Pensar sense mestres

En els primers anys de la nostra vida és prou evident que necessitem mestres. Sense aquests mestres ens seria molt difícil la supervivència. A l’escola, a casa, al nostre entorn més pròxim, els mestres ens ajuden a saber com dur a terme les accions més elementals, des de saber cordar-se les sabates, rentar-se, a interpretar i entendre els símbols socials i els lingüístics. Gairebé tot ho hem d’aprendre, aquesta és la condició humana. Aprenem observant el que fan els altres, imitant, condicionant la conducta a través de reforços positius i negatius, habituant-nos a certes conductes que formaran el nostre caràcter, construint o emplenant les nostres estructures mentals tot perfeccionant-les...

És per totes aquestes raons que fins a una certa edat no podem prescindir dels mestres. Però, ha d’haver un dia en què ja no necessitem mestres. També és necessari aprendre per un mateix, forjar les pròpies idees i pensaments. Hi ha un dia en què s’han d’abandonar els mestres i començar a pensar per un mateix.

Durant la meva trajectòria docent, amb alumnes de més de 16 anys, mai he volgut ser mestre o guia de ningú. Sempre he intentat mantenir-me neutral, tot i que és difícil. Quan alguns alumnes han volgut saber el que penso, a vegades els ho he dit, però advertint-los que era un pensament purament personal i que ells mateixos havien de formar el seu. Algú podria pensar que no he volgut responsabilitzar-me del pensament dels meus alumnes, però ha estat tot el contrari, no he volgut manipular el seu pensament i he intentat que no es deixessin manipular. Aquest sempre ha estat un dels meus objectius: evitar que segueixin pseudomestres manipuladors de consciències. En aquest sentit la filosofia és una eina important, perquè els pot ajudar a descobrir fal·làcies i arguments sofístics cada dia més presents en la societat. Com deia Kant a “Resposta a la pregunta: ¿Què és la il·lustració?” el més important és saber pensar per un mateix i no deixar que altres s’erigeixin en tutors ni mestres.

“Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o veure el que faig, a ningú no m’he refusat, sigui jove, sigui vell,ni tampoc sóc d’aquells que parlen quan hom els paga i si no se’ls paga no, ans estic a la disposició tant del pobre com del ric per a ésser preguntat, i qui vol pot respondre i escoltar el que dic. I si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just de fer-me responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d’ensenyament ni havent cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m’ha escoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tingueu entès que no diu la veritat”. PLATÓ, “Apologia de Sòcrates” (discurs de Sòcrates)