divendres, 28 de març del 2008

Qui era Sòcrates?

De Sòcrates se n’ha parlat molt. Per a uns és el pare de l’ètica i de la psicologia, per altres, com Nietzsche, el culpable de la renúncia a la vida a favor de la racionalitat. Sòcrates sempre ha estat una figura enigmàtica que és difícil d’entendre. Aquesta va ser la idea inicial de la conferència magistral de Tomás Calvo Martínez ara fa unes setmanes a Girona i que resumiré tot seguit. El títol de la conferència era: Sòcrates: entre la història i la llegenda. Perquè Sòcrates a part de ser un personatge històric, és també un personatge llegendari.

Què en sabem del Sòcrates històric? Sabem qui eren els seus pares, què feien, on vivia, qui era la seva dona i que va tenir tres fills. En referència a la seva personalitat se sap que era auster i estrafolari en la vestimenta i forma de viure. Era molt conegut a l’època. No va escriure res. Es passava el dia parlant. Molestava a uns i divertia als altres. Fascinava als joves que l’acompanyaven. L’any 399 després de la guerra amb Esparta i de la instauració de la democràcia a Atenes fou jutjat i condemnat. Meleto el va acusar de no creure en els déus de la ciutat, introduir noves divinitats i de corrompre als joves. No sabem els fonaments de l’acusació, ni tampoc els delictes ni les conseqüències. Tampoc tenim el text de l’acusació ni el de la defensa. El que sí sabem amb certesa és que arrel de la seva mort es va generar tota una literatura al voltant de l’acusació (el text de Polícrates és la més coneguda), de la defensa (Apologies de Xenofont i Plató) i del judici. Es va crear tot un gènere literari, el dels diàlegs socràtics. Per tant tenim a dos Sòcrates: l’històric i el personatge literari.

A continuació, Tomás Calvo va plantejar la qüestió de si és possible conèixer el Sòcrates històric a partir del personatge literari. I va afegir que aquesta és una qüestió fascinant. La resposta podria ser positiva si les descripcions literàries coincidissin, però el més terrible de tot és que hi ha massa diferències importants entre elles. Xenofont el presenta com a un bon ciutadà, gens conflictiu, amable, honrat i respectuós amb els déus de la ciutat. En canvi, Aristòfanes en fa una caricatura presentant-lo com un intel·lectual ateu, un investigador de la naturalesa i un sofista desvergonyit. I Plató en els seus diàlegs presenta un Sòcrates irònic i corrosiu que posava en evidència la ignorància dels altres i en ridícul a personatges famosos. Tots tres el van conèixer i ens han deixat retrats molt diferents, com si haguessin conegut a tres persones diferents. A més a més, es pot afegir que els deixebles de Sòcrates van generar filosofies molt diferents i tot això es reclamen com a deixebles del seu mestre.

Tenint en compte la divergència de perspectives, no es estrany que a meitats del segle XX alguns estudiosos van optar per una actitud escèptica. Amb tot, alguns altres han intentat trobar el màxim comú divisor entre tot el que s’ha escrit.

Hi ha, doncs, cap possibilitat de conèixer alguna cosa interessant de la figura de Sòcrates? Tomás Calvo va considerar que és possible a través de dos diàlegs de Plató: l’Apologia i el Critó. Només així es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates enfront la religió. Tot i que pot semblar paradoxal, Sòcrates era profundament racionalista i religiós. La seva religiositat estava molt lligada al déu Apol·lo. A través d’aquests diàlegs, també es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates respecte a la política. Sòcrates va ser un ciutadà excel·lent que va anar a la guerra 3 vegades com a hoplita i es va enfrontar a l’Oligarquia. Plató associa el fet que Sòcrates no va participar mai en cap assemblea, amb l’afany de lluitar per la justícia des de fora de la política. Sòcrates no era un feixista. Però, el sorteig dels càrrecs públics a Sòcrates li semblava irracional. El que pretenia era recuperar els antics vincles del ciutadà amb l’Estat que s’havien trencat per culpa de l’individualisme proclamat per molts sofistes. Per Sòcrates només era possible la identificació de l’individu amb l’Estat a través de la reflexió.

També, amb els diàlegs de Plató es pot saber què pensava Sòcrates de la moral. Sòcrates va interpretar la resposta de l’oracle com una ordre per exhortar als ciutadans a la pràctica de la virtut per tres raons: La reforma de la polis només era possible amb una reforma moral dels ciutadans; perquè estava convençut que la virtut era el bé suprem; i per últim, perquè només l’home virtuós pot ser feliç.

La tesi que manté Sòcrates és que la virtut és la clau de la felicitat. Tot i això, el virtuós a vegades és el més desgraciat i avui en dia en podríem trobar molts exemples.

Per finalitzar, Tomás Calvo va tornar a fer esment de la condemna de Sòcrates, perquè la imatge que transmet Plató a l’Apologia permet entendre-la millor. Un dels motius va ser l’actitud arrogant de Sòcrates davant els jutges al demanar com a pena una pensió vitalícia. Un altre motiu és que els atenesos no van entendre el pensament de Sòcrates i es van quedar amb els efectes corrosius més immediats del que es pot anomenar la gran paradoxa socràtica que és la d’intentar unir l’individu amb l’Estat a través d’allò que precisament els separa: la reflexió.

http://www.cafepress.com/philosophy_shop.35515033

dijous, 20 de març del 2008

Ciència i religió

Són compatibles la ciència (en el sentit més dur de la paraula) i la religió? La primera es basa en l’experimentació i la demostració racional, la segona en la fe pura i simple. Ara bé, són fiables aquests fonaments? En la fe tot es redueix a creences i dogmes, però i en la ciència? No es poden experimentar tots els casos possibles i quals

evol demostració racional és subjectiva. Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. I la fe? Quins són els seus objectius? Tranquil·litzar les inquietuds humanes? Proporcionar explicacions del que és inexplicable científicament? Algunes d’aquestes qüestions van ser tractades l’altre dia en el magnífic debat sobre ciència i religió del programa Millenium del canal 33. Amb l’objectiu d’il·lustrar el debat es va emetre un vídeo sobre l’ensenyament de les doctrines del creacionisme en algunes escoles dels EEUU, com per exemple a Dover. En el vídeo s’explicava com alguns pares poden optar per l’objecció de consciència i els seus fills queden exempts d’anar a les classes on s’explica el creacionisme. De totes maneres són pocs els pares que opten per aquesta solució.

A continuació va començar el debat. Una de les convidades més entusiastes era una monja i investigadora en medicina, la Teresa Forcades que defensava la compatibilitat entre ciència i els dogmes de la religió, en el sentit que una no exclou l’altre i que totes dues es poden ajudar mútuament. Un altre dels convidats, Josep Montserrat (vaig tenir la sort de gaudir de les seves classes, ara fa uns quants anys, a la UAB en dues assignatures: filosofia antiga i filosofia oriental) va afirmar amb rotunditat que els dogmes són odiosos i les institucions religioses, absurdes. Alguns dogmes com el trinitari o la cristologia, va afegir, són aberracions metafísiques, sense cap mena de racionalitat. A aquesta afirmació es va sumar Pep Coll (autor de Les Senyoretes de Lourdes) dient que són literatura fantàstica. Més endavant Josep Montserrat va reconèixer que hi ha amplis punts d’¡ntersecció entre la ciència i la religió, però, també va advertir que s’ha de procurar que no hi hagi interferències o confusió. Al final, va voler deixar clar que només si la religió cristiana es racionalitza, es podrà apropar a la ciència.

A tot això, cal destacar algunes altres intervencions com les d’un altre convidat Santiago Ramentol, més pròxim a la línia catòlica, van constatar que la ciència també té dogmes. I Jesús Purroy, un científc biòleg, que va admetre que hi ha límits en la ciència i que no hi ha cap institució lliure de pecat. Un científic pot estar investigant i deixar de banda les seves creences religioses. Però, em pregunto, és això possible? Suposo que tot depèn de què s’estigui investigant, o no?

divendres, 14 de març del 2008

Pitàgores i les sectes filosòfiques

Fa dies que no escric al blog per acumulació de treball. Aprofito ara que comencen unes mini-vacances per recuperar algunes anotacions pendents. Fa tres setmanes en un cicle de pensament i cultura clàssica on es tractaven 5 grans figures de l’antiguitat grecollatina, Francesc Casadesús va explicar com el gran matemàtic i filòsof Pitàgores havia fundat una secta filosòfica. Per començar va assenyalar que en el segle VI aC. Pitàgores era considerat més com un Déu que no pas com un humà.
Pitàgores va ser l’introductor del pensament abstracte i de la religió (immortalitat de l’ànima i la seva transmigració). Amb tot, cal tenir en compte que les diferents biografies sobre la figura de Pitàgores no són gaire fiables, doncs, se li atribueixen fets extraordinaris que van succeir simultàniament en diferents llocs. Però totes elles coincideixen en què tenia la capacitat per superar l’àmbit del que era estrictament humà. A més a més, s’atribueix a Pitàgores la invenció de la paraula filosofia. Francesc Casadesús va repartir uns textos que va llegir durant la conferència i van il·lustrar el seu discurs. Alguns dels fragments els podreu llegir a continuació:
“Quan Leont, el tirà de Fliunt, li preguntà (a Pitàgores) qui era, ell va respondre: “Un filòsof. La vida la comparava als jocs: uns van per competir, altres per comerciar, els més bons com a espectadors; així passa també en la vida, prosseguia: uns neixen esclaus de la fama i caçadors de benefici, altres filòsofs de la veritat.” (Diògenes Laerci IX 8).
També, es va insistir en què Pitàgores enlluernava amb la seva presència. Això provocà en el seu temps diverses reaccions d’amistat i enemistat. Es tenen referències que Pitàgores va tenir molts seguidors als quals imposava unes normes de conducta molt estrictes.
“A la ciutat de Crotona va causar tal efecte que, després de commoure les ànimes dels ancians governants, amb bells i rics discursos, aquests el convidaven a pronunciar exhortacions adequades per als joves i els nins i, després, a les dones. També fou organitzada una reunió amb dones. D’aquesta manera, cresqué moltíssim la seva fama i va guanyar molts deixebles d’aquesta ciutat, no només homes, sinó també dones...” (Text 8, Porfiri VP 18)
“...fou el primer que va dir que les coses dels amics són comunes i que l’amistat és igualtat i que els seus deixebles havien de posar en comú els seus béns. Durant cinc anys aquests guardaven silenci, complint només ordres i mai veien a Pitàgores fins que eren examinats i admesos; des d’aquell moment es tornaven membres de la seva casa i podien mirar-lo”. (Text 13 Timeu, fr. B. J.) D. L. VIII 10)
La preferència de Pitàgores pels joves, les normes de silenci, el rebuig d’aquells que l’abandonaven, el comunisme de béns i tota la doctrina que s’ensenyava en la seva escola són un clar exemple del que avui en dia s’anomena una secta. És una llàstima que alguns grans pensadors siguin capaços de manipular el públic en benefici d’ells mateixos i no en benefici de la filosofia.

dissabte, 8 de març del 2008

dilluns, 3 de març del 2008

El desconsol de la filosofia a secundària

Si no hi ha canvis d’última hora (i no es preveu que sigui així, almenys de moment), el proper curs acadèmic hi haurà una hora menys de filosofia a primer de batxillerat. Això suposarà una retallada prou significativa del programa.

En algunes llistes de correu de professorat de Galícia (SOGAFI) i Catalunya (Filolist), a les quals estic subscrita, ha saltat el crit d’alarma, però poca cosa ja s’hi pot fer. També l’associació Ad Hoc ha presentat un manifest.

Quan he comentat la situació de la filosofia en la nova llei d’educació als companys de l’Institut on treballo, alguns m’han dit que ells també perden hores, però a canvi tenen matèries de modalitat per compensar aquesta pèrdua. El professorat de filosofia no tenim aquest consol. Segurament també perdrem alguna optativa de batxillerat, tot i que tindrem de més unes poques hores a quart d’ESO amb l’educació Èticocívica (que en un principi volien que fos cívico-ètica). Ens els instituts on hi hagi molts cursos de batxillerat, segurament no es notarà tant, però en altres instituts més petits, alguns hauran d’acabar impart int, com sovint ha passat, altres matèries com història, castellà, estudis alternatius o diversitat.

Us deixo algunes imatges per si les voleu penjar al vostre blog:

“1. Havent-se dissipat d’una manera semblant la calitja de tristor, vaig devorar el cel amb els ulls i em vaig deixondir, capaç ja de reconèixer la faç de qui em guaria. 2. Tan bon punt, doncs, li vaig dirigir la mirada i la vaig fitar, vaig veure la meva nodrissa, la Filosofia, a la llar de la qual havia viscut des de l’adolescència. 3. ¿Per què has vingut, vaig fer jo, oh mestra de totes les virtuts, i has descendit del pol de la volta celest en aquestes solituds del meu exili? ¿Que potser tu, esdevinguda rea de falses acusacions, també ets perseguida amb mi? –4. ¿És que t’hauria d’abandonar, digué ella, a tu, deixeble meu, i no hauria de compartir amb tu la càrrega feixuga que has traginat a causa de l’enveja a la meva persona? 5. Ara bé, a la Filosofia no li és lícit deixar d’acompanyar l’innocent en el seu camí. ¿O és que hauria de témer l’acusació que se’m fa i m’hauria d’horroritzar com si succeís res de nou?”.

Boeci: Consolació de la filosofia, Ed. Laia, B. 1989. Pàg. 36-37