Adéu 2013!

Per fi s’acaba aquest any 2013! La veritat és que ja tenia ganes que s’acabés. Més que res perquè personalment no ha estat un bon any. M’han passat coses que no m’havien passat mai i la majoria no han estat bones. De fet no m’ha passat res de bo a nivell econòmic, ni laboral, ni tampoc sentimental. Però, de les coses dolentes val més no parlar-ne. 

Socialment tampoc ha estat un dels millors anys, perquè han continuat existint les guerres, els atemptats, els problemes socials...

Econòmicament seguim en crisi, o almenys això diuen els experts. Tot i això els que tenen diners segueixen tenint-ne encara més. També és veritat que els més pobres cada vegada són més pobres.

Políticament a Catalunya s’ha obert un procés cap a la independència per dissimular altres problemes més urgents com la precarietat laboral, les retallades de plantilles, la disminució de la paga extra dels funcionaris, l’impagament de les farmàcies... No és que estigui en contra la independència, tot el contrari, qualsevol país ha de ser lliure per decidir qui vol que el mani i com ho vol, però a vegades s’utilitza per amagar una realitat social desigual i no hauria de ser així.

Ecològicament em fa l'efecte que tampoc hem millorat gaire el planeta. Els diversos canvis de temps sobtats confirmen que alguna cosa no estem fent bé.

Psicològicament no sé si hem avançat gaire perquè augmenten de forma exponencial els casos de trastorns d’atenció en els centres escolars i altres deficiències de lectura i escriptura. Alguns donen la culpa a les noves tecnologies, que ja no són tan noves, com Internet. Segons explica Nicholas Carr en el seu llibre ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? Superficiales (Madrid, Taurus, 2011), Internet té avantatges però també inconvenients. Un petit resum aquí.

Filosòficament, buf, aquí sí que anem cada vegada pitjor en el terreny educatiu i no sé si també afegir a nivell social. El senyor Wert amb la LOMCE té la intenció de construir una societat menys filosòfica, on els científics no cal que reflexionin sobre la possibilitat de coneixement i la seva metodologia a partir dels textos de Descartes (també matemàtic) o de D. Hume, J. Locke... Ni tampoc sobre com s'ha de viure i organitzar la societat amb els textos de diversos filòsofs com Plató, Aristòtil, Epicur, J. S. Mill, Marx (per dir alguns noms). I encara menys que es qüestionin la seva pròpia disciplina amb el pensament de filòsofs de la ciència com per exemple K. Popper.

Per sort encara hi ha alguns filòsofs en actiu com Nuccio Ordine disposats a escriure sobre la utilitat de l'inútil:

La utilidad de lo inútil: Introducción

Filòsofs en una cançó

 De moment sembla que la filosofia ven encara que no ho sembli.  

Rap dels sofistes

Claude Lévi-Strauss

La matinada del diumenge 1 de novembre va morir als 100 anys d'edat l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss. Va néixer a Brussel·les i és considerat pare de l'antropologia moderna pel seu enfocament estructuralista. Després d'estudiar Dret a París va ser professor de Filosofia a la Universitat de la Sorbonne l'any 1931. El 1935 fou nomenat membre de la missió universitària francesa al Brasil i després professor universitari a Sao Paulo. Fins al 1939 dirigí diverses missions etnogràfiques al Mato Grosso i a l'Amazònia. De tornada a França, fou mobilitzat per l'exèrcit de 1939 a 1940 i, després de l'armistici, se n'anà als Estats Units a fer classes. Allà hi fundà, amb altres professors, l'Escola Lliure d'Alts Estudis de Nova York, de la qual n'esdevingué secretari general.

El 1949 fou nomenat subdirector del Museu de l'Home de París i el 1950 director d'estudis a l'École Pratique des Hautes Étudesen Sciences Sociales. El 1959 va ser elegit al Collège de France per a la càtedra d'antropologia social i el 1973 entrà a l'Académie Française.

Se'l considera el representant més important de l'estructuralisme, nom aplicat a l'anàlisi del sistema cultural en termes de relacions estructurals entre diversos elements. El seu enfocament ha influït no només la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Interpreta les cultures com a sistemes de comunicació i construeix models basats en la lingüística estructural, la teoria de la informació i la cibernètica per tal d'interpretar-los.

D'entre les seves obres destaquen Structures élémentaires de la parenté (1949), Tristes Tropiques (1955), La pensée sauvage (1962), Les Mythologiques, la seva obra capital (1964-71), Anthropologie structurale II (1973) i Paroles données (1984).

Llegint el Fedó

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.

Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.

Símmies, posant-se a riure, digué:

—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

Setmana Vattimo

Aquesta setmana (del 6 al 10 d’octubre) ha estat estranya i diferent. Classes de batxillerat i ESO pel matí i Metafísica heideggeriana a través de G. Vattimo per la tarda (menys el divendres). A continuació algunes idees i impressions. Que cadascú reflexioni i en tregui les seves pròpies idees i conclusions.

Dilluns:

Vattimo ja mostrava senyals de cansament i tot just acabava de començar la setmana. Es disculpava de la seva desmemòria, del seu itanyol i es definia ell mateix com a "marcit". Conferència sobre la temporalitat autèntica i l’escatologia cristiana. Com a referència la preparació de Sein und Zeit per part de Heidegger. El Dasein com a l’ésser que posa el problema de l’ésser, perquè s’ha d’entendre com a existent. L’ésser vertader no pot ser un objecte tal i com s’havia entès en la metafísica tradicional. Explicació de com Heidegger al 1919 cerca el sentit de l’ésser en els orígens del cristianisme, sobretot en les cartes de Sant Pau on es defineix la temporalitat autèntica com a experiència autèntica del temps. Un dels components de la temporalitat autèntica és la tensió. Es tracta de viure el sofriment. L’autenticitat es posar-se davant la mort, tenir en compte la pròpia mortalitat. La temporalitat autèntica és considerar-se dins de la història. Per aquesta raó, Heidegger als anys 30 canvia el concepte d’autenticitat (individual, ja no té sentit per les condicions geopolítiques) pel d’historicitat. Segons Vattimo avui en dia amb els problemes del món actual ja no té sentit la salvació individual, sinó que cal tenir responsabilitat històrica. L’home està embolcallat en un procés històric sense el qual l’autenticitat és una estupidesa. Al final l’ésser és allò que s’esdevé: grans formacions internacionals, guerres...

Dimarts:

Presentació del seu llibre Ecce Comu. Per Vattimo aquest llibre és un diari d’una llarga marxa d’oposicions. Quan vaig sentir que Vattimo afirmava: “Si no fos cristià, no seria comunista”, no ho vaig entendre, perquè es pot ser perfectament comunista sense ser cristià. Un dels assistents al torn de preguntes va qüestionar aquesta barreja de materialisme comunista amb l’espiritualisme cristià. Però, per Vattimo no són incompatibles, sinó complementaris, perquè entén el cristianisme com una manera de fer i no com una religió institucionalitzada. També va deixar clar que el pensament dèbil és una actitud de crítica respecte a un món on es predica el darwinisme social i que ha d’ajudar a l’emancipació humana reduint el pes concret de les realitats tecnològiques. Avui, el pensament dèbil és també el pensament dels dèbils. Finalment Vattimo es va definir com a un no violent pragmàtic.

Dimecres:

Conferència: ésser, art i llenguatge. L’art s’ha d’entendre com una obertura a la veritat que no és eterna. Per Heidegger la llengua o el llenguatge és la casa de l’ésser. És en el llenguatge on l’ésser s’esdevé. La paraula per si sola significa però no revela res. És l’ésser el que es predica en el llenguatge. L’ésser només s’articula en el llenguatge humà, en el Dasein. No es pot investigar sobre el problema de l’ésser si no es tracta abans el problema de l’entitat que posa a l’ésser. El subjecte és qui objectivitza el món. El Dasein és un projecte llançat que dóna sentit al món. Les coses com a instruments al nostre servei tenen sentit en relació als nostres projectes. El món és un conjunt d’instruments entorn a un subjecte que projecta la seva llum sobre ells. Els instruments especials són les paraules. Aquestes només tenen sentit per comunicar, per proporcionar informació. El món s’obre com una totalitat d’instruments gràcies al llenguatge. En el llenguatge és on apareix l’ésser. Ara bé, segons l'idioma, l’ésser pot aparèixer de diferents maneres. La llengua és important per al manteniment històric d’un poble. I per aquest motiu, la poesia és la base de l’obra d’art com a tal. Es podria pensar sense paraules? L’obra d’art és l’obertura d’un món de paraules o de la veritat com a criteri del que és i del que no és. Referència a Gadamer: l’experiència de l’art com a experiència de veritat. Per Heidegger l’obra d’art presenta un món i fa avançar la terra entesa aquesta última com allò que roman com un transfons no articulat i que pot proporcionar una multiplicitat de sentits. La terra és la que fa possible el conflicte. La veritat s’imposa com un horitzó que transforma el meu món. Per acabar una pregunta: Quin sentit té l’ésser avui? Heidegger ho va buscar en l’esdeveniment de l’obra d’art identificant-lo com a esdeveniment de la veritat.

Dijous:

Conferència sobre la història de l’ésser, història de la interpretació. L’ésser no es redueix a la decisió de l’home, sinó que esdevé sense la nostra intervenció. Nosaltres mantenim una posició de dependència, d’escolta, enfront la qual estem passius perquè la iniciativa no sembla ser nostra. Historicisme entès com aplicació del desenvolupament individual a la història. La novetat, el geni, com a concepte que caracteritza la modernitat. La postmodernitat es presentà com una crítica a la novetat. El conflicte és necessari perquè la veritat no pot ser només la del meu món. Un món sense terra, sense conflicte, no es transforma. La veritat necessita un horitzó de possibilitat. La historicitat de l’ésser està lligada a la mortalitat dels homes. La mort és el cofre de l’ésser. El passat no es redueix al present. La veritat és un interpretació de l’ésser que es va realitzant. L’ésser és històric, es va emplenant d’interpretacions. Si tens una visió científica del món es perd el sentit del món. Aquesta idea no em va convèncer gens, ni tampoc la que va dir Vattimo a continuació: si et veus com una petita part d’un tot molt més gran que funciona per ell mateix, aleshores tot està permès. Així defensava Vattimo el seu cristianisme posicional sense gaire fe.

Vattimo a Girona

Gianni Vattimo (Università di Torino) havia de venir al Juny a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani per dirigir un Seminari sobre la seva obra titulat Fenomenologia, Hermenèutica, Ontologia de la Actualidat, però no va poder per malaltia. Quan estava apunt de matricular-me al seminari van dir que s'havia anul·lat. Ara, finalment vindrà, però potser només hi podré anar alguna tarda que no tingui classe, això sempre que hi hagi algun lloc lliure. De totes maneres, també hi ha la possibilitat de poder anar a la conferència "El comunisme real ha mort, visca el comunisme ideal" on es presentarà el seu llibre: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que era (Accent Editorial, 2008).

Gianni Vattimo és un dels principals teòrics de l’anomenat “pensament dèbil” (Il pensiero debole, 1983), que s’ha convertit en un tret caracteritzador de la postmodernitat. Va néixer el 1936, en l'era dels nacionalismes, a l'era manifesta de la caiguda de la metafísica, l'era de l'horror davant del maquinisme irracional, els camps de concentració i la bomba atòmica. Torí, el seu lloc natal, era i és una ciutat italiana marcada per l'ombra de Nietzsche, a qui havia donat allotjament. Aquest context va ser la seva llar per a l'estudi de la filosofia, els estudis de la qual després va completar a Heidelberg, l'empremta del qual el va introduir a la filosofia de Gadamer, només sota el diàleg i una honesta rebel·lia té sentit l'obra del que avui són quaranta anys d'infatigable treball filosòfic. Professor d'Estètica a la Universitat de Torí des de molt jove, ja el 1961 publicava El concepte de producció en Aristòtil. Seguint la influència de Gadamer, publica dos anys després Ésser, essència i llenguatge en Heidegger i, continuant amb els seus estudis estètics en la mateixa orientació, el 1967 va publicar Poesia i Ontologia.


"Alliberar-nos de tots els mals no és un objectiu que estigui al nostre abast: podem ser lliures sempre que disposem d'alternatives, que per la seva naturalesa són problemàtiques. Fins i tot els esforços de construcció de sistemes polítics federals, com la Unidó Europea, no persegueixen la utopia de l'ordre mundial únic, sinó la construcció d'equilibris que poden aspirar a subsistir tan sols entre entitats de potència no gaire desiguals i capaces de mantenir, sense enemistat, les pròpies diferències." G. Vattimo: Ecce Comu (De la utopia a la paròdia, fragment)

Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html

Qui era Sòcrates?

De Sòcrates se n’ha parlat molt. Per a uns és el pare de l’ètica i de la psicologia, per altres, com Nietzsche, el culpable de la renúncia a la vida a favor de la racionalitat. Sòcrates sempre ha estat una figura enigmàtica que és difícil d’entendre. Aquesta va ser la idea inicial de la conferència magistral de Tomás Calvo Martínez ara fa unes setmanes a Girona i que resumiré tot seguit. El títol de la conferència era: Sòcrates: entre la història i la llegenda. Perquè Sòcrates a part de ser un personatge històric, és també un personatge llegendari.

Què en sabem del Sòcrates històric? Sabem qui eren els seus pares, què feien, on vivia, qui era la seva dona i que va tenir tres fills. En referència a la seva personalitat se sap que era auster i estrafolari en la vestimenta i forma de viure. Era molt conegut a l’època. No va escriure res. Es passava el dia parlant. Molestava a uns i divertia als altres. Fascinava als joves que l’acompanyaven. L’any 399 després de la guerra amb Esparta i de la instauració de la democràcia a Atenes fou jutjat i condemnat. Meleto el va acusar de no creure en els déus de la ciutat, introduir noves divinitats i de corrompre als joves. No sabem els fonaments de l’acusació, ni tampoc els delictes ni les conseqüències. Tampoc tenim el text de l’acusació ni el de la defensa. El que sí sabem amb certesa és que arrel de la seva mort es va generar tota una literatura al voltant de l’acusació (el text de Polícrates és la més coneguda), de la defensa (Apologies de Xenofont i Plató) i del judici. Es va crear tot un gènere literari, el dels diàlegs socràtics. Per tant tenim a dos Sòcrates: l’històric i el personatge literari.

A continuació, Tomás Calvo va plantejar la qüestió de si és possible conèixer el Sòcrates històric a partir del personatge literari. I va afegir que aquesta és una qüestió fascinant. La resposta podria ser positiva si les descripcions literàries coincidissin, però el més terrible de tot és que hi ha massa diferències importants entre elles. Xenofont el presenta com a un bon ciutadà, gens conflictiu, amable, honrat i respectuós amb els déus de la ciutat. En canvi, Aristòfanes en fa una caricatura presentant-lo com un intel·lectual ateu, un investigador de la naturalesa i un sofista desvergonyit. I Plató en els seus diàlegs presenta un Sòcrates irònic i corrosiu que posava en evidència la ignorància dels altres i en ridícul a personatges famosos. Tots tres el van conèixer i ens han deixat retrats molt diferents, com si haguessin conegut a tres persones diferents. A més a més, es pot afegir que els deixebles de Sòcrates van generar filosofies molt diferents i tot això es reclamen com a deixebles del seu mestre.

Tenint en compte la divergència de perspectives, no es estrany que a meitats del segle XX alguns estudiosos van optar per una actitud escèptica. Amb tot, alguns altres han intentat trobar el màxim comú divisor entre tot el que s’ha escrit.

Hi ha, doncs, cap possibilitat de conèixer alguna cosa interessant de la figura de Sòcrates? Tomás Calvo va considerar que és possible a través de dos diàlegs de Plató: l’Apologia i el Critó. Només així es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates enfront la religió. Tot i que pot semblar paradoxal, Sòcrates era profundament racionalista i religiós. La seva religiositat estava molt lligada al déu Apol·lo. A través d’aquests diàlegs, també es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates respecte a la política. Sòcrates va ser un ciutadà excel·lent que va anar a la guerra 3 vegades com a hoplita i es va enfrontar a l’Oligarquia. Plató associa el fet que Sòcrates no va participar mai en cap assemblea, amb l’afany de lluitar per la justícia des de fora de la política. Sòcrates no era un feixista. Però, el sorteig dels càrrecs públics a Sòcrates li semblava irracional. El que pretenia era recuperar els antics vincles del ciutadà amb l’Estat que s’havien trencat per culpa de l’individualisme proclamat per molts sofistes. Per Sòcrates només era possible la identificació de l’individu amb l’Estat a través de la reflexió.

També, amb els diàlegs de Plató es pot saber què pensava Sòcrates de la moral. Sòcrates va interpretar la resposta de l’oracle com una ordre per exhortar als ciutadans a la pràctica de la virtut per tres raons: La reforma de la polis només era possible amb una reforma moral dels ciutadans; perquè estava convençut que la virtut era el bé suprem; i per últim, perquè només l’home virtuós pot ser feliç.

La tesi que manté Sòcrates és que la virtut és la clau de la felicitat. Tot i això, el virtuós a vegades és el més desgraciat i avui en dia en podríem trobar molts exemples.

Per finalitzar, Tomás Calvo va tornar a fer esment de la condemna de Sòcrates, perquè la imatge que transmet Plató a l’Apologia permet entendre-la millor. Un dels motius va ser l’actitud arrogant de Sòcrates davant els jutges al demanar com a pena una pensió vitalícia. Un altre motiu és que els atenesos no van entendre el pensament de Sòcrates i es van quedar amb els efectes corrosius més immediats del que es pot anomenar la gran paradoxa socràtica que és la d’intentar unir l’individu amb l’Estat a través d’allò que precisament els separa: la reflexió.

http://www.cafepress.com/philosophy_shop.35515033

Pitàgores i les sectes filosòfiques

Fa dies que no escric al blog per acumulació de treball. Aprofito ara que comencen unes mini-vacances per recuperar algunes anotacions pendents. Fa tres setmanes en un cicle de pensament i cultura clàssica on es tractaven 5 grans figures de l’antiguitat grecollatina, Francesc Casadesús va explicar com el gran matemàtic i filòsof Pitàgores havia fundat una secta filosòfica. Per començar va assenyalar que en el segle VI aC. Pitàgores era considerat més com un Déu que no pas com un humà.

Pitàgores va ser l’introductor del pensament abstracte i de la religió (immortalitat de l’ànima i la seva transmigració). Amb tot, cal tenir en compte que les diferents biografies sobre la figura de Pitàgores no són gaire fiables, doncs, se li atribueixen fets extraordinaris que van succeir simultàniament en diferents llocs. Però totes elles coincideixen en què tenia la capacitat per superar l’àmbit del que era estrictament humà. A més a més, s’atribueix a Pitàgores la invenció de la paraula filosofia. Francesc Casadesús va repartir uns textos que va llegir durant la conferència i van il·lustrar el seu discurs. Alguns dels fragments els podreu llegir a continuació:

“Quan Leont, el tirà de Fliunt, li preguntà (a Pitàgores) qui era, ell va respondre: “Un filòsof. La vida la comparava als jocs: uns van per competir, altres per comerciar, els més bons com a espectadors; així passa també en la vida, prosseguia: uns neixen esclaus de la fama i caçadors de benefici, altres filòsofs de la veritat.” (Diògenes Laerci IX 8).

També, es va insistir en què Pitàgores enlluernava amb la seva presència. Això provocà en el seu temps diverses reaccions d’amistat i enemistat. Es tenen referències que Pitàgores va tenir molts seguidors als quals imposava unes normes de conducta molt estrictes.

“A la ciutat de Crotona va causar tal efecte que, després de commoure les ànimes dels ancians governants, amb bells i rics discursos, aquests el convidaven a pronunciar exhortacions adequades per als joves i els nins i, després, a les dones. També fou organitzada una reunió amb dones. D’aquesta manera, cresqué moltíssim la seva fama i va guanyar molts deixebles d’aquesta ciutat, no només homes, sinó també dones...” (Text 8, Porfiri VP 18)

“...fou el primer que va dir que les coses dels amics són comunes i que l’amistat és igualtat i que els seus deixebles havien de posar en comú els seus béns. Durant cinc anys aquests guardaven silenci, complint només ordres i mai veien a Pitàgores fins que eren examinats i admesos; des d’aquell moment es tornaven membres de la seva casa i podien mirar-lo”. (Text 13 Timeu, fr. B. J.) D. L. VIII 10)

La preferència de Pitàgores pels joves, les normes de silenci, el rebuig d’aquells que l’abandonaven, el comunisme de béns i tota la doctrina que s’ensenyava en la seva escola són un clar exemple del que avui en dia s’anomena una secta. És una llàstima que alguns grans pensadors siguin capaços de manipular el públic en benefici d’ells mateixos i no en benefici de la filosofia.

Empèdocles

A l’illa de Sicília, més en concret a la ciutat d’Akragas (actualment Agrigent) va néixer l’any -483 al si d’una família noble el conegut filòsof pluralista Empèdocles. Va participar activament en política, contribuint a la restauració del règim democràtic a la seva ciutat natal. Pel que sembla, de jove va assistir a les lliçons de Xenòfanes, el qual va despertar en ell l’interès per la filosofia; després va marxar a Elea on va conèixer Parmènides i Zenó i, més tard, novament a Sicília, es va incorporar a la secta pitagòrica. Dels pitagòrics va aprendre les teories sobre el cicle de l’ànima, les reencarnacions, la purificació, etc. Aquestes idees van influir notablement en el seu pensament, fins al punt que va arribar a creure que havia tingut diferents vides anteriors: havia estat un arbust, un peix, un ocell i, finalment, un home. La qüestió és que, en la seva darrera vida, Empèdocles creia estar molt a prop de la completa i definitiva purificació i que aviat assoliria el grau de divinitat.

Segons anècdota, la seva mort va estar envoltada de misteri i així ho explica Diògenes Laerci a VIDES, OPINIONS I SENTÈNCIES DELS FILÒSOFS MÉS IL·LUSTRES:

“10. Sobre la seva mort hi ha diversitat d'opinions. Heràclides, tractant de la dona que no respirava i de la celebritat que va aconseguir Empèdocles amb haver restituït la vida a una difunta, diu que va oferir sacrifici al costat de la cinquena de Pisianacte, convidant alguns dels seus amics, entre els quals hi havia Pausanies. Acabat el convit, uns van marxar, uns altres es van adormir baix dels arbres veïns, i altres en altres parts; però ell es va quedar en el lloc mateix on havia sopat. Pel matí, al llevar-se tots, no el van trobar. Preguntant a tothom, examinats els criats i familiars, i responent aquests que no en sabien res, va haver-hi un que va dir que a mitjanit havia escoltat una gran veu que havia cridat a Empèdocles, i que, havent-se aixecat, havia vist una llum celest, lluminàries de torxes, i res més. Trobant-se tots atònits amb el succeït, va baixar Pausanies per enviar alguns que el busquessin; però després va ser prohibit fer més diligències, i va dir: «Que el succés era molt conforme i consegüent per a precs; així, que convenia fer-li sacrificis com que ja era déu.»

11. Hermipo diu que va fer el sacrifici havent guarit a una dona agrigentina, anomenada Pantea, desnonada ja dels metges, i afegeix que van ser convidades al sacrifici fins a 80 persones. Hipobot assegura que quan es va aixecar es va encaminar a l'Etna, i que havent arribat, es va llançar al volcà i va desaparèixer, volent deixar fama d'haver estat fet déu; però després va ser descobert, llançant fora la força de les flames una de les seves sandàlies, que eren de bronze, del metall del qual solia dur el calçat. No obstant, Pausanies sempre va contradir aquesta versió.”

Deixant de banda les circumstàncies de la seva mort, la filosofia d’Empèdocles va ser important perquè va voler solucionar la dicotomia entre el moviment-multiplicitat d’Heràclit i la permanència-unitat de Parmènides. Del no-res no en podia sortir res, però no es podia reduir tot a una sola cosa. Empèdocles va pensar que l’univers no provenia d’una unitat originària com havien dit els pitagòrics, sinó de quatre substàncies diferents que ell anomena “les arrels de tot” i que són Zeus, Hera, Aidoneu i Nesti; o sigui: foc, aire, terra i aigua. Totes les coses neixen a partir de la combinació d’aquests elements i la mort no és altra cosa que la dissolució d’aquesta unió. Res surt del no-res, i tampoc res acaba en el no-res; no hi ha naixement i mort definitius sinó tot un seguit d’unions i dissolucions d’elements. La combinació i la descomposició dels elements tenen lloc per l’acció de dues “forces còsmiques” que Empèdocles anomena Amor i Discòrdia: l’Amor fa que es produeixin les unions, mentre que la Discòrdia produeix els corresponents divorcis. Un fet força freqüent en els nostres dies.

Som persones

El concepte de persona prové del grec antic: persona-ae, que era aquella màscara per sonare (és a dir, per fer-se escoltar), que portaven els actors a l’antiguitat i que ocultava la seva cara al temps que aconseguia fer ressonar la seva veu. Pels grecs no tots els éssers humans podien ser considerats persones, com era el cas dels esclaus.

Avui en dia s’anomena persona a tot ésser racional i conscient que posseeix una identitat pròpia. I se sol distingir entre persona física: ésser humà; persona jurídica: entitat amb capacitat jurídica reconeguda i, doncs, subjecte de drets i obligacions; i persona social: persona humana en tant que, pel fet mateix de néixer, tendeix a l’associació i a la relació amb els altres per tal de cobrir les necessitats materials i de comunicació.

Totes aquestes consideracions sobre el concepte de persona ens poden ajudar a introduir el personalisme del filòsof francès Emmanuel Mounier (1905 - 1950), però la filosofia personalista de Mounier va molt més enllà. Una introducció al seu pensament és el que pretén ser el cicle de conferències que s’està realitzant a Girona durant aquest mes de Novembre: El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur.

Ahir mateix Albert Llorca Arimany catedràtic de filosofia de l'IES Maragall de Barcelona va tractar el tema de “L'educació com a personalització a Emmanuel Mounier: una psicologia dels valors per despertar la persona”. D’entrada va voler deixar clar que el personalisme és una pedagogia perquè l’esfera educativa és essencial per a la formació integral de la persona. Però avui en dia aquest objectiu educatiu és difícil perquè s’ha perdut l’eina essencial per a que sigui possible una bona educació: la comunicació. Actualment les comunicacions s’han tornat poc estables i mancades de compromís. Avui les comunicacions s'han convertit en connexions electròniques. Estem molt connectats però poc relacionats, sense compromís. Les persones ja no se saben situar en el lloc de l’altre. També l’educació queda afectada per tota aquesta situació de tal manera que educar es converteix en quedar bé, sense comprometre’s massa. Avui en dia l’educació és incapaç de permetre que l’ésser humà s’autocondueixi. L’educació es deixa influir massa per l’entorn i només es cerca el benestar material. E. Mounier al llibre El tractat del caràcter ja qualificava aquesta situació com una reducció de la vida a les satisfaccions. La cultura s’ha convertit en un article de consum i no en un esforç per superar-se.

Albert Llorca va continuar explicant com Paul Ricoeur diu que l’educació que proposa E. Mounier ha de convertir-se en una pedagogia de la vida comunitària lligada al despertar de la persona. Si no és així la persona com a ésser unitari es trenca al distanciar-se de la comunitat. Aquesta ruptura és la projecció egocèntrica. Sense la comunitat l’ésser humà es perd, perquè sense l’altre no hi ha jo. L’altre serveix de mirall per a reconèixer el que som.

Al final va oferir algunes solucions a la situació incomunicacional i egocèntrica de la societat actual. La primera solució és enfortir la dimensió de la persona. No acceptar el relativisme cultural, perquè s’ha d’acceptar la diversitat cultural però la humanitat és única. La segona és detectar i denunciar els patrons que dificulten el procés educatiu com per exemple l’adoctrinament, la banalització de l’oci i el luxe, la dependència excessiva de la mecànica social... I la tercera solució és mantenir la confiança i l’esperança en les institucions i en les pròpies persones. Cal fer reflexionar, formar en coneixements i orientacions, i generar creativitat.

Eduard Nicol

Amb motiu dels 100 anys del naixement d’Eduard Nicol va tenir lloc els dies 15 i 16 de desembre un simposi a Girona (organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani) dedicat a recordar i analitzar el seu pensament.

Eduard Nicol va néixer a Barcelona el 1907 i va morir a Mèxic el 1990. Va exercir com a professor a les universitats de Barcelona i de Mèxic (des de 1940). Influït per la fenomenologia i per l'existencialisme, va elaborar una metafísica de l'home orientada a superar el pessimisme contemporani (La idea de l'home, 1946; Metafísica de l'expressió, 1957; Els principis de la ciència, 1965; L'avenir de la filosofia, 1973).

No vaig poder assistir a totes les conferències, que de segur van ser molt interessants, només a un parell: la de Miguel Siguán i la de Bernat Castany. Ambdós havien conegut personalment a Eduard Nicol i a part de parlar de les seves obres van recordar també la relació que havien mantingut amb Nicol.

Miguel Siguán va evocar la primera trobada amb Eduard Nicol a l’institut on va anar a estudiar batxillerat. Allà va tenir a Nicol com a professor de filosofia i va ser el primer que el va ajudar d’alguna manera a decidir el seu futur professional. Després d’algunes notes biogràfiques es va centrar en el tema de la relació d’Eduard Nicol amb la psicologia. Per Nicol no és possible fer una psicologia general perquè l’humà sempre es troba en diferents situacions. La psicologia és l’estudi de la conducta tenint en compte les situacions en què aquesta es produeix. Hi ha diferents tipus de situacions: les fonamentals que són comuns a tots; les límit, on es fan immediatament presents les fonamentals; i, les transitòries que depenen de l’estat evolutiu i personal.

Bernat Castany va explicar breument com havia conegut a Eduard Nicol i després la responsabilitat i missió del filòsof en temps de crisi segons Nicol. Una responsabilitat que sempre ha d’estar en tots els actes i que la filosofia pot reflectir des d’una perspectiva biogràfica, perquè sempre cal partir d’allò viscut. El que succeeix és que la filosofia ha renunciat a ser més. Aquestes paraules em van fer pensar en la situació de la filosofia en l’ensenyament actual i en la nova llei d’educació que intenta reduir-la a la mínima expressió. Serà veritat finalment que la filosofia i els filòsofs han renunciat a ser més?

"Nuestro tiempo está produciendo una filosofía que parece haberse complacido en desechar y anular esas proyecciones de la vitalidad, en ir contrayendo y desahuciando toda esperanza de ser más, todo anhelo de vencer a la muerte y al tiempo. Y lo más grave es que no existe complacencia ni paz en una contracción del propio ser, en una vida cuya única validez y autenticidad se logra en la renuncia y en la más literal desesperación. Esta filosofía actual es expresión de una tragedia.

No vamos a hablar de esa tragedia. Todo el mundo la siente. Ha llegado a tal hondura y tal anchura que en su cauce ya caben los pesares y dolores comunes, cotidianos y específicos. La gente sabe hoy que padece y tiene que padecer de males que no son solamente los de siempre, sino los de “nuestro tiempo”. No son ahora los hombres excepcionales los solos que captan en su soledad y reúnen en su conciencia el problema entero de su tiempo –como en tiempo de Sócrates y de Platón. Pero si todos lo sienten y padecen, no todos alcanzan a ver la esencia del problema. Éste sigue siendo menester de la filosofía. Tal vez para curarlos, la filosofía ha calado tan hondo en los males del tiempo que éstos parecen, a través de ella, más graves todavía y radicales de los que la gente misma sufre en la superficialidad de la carne. Para el filósofo la gravedad de la tragedia actual no depende de una crisis pasajera. Ante “el mal de la época”, su pensamiento –si no su persona entera- pueda permanecer relativamente inafectado. Y puede hacerlo en la medida en que las verdades que ha encontrado son más trágicas que todas las tragedias que reseñan los periódicos. El “mal” en que el filósofo está hoy pensando es el mal del tiempo, en un sentido literal y que no afecta exclusivamente a nuestro tiempo."

Fragment del llibre: La vocación humana d’Eduard Nicol

Filosofia i futbol

Girona i Heràclit

Si fa uns dies comparava Olot i Parmènides, ara aprofitant que són les Fires de Girona he pensat que no estaria de més comparar Girona amb Heràclit, el gran filòsof del canvi.

Girona és una ciutat en canvi constant. Tot flueix “panta rei”, res no roman igual. Les obres als carrers de la ciutat són interminables, quan no estan fent obres en un carrer, n’estan fent en un altre. No paren de construir pàrquings subterranis que triguen mesos i mesos en acabar. Tapen un esvoranc per obrir-ne un altre. Encara recordo que durant mesos van estar fent obres en una cantonada a prop de casa. Quan semblava que ja havien acabat, als pocs dies es tornava a sentir el soroll de la màquina taladradora. Però, no hi ha canvis només en els carrers, sinó també en els comerços de la ciutat. Si fa un any hi havia una botiga en un carrer, és molt probable que quan la busqueu ja no existeixi o l’hagin substituït per una altra.

Girona és la ciutat del dinamisme, canvien botigues, sentits circulatoris dels carrers, i habitatges. Haurien de canviar la dita tradicional i dir: “Girona tres vegades immortal i plena de canvis fins a la catedral”. Molts d’aquests canvis, però, s’ha de reconèixer que han ajudat a millorar la ciutat. Tot i això, a vegades penso que a l’entrada de la ciutat haurien de posar un rètol on digués: “Tancat per obres”. A més, tot plegat suposo que encara serà pitjor quan comencin les obres pel TAV.

Tenint en compte que a Girona hi passen tres rius, potser tenia raó Heràclit al dir:

Fr.12 Els qui entren en els mateixos rius, els hi corren pel damunt aigües diferents cada vegada.

Fr.49 Baixem i no baixem al mateix riu, som i no som.

Mentrestant aquesta nit, després de la pluja inaugural (com m’ha dit una veïna a l’ascensor, “si no plou, no són Fires a Girona”), uns quants ens hem dedicat a escoltar a Alasdair Fraser i Natalie Haas al parc central: http://www.youtube.com/watch?v=ffHz3wry5Nc

Robots filòsofs?

Pensaran algun dia els robots? Si els robots pensen, aleshores seran humans? Què distingirà a un robot pensant d’un ésser humà? Els sentiments? I si els robots també poden tenir sentiments? Fins a on arribarà l’anomenada Intel·ligència Artificial? Utopia o realitat? Aquesta última pregunta era el tema de la conferència de Beatriz López en el cicle de conferències sobre la IA organitzada per la Casa de Cultura i Càtedra Lluís Santaló de la UdG.

B. López va explicar breument el desenvolupament històric en la recerca de màquines pensants o enginys mecànics intel·ligents. De la mitologia grega a Ramón Llull, que a la seva ARS MAGNA va cristianitzar la màquina pensadora dels Àrabs, la ZAIRJA (conjunt de discs circulars que permetien construir frases per predir el futur), amb l’objectiu de construir un enginy lògic capaç de donar una resposta racional. En els segles XV-XVI es desenvolupen els rellotges mecànics i s’investiguen totes les possibilitats del seu funcionament. És aleshores quan apareix la llegenda del Golem (1580) de Praga, el primer home artificial.

Més endavant B. Pascal (1642) construeix la primera màquina calculadora digital mecànica que fou millorada per G. W. Leibniz. En el segle XVIII es construeixen joguines mecàniques com el jugador d’escacs mecànic (Von Kempelen 1767) que va resultar ser una farsa, perquè hi havia un nan a dins que el feia funcionar. No és fins el segle XIX gràcies a l’àlgebra binària de Boole, que Ch. Babagge i Ada Byron (Lady Lovelace –la primera programadora del món) ideen una màquina programable a partir de la qual es construiria més endavant el primer ordenador del món, l’ENIAC.

En el segle XX les investigacions de la intel·ligència artificial es van disparar. La necessitat de trobar màquines més ràpides i precises, que anessin més enllà de les capacitats humanes ha provocat un gran desenvolupament en aquest camp d’estudi. El test de Turing amb els anys ha quedat obsolet. La intel·ligència artificial, malgrat és difícil de definir, va més enllà de la intel·ligència humana. Un exemple el tenim en la supercomputadora Deep Blue (1997) capaç de guanyar al millor jugador humà d’escacs del món.

La creació d’entorns intel·ligents va en augment, però cap a on ens durà? Serem més feliços, viurem més bé? Ens acabaran dominant les nostres pròpies creacions?

Des de l’antiguitat els humans han somiat amb artefactes intel·ligents. Els antics grecs expliquen en mites la construcció d’aquests artefactes i també ens adverteixen dels seus perills. Tot i que podem trobar referències en alguns escrits de màquines o Thaumata construïdes pels antics grecs, normalment no són més que artificis mecànics o enginys tècnics construïts exclusivament amb l’objectiu de proporcionar diversió i no per servir com a eines de treball. Potser el millor exemple mític de prudència, respecte als perills de la tècnica per part dels grecs, és el mite d’Ícar. Un mite que serveix al mateix temps per posar a l’humà en guàrdia contra la desmesura o hubris i l’exaltació del domini humà de la tècnica. Dèdal inventor de les ales simbolitza la intel·ligència tècnica i a la vegada l’astúcia i el risc implícits. Ícar vol anar més enllà i sucumbeix a la fascinació de la tècnica. Ícar és un irresponsable que no és conscient dels límits de l’ús de la tècnica igual com li passa a Faetó (Phaeton) amb el seu carro del sol que acaba estavellant-se, més que res perquè no sap controlar-se. Aquest mite ens mostra el risc inscrit al cor de la fascinació de la tècnica i ensenya què pot passar si es transgredeixen els límits.

Ens passarà el mateix amb els nous enginys robòtics que s’estan construint? Fa pocs dies es va presentar el robot ASIMO. De moment només és capaç de córrer ballar, donar la mà i fer de cambrer com ho faria qualsevol humà. Què més podrà fer? Acabarà aprenent, sentint i pensant per ell mateix? Es convertirà en un filòsof a l’estil del robot Cutie d’Asimov?

"... - M'he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció - va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l'única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.

- Oh, per Júpiter, un robot Descartes! -botzinà Powell.

- Qui és Descartes? - demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. - I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?... " I. Asimov: Jo Robot

Olot i Parmènides

Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.

Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.

Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.

Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”

“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e

Primer pensar, després sentir

Descartes i Plató han estat els autors triats aquest any a les proves de selectivitat. En el primer, un fragment del Discurs del mètode on s’adverteix que aquells que només es refien dels sentits sense fer ús de la raó no copsaran mai el que és Déu i l’ànima. Només podran imaginar el que són però no en tindran coneixement. És precís fer ús de l’enteniment per assegurar-ne el seu coneixement. Racionalisme pur i dur. La raó primer de tot i després els sentits. Un consell força assenyat per als temps que corren, on ens deixem endur per les aparences quan hauríem de fer més cas al bon sentit.

En el segon text de La República de Plató, “más de lo mismo”. El famós mite de la caverna on els presoners dels sentits han d’alliberar-se per contemplar les idees i per damunt de tot la idea de bé. La raó és una altra vegada la protagonista. Només amb el pensament sabrem què és el bé i un cop sapiguem què està bé i què no, podrem actuar assenyadament en la vida privada i en la pública.

La insistència en l’ús de la raó, del bon sentit, del seny, no deixa de ser curiosa. Tot un missatge per les noves generacions dirigides pel poder de la publicitat i dels mitjans de comunicació que donen prioritat als sentits.

Opció A

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment.

René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

Opció B

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans; tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol. I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. [...] És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d’intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

PLATÓ. República, 517

Tugendhat i la igualtat normativa

La setmana del 28 de maig el filòsof E. Tugendhat ha estat donant unes conferències a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Móra de pensament contemporani. No he pogut anar a totes les sessions que hagués volgut per incompatibilitat laboral. Tanmateix, he aprofitat per anar a una del matí i a totes les que s’han fet a la tarda. En totes elles el filòsof ha mostrat un pensament tossut i analític, sempre aplicat a la vida pràctica i a l’individu. Les preguntes a cau d’orella dels assistents (per problemes de sordesa del conferenciant) si no eren prou precises i clares, han estat rebutjades o criticades. Res d’abstraccions ni de pensaments allunyats de la vida. Pel matí Antropologia filosòfica, per la tarda pensaments autobiogràfics dirigits pel professor Francesc Pereña (Universitat de Barcelona).

En una de les sessions del matí Tugendhat va parlar del problema de la igualtat normativa. La idea principal és que la igualtat i la justícia no fonamenten la moral sinó que són anteriors a la moral i que en darrer terme aquesta última les justifica. Per demostrar-ho va partir de les accions humanes, perquè totes les accions humanes depenen de la voluntat i en l’acció social s’integren diferents voluntats. La qüestió és: com s’integren aquestes diferents voluntats? Doncs, o bé un decideix i s’imposa unilateralment, en el sentit que força i controla la voluntat dels altres; o bé tots contribueixen igualment establint una simetria, aquí té el seu origen el concepte d’igualtat i de justícia com alternatives al poder unilateral en una activitat en comú. Aleshores es forma la moral com empresa comú oposada al poder unilateral. Com a exemple: allò just en la consciència infantil apareix primer que la moral. S’actua seguint un sentiment moral. Per l’infant allò injust és el que és desigual: “per què jo i no els altres” reclama indignat i demana una raó normativa en comptes d’un motiu o causa. Quan es busca un estàndard de justícia s’ha de fer referència a la igualtat. La justícia proporcional es redueix a igualtat.

Després va distingir entre discriminació primària (imposada pel poder unilateral sense justificació i la discriminació secundària. La primera es combina amb una moral tradicionalista on certes qualitats de naixement tenen menys valors que les dels altres (ex: homes/dones). Els Drets humans consideren invàlides aquestes distincions perquè no es poden justificar. El segon tipus de discriminació fa referència a una justícia desigual que s’aplica en casos d’inferioritat on la repartició igual seria injusta. Una discriminació sovint oblidada per la distribució per mèrits imposada pel capitalisme on domina una injusta meritocràcia. Sempre allò just és allò simètric, menys si hi ha raons per la desigualtat justa o asimètrica.

Al final, Tugendhat va criticar la concepció kantiana de la moral per ser una concepció pròxima al contractualisme on queda amagada la justícia. En el contractualisme hi ha un intent d’augmentar el poder propi de la moral, en canvi segons Tugendhat la moral es contraposa al poder. Una idea a tenir en compte en la política actual.

La filosofia detergent

"En el món filosòfic hi ha molts filòsofs que deliren". Aquesta va ser la primera frase que vaig sentir ahir a l’entrar en una conferència que havia començat pocs minuts abans a l’Ateneu Barcelonès. De què anava? Quin era el tema? Doncs, no era un altre que el de Wittgenstein i la filosofia. El conferenciant era el professor d’universitat Antoni Defez. A continuació va explicar com Wittgenstein defensa el sentit comú enfront el deliri filosòfic. Certament, vaig pensar, de deliris filosòfics n’hi ha de tota mena, per triar i remenar. Alguns deliren tant que s’inventen teories transcendents del que no es pot parlar i seria millor guardar-ne silenci, com diria Wittgenstein. Aquest, però no era el cas del filòsof conferenciant.

Tot seguit T. Defez va formular una pregunta, prou interessant pels mals vents que tornen a bufar des de certes institucions a favor d’una minimització de la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. La pregunta en qüestió era: Quin és l’objectiu de la filosofia? Per Wittgenstein és perseguir la claredat i la transparència, ha de servir per deixar en calma els pensaments. Per aquesta raó una de les condicions imprescindibles per filosofar és desconfiar del llenguatge i analitzar el mateix llenguatge. La filosofia és com un detergent que ens ha d’ajudar a netejar el llenguatge per distingir el que té sentit del que no en té. Perquè, tot i que el llenguatge dóna sentit a les nostres vides, també ens fa cometre molts errors. El llenguatge ens pot conduir, sense que ens adonem, a delinquir en sentit filosòfic. Només podem pensar el que el llenguatge ens permet, és com una presó que oprimeix el nostre pensament. Tanmateix, seguim insistint, lluitant contra les limitacions del llenguatge. No ens conformem amb el llenguatge científic, clar i precís, volem anar més enllà i expressar el metafísic.

La filosofia no ha de propiciar coneixement, va continuar dient T. Defez. L’objectiu últim és el silenci, no de l’ignorant sinó del savi. No s’ha de caure en el parany dels mots. No es tracta de construir una teoria sinó de callar. “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Així finalitza el Tractatus de Wittgenstein. No es tracta però de callar de tot, sinó només d’allò que no té sentit parlar-ne.

Va continuar parlant de Wittgenstein i del filosofar, però de moment en guardaré silenci fins el proper missatge del bloc.