Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html

Una societat digital

No hi ha com viure en una societat digital per haver d’esperar més de mitja hora a que els ordinadors acceptin la comanda d’un contracte. Això és el que em va passar l’altre dia en una botiga de telefònica. Només apareixien pantalles d’error i que no acceptaven les dades. Simplement, el que succeïa és que el servidor estava col·lapsat. Normalment, em va dir amablement la noia que m’atenia, només són 5 minuts. Aquest normalment deu ser més aviat un extraordinàriament, si tens una mica de sort.

No hi ha com viure en una societat digital per a que a partir de principis d’aquest any tots haguem de pagar més per qualsevol mitjà de còpia o reproducció. Aquestes són les exigències de la llei del cànon digital. Haurem de pagar més pels CDs amb els que es copien les dades dels arxius de l’ordinador. Haurem de pagar més per copiar les cançons de discs originals a format mp3 per minimitzar l’emmagatzematge i fer servir un sol disquet per escoltar-lo al reproductor mp3 del cotxe. Pagar més per qualsevol dispositiu USB, etc. Tot perquè en principi “tots som culpables”. Això és el que em va dir el venedor d’una botiga d’informàtica al vendre’m un dispositiu bluetooth que ja no valia el que marcava el preu del producte, perquè l’havien marcat abans de la nova llei. Com diu la dita: Sempre acaben pagant justos per pecadors. I si ha de ser així, potser serà millor fer-se pecador que no pas just.

L’any 1995 es va publicar un llibre de Nicholas Negroponte: Being digital (traduït al castellà amb el títol El mundo digital) anticipant tot un somni futurista que en certa manera ja s’ha fet realitat en el present, o no? Si partim de la distinció de Negroponte entre àtoms i bits, certament els bits estan guanyant la partida als àtoms. La informació ja no es transmet a través del àtoms (premsa escrita, llibres...), sinó que augmenta la seva transmissió a través dels bits (ciberespai). Els bits són l’element més petit en l’ADN de la informació i l’element bàsic de la computació digital. Els bits, formats per entitats numèriques (1,0) no tenen pes, ni tamany, ni color i viatgen a la velocitat de la llum. Els bits són els responsables de la digitalització del món, una digitalització que té unes implicacions importants en el conjunt de la societat, en la manera de relacionar-nos, en la concepció de la intel·ligència i en la forma de transmetre la comunicació. Una de les conseqüències de la digitalització és el trasllat de la intel·ligència del transmissor al receptor. En la premsa escrita, per exemple, o en la televisió analògica, la intel·ligència està en el transmissor i el receptor es limita a rebre la informació, en canvi amb la digitalització els bits poden anar del transmissor al receptor fent possible la interacció a dues bandes, fins al punt que el receptor es pot convertir en la vertadera intel·ligència i el transmissor en un simple intermediari. A més a més, la digitalització permet classificar la informació per a que el receptor trií el que més l’interessa, passant a tenir un lloc destacat en la comunicació.

La digitalització també implica una economia del bit. No es tracta de transmetre més bits, sinó menys a més velocitat. És més important la qualitat que no pas la quantitat. Uns bits de bona qualitat poden generar altres bits. “Ser digital és poder créixer.” (p.60) Aquesta és una de les característiques, segons N. Negroponte, del món digital: la capacitat per poder evolucionar, canviar i créixer a partir de poques dades de la mateixa manera en què ho fa un organisme viu.

"Els bits no es mengen; en aquest sentit no poden calmar la gana. Els ordinadors tampoc no són ens morals; no poden resoldre temes complexos com el dret a la vida o a la mort. Tanmateix, ser digital ens proporciona motius per ser optimistes. Com ocorre amb les forces de la naturalesa, no podem negar o interrompre l'era digital. Té quatre qualitats molt poderoses que la faran triomfar: és descentralitzadora, globalitzadora, harmonitzadora i permissiva." Nicholas Negroponte: El mundo digital, pàgs.270-271

| View | Upload your own

És lícit suïcidar-se?

El dilluns 2 de juliol van trobar penjat a la seva cel·la el camioner-assassí Volker Eckert. Segons les fonts de la fiscalia es tracta d’un suïcidi, tot i que alguns malpensats podrien dir que el van matar. Suposant que sigui un suïcidi, es tracta d’un cas molt diferent als suïcidis terroristes. En el primer cas, l’únic afectat ha estat el mateix Eckert i indirectament els seus familiars i els de les víctimes que han pogut alliberar-se en part de la seva pena i dolor. En canvi el segon cas és molt diferent. Els terroristes suïcides no es maten només ells sinó que en la seva mort impliquen vides innocents.

A tot això he recuperat un petit assaig “Sobre el suïcidi” (a “Opuscles ètics”) d’un filòsof del segle XVIII: David Hume i que va provocar una gran polèmica a l’època.

Segons David Hume el suïcidi no és immoral i no va contra les lleis de la naturalesa ni contra les lleis divines. Si fos així, si anés contra aquestes lleis, també serien actes contraris a aquestes totes les accions que fem per superar-les, per sobreviure. No podríem aixoplugar-nos quan plou, ni escapar d’un llamp que ens vol caure al damunt. No hauríem de fer res davant els possibles desastres. Així, com intentem fugir de les desgràcies que ens poden afectar, continua dient Hume, també podem fugir d’una vida desgraciada. En cas contrari no tindríem cap tipus de llibertat.

Els animals contínuament cerquen mecanismes per enfrontar-se a les adversitats. Per què no podem fer també el mateix els humans? Som tan superiors i estem sotmesos a unes lleis tan inflexibles que ens impedeixen fer tot el que estigui al nostre abast per superar els obstacles que se’ns presenten en la nostra vida?

Suïcidar-se és un dret que prové de la nostra condició humana com a éssers lliures. L’únic impediment a aquest dret és quan pot afectar o provocar el dolor i la mort d’altres persones. Només aleshores, el suïcidi s’ha de condemnar i penalitzar.

“Si s'admet que el suïcidi és un crim, només la covardia pot impulsar-nos-hi. Si no és un crim, tant la prudència com el valor ens obliguen a desempallegar-nos de l'existència quan aquesta es converteix en una càrrega. És aquesta l'única manera en la qual podem ser útils a la societat, establint un exemple que, de ser imitat, preservaria per a cada un la seva oportunitat de ser feliç en la vida i que el deslliuraria eficaçment de tot perill o sofriment.” Traduït de D. Hume: Sobre el suicidio y otros ensayos. Ed. Alianza

Els deu manaments de la filosofia

Avui he escoltat per les notícies que el vaticà ha presentat els deu manaments del conductor. En principi he pensat que era alguna broma, però no, és seriosament. Perdoneu la meva incredulitat a tots nivells.

A més, segons explica europapress, aconsellen no convertir el cotxe en un objecte de pecat i recomanen resar el rosari mentre es condueix. Ho sento molt si fereixo alguna sensibilitat catòlica, però sincerament fa molt de riure. M’imagino els conductors catòlics resant mentre condueixen i parats en un semàfor passant el rosari. Els deu manaments del conductor catòlic són els següents

PRIMER: No mataràs.

SEGON: La ruta sigui per a tu un instrument de comunió entre les persones i no de danymal mortal

TERCER: Cortesia, correcció i prudència t'ajudin a superar els imprevistos

QUART: Sigues caritatiu i ajuda el proïsme en la necessitat, especialment si és víctima d'un accident

CINQUÈ: L'automòbil no sigui per a tu expressió de poder i domini i ocasió de pecat
SISÈ: Convenç amb caritat els joves i als quals ja no ho són que no es posin al volant quan no estan en condicions de fer-ho

SETÈ: Brinda suport a les famílies de les víctimes dels accidents

VUITÈ: Reuneix la víctima amb un automobilista agressor en un moment oportú perquè puguin viure l'experiència alliberadora del perdó

NOVÈ: En la ruta tutela el més feble
DÈCIM: Sent-te tu mateix responsable dels altres

Alguns dels manaments són prou assenyats, però d’altres no gaire, per no dir gens, des d’un punt de vista no catòlic.

A tot això, he pensat que també es podrien fer uns deu manaments de la filosofia de manera totalment aconfessional, però seguint l’estructura catòlica. Podrien ser els següents (s’accepten propostes):

1. Estimaràs el saber per sobre de totes les coses.

2. No juraràs en el nom de la filosofia en va (prou de filosofia dels escombriaires i coses semblants).

3. Faràs festes en nom de la filosofia sempre que puguis.

4. Honraràs la filosofia i la defensaràs davant la possible eliminació d’hores a l’educació secundària.

5. No deixaràs de pensar per molt que en tinguis ganes.

6. Faràs filosofies impures.

7. No robaràs idees alienes que estiguin protegides per drets d’autor.

8. No defensaràs idees falses ni pensaments estranys i poc argumentats.

9. No desitjaràs la filosofia del teu proïsme a menys que sigui millor que la teva.

10. No desitjaràs les idees ni els pensaments dels altres i procuraràs sempre pensar per tu mateix.

Responsabilitat o culpabilitat?

És el mateix ser responsable d’una acció que ser-ne el culpable? Quan passa alguna cosa desagradable sempre busquem els culpables i els responsables del que ha passat. Si el tren no arriba a l’hora de qui és la culpa? Del tren? De qui no ha previst que es trencaria la catenària? Del revisor? Del conductor del tren? De la companyia ferroviària? Aquests últims segurament en poden ser responsables, però no culpables. Ser responsable és poder fer-se càrrec d’una situació o fet, en canvi ser-ne culpable és haver estat la causa del fet o situació en concret.

La distinció entre aquests dos conceptes és el que discutíem a classe l’altre dia. Per exemple llegíem el cas que hi havia al llibre de text. Un nen de set anys havia sortit de l’escola cansat d’esperar als seus pares, que no l’havien anat a buscar per un malentès. Aleshores al creuar el carrer un conductor que anava borratxo se salta un semàfor i l’atropella. Qui és el responsable? Qui el culpable? En principi podem dir que els responsables són els pares per no haver-lo anat a buscar i el culpable és el conductor. Però alguns van dir que tots eren responsables de l’accident. De fet, ser responsable és actuar de manera conscient, lliure i sense coaccions, per tant el conductor no en podria ser perquè anava begut i no sabia el que feia. Tanmateix, es va precisar que el conductor era conscient del que feia abans de beure alcohol i que si ho havia fet lliurement, era tan responsable com els pares del nen que l’havien anat a buscar. I els pares, en són culpables? En principi ells no han estat la causa directe de l’accident, en tot cas indirectament serien culpables, tot i que no se’ls podria jutjar per les conseqüències de la seva irresponsabilitat, o sí? Bé, el debat va ser intens i acalorat. La frontera entre la culpabilitat i la responsabilitat no va quedar tan clara com semblava de bon principi. Tot i que la culpa s’atribueix en principi a qui ha comés un delicte, no sempre s’utilitza en aquest sentit.

El mateix es podria aplicar a les paraules d’Aznar en referència a les estrictes lleis de conducció. El fet que algú begui o no sí que importa a la resta de la societat, en el moment en què aquesta persona pugui fer mal als altres. El que condueix ebri és responsable dels seus actes abans d’haver begut i per tant de les conseqüències que impliquin les accions posteriors que dugui a terme, a part de ser-ne el culpable si produeix algun dany. O no?

“Qualsevol que falti a la consideració general deguda als interessos i sentiments dels altres, sense estar obligat a això per algun deure més imperiós o justificat per alguna inclinació personal permissible, mereix per tal falta la desaprovació moral; però no per la seva causa, ni pels errors, purament personals, que originàriament li hagin guiat. De la mateixa manera, si una persona, per la seva conducta purament egoista, es fa incapaç de complir qualsevol obligació seva amb el públic, tal persona és culpable d’una ofensa social. Ningú ha de ser castigat, per l’únic fet d’estar embriagat; però un soldat o un policia han de ser castigats si s’embriaguen en hores de servei. En resum, sempre que hi hagi dany o perill de dany, per a un individu o per al públic en general, el cas no pertany ja al domini de la llibertat, i passa al de la moralitat o al de la llei.” J. S. Mill: Sobre la llibertat. IV

Llei de Murphy

Segons la gran llei del màxim desastre de Murphy si una cosa ha d’anar malament, segurament anirà malament o pitjor del que estava previst. La torrada sempre cau del cantó untat amb la mantega. Quan estàs fent tard per arribar a una cita, o bé hi ha molt trànsit o et trobes mil i un obstacles. I si vas amb tren és molt probable que no arribis mai puntual. A més a més, s’hi podrien afegir les multiplicacions inesperades d’activitats totes al mateix dia i a la mateixa hora, com si un fat maligne s’hagués disposat a fer-te decidir l’indecidible. Quan fan una conferència que t’interessa, resulta que a aquella mateixa hora més o menys també en fan una altra a la que t’agradaria anar i una concentració contra l’escamot Dixan.

Si continuéssim buscant exemples podríem dir aquell de quan no agafes el paraigua, segur que plou. I quan vas ben preparat per la pluja, aleshores no plou. Tot i que últimament amb els canvis climàtics el més probable és que no plogui. Amb tot, no se sap mai el que pot passar. Un altre exemple conegut és quan vas a un lloc en secret i et trobes amb la persona amb qui menys et volies trobar i que segurament dirà, precisament a qui no voldries, que t’ha vist a tal hora en aquell lloc. O sense amagar-se, quan tens menys ganes de trobar algú en concret, aleshores és quan més te’l trobes i al revés, quan voldries trobar-te amb algú, perquè tens ganes d’estar una estona amb ell o perquè li has de dir alguna cosa important, aleshores no hi ha maneres de trobar-lo. Segur que a tots ens ha passat alguna vegada, per no dir moltes.

Hi haurà realment un fat, geni o esperit maligne darrere tot plegat? Penso molt que no, més aviat es tracta d’una llei general de l’Univers i que el savi Murphy no va fer més que recollir i anotar. Una llei que segueix el seu curs imparable, sense que hi puguem fer res al respecte.

Més lleis:http://www.upcnet.es/~dta2/murphy.html