castell: al baró més gran de la província li pertoca d’ésser el més ben allotjat; i, com que els porcs són fets per a ésser menjats, mengem porc tot l’any; per consegüent, aquells qui han dit que tot està bé, han dit una ximpleria; cal dir que tot està el millor possible.” Voltaire: Càndid o l’optimisme.

La filosofia del bosc

El bosc com a símbol sempre ha estat utilitzat com a metàfora però amb diferents sentits. Per a uns el bosc és la metàfora de la màgia, d’allò obscur i amagat. El bosc és el lloc on tot és possible. Per d’altres el bosc és la metàfora del desig més profund. Tots aquests sentits es troben reflectits en la nova versió de Dagoll Dagom de l’obra musical “Into the Woods” de Stephen Sondheim i James Lapine: Boscos endins, on diferents personatges de contes infantils cerquen en el bosc la realització dels seus desitjos a través de la màgia.

Una ventafocs que cerca l’amor, però al mateix temps en fuig. Un príncep que cerca la noia dels seus somnis amb una sabata de cristall a la mà. Una caputxeta vermella que desitja l’aventura i el risc de la seducció. Un ingenu i pobre noi anomenat Jan que cerca la riquesa. Un parell de forners que volen tenir un fill. Una bruixa que vol recuperar la bellesa perduda. Una noia rossa tancada en una torre que només desitja ser lliure.

Tots acaben per aconseguir el que desitgen, però les conseqüències no són les que esperaven. Alguns, un cop acomplert el desig, en volen més. Altres voldrien no haver realitzat mai el seu desig perquè el resultat ha estat nefast. No han aconseguit el que en el fons desitjaven: la felicitat.

El resultat de tot plegat que serveix com a moral del conte (metàfora de la vida real) és que cal acceptar les conseqüències dels desitjos un cop realitzats i que som éssers sempre insatisfets, que mai en tenim prou.

“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.” Carta d’Epicur a Meneceu

Un món sense herois?

Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”

Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?

“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)

La societat de l'engany

Enganyar és diferent a mentir. Quan algú menteix ho pot fer amb bones intencions o amb intencions molt dolentes. La mentida és no dir la veritat per diverses raons i a vegades pot haver-hi bones raons per no dir la veritat. L’engany, en canvi, és fer caure en l’error amb una falsa aparença, és induir a l’error amb artifici, perfídia. L’engany sempre és malèvol i sovint perniciós per aquell que cau en la trampa. En l’engany s’utilitzen mentides i tots els ardits disponibles. Es fa creure que una cosa ens beneficia, quan el que succeeix és tot el contrari, és a dir, ens fa més mal que bé.

Hi ha diferents tipus d’engany: el que manca a la fidelitat de la parella; el que consisteix en eludir, distreure a l’altre per aconseguir el que un desitja; i el que provoca decepció, quan per exemple ens sentim enganyats en les nostres esperances.

Segons la història d’occident els primers mestres de l’engany van ser els sofistes (mestres de filosofia i de retòrica de l’antiga Grècia) que es dedicaven a ensenyar com parlar en públic i a saber manipular el discurs en una discussió. Els seus interessos estaven més pròxims a la consecució d’un triomf merament dialèctic sobre els seus adversaris que a la consecució de la veritat.

“La recerca de la veritat, quan és sincera i total, ha d’ignorar les consideracions morals; no podem saber per endavant si la veritat concordarà o no amb els principis acceptats per una societat determinada. Els sofistes estaven disposats a dur la seva argumentació fins on calgués sense témer la conseqüència final. Sovint l’argumentació els duia a l’escepticisme.” Bertrand Russell: Història social de la filosofia, vol.1

Actualment hi ha unes altres formes d’engany. Existeix l’engany polític, social, religiós... I també, per no ser menys, existeix l’engany a través d’Internet. Aquests dies torna a aparèixer en el correu electrònic un missatge amb el següent assumpte: “Hi. Family member has sent you a greeting ecard”. Vigileu! No cliqueu a l’enllaç on diu que visualitzareu la postal. El millor que podeu fer és eliminar-lo de la bústia de correu immediatament. Es tracta d’un virus tipus troià que alentirà la vostra connexió i pot provocar greus danys a l’ordinador. Ho dic perquè ja n’he rebut uns quants i no he caigut en l’engany perquè per sort ja m’havien advertit d’aquest tipus d’spam maliciós.

La terra està viva

Avui a diferents ciutats del món (menys a Barcelona per problemes organitzatius) s’estan realitzant diferents concerts (es poden veure i escoltar per Internet) amb la finalitat de generar un moviment mundial destinat a resoldre la crisi climàtica. Des d’un punt de vista totalment escèptic dubto molt que uns concerts ajudin a resoldre gaire res. Tot i això la intenció és bona i lloable, encara que m’agradaria saber quins són els interessos ocults que s’amaguen darrere aquesta acció.

El concert Live Earth és la punta de l’iceberg d’una campanya mundial que pretén durar uns quants anys. Aquesta campanya està encapçalada per l’Aliança per a la Protecció del Clima que té com a president Al Gore (ex-vicepresident dels EE. UU.), el Grup del Clima i altres organitzacions internacionals.

Tanmateix, encara que preocupar-se pel clima és molt important, també ho és preocupar-se per les persones. Mentre el món segueixi anant malament i centenars de persones morin d'un atac terrorista a l'Iraq, no sé si arreglarem res resolent la crisi climàtica. Potser ja no quedarà ningú viu a la Terra. De totes maneres caldrà veure com s’utilitzen els diners generats pel concert i si realment ajuden a canviar alguna cosa.

“La comunitat terrestre es troba en un moment decisiu. La biosfera està governada per lleis que ignorem i la nostra ignorància no ens guareix dels seus efectes. Els éssers humans han adquirit l’habilitat d’alterar radicalment el medi ambient i els processos evolutius. La mancança de visió i prudència en les nostres accions i la incorrecta utilització del coneixement i del poder amenacen el teixit de la vida i els fonaments de la seguretat local i global.” Fragment de la Carta de la Terra

És lícit suïcidar-se?

El dilluns 2 de juliol van trobar penjat a la seva cel·la el camioner-assassí Volker Eckert. Segons les fonts de la fiscalia es tracta d’un suïcidi, tot i que alguns malpensats podrien dir que el van matar. Suposant que sigui un suïcidi, es tracta d’un cas molt diferent als suïcidis terroristes. En el primer cas, l’únic afectat ha estat el mateix Eckert i indirectament els seus familiars i els de les víctimes que han pogut alliberar-se en part de la seva pena i dolor. En canvi el segon cas és molt diferent. Els terroristes suïcides no es maten només ells sinó que en la seva mort impliquen vides innocents.

A tot això he recuperat un petit assaig “Sobre el suïcidi” (a “Opuscles ètics”) d’un filòsof del segle XVIII: David Hume i que va provocar una gran polèmica a l’època.

Segons David Hume el suïcidi no és immoral i no va contra les lleis de la naturalesa ni contra les lleis divines. Si fos així, si anés contra aquestes lleis, també serien actes contraris a aquestes totes les accions que fem per superar-les, per sobreviure. No podríem aixoplugar-nos quan plou, ni escapar d’un llamp que ens vol caure al damunt. No hauríem de fer res davant els possibles desastres. Així, com intentem fugir de les desgràcies que ens poden afectar, continua dient Hume, també podem fugir d’una vida desgraciada. En cas contrari no tindríem cap tipus de llibertat.

Els animals contínuament cerquen mecanismes per enfrontar-se a les adversitats. Per què no podem fer també el mateix els humans? Som tan superiors i estem sotmesos a unes lleis tan inflexibles que ens impedeixen fer tot el que estigui al nostre abast per superar els obstacles que se’ns presenten en la nostra vida?

Suïcidar-se és un dret que prové de la nostra condició humana com a éssers lliures. L’únic impediment a aquest dret és quan pot afectar o provocar el dolor i la mort d’altres persones. Només aleshores, el suïcidi s’ha de condemnar i penalitzar.

“Si s'admet que el suïcidi és un crim, només la covardia pot impulsar-nos-hi. Si no és un crim, tant la prudència com el valor ens obliguen a desempallegar-nos de l'existència quan aquesta es converteix en una càrrega. És aquesta l'única manera en la qual podem ser útils a la societat, establint un exemple que, de ser imitat, preservaria per a cada un la seva oportunitat de ser feliç en la vida i que el deslliuraria eficaçment de tot perill o sofriment.” Traduït de D. Hume: Sobre el suicidio y otros ensayos. Ed. Alianza

Som mal educats?

Què és ser un mal educat? Ser un mal educat és haver rebut una mala educació? Sí i no. Es pot haver rebut una bona educació i ser un mal educat. Procurem no caure en fal·làcies naturalistes. Que una persona hagi estat ben educada, no implica ser ben educat. Això no vol dir que l’educació no sigui important. Ho és i molt, però els camins que cadascú tria per dur a terme les seves accions poden allunyar-se de l’educació rebuda.

En comptes de parlar del desconcert de l’educació institucionalitzada, s’ha de dir que l’educació és desconcertant en la seva aplicació personal. Es pot haver estat molt ben educat de petit a l’escola i de gran donar empentes per ser el primer en una cua, fer moobing als companys de feina, renegar quan les coses no van bé, no saludar als companys, no respondre les cartes d’un suposat amic o amiga... (més exemples)

Com en la majoria dels casos, una cosa és la teoria i l’altre la pràctica. Clar que aleshores es poden donar arguments com els següents: potser no s’ha educat bé; potser l’educació no s’ha rebut convenientment, perquè en cas contrari no passaria tot el que passa i no hi hauria tanta mala educació (en sentit personal).

Ara que es parla tant de la nova matèria d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans s’hauria de tenir en compte que no tot el que s’aprèn de petit després se segueix fent de gran i no tot el que s’aprèn en la teoria es porta a terme en la pràctica. Per tant els de la Conferència Episcopal poden estar ben tranquils i deixar de protestar dient (com vaig sentir l’altre dia al telenotícies) que va contra els drets dels alumnes ensenyar els Drets humans, argumentant que hi ha el perill que es manipulin les consciències. El que haurien de tenir més en compte és que per manipular les consciències dels adolescents s’ha de ser tot un expert, com ho són els medis de comunicació de masses i la publicitat. En canvi en el que sí pot ajudar l’Educació per a la ciutadania és, en el seu vessant més ètic, a desmanipular, encara que sigui mínimament, les consciències. Tot i això, l’èxit no està garantit en absolut.

“En nuestra vida diaria la ética está en todas partes. Subyace a muchas de nuestras decisiones, sean personales o políticas, o crean un puente entre el espacio que separa ambas. En ciertas ocasiones la ética nos viene de manera fácil i natural; en otras puede ser muy exigente. Pero la ética irrumpe en nuestra vida consciente sólo de manera ocasional, y a menudo de un modo confuso. Si hemos de realizar elecciones radicales adecuadamente meditadas, primero debemos ser conscientes de las ramificaciones éticas de nuestro modo de vivir. Sólo entonces es posible convertir la ética en una parte más consciente y coherente de la vida cotidiana.” Peter Singer (1995): Ética para vivir mejor, Ed. Ariel p. 203

Tugendhat i la igualtat normativa

La setmana del 28 de maig el filòsof E. Tugendhat ha estat donant unes conferències a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Móra de pensament contemporani. No he pogut anar a totes les sessions que hagués volgut per incompatibilitat laboral. Tanmateix, he aprofitat per anar a una del matí i a totes les que s’han fet a la tarda. En totes elles el filòsof ha mostrat un pensament tossut i analític, sempre aplicat a la vida pràctica i a l’individu. Les preguntes a cau d’orella dels assistents (per problemes de sordesa del conferenciant) si no eren prou precises i clares, han estat rebutjades o criticades. Res d’abstraccions ni de pensaments allunyats de la vida. Pel matí Antropologia filosòfica, per la tarda pensaments autobiogràfics dirigits pel professor Francesc Pereña (Universitat de Barcelona).

En una de les sessions del matí Tugendhat va parlar del problema de la igualtat normativa. La idea principal és que la igualtat i la justícia no fonamenten la moral sinó que són anteriors a la moral i que en darrer terme aquesta última les justifica. Per demostrar-ho va partir de les accions humanes, perquè totes les accions humanes depenen de la voluntat i en l’acció social s’integren diferents voluntats. La qüestió és: com s’integren aquestes diferents voluntats? Doncs, o bé un decideix i s’imposa unilateralment, en el sentit que força i controla la voluntat dels altres; o bé tots contribueixen igualment establint una simetria, aquí té el seu origen el concepte d’igualtat i de justícia com alternatives al poder unilateral en una activitat en comú. Aleshores es forma la moral com empresa comú oposada al poder unilateral. Com a exemple: allò just en la consciència infantil apareix primer que la moral. S’actua seguint un sentiment moral. Per l’infant allò injust és el que és desigual: “per què jo i no els altres” reclama indignat i demana una raó normativa en comptes d’un motiu o causa. Quan es busca un estàndard de justícia s’ha de fer referència a la igualtat. La justícia proporcional es redueix a igualtat.

Després va distingir entre discriminació primària (imposada pel poder unilateral sense justificació i la discriminació secundària. La primera es combina amb una moral tradicionalista on certes qualitats de naixement tenen menys valors que les dels altres (ex: homes/dones). Els Drets humans consideren invàlides aquestes distincions perquè no es poden justificar. El segon tipus de discriminació fa referència a una justícia desigual que s’aplica en casos d’inferioritat on la repartició igual seria injusta. Una discriminació sovint oblidada per la distribució per mèrits imposada pel capitalisme on domina una injusta meritocràcia. Sempre allò just és allò simètric, menys si hi ha raons per la desigualtat justa o asimètrica.

Al final, Tugendhat va criticar la concepció kantiana de la moral per ser una concepció pròxima al contractualisme on queda amagada la justícia. En el contractualisme hi ha un intent d’augmentar el poder propi de la moral, en canvi segons Tugendhat la moral es contraposa al poder. Una idea a tenir en compte en la política actual.

Responsabilitat o culpabilitat?

És el mateix ser responsable d’una acció que ser-ne el culpable? Quan passa alguna cosa desagradable sempre busquem els culpables i els responsables del que ha passat. Si el tren no arriba a l’hora de qui és la culpa? Del tren? De qui no ha previst que es trencaria la catenària? Del revisor? Del conductor del tren? De la companyia ferroviària? Aquests últims segurament en poden ser responsables, però no culpables. Ser responsable és poder fer-se càrrec d’una situació o fet, en canvi ser-ne culpable és haver estat la causa del fet o situació en concret.

La distinció entre aquests dos conceptes és el que discutíem a classe l’altre dia. Per exemple llegíem el cas que hi havia al llibre de text. Un nen de set anys havia sortit de l’escola cansat d’esperar als seus pares, que no l’havien anat a buscar per un malentès. Aleshores al creuar el carrer un conductor que anava borratxo se salta un semàfor i l’atropella. Qui és el responsable? Qui el culpable? En principi podem dir que els responsables són els pares per no haver-lo anat a buscar i el culpable és el conductor. Però alguns van dir que tots eren responsables de l’accident. De fet, ser responsable és actuar de manera conscient, lliure i sense coaccions, per tant el conductor no en podria ser perquè anava begut i no sabia el que feia. Tanmateix, es va precisar que el conductor era conscient del que feia abans de beure alcohol i que si ho havia fet lliurement, era tan responsable com els pares del nen que l’havien anat a buscar. I els pares, en són culpables? En principi ells no han estat la causa directe de l’accident, en tot cas indirectament serien culpables, tot i que no se’ls podria jutjar per les conseqüències de la seva irresponsabilitat, o sí? Bé, el debat va ser intens i acalorat. La frontera entre la culpabilitat i la responsabilitat no va quedar tan clara com semblava de bon principi. Tot i que la culpa s’atribueix en principi a qui ha comés un delicte, no sempre s’utilitza en aquest sentit.

El mateix es podria aplicar a les paraules d’Aznar en referència a les estrictes lleis de conducció. El fet que algú begui o no sí que importa a la resta de la societat, en el moment en què aquesta persona pugui fer mal als altres. El que condueix ebri és responsable dels seus actes abans d’haver begut i per tant de les conseqüències que impliquin les accions posteriors que dugui a terme, a part de ser-ne el culpable si produeix algun dany. O no?

“Qualsevol que falti a la consideració general deguda als interessos i sentiments dels altres, sense estar obligat a això per algun deure més imperiós o justificat per alguna inclinació personal permissible, mereix per tal falta la desaprovació moral; però no per la seva causa, ni pels errors, purament personals, que originàriament li hagin guiat. De la mateixa manera, si una persona, per la seva conducta purament egoista, es fa incapaç de complir qualsevol obligació seva amb el públic, tal persona és culpable d’una ofensa social. Ningú ha de ser castigat, per l’únic fet d’estar embriagat; però un soldat o un policia han de ser castigats si s’embriaguen en hores de servei. En resum, sempre que hi hagi dany o perill de dany, per a un individu o per al públic en general, el cas no pertany ja al domini de la llibertat, i passa al de la moralitat o al de la llei.” J. S. Mill: Sobre la llibertat. IV

Som valents?

Entre els tèrmits n’hi ha uns quants que se sacrifiquen pels altres quan hi ha perill. Són els anomenats tèrmits soldats. Trobaríem altres exemples en el regne animal. En cap cas es tracta d’una acció realitzada voluntàriament i de manera conscient. Ho fan per pur instint. Cadascú ha de complir amb la funció que la genètica els ha assignat.

En els humans quan un se sacrifica pels altres, es pot parlar d’instint? Existeix algun gen que ens mani a morir pels altres? Amb tot, existeix un cert instint de protecció dels més propers, de la família més pròxima. Però, i amb la resta de la humanitat?

El professor Liviu Librescu va situar-se davant la porta de l’aula per a evitar que el jove assassí matés als seus alumnes. D’on va treure el suficient coratge per a fer-ho? Va ser el resultat d’un instint de protecció? Se sentia innatament responsable de la vida dels seus alumnes? Em pregunto si jo hauria fet el mateix. Molt probablement, sí. La qüestió que em plantejo és per què? Per què sacrificar la pròpia vida per uns altres que no són familiars, sinó simplement amics o coneguts? Per què no amagar-se, arrencar a córrer, fugir cames ajudeu-me? És que potser el professor no va tenir cap altra alternativa? Va ser un simple heroi per les circumstàncies? El seu valor o coratge va ser fruit d’un instint indefugible o bé el resultat d’un sentiment moral comunitari adquirit per l’educació?

Segons Hobbes la naturalesa humana és egoista per naturalesa. “Homo homini lupus”, l’home és un llop per als altres homes. El jove estudiant que va disparar als seus companys n’és un exemple. Però, i el cas del professor Liviu Librescu? Segons R. Dawkins (El gen egoista) som egoistes solidaris. És a dir, ajudem als altres per assegurar la nostra supervivència. Però, en el cas del professor, no va ser així. La seva solidaritat no va assegurar la seva pròpia supervivència. Potser al final haurem de donar la raó a Rousseau quan es refereix a la bondat natural humana? o a D. Hume quan fonamenta la moral en el sentiment innat de simpatia vers els altres? O simplement tenir més o menys valor per afrontar algunes situacions perilloses és una disposició natural que aprenem al llarg de la vida?

Seguíem llegint a classe L’Utilitarisme de J. S. Mill:

“Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. [...] Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella; i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.”