Què és l'epistemologia?

L'epistemologia és considerada actualment com a teoria del coneixement científic o de les ciències. També s'utilitza el terme per a designar l'estudi general del coneixement (conegut antigament com a gnoseologia). Tot i això hi ha qui l'entén d'altres maneres com es pot veure en el vídeo.  

Àgora

Àgora és una pel·lícula d'Alejandro Amenábar sobre Hipàtia d'Alexandria i  l'astronomia, però també és una crítica al fanatisme religiós de tots els temps. Imatges des de l'aire per mostrar els humans com a insectes, uns humans que es creuen superiors a la resta d'animals però es comporten com ells. Una frase, la d'Hipàtia quan l'acusen d'impietat i de no creure en res, aleshores ella respon que només creu en la filosofia. M'han vingut ganes d'aplaudir.

Com era d'esperar, un final tràgic per a una gran pensadora i per a tota una civilització perduda.  En conjunt, m'ha emocionat, tot i que he trobat a faltar més explicació verídica de la història i dels personatges.   

Hi ha algú més?

La curiositat dels éssers humans ens porta sempre a fer-nos preguntes de tot tipus. En el camp de l’astronomia una de les qüestions que més s’estan investigant actualment tracta sobre la possibilitat de trobar planetes habitables més enllà del nostre sistema solar. Aquest era el tema de la conferència del Dr. Ignasi Ribas astrònom i investigador del CSIC-IEEC on es va presentar les diverses investigacions realitzades fins l’actualitat i va plantejar alguns interrogants sobre la vida i l’existència d’altres civilitzacions intel·ligents en la nostra galàxia.

Per començar va exposar algunes dades: avui en dia es coneixen 374 exoplanetes i 41 sistemes planetaris múltiples. La dificultat per trobar planetes s’explica perquè aquests brillen menys que una estrella. Per aquesta raó s’utilitzen diferents mètodes per localitzar-los. Els mètodes indirectes poden ser a partir de la velocitat radial (mesura el desplaçament d’espectre d’una estrella); dels trànsits del planeta davant l’estrella (amb aquest sistema es va descobrir la primera superterra -5 vegades més gran que la nostra terra- anomenada CoRot-7b; altres mètodes indirectes són l’astrometria, l’efecte de temps llum o les microlents gravitacionals. Els mètodes directes consisteixen en obtenir una imatge més directa però hi ha un problema en el contrast que dificulta la localització. 

A través dels mètodes indirectes s’han trobat planetes molt propers a la seva estrella, s’han descobert diverses superterres i s’ha comprovat que el nostre sistema solar no sembla molt comú. S’ha pogut observar que 1 de cada 3 estrelles no té planetes al seu voltant i que el més proper és a 10 anys llum.

Totes aquestes investigacions sobre planetes habitables estan conduint a una nova era: la de la Exoplanetologia. Però el més important és trobar zones habitables. Per això també cal la col·laboració de l’Astrobiologia que té com objectiu l’estudi de l’origen, distribució i evolució de vida en l’univers. Segons James Lovelock, pare de l’Astrobiologia: “la història d’un planeta no pot ésser separada de l’evolució dels organismes que viuen en aquell planeta”.

Tot plegat condueix a una pregunta fonamental: què és la vida? Segons la NASA la vida és un sistema químic autosuficient capaç de replicar-se i de dur a terme una evolució darwiniana. Si seguim aquesta definició aleshores una Mula no és un ésser viu? La reflexió de l’Ignasi Ribas va ser la següent: estem buscant vida, però no sabem definir què és la vida. Tampoc és fàcil detectar la vida. Carl Sagan fa temps es va preguntar si seríem capaços de trobar vida a la terra. El 1990 la Sonda Galileu va poder detectar vida a la terra per l’atmosfera fora d’equilibri que marca l’existència de la combinació de gasos com són el metà i l’oxigen (biomarcadors).

Frank Drake (promotor del projecte SETI) als anys 60 va presentar una equació que permetia fer un càlcul probabilístic de quantes civilitzacions extraterrestres podrien existir en la nostra galàxia. El resultat de l’equació era d’unes 10.000. Aquesta equació ha estat molt criticada perquè es desconeixen molts paràmetres. La pregunta més inquietant, però, és la que va fer Enrico Fermi: Per què no han vingut encara? On són els aliens?

El nostre sol va néixer quan la Galàxia ja tenia 7mil milions d’anys d’existència. Això implica que pot haver-hi altres sistemes molt més antics. Aquesta és la paradoxa de Fermi: la contradicció entre l’alta probabilitat d’existència d’altres possibles civilitzacions intel·ligents i l’absència d’evidència d’aquestes civilitzacions. Com s’explica? És que potser som els únics? No els interessa explorar? Tenen dificultats per viatjar per l’espai? S’han autodestruït? Ja arribaran? ja són aquí? o potser ja van venir?

 

Por al coneixement?

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?

Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física

Cervell i intel·ligència: dones i homes.

El dijous, abans d’anar al tradicional sopar de fires amb els profes de l’IES, vaig assistir a una conferència del psicòleg, expert en neurologia, Richard Haier. No ho vaig poder resistir. El títol prometia: Cervell i intel·ligència en dones i homes. Efectivament va ser interessant.

Haier va començar amb la pregunta: en quin lloc del cervell es troba la intel·ligència? Però abans calia definir què s’entén per intel·ligència. Va proposar una definició molt senzilla: la intel·ligència és el resultat de les diferències individuals en l’aprenentatge, la memòria i el raonament. Qualsevol definició ha d’incloure aquests aspectes i sempre tindrà alguna cosa a veure amb el cervell.

Els diferents estudis sobre la intel·ligència han arribat a la conclusió que hi intervenen diverses facultats mentals i que aquestes estan relacionades entre elles. La suma de totes les facultats és el que s’anomena factor general (g) que equival al IQ (quocient d’intel·ligència). També s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn de l’esforç del cervell, sinó del grau d’eficiència. Aleshores la pregunta és: es fa més eficient el teu cervell mitjançant l’aprenentatge? S’han fet experiments amb el joc del Tetris i s’ha comprovat que és possible augmentar l’eficiència. Com més s’hi juga, més ràpid es processa la informació, el cervell ha de treballar menys i s’avancen més nivells en el joc.

També s’han trobat diferències en el funcionament del cervell dels homes i de les dones. Per exemple en les matemàtiques el cervell de les dones no s’activa cap àrea concreta, a diferència dels homes en què hi ha unes àrees del cervell més actives.

Una altra pregunta que es va plantejar fou: hi ha cap relació entre l’estructura cerebral i la intel·ligència? A través de diferents proves computeritzades s’ha comprovat que hi ha una estreta relació entre la matèria gris del cervell i la intel·ligència. A més matèria gris, més intel·ligència. Els homes tenen més matèria gris en l’àrea de la intel·ligència, en canvi en el cas de les dones està més diversificada. Les dones tenen més matèria blanca, que és la que afavoreix la connexió entre les diferents neurones i parts del cervell. La quantitat de substància gris o blanca en uns i altres depèn de factors genètics. Aleshores, Haier en un to irònic va preguntar al públic assistent si, en el cas que fos possible, els agradaria prendre una pastilla per millorar la intel·ligència i quan pagarien per ella. Al veure que ningú responia, va preguntar si preferirien una pastilla per l’èxit. Als Estats Units la majoria de la gent prefereix la segona pastilla, per què deu ser? Serà potser perquè la intel·ligència per ella sola no garanteix l’èxit?

A continuació va exposar les diferències en les capacitats mentals dels homes i les dones. La majoria de dones són més bones en qüestions verbals, oïda i vista (més sensibles), en canvi els homes tenen més visióespacial. Amb tot, va remarcar que l’educació té un paper molt important a l’hora de potenciar aquestes habilitats. De fet, estudiant les diferències ens podem adonar que no es poden fer estereotips i agrupar les persones per classes, gèneres...

Per introduir l’última part de la conferència, Haier va utilitzar la frase: “use it or lose it” (o l’utilitzes o el perds) per assenyalar la importància de fer funcionar el cervell. No tots els cervells funcionen igual però es poden entrenar. El que s’ha estat estudiant més en els darrers anys és com es pot incrementar la substància gris del cervell. És possible una gimnàstica cerebral? R. Haier s’ha dedicat a estudiar com el joc del Tetris modifica la substància cerebral. De moment, el que s’està comprovant és que gran part del que fa el cervell és inconscient. I com més inconscientment actua el cervell, més eficaç és.

Un vídeo del campió mundial de Tetris

Més informació a:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2008/10/24/neurociencia/1224867263.html

http://www.elpais.com/articulo/salud/vez/mujer/necesita/cerebro/igual/inteligencia/elpepusocsal/20081022elpepisal_1/Tes

Saber-ho tot?

La recerca del saber ha estat una constant en la història de la filosofia. Els primers filòsofs grecs volien saber com estava composada la physis o naturalesa, a fi de poder explicar la realitat. Com podia haver sorgit tot el que existia i d’on? Era una de les preguntes que van intentar respondre. Les seves respostes van ser ingènues, però van iniciar tota una recerca que ha continuat fins als nostres dies. Avui en dia volem saber encara més coses, com per exemple perquè uns avions s’estavellen, perquè alguns psicòpates disparen a les escoles o perquè hi ha una crisi econòmica. Però es pot arribar a saber-ho tot?

Jesús Purroy ens explica en el seu llibre Tot el que cal saber per saber-ho tot. Primer de tot, cal posar en ordre les pròpies creences. “Pot semblar absurd, però el primer que has de fer per saber alguna cosa és dir «el món existeix»” (pàgina 24) “Un cop has admès que el món existeix, has d’admetre que el pots conèixer. Has d’acceptar que les coses que passen tenen explicacions racionals i que els humans les podem entendre.” (pàgina 25). Després hem de revisar el que sabem i fer-nos la pregunta sobre el que no sabem. Un cop fet tot això ja es pot començar a treballar convertint els fenòmens en objecte d’estudi. Els objectes d’estudi es poden dividir en tres classes: els objectes, els conceptes i els processos. Afegeix un consell: s’ha de saber aprendre a conviure amb l’error, perquè igual que nosaltres, els instruments que fem servir per mesurar també tenen limitacions. “Per més precís que sigui un aparell de mesura, la persona que fa la mesura hi introdueix un punt de variabilitat.” (pàgina 62). A més s’ha de tenir en compte que les explicacions humanes són en part racionals i en part emocionals. A continuació s’ha de saber distingir la veritat i la mentida. Una explicació científica, és a dir vertadera, ha de complir unes condicions mínimes: abast, ha d’incloure una gran quantitat de casos, predicció, simplicitat i coherència. Una de les maneres més rigoroses per saber si una explicació és vertadera és intentar demostrar que és falsa per inversemblant, per falsació o per mort natural. De totes maneres sempre hem de tenir en compte la provisionalitat de les demostracions.

A tot això es pot remarcar la següent idea: “Mentir és fàcil. Els humans som uns crèduls sense remei...” (pàgina 90) Ens enganyen, i ens deixem enganyar. També hi ha l’autoengany. Una possible manera de no autoenganyar-se és descartar idees.

“Konrad Lorenz, que va guanyar un premi Nobel pels seus experiments de comportament animal, recomanava un exercici matinal per estimular el pensament rigorós: descartar alguna de les teves idees favorites. Aquest exercici també ajuda a controlar l’orgull. Descartar una idea és dur, però un cop n’has descartat una dotzena tot plegat és molt més fàcil”. (pàgina104) Descartar idees i reconèixer les que estan equivocades és la millor manera d’augmentar el coneixement. I finalment si has trobat alguna idea vertadera comunica-la i comparteix-la.

Al final, Purroy ens fa un petit sermó dividit en sis parts. A l’última part ens diu el següent: “La curiositat per conèixer el món i la capacitat d’imaginar com podria ser. La necessitat de saber la veritat i el desig de tenir raó. L’impuls per comunicar allò que creus i la responsabilitat d’ajustar-te a la realitat. La predisposició a creure en les bones notícies i l’escepticisme davant les novetats. No és fàcil conciliar aquestes parelles, però no hi ha altre remei que intentar-ho”. (pàgina162)

La incomunicació de les substàncies

Segons filòsof francès René Descartes l’home estava composat per dues substàncies: pensament (res cogitans) i extensió (res extensa). El problema que havia de solucionar era el de com s’unien dues coses totalment diferents (esperit i matèria), és a dir, havia de trobar el punt de contacte entre l’una i l’altra. La solució que va proposar fou l’existència d’una glàndula pineal que serviria d’enllaç entre les dues substàncies. Avui en dia, però, sabem que aquesta glàndula, també anomenada, epífisi té unes altres funcions, com les de regular els bioritmes i la producció de melatonina. Descartes entenia per substància "una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir" (Meditacions metafísiques, 3). I a més, afirmava que el pensament podia existir sense un cos. Però, és possible pensar sense un cos? No es necessiten un a l’altre? Si no hi ha un cos, d’on sorgeix el pensament?

Aquest dualisme es podria aplicar al món universitari i el món de l’ensenyament secundari. Dues substàncies en sentit cartesià sovint incomunicades, almenys en el terreny de la filosofia. Només quan hi ha en perill la dignitat de la filosofia, aleshores és possible el contacte. En aquest sentit el projecte la nova llei d’educació de Catalunya (LEC) seria la glàndula pineal que establiria la relació entre ambdues.

Un dualisme semblant es produeix en els diferents àmbits del coneixement i de la filosofia. Em refereixo a l’àmbit teòric i al pràctic, que a vegades es presenten com a substàncies independents. És possible una teoria sense una aplicació pràctica? Segurament sí, però és una teoria buida. I, una pràctica sense teoria que serveixi de fonament? Per alguns sembla ser que sí, però es tracta d’una pràctica cega que no sap cap a on va. Precisament l’altre dia llegia l’explicació d’un Taller d’introducció a la filosofia on es deia el següent:

“Aquest taller és una proposta que busca l’apropament entre la filosofia i allò quotidià. Intentarem introduir un tema a partir d’unes premisses generals de caràcter filosòfic. Es tracta d’acostar els problemes d’ordre filosòfic a la perspectiva del dia a dia, intentant fer que el debat transcorri amb agilitat i sense apriorismes teòrics. La sessió es posarà en marxa amb una breu conferència, fugint sempre de l’esquema clàssic, amb l’objectiu d’aportar una informació mínima que permeti el debat. Aquest taller consta de cinc sessions, en què es tractaran els temes següents: la felicitat, la il·lusió, la identitat i la generositat (última sessió per determinar)."

Tanmateix, al segle XVIII el filòsof alemany I. Kant va dir:

“Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència." Crítica a la Raó Pura , Introducció , I

Desvirtualització

Aquests dies tenen lloc les primeres Jornades de la catosfera i un centenar de blocaires ens estem desvirtualitzant a Granollers. Desvirtualitzar-se no és fàcil, al principi provoca una sensació estranya. Per primera vegada pots mantenir un diàleg no virtual amb qui només havies intercanviat missatges en la virtualitat. Vaig poder intercanviar impressions amb Entrellum i Dipofilopersiflex II; despertar a Josepsort; i anar a sopar amb alguns blocàires com Mails per a Hipàtia, Marcús, Estatpropi.cat, Indústries i caminars, més alguns altres que no sé qui eren.

En una de les conferències inaugurals “Els ciutadans digitals”, César Calderón va presentar les característiques principals de la Societat 2.0: compartir, intercanviar, horitzontalitat en la comunicació, activisme hacker (passar-s’ho bé amb el que es fa). També va anomenar algunes de les eines principals per al ciberactivisme: blogs, xarxes socials, wikis, tafaneres, twitter, facebook, youtube. I a continuació va descriure el perfil del Ciutadà 2.0: un home orquestra on cadascú és el medi. Al final va explicar alguns exemples de ciberactivisme.

En l’altra de les conferències inaugurals, Territori 2.0, Marc Vidal va començar definint als blogs com un territori de talent i mèrit, una eina de contrapès a l’opinió oficial, un altaveu democràtic que tothom pot utilitzar, un diàleg i debat, i un espai on s’intercanvien idees on el missatge final és el que queda. Un blog és un espai on les bones idees sobreviuen, és talent global i vigilància activa. En definitiva els blogs poden esdevenir l’origen d’un món millor, l’embrió d’una societat més lliure.

Sense temps ni per respirar, es va iniciar la taula oberta sobre el codi ètic blocàire. Frisava per sentir el que dirien. Tots dos ponents estaven en contra la regulació ètica en els blogs, en què no hi havia d’haver-hi regles. Juan Varela al final de la seva intervenció apostava per una ètica hacker, no aristotèlica ni tomasina. En Vicent Partal va deixar clar d’entrada que no cal un codi ètic dels blogs, tot i que va afegir que sovint no hi ha prou educació dels usos d’Internet. Amb tot, va afegir alguns punts que haurien de ser font de discussió i una proposta. Els punts a discutir eren els següents: Anonimat o no; Conversa (no necessitat de comentaris); qualitat (en la presentació i en el diàleg que mai ha de ser crispat) on va recalcar la necessitat d’una cultura de la veritat no analògica; respecte als objectius marcats; i, conèixer les conseqüències (estendre la cultura de la conseqüència). En definitiva, no cal un codi ètic obligatori, però sí algunes normes bàsiques de conducta adoptades lliurement. La proposta final era d’incloure més informació del perfil personal (per tenir més dades de qui presenta la informació i per què ho fa) i posar una llicència Creative Commons.

En el debat posterior Juan Varela va assenyalar la necessitat d’una llei de dret d’accés a la informació per tenir accés als registres del govern sobre les nostres dades. En aquest sentit sí que hi hauria d’haver un codi ètic.

Tot seguit, sense pausa i molt més tard del previst, va començar l’última taula rodona del dia sobre “Blocs i educació”. El moderador Pitu Martínez va obrir la taula explicant l’èxit de l’xtecblocs (6.300 blocs oberts), aportant les dades de la UOC segons les quals els col·lectius professionals que utilitzen més Internet són els professors i els alumnes. També va deixar oberta la qüestió de com ensenyar el bon ús d’Internet als ciutadans del futur. Anna Pèrez experta en blocs educatius i Núria Prunés van dir que els blocs són una bona eina per aprendre a escriure i potencien l’aprenentatge col·laboratiu. Per Enric Gil els blocs són un bon complement a les classes presencials, però va afegir que al món de l’ensenyament encara hi ha gent analògica. Per últim, J. A. Donaire va puntualitzar que els blocs permeten participar a l’alumne en el procés de coneixement i promouen una actitud activa.

Filosofia de les terres altes

Dijous vespre. Estic cansada, sense esma. Tres dies gairebé complets en les terres altes, envoltades de volcans, m’anihilen completament. Només somio en poder tornar a la terra mitjana. El punt mitjà entre l’excés i el defecte. Ni massa lluny del mar ni massa a prop. Ni massa gent ni massa poca. La ciutat gairebé perfecta d’Aristòtil. Però, de moment haig d’anar i venir en un interminable ral·li (prova de resistència, de velocitat i d’habilitat disputada per vehicles o per persones en carreteres, camins o pistes, que és controlada en uns punts determinats i que té lloc generalment per etapes. Definició del Diec2).

De tant en tant, però, alguna sorpresa, un besllum d’imaginació creativa. Avui a classe tractava el tema de la veritat de proposicions empírica o de fets i de quins criteris es podien utilitzar per reconèixer-la. Els he dit als alumnes la següent proposició: “La terra és rodona” i havien de contestar si era veritat o no i quin criteri utilitzaven. De cop i volta algú ha contestat: - No és veritat. La terra és com un bombó Ferrero Rocher.

La primera llum

La nit de divendres a dissabte el Gran Telescopi Canàries (GTC - GRANTECAN) va veure la primera llum. A partir d’ara es podran estudiar millor els objectes de l’espai profund, veure el naixement de noves estrelles, descobrir els misteris dels forats negres o desxifrar els components químics generats després del Big Bang. Un dels seus objectius serà el de buscar planetes semblants al nostre (esperem que no siguin gaire semblants) en altres sistemes solars.

Tant de bo construïssin un gran telescopi mental per a que algunes ments polítiques veiessin la primera llum per a una òptima visió política del nostre petit país.

Primer pensar, després sentir

Descartes i Plató han estat els autors triats aquest any a les proves de selectivitat. En el primer, un fragment del Discurs del mètode on s’adverteix que aquells que només es refien dels sentits sense fer ús de la raó no copsaran mai el que és Déu i l’ànima. Només podran imaginar el que són però no en tindran coneixement. És precís fer ús de l’enteniment per assegurar-ne el seu coneixement. Racionalisme pur i dur. La raó primer de tot i després els sentits. Un consell força assenyat per als temps que corren, on ens deixem endur per les aparences quan hauríem de fer més cas al bon sentit.

En el segon text de La República de Plató, “más de lo mismo”. El famós mite de la caverna on els presoners dels sentits han d’alliberar-se per contemplar les idees i per damunt de tot la idea de bé. La raó és una altra vegada la protagonista. Només amb el pensament sabrem què és el bé i un cop sapiguem què està bé i què no, podrem actuar assenyadament en la vida privada i en la pública.

La insistència en l’ús de la raó, del bon sentit, del seny, no deixa de ser curiosa. Tot un missatge per les noves generacions dirigides pel poder de la publicitat i dels mitjans de comunicació que donen prioritat als sentits.

Opció A

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment.

René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

Opció B

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans; tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol. I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. [...] És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d’intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

PLATÓ. República, 517

Impredictibilitat

Els límits entre el caos i l’ordre són molt subtils, tal i com va dir ahir David Jou en la conferència “El temps en l'univers. Exuberància i enigma del temps”. De fet, el matemàtic i filòsof H. Poincaré fou el primer a demostrar que és possible passar del caos a l’ordre i de l’ordre al caos aleatòriament. La Física quàntica i la termodinàmica han realitzat diferents experiments que ho corroboren, almenys provisionalment.

Tanmateix existeix una certa continuïtat en els fenòmens de la naturalesa i de la vida. No podem saltar al futur, sinó que hem de deixar que els fets segueixin el seu curs. En la física quàntica el futur no està determinat. Com va dir Kant: coneixem els fenòmens, el que és ara i aquí, però desconeixem el noümen o cosa en si. En la vida succeeix el mateix, hem d’anar vivint-la per saber el que succeirà.

En canvi per la mecànica clàssica newtoniana era factible fer prediccions sobre el futur, si coneixíem la força que actuava en el moviment dels objectes. El temps s’entenia com un paràmetre que permetia determinar el futur. Ara ja no és així. Els experiments han donat la raó a la física quàntica i el futur és impredictible.

Certament la impredictibilitat predomina en les nostres vides. Hi ha situacions i fets que no podem predir. Com seria la nostra vida si ja sabéssim tot el que ha de passar? Podríem viure en un món completament predictible? No serà aquest el sentit de la vida, la seva impredictibilitat?

Fa uns dies no podia predir que després de més de 10 anys recuperaria una correspondència perduda per culpa de canvis de domicili i de la distància. Gràcies a Internet, ha estat possible, encara que de moment només sigui virtualment. Qui ho podia haver previst?

“Quan no patim cap canvi en el nostre pensament, quan no percebem els nostres canvis interns, tenim la sensació que el temps no ha transcorregut; és la mateixa sensació que tenen els qui, segons la faula, han dormit a Sardes al costat dels herois. En efecte, ells relliguen l'instant abans amb l'inmediatament després, fent-ne dels dos un de sol, eliminant l'interval, ja que és un estat sense sensacions. Si, doncs, l'instant no fos distint, sinó únic i idèntic a ell mateix, el temps no existiria.” ARISTOTIL: Física

El sentit de la poma

Ahir algú es va deixar abandonada una poma al meu cotxe. És un senyal? Per què no deixar-se un llibre, una carpeta, un paraigua? Per què precisament una poma? Des de temps remots les pomes han estat símbols importants de l’imaginari col·lectiu. La primera i més coneguda de les pomes és la del relat bíblic del Gènesi. La poma era la fruita que penjava de l’arbre del coneixement del bé i del mal. (Rectificació: Tot i que no s'especifica quin fruit era el de l'arbre del coneixement del bé i del mal la iconografia popular l'atribueix a una poma). Eva, seduïda per la serp, va temptar a Adam amb un fruit (suposadament una poma) i des d’aleshores van ser expulsats per sempre del paradís. A partir d’aquell moment van haver de treballar per poder sobreviure. Els humans van quedar per sempre més condemnats a tota mena de desgràcies. Per això, encara avui en dia es parla de la poma de la discòrdia.

De fet el primer cop que trobem aquesta fruita amb el seu nom és en els mites grecs i en els contes infantils. Per exemple en el conte infantil de la Blancaneus la bruixa dóna una poma emmetzinada que provoca l’endormiscament etern de la pobre Blancaneus, fins que el príncep va a despertar-la amb un petó.

Amb tots aquests exemples, sembla ser que la poma no és un bon senyal. El seu simbolisme apunta a un reguitzell de desgràcies i mals auguris. És per aquesta raó que em pregunto: què faig amb la poma abandonada al meu cotxe? La guardo fins que la pugui tornar al seu propietari o me la menjo sense fer cas de les possibles conseqüències negatives?

Realitat quàntica

Es pot discutir si hi ha una realitat independentment de la nostra percepció de la mateixa o no. Però, per a la física quàntica i per als humans la realitat és multidimensional. La diferència existent entre les nostres percepcions de la mateixa realitat en són una prova. Fins i tot, per alguns la percepció de la realitat pot estar totalment deformada segons els seus interessos. D’exemples n’hi ha molts, per sort o per desgràcia. L’exemple més evident va ser aquell que va conduir a acusar una banda armada d’uns fets que havien estat realitzats per uns altres. En aquest cas hi van confluir molts interessos i manipulacions diverses. Em refereixo a l’11M. Però hi ha altres casos que tot just ara són desvelats. Des d’avui al Google Earth es pot observar quina és la realitat que té lloc al Sudan. Una guerra invisible per la majoria dels mitjans informatius occidentals. Una altra guerra invisible però ben real va ser la que va tenir lloc al centre d’Àfrica entre ètnies rivals. Tot just ara ens l’expliquen algunes pel·lícules de cinema que s’estrenaran aviat. En el seu moment va ser real només per qui la van viure, per la resta va ser invisible.

Un altre cas de divergència de la percepció de la realitat és el que està succeint amb Núria Pòrtules, empresonada per presumpta vinculació a grups terroristes. Una presumpció que no deixa de ser una il·lusió provocada per alguns que volen veure més enllà del que és la realitat. Tots aquests exemples, també ens mostren les greus repercussions per al coneixement de la realitat que poden tenir les diferents percepcions d’aquesta realitat.

He relacionat aquestes idees després de sentir avui a Teresa Versyp en una conferència a la UdG sobre “La realitat quàntica: una nova dimensió de coneixement”. Quina relació té amb la multidimensionalitat de la realitat i la nostra percepció d’aquesta realitat? Doncs, segons el nou paradigma quàntic: l’Univers és subjectiu en el sentit que nosaltres formem part d’una realitat quàntica i decidim com es manifesta. No es pot conèixer el present en tots els seus detalls perquè té múltiples possibilitats (principi d’incertesa de Heisenberg). A més a més, els darrers estudis sobre la composició dels àtoms i les partícules subatòmiques condueixen a pensar que els àtoms interactuen contínuament amb una dimensió invisible. S’ha arribat a parlar d’un buit quàntic constituït per partícules que apareixen i desapareixen. Aquestes partícules formarien un mar d’energia que ho impregnaria tot i seria invisible a qualsevol longitud d’ona. Aleshores, la realitat tindria una dimensió invisible. Malauradament, en el camp social, no calen gaires teories quàntiques per adonar-se’n que la realitat té una dimensió invisible, sobre tot quan hi ha certs interessos per a no fer-la visible.

“Reconeixem i hem de reconèixer les limitacions de la nostra activitat cognoscitiva. No podem equiparar, de manera justificable, la realitat amb el que pot, en principi, ser conegut per nosaltres; ni es pot equiparar la realitat amb el que poguéssim, en principi, expressar mitjançant el nostre llenguatge. I el que és verdader aquí per al nostre tipus de ment és també verdader per a qualsevol altre tipus de ment finita. Qualsevol tipus de ser cognitiu físicament factible pot conèixer només una part o aspecte de la realidad.” RESCHER, Nicholas. Razón y realidad: la infradeterminación de las teorías y los datos

Internet i Autoritat

Dia a dia la xarxa internàutica s’està convertint en un espai inabastable, de dimensions il·limitades. La virtualitat no coneix fronteres ni límits. El desordre provocat per l’allau incessant de webs, blogs, fòrums... han provocat la necessitat de classificar d’alguna manera els seus continguts. Alguns cercadors,com el Google, ja han dit que intentaran posar-hi ordre. A tot això val preguntar-se com es durà a terme aquesta classificació. S’establirà un ordre temàtic, alfabètic, jeràrquic? És possible categoritzar els continguts d’Internet per ordre d’importància o per alguna mena d’autoritat superior d’uns sobre els altres?

Quan es parla de l’origen del coneixement, a part de fer referència a les teories més clàssiques (racionalisme, empirisme, criticisme), també s’ha de tenir en compte unes altres fonts de coneixement, entre les quals se situa l’autoritat. Aquesta autoritat vindria donada per la tradició, pels llibres d’erudits o d’especialistes en algun tema o ciència. Segueix existint aquesta autoritat a través de la xarxa? Algú, l’altre dia em preguntava si a Internet hi ha havia algun tipus d’autoritat o si tot s’hi valia.

Everything goes? “Tot s’hi val?” Fa temps P. Feyerabend va utilitzar aquesta expressió per referir-se a la nul·litat de qualsevol mètode que es volgués utilitzar en el coneixement científic. Passa el mateix avui en dia a Internet? Quina fiabilitat o garantia existeix en els continguts dels webs internàutics? Tot és igualment vàlid?

Unes de les aplicacions amb més èxit actualment són els wikis. En ells tothom pot escriure, modificar, afegir continguts sobre qualsevol tema obert. El més conegut és la wikipèdia, una enciclopèdia en línia que permet la introducció i modificació de les diferents entrades existents. En l’àmbit filosòfic també n’existeix una: Symploké. Se suposa que en tots aquests wikis hi ha algun tipus de moderació, però encara que sigui així, aquells que ho revisen són especialistes en tots els temes? Podem pensar que tot el que s’hi publica és revisat curosament per comprovar si és verídic o no?

Molts alumnes quan han de fer un treball es dediquen a buscar per Internet informació. El resultat és que tot sovint el que troben té una procedència ben dubtosa. Clar que es pot dir que encara no tenen prou capacitat per seleccionar els continguts. Però tot i així, cada vegada es fa més difícil garbellar la informació falsa de la que és veritat. L’única solució és fixar-se bé d’on prové la informació, si és d’algun organisme oficial, d’algun centre especialitzat o d’algú que hi entén en el tema.

La pèrdua d’autoritat a Internet pot esdevenir nefasta per als que pretenen obtenir un coneixement vertader i fiable. Però, per altra banda, no tot és negatiu, perquè la pèrdua d’autoritat pot ajudar-nos a ampliar les perspectives. Una cosa semblant va passar amb la invenció de la impremta. Quan tothom va tenir accés a la Bíblia, l’autoritat de l’església va perdre poder. Quins poders es perdran avui en dia amb l’accés a Internet?