Segons el filòsof utilitarista John Stuart Mill “...el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més”. (Fragment del capítol 4 de L'Utilitarisme) Aquesta expressió d’antuvi pot provocar estranyesa. La veritat és que més aviat “rarament” associem el plaer al dolor i a l’inrevés. Tanmateix, quan escolto els crits de patiment de la meva veïna al mantenir relacions sexuals amb el seu amic, oïble però invisible (mai l’he vist anar amb ell), penso que potser Mill no s’equivocava.
També vaig pensar en la frase de Mill l’altre dia quan estava amb un amic. La trobada em provocava un gran plaer, però al mateix temps dolor al pensar que ens hauríem de dir adéu al cap d’una estona. Però tampoc cal anar gaire lluny per trobar més exemples. Avui mateix a classe mentre estava explicant a un grup d’alumnes molt agradables el tema de la llibertat, he tingut les dues sensacions plaer i dolor ensems. La situació s’ha produït quan, sense voler, he topat amb una lleixa adossada a la paret i m’he donat un cop al cap que m’ha tingut una bona estona mig estabornida. Les sensacions de plaer i dolor s’han barrejat, tot i que haig de reconèixer que la segona ha guanyat a la primera. Encara estic notant els seus efectes.
Tot i aquests exemples, es podria argumentar que els masoquistes senten plaer amb el dolor, i que els més pessimistes i amargats només senten dolor quan haurien de sentir plaer. Però, no és el que vol dir Mill, sinó que per molt plaer que obtinguem, sempre sentirem dolor per no haver-ne aconseguit més. En definitiva, no serà que mai en tenim prou?
El dolor i el plaer són la mateixa cosa, en el sentit que són un únic mecanisme biològic. Per exemple, l'opi proporciona immunitat al dolor i al mateix temps provoca una sensació de plaer sobrehumana. Una cosa porta l'altra. Quan un addicte a l'opi deixa de prendre la droga, passa el contrari: pateix un dèficit d'opiacis, ja que el cos habituat a la droga ha deixat de produir els opiacis naturals que són les endorfines. Sense endorfines ni res que les substitueixi, la persona pateix uns dolors igualment inhumans. Però és un dolor que prové del funcionament normal de l'organisme: la sang corrent per les venes, els òrgans vitals, el contacte dels ossos, els tendons a les articulacions, són coses que normalment ni tan sols notem, però que a una persona amb el síndrome d'abstinència li resulten absolutament insuportables. Sobre això de identificar el dolor amb el plaer i a l'inrevés, és cert, jo també ho he notat. Deu ser alguna que té a veure amb els circuits nerviosos, un error evolutiu probablement, però en general són circumstàncies molt concretes. La major part dels cops, quan sents un dolor intens com una migranya no hi ha absolutament cap mena de plaer que l'acompanyi i al revés també és compleix: tothom sap que un orgasme té un efecte analgèsic considerable (encara que de molt poca durada per desgràcia), que, per cert, invalida aquella típica excusa femenina del mal de cap!
ResponElimina