Diada nacional de Catalunya

Un vídeo amb les millors imatges d'una manifestació històrica: 
 http://www.324.cat/video/4240970/Les-millors-imatges-duna-manifestacio-historica

Recordant

Mentre la terra segueix girant una mica més aixafada del normal per terratrèmols i tsunamis. Mentre algun oceà es va contaminant de radiació. Mentre alguns països segueixen lluitant per la seva llibertat sense saber si el que aconseguiran serà precisament el que volen. Mentre passen moltes coses al meu voltant, no puc deixar de Recordar Aquells divendres...  

Sentiments contradictoris?

Qui no ha sentit mai odi i amor al mateix temps? Ràbia i compassió? Els sentiments poden ser contradictoris i sentir-se d'un país mentre es juga per un altre país, o no? Es pot estimar a una persona i a vegades dubtar  racionalment d'aquest amor? Allò que ens constitueix són els sentiments i no els pensaments? 

Ja ho deia el filòsof Blaise Pascal: "El cor té raons que la raó no entén". 

Somniem

Superar les adversitats

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac

La mala sort

Tenir bona o mala sort és relatiu. Fa uns dies quan ho tenia tot preparat per a poder anar, miraculosament (no és fàcil trobar-ne alguna de buida), a una aula d’informàtica amb els alumnes, resulta que la connexió de xarxa a Internet no funcionava. Va ser mala sort, precisament aquell dia en concret estaven ampliant la connexió. Ara bé, per sort els exercicis interactius que havien de fer els alumnes ja els tenia fets de fa temps i com sempre tenia preparats uns altres exercicis en fotocòpies. Així doncs, van acabar tots davant de l’ordinador fent exercicis manuals amb el llapis, tot esperant que la xarxa comencés a funcionar (cosa que no va passar fins al cap d’unes hores).

Avui mateix, he temptat a la sort (no s’ha de fer gaire sovint, perquè pot haver-hi sorpreses desagradables) i he passat per sota de dues escales (no una, sinó dos) instal·lades a la vorera. De fet, no hi havia cap més lloc per on poder passar, a menys de canviar de vorera i donar una petita volta a una camioneta. Quan les he vist, he pensat en la superstició i com que sovint tinc mala sort, he decidit passar tranquil·lament per veure si l’efecte era tot el contrari. Tot just acabava de passar una dona ha estat atropellada per un cotxe en el semàfor cap a on em dirigia. Aquella dona ha tingut mala sort, el que no sé és si moments abans havia passat també per sota d’aquelles escales. A mi, de moment, no m’ha passat res. Tocaré fusta i creuaré els dits, ara que potser seria millor sortir i que un gat negre creués la carretera. Potser així canviaria la meva sort.

“Es pot dir que, si el postulat del determinisme és vàlid, llavors el futur es podria explicar en termes del passat; i això significa que, si un conegués prou del passat, seria capaç de predir el futur. Però en aquest cas, allò que succeirà en el futur, ja està decidit. I com es pot dir llavors que jo sóc lliure? El que passarà passarà, i res del que jo faci podrà impedir-ho. Si el determinisme és cert, jo sóc presoner sense remei del fat.

Però, què es vol dir quan es diu que el curs futur dels esdeveniments està ja decidit? Si el que es vol dir és que alguna persona ho ha ordenat, llavors la proposició és falsa. Però si l'únic que es vol dir és que, en principi, és possible deduir-ho d’una sèrie de fets particulars del passat, juntament amb les adequades lleis generals, llavors, encara que això sigui veritat, això no implica, en últim terme, que jo sigui presoner del fat sense remei. Ni tan sols implica que les meves accions no introdueixin cap diferència respecte del futur, perquè elles són causes, tant com efectes; de manera que, si fossin diferents, les seves conseqüències serien també diferents. El que implica és que el meu comportament pot ser predit; però dir que el meu comportament pot ser predit no és dir que jo estigui actuant sota constricció. En realitat és veritat que jo no puc escapar al meu destí si s’entén que això no significa sinó que faré el que faré. Però això és una tautologia, exactament el mateix que és una tautologia que passarà el que va passar. I tautologies com aquestes no proven absolutament res sobre la llibertat de la voluntat.”

Alfred J. Ayer: Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 255-256.

2009

Avui comença un nou any ple de propòsits i desitjos. Alguns esperen que sigui un any millor que l’anterior, en canvi d’altres potser esperen que almenys sigui igual. Diuen que el 2008 era l’any de la crisi, però ja veurem que passa aquest any. Els més optimistes auguren prosperitat i els més pessimistes un munt d’adversitats. Només espero que sigui un any menys violent, sense guerres, sense maltractaments i molt més filosòfic.

Un vídeo musical per a tots aquells que malauradament encara utilitzen la violència:

Respecte a que sigui un any més filosòfic, potser ajudi la nova campanya publicitària als autobusos de Barcelona promoguda per la Unió d'Ateus i Lliurepensadors juntament amb Ateus de Catalunya i la resta d'associacions federades en col·laboració amb la British Humanist Association. (Llegir notícia de la campanya) - (Enllaç directe a la web de la campanya)

“La religió està acostumada a coses gratuïtes: exempció d'impostos, respecte no guanyat i el dret a rentar el cervell dels nostres nens… Crec que aquesta campanya posarà a la gent a pensar, i pensar és un anatema de la religió… Veiem tantes campanyes de salvació a través de Jesús amenaçant-nos amb el càstig etern que estic segur que una campanya com aquesta serà rebuda com una alenada d'aire fresc, i si a més de posar a la gent a pensar les fa somriure, doncs molt millor” Richard Dawkins (Biòleg evolucionista i Catedràtic de Divulgació Científica de la Universitat de Oxford).

Filosofia de la insatisfacció

Insatisfacció per viure en un país sotmès a les directrius d'un altre i que no sap dir prou! Insatisfacció per haver perdut hores de filosofia a batxillerat.

Insatisfacció per haver de donar classes d'una assignatura amb un nom que la majoria del professorat de filosofia no hagués volgut: filosofia i ciutadania.

Insatisfacció perquè el món va cada dia pitjor, milers de persones moren de fam cada dia, mentre uns altres fan cua per comprar-se un ipod.

Insatisfacció per no poder tenir el que es desitja, en canvi d'altres ho podrien tenir i no volen, o ho tenen i tant els fa.

Aquests només són alguns exemples, segur que podríem trobar-ne molts altres que justifiquessin el fet d'estar insatisfet. Però, pot ajudar-nos la filosofia a deixar d'estar insatisfets?

Les grans escoles hel·lenístiques, estoics, epicuris i escèptics, van intentar trobar una solució a la insatisfacció de la seva època. Aconseguir l'apatheia o apatia, romandre insensibles, sense afeccions, emocions, sentiments i passions, ens podia ajudar, segons aquests filòsofs, a estar més satisfets, a ser feliços. Però és això possible? És el més recomanable? No és millor intentar superar-ho, anar més enllà, tenir coratge per aconseguir el que es vol? Nietzsche ens recomanaria tenir voluntat de poder, arribar a ser el que som, superar tots els obstacles. La qüestió és aquesta viure apàticament o tràgicament. Cadascú haurà de triar el que més li convingui.

"Voleu un nom per a aquest univers, una solució per a tots els seus enigmes? Voleu en suma una llum per a vosaltres, els més tenebrosos, els més forts, els més intrèpids de tots els esperits? Aquest món, és el món de la voluntat de poder i res més. I vosaltres sou també aquesta voluntat de poder, i res més." F. Nietzsche: La Voluntat de Poder

El problema apareix quan diferents voluntats contraposades han de conviure en un mateix lloc, en un mateix país, en un mateix món. En fi, la dificultat més gran és que sempre n'hi ha uns que manen sobre uns altres.

Astènia primaveral

Durant la primavera succeeix un fenomen prou conegut, però no per això menys curiós, em refereixo a l’anomenada popularment astènia primaveral. Precisament en l’època de floració més gran, quan la natura es desperta del fred somni hivernal, en alguns humans es produeix una sensació de fatiga i manca de vitalitat generalitzada. Els experts en desconeixen les causes. Alguns diuen que podria ser una manifestació normal del procés d’adaptació del cos a les noves condicions de lluminositat. Altres ho relacionen amb les al·lèrgies primaverals, als canvis climàtics o al pas d’una estació a una altra. En cap cas es considera una malaltia, sinó només un trastorn físic passatger, sempre i quan no es perllongui durant mesos. Aleshores cal un tractament farmacològic adient.

No sé si és astènia primaveral o fatiga de final de curs el que està afectant aquest blog. Tot un curs anant i venint cada dia de Girona a Olot i d'Olot a Girona, cansa a qualsevol. La carretera esgota i esmorteeix les idees, quan no les atura completament.

També provoca un cert esgotament comprovar l’anorèxia filosòfica que està afectant al Departament d’Educació i que conduirà inexorablement a la reducció de les hores de filosofia a batxillerat. Malgrat els esforços, qualsevol resistència sembla ser que serà inútil (frase que utilitzaven els Borgs quan volien assimilar a un humà- veure Star Trek).

Com ja va anunciar Jean Baudrillard (1929 – 2007): vivim en una cultura de l'anorèxia, on el pensament profund és tractat com l'obesitat que cal eliminar. Els mitjans de comunicació són els culpables d'aquesta cultura, perquè han convertit el món en un simulacre, i vivim en la superfície del que no existeix.

Si fa unes setmanes es manifestaven a Madrid i a Catalunya ens concentràvem al voltant de l’estàtua del Desconsol situada enfront del parlament en una font sense aigua.

Ara els alumnes de la Universitat de València han muntat un campament de protesta: el campament Diògenes.

Bon any 2007

El títol del post no és cap error, aquest any que ara s’acaba ha estat un bon any. Malgrat haver patit un accident a finals d’agost, no em puc queixar. Vaig presentar la tesi al gener i es va publicar el meu primer llibre al novembre. El 2007 serà un d’aquells anys que no oblidaré mai, igual com el 1993 l’any en què vaig aprovar les oposicions i també vaig patir un accident desastrós. Hi ha anys que no s’obliden i altres que valdria més oblidar.

Amb tot, quan s’acaba un any en comença un altre, és prou evident. Tot final és un nou principi i tot comença quan tot s’acaba. Una contradicció? Una paradoxa? El principi és el final i aquest és el principi de quelcom nou i diferent. La roda segueix girant i tot torna a començar, però d’una altra manera. Com diu la cançó: "A prop del final on tot comença".

Una societat infelç

Quan en una societat tots els seus membres viuen bé i són feliços, no hi ha revoltes ni manifestacions. Només quan les coses no funcionen, quan els ciutadans no obtenen de l’Estat el més indispensable, quan hi ha un malestar generalitzat, es convoquen macro-manifestacions. Les causes de les revoltes i manifestacions poden ser diverses, però el que en el fons les genera és la manca de felicitat. Els filòsofs grecs antics ja ho van anunciar en els seus escrits. Per Plató la bona harmonia i la justícia eren els elements i virtuts indispensables de l’Estat ideal. Per Aristòtil l’Estat perfecte era el que tenia com a finalitat la felicitat dels seus ciutadans, en cas contrari era previsible la revolució.

Durant la conflictiva època hel·lenística les ciutat-estat gregues van convertir-se en focus de malestar. Els ciutadans ja no podien participar en els afers de l’Estat i aquest va perdre la seva essència: fer feliços als ciutadans. Davant d’aquesta situació l'epicureisme, una de les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques, va proposar allunyar-se de la ciutat. La política ja no podia contribuir en res a la felicitat dels ciutadans, el millor que es podia fer era viure apartat de la ciutat ben acompanyat d'amics.

Avui en dia, alguns ja han optat per fugir de la ciutat, però no tothom s’ho pot permetre. Els que han de seguir vivint a les ciutats, els que no poden allunyar-se de la política, els que han de patir diàriament retards per culpa del mal funcionament les infraestrucutres ferroviàries o interminables talls elèctrics, els que no volen que altres decideixin el seu futur,... Tots ells no tenen altre remei que manifestar-se per recuperar la felicitat perduda. Amb tot, caldria preguntar-se si la felicitat és possible.

“De moment, l'Estat més perfecte és evidentment aquell en que cada ciutadà, sigui el que sigui, pot practicar, a mercè de les lleis, el millor possible la virtut i assegurar millor la seva felicitat.” Aristòtil: Política

La filosofia del bosc

El bosc com a símbol sempre ha estat utilitzat com a metàfora però amb diferents sentits. Per a uns el bosc és la metàfora de la màgia, d’allò obscur i amagat. El bosc és el lloc on tot és possible. Per d’altres el bosc és la metàfora del desig més profund. Tots aquests sentits es troben reflectits en la nova versió de Dagoll Dagom de l’obra musical “Into the Woods” de Stephen Sondheim i James Lapine: Boscos endins, on diferents personatges de contes infantils cerquen en el bosc la realització dels seus desitjos a través de la màgia.

Una ventafocs que cerca l’amor, però al mateix temps en fuig. Un príncep que cerca la noia dels seus somnis amb una sabata de cristall a la mà. Una caputxeta vermella que desitja l’aventura i el risc de la seducció. Un ingenu i pobre noi anomenat Jan que cerca la riquesa. Un parell de forners que volen tenir un fill. Una bruixa que vol recuperar la bellesa perduda. Una noia rossa tancada en una torre que només desitja ser lliure.

Tots acaben per aconseguir el que desitgen, però les conseqüències no són les que esperaven. Alguns, un cop acomplert el desig, en volen més. Altres voldrien no haver realitzat mai el seu desig perquè el resultat ha estat nefast. No han aconseguit el que en el fons desitjaven: la felicitat.

El resultat de tot plegat que serveix com a moral del conte (metàfora de la vida real) és que cal acceptar les conseqüències dels desitjos un cop realitzats i que som éssers sempre insatisfets, que mai en tenim prou.

“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.” Carta d’Epicur a Meneceu

Antídot pels mals moments

Per a qui en necessiti més:

Records

Els records a vegades poden fer bé o mal. Ja no sé què pensar.

Sorpreses de la vida

Després de dos dies de correcció intensa dels exàmens de segon de batxillerat, avui, un cop ja havia donat les notes de la tercera avaluació, els meus alumnes m'han regalat aquest petit-gran ram de flors. Ha estat tan gran la meva sorpresa que m'he quedat sense saber gairebé què dir. Un tímid gràcies i poca cosa més.

Com deia Sèneca: "Mai no és poc el que és prou; mai no és prou el que és poc."

Plaer i dolor són inseparables?

Segons el filòsof utilitarista John Stuart Mill “...el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més”. (Fragment del capítol 4 de L'Utilitarisme) Aquesta expressió d’antuvi pot provocar estranyesa. La veritat és que més aviat “rarament” associem el plaer al dolor i a l’inrevés. Tanmateix, quan escolto els crits de patiment de la meva veïna al mantenir relacions sexuals amb el seu amic, oïble però invisible (mai l’he vist anar amb ell), penso que potser Mill no s’equivocava.

També vaig pensar en la frase de Mill l’altre dia quan estava amb un amic. La trobada em provocava un gran plaer, però al mateix temps dolor al pensar que ens hauríem de dir adéu al cap d’una estona. Però tampoc cal anar gaire lluny per trobar més exemples. Avui mateix a classe mentre estava explicant a un grup d’alumnes molt agradables el tema de la llibertat, he tingut les dues sensacions plaer i dolor ensems. La situació s’ha produït quan, sense voler, he topat amb una lleixa adossada a la paret i m’he donat un cop al cap que m’ha tingut una bona estona mig estabornida. Les sensacions de plaer i dolor s’han barrejat, tot i que haig de reconèixer que la segona ha guanyat a la primera. Encara estic notant els seus efectes.

Tot i aquests exemples, es podria argumentar que els masoquistes senten plaer amb el dolor, i que els més pessimistes i amargats només senten dolor quan haurien de sentir plaer. Però, no és el que vol dir Mill, sinó que per molt plaer que obtinguem, sempre sentirem dolor per no haver-ne aconseguit més. En definitiva, no serà que mai en tenim prou?

La fórmula de la Felicitat

Segons les enquestes els països nòrdics tenen un índex més elevat de felicitat. Catalunya se situaria cap a la meitat. Però ara volen fer una nova enquesta per avaluar quin és el nivell de felicitat dels Catalans. Una enquesta que costarà bastants euros i no sé de què servirà. Per moltes enquestes que es facin, valorar si la població és més o menys feliç és sempre una qüestió de matís. A part, les enquestes poden ser molt manipulades, i això ho saben els que tenen coneixement de les tècniques per elaborar-les.

Ser feliç o no, pot dependre del moment, de les circumstàncies personals, del nivell adquisitiu, de les expectatives i projectes... E. Punset en parla en el seu llibre El viatge a la felicitat. Segons ell, les claus de la felicitat són el plaer, el compromís, l’absència de por, en parar o no atenció als detalls de la vida quotidiana (a vegades es veuen els arbres però no es veu el bosc). La gestió de la felicitat se situa en el sistema límbic. Existeix un component genètic important en la felicitat. En el fons, doncs, el secret de la felicitat està en un mateix i la genètica hi té molt a dir. Amb tot, sempre hi ha condicionants externs que poden influir més o menys. Contràriament la gent pensa que en la vida tot depèn de l’esforç o de la sort. No és ben bé així. S’ha de tenir també en compte el comportament dels altres. La vida és un joc on hi ha molts participants i sovint tots volen aconseguir el mateix.

Però, hi ha una fórmula de la felicitat? Sembla ser que sí. Per Punset és la següent: la felicitat seria igual a l’emoció al principi i al final del projecte multiplicada per la suma del manteniment i atenció al detall, el gaudi de la recerca i l’expectativa, i les relacions personals (tots ells formarien part del que anomena els factors significatius). El resultat s’ha de dividir per la suma dels factors reductors (on intervenen decisivament: l’absència de desaprenentatge, recurs a la memòria grupal, interferència amb els processos automatitzats i predomini de la por) més la càrrega heretada (que pot ser modificada per mutacions lesives, desgast i envelliment, exercici abjecte del poder polític i estrès imaginat).

Una de les cites del llibre que més m'ha agradat és la de A. Schwaitzer (metge i pacifista):

“La felicitat no és més que una mala memòria i una bona salut”.

El desamor

Enamorar-se pot ser fàcil o no, depèn de cadascú i de les oportunitats que es tinguin. Per alguns les oportunitats són excel·lents i s’enamoren més del que voldrien. Però és diferent enamorar-se que enamorar. N’hi ha que només amb un somriure, amb una paraula o amb un simple gest enamoren a qui volen. En canvi d’altres la naturalesa no els ha dotat dels dons de l’enamorar. No enamoren ni somrient, ni plorant, ni maquillant-se, ni vestint-se de manera que altres sí enamorarien. A vegades, més del que voldria, estic en el segon grup. Aquesta és la qüestió: per què ens enamorem de qui no ens estima? A la que podem afegir: per què no aconseguim enamorar de la manera que voldríem?

Plató va dedicar tot un diàleg a parlar de l’amor. En el Convit o el Banquet (segons la traducció que es faci de la paraula symposium) els convidats van explicant la pròpia teoria sobre l’amor. Que si és cercar el que ens manca, que si es tracta de buscar la mitja taronja, que si busquem un altre jo mateix, que si es tracta d'anar més enllà en la recerca de la bellesa perfecta... En definitiva es poden dir moltes coses de l’amor i cadascú tindrà raó en la mesura que la seva definició correspongui a un cert tipus d’amor. I la veritat és que no tot l’amor és igual. Es pot tractar d’amor fraternal, eròtic, ludus,...

S’ha tractat molt l’amor i poc el desamor, quan potser el més difícil és adonar-se que l’altre no t’estima i haver de desenamorar-se. Deixar d’estimar, deixar de voler, deixar de desitjar l’altre, deixar de sentir, allò tan especial per un altre. Pensar que tot s’ha acabat, que ja no podràs estar més amb ell, perquè no vols tornar a sentir el mateix, que res no serà igual. No és fàcil, gens fàcil. Malgrat tot, a mesura que passen els anys, sense ser-ne del tot conscients ens anem acostumant al desamor. El pitjor de tot es pensar que l’altre ja no sent el mateix, i que potser mai ha sentit el mateix que sentíem nosaltres. Que tot plegat va ser fruit de la maleïda imaginació o d’haver interpretat malament els senyals que ens oferia la vida. Espero que sigui veritat que la distància i el temps tot ho cura.

"La clau ens la pot proporcionar una de les exigències ideals, com les hem denominades, de la societat civilitzada. Diu: Estimaràs el pròxim com a tu mateix. És una màxima coneguda arreu del món i, sens dubte, és més antiga que el cristianisme, que la proposa com un dels seus clams de què està més orgullós. Però, certament, no és molt antiga; fins i tot en èpoques històriques era encara desconeguda per la humanitat. Adoptem ara una actitud ingènua al seu respecte, com si l'escoltéssim per primera vegada; no serem capaços de reprimir un sensació de sorpresa i perplexitat. Per què ho hem de fer? De què ens serveix? Però, sobretot , com ho hem de fer per dur-lo a la pràctica? Com pot ser possible? El meu amor és una cosa tan preciosa per a mi que no puc lliurar-la sense pensar-m´hi. M'imposa obligacions que només puc acomplir amb sacrificis. Si estimo algú, cal que s'ho mereixi..."

"Hi ha un segon manament, que encara em sembla més incomprensible i que suscita en mi una resistència més gran. Diu: Estimaràs els teus enemics..." S. Freud: El malestar en la cultura.

El sentiment moral

La raó no determina la moral, sinó el sentiment. Així, es pot resumir el pensament de D. Hume respecte a la moral. La raó ajuda a elaborar judicis sobre les conseqüències de les accions. És la raó qui discerneix els pros i els contres de dur a terme una acció o una altra. Però qui intervé decisivament en el moment d’actuar i d’aprovar o reprovar una acció és el sentiment. Com diu D. Hume: “Però encara que la raó, ben assessorada i documentada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o accions, no pot produir per ella mateixa l’aprovació o blasme morals.” Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1).

Es poden tenir moltes raons per dir que no és correcte el que va demanar Immaculada Echevarria, la malalta de distròfia muscular que va decidir acabar amb la seva vida. Però, en últim terme, són els sentiments els que jutgen l’acció. No hi ha un bé i un mal absoluts, ni tampoc unes normes o regles universals que es puguin aplicar en tots els casos. D’aquesta manera pensen aquells que apliquen els mateixos judicis a casos diferents, com si existissin normes aplicables universalment. Per exemple, avui he sentit com el president de l’Associació de Bioètica d’Andalusia comparava el cas de la Immaculada al de Juana Chaos. Una comparació que em sembla fora de lloc, ridícula i absurda.

No es pot aplicar el mateix criteri en tots els casos, sobretot quan les circumstàncies són molt diferents. En un cas tenim la voluntat de morir per acceptar l’inevitable després d’una llarga i penosa malaltia sense curació possible. En l’altre una manifestació de protesta per una situació que l’afectat considerava injusta. Es pot admetre que en tots dos casos es va fer el possible per mantenir la vida, però la voluntat de morir per part dels afectats era molt diferent. Jutjar dues situacions diferents de manera semblant, condueix a caure en un prejudici, el de creure que existeix una llei moral general, deixant de banda les circumstàncies particulars.

Com bé assenyala Hume: “Mentre ignorem si un home va ser o no l’agressor, com hem de determinar si qui l’ha matat és culpable o innocent? Ara, un cop coneguts tots els aspectes i les relacions, l’enteniment ja no té res més a fer, ni cap objecte on aplicar-se. L’aprovació o blasme subsegüents ja no són feina del judici, sinó del cor; i ja no consisteix en una proposició o afirmació teòrica, sinó en un sentiment.” Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1)

El mateix es pot dir de molts casos en la vida. Quantes vegades no hem pensat que seria millor i més raonable, dur a terme determinada acció i al final hem fet tot el contrari? És el cor a qui hem acabat escoltant. Ja ho va dir Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”.

“La nostra hipòtesi és planera. Manté que el sentiment determina la moralitat. Defineix la virtut com a tota acció o qualitat mental que ens produeix un sentiment plaent d’aprovació; i el vici, com el contrari d’això.” D. Hume: Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1)