Déu no existeix

Des de fa temps alguns ho sospitaven, però només s'atrevien a dir que probablement Déu no existia.  El nou llibre de Stephen Hawking afirma que no és científicament possible, segons les lleis de la Física, que Déu crees l'Univers. 

En el nou treball, The Grand Design que ha coescrit amb el físic Leonard Mlodinow, el professor Stephen Hawking sosté que el Big Bang era inevitable a causa de la llei de la gravetat. El que es creia fins ara era el resultat de la idea de Sir Isaac Newton segons la qual l'univers havia d'haver estat dissenyat per Déu, ja que no podia haver estat creat a partir del caos. Però això no té per què ser així, segons Hawking "Com que hi ha una llei com la gravetat, l'univers pot i crearà ell mateix del no-res", "La creació espontània és la raó per la qual hi ha alguna cosa  en comptes de res, del per què l'univers existeix, del per què existim". Ja no és necessària la intervenció divina per a encendre la flama que va crear l'Univers.

En aquest llibre, que es publicarà el 9 de setembre, Hawking diu que la Teoria M, una espècie de teoria de cordes, permetrà assolir aquesta explicació: "la teoria M, és la teoria  unificada que Einstein  esperava trobar". El descobriment l'any 1992 d'un planeta que orbitava al voltant d'un altre sol diferent al nostre va conduir a replantejar-se la física newtoniana respecte a que l'Univers no havia pogut sorgir del caos.

Per als primers filòsofs grecs el caos (desordre) era el contrari del cosmos (ordre). Hesiode també ja havia fet referència al caos com a origen de l'Univers, així en la Teogonia escriu: "Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l’Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis.També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada...."

Bombolles de ciència i filosofia

Fa uns dies a Girona vam poder gaudir de l’estrena d’un nou espectacle: Berishit, on es combinen les bombolles de Pep Bou i les explicacions científiques-filosòfiques de Jorge Wagensberg.  Es tracta d’un viatge per «la història més bella del cosmos», des del seu origen, el Big Bang, fins a l’aparició del primer bacteri o el primer ésser pensant, passant pel principi d’Arquímedes, el moviment, la memòria i altres moments clau del coneixement científic. 75 minuts de màgia, fantasia, humor i coneixement.

En el principi (Berishit) no hi havia res, ni espai, ni temps. Aleshores Pep Bou creà la bombolla i aquesta s’anà expandint i multiplicant en una diversitat gairebé infinita de bombolles. A l’anar evolucionant les bombolles canviaven de formes i colors: unes esdevenien estrelles, unes altres sistemes planetaris que a l’anar-se combinant formaven galàxies. Fins i tot podia havia bombolles hexagonals com a resultat del contacte i pressió de les bombolles més pròximes. 

Entre bombolla i bombolla Jorge Wagensberg explicava les lleis fonamentals de la física acompanyant-les de reflexions filosòfiques. Quan alguna bombolla esclatava o es resistia a formar part de l’espectacle, la resposta immediata era que la ciència avança a partir dels errors. 

Comprendre significa aconseguir la mínima expressió del màxim compartit, relacionar un fragment de realitat amb una de les seves representacions. Intuir és relacionar un fragment de la realitat amb un altre de percebut prèviament. La ciència pot comprendre sense necessitat d'intuir. L'art pot intuir sense necessitat de comprendre.

«Buscar allò diferent és observar; buscar allò comú és comprendre. Trobar detalls diferents és reunir dades, Trobar essències comunes és crear coneixement.» Jorge Wagensberg

Col·lisió de partícules

Cada dia milers de partícules xoquen contra la terra sense que ens adonem de la seva existència. Avui, però, per primer cop en el gran col·lisor de partícules d’hadrons del CERN s’ha pogut començar a investigar com col·lisionen certes partícules. L’objectiu principal és conèixer com va començar tot, com es va generar el gran Big Bang de l’Univers. L’LHC, també ajudarà de retruc en altres investigacions, com per exemple la possibilitat de millorar el processament de dades i accelerar la connexió a Internet.

Avui també, totes les meves partícules s'han col·lisionat internament i han topat amb altres partícules externes, quan he obtingut l’horari definitiu d’aquest curs, que començarà dilluns. Hi ha un dia a la setmana que no m’han deixat temps ni per dinar (només tinc lliure de dues a dos quarts de tres, començant a primera hora del matí i plegant a última de la tarda), potser només per menjar un mini entrepà, sense postres, ni cafè. I després volen un ensenyament de qualitat. Molt parlar de la dignitat del professorat i no sé què més. No s’hauria de començar per respectar els horaris dels àpats dels docents? O és que els professors som peixos i hi ha un dia a la setmana que no dinem?

Ja no m’estranya gens que les partícules es vagin col·lisionant per l’Univers, per la terra, ni per algun Institut d’Educació Secundària amb horaris indocents!

Trucant a la Terra

On és el centre?

Estava mirant les notícies quan de cop i volta ha aparegut un homenet a la pantalla dient que ells sempre havien estat al centre. Aquest homenet abans portava bigoti i encara en queden restes en la seva cara. Es tracta d’un homenet que va ser per un temps el president del país veí. Deixant de banda qui és o qui va ser, el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la referència al centre. Al centre de què? D’on?

Quan utilitzem el concepte del centre ens podem referir a diferents coses. Es pot ser el centre d’atenció, per exemple quan algú provoca l’atenció de tots els que l’envolten. També ens podem referir al centre de treball com a una institució pública o privada. Si no és en aquests dos casos esmentats anteriorment, el terme pot conduir a profundes reflexions.

Durant segles es va considerar que la Terra era el centre de l’Univers i tot girava al seu voltant, és el que es va anomenar geocentrisme. Més endavant el centre de tot va ser ocupat per una entitat superior o Déu, així es va donar pas al teocentrisme. A partir del Renaixement els humans van destituir a Déu i van ocupar el seu lloc,concepció que es coneix amb el nom d’antropocentrisme. En aquells temps els coneixements que es tenien sobre tot allò que ens envoltava eren ínfims. Ara bé, quan al tenir més coneixement la visió de l’Univers es va ampliar i ens vam adonar que era molt més gran del que ens pensàvem, aleshores van desaparèixer tots els centres. Avui en dia la majoria dels astrònoms afirmen que en l’Univers no hi ha centre, que tot depèn d’on ens situem. El mateix es podria aplicar a la política, realment hi ha un centre?

El centre es defineix com el punt al voltant del qual tots els punts del contorn d’un cos o figura estan disposats de manera que cada dos situats en un mateix diàmetre equidisten d’aquell. Per exemple, la Terra té un centre. O també el podem entendre com la part d’una cosa més allunyada de la perifèria. Com per exemple quan ens referim al centre d’una ciutat. El centre d’una recta seria el punt mig equidistant entre els dos extrems. I encara el podríem entendre en altres sentits.

En la política el centre és el conjunt de tendències polítiques que se situen en una posició equidistant entre la ideologia de la dreta i la de l’esquerra. Però avui en dia i més en la política, on són els extrems? Els grans partits polítics intenten allunyar-se dels extremismes. No es pot negar que hi ha extrems, però són defensats per una minoria. Trobar el centre entre aquests extrems és força relatiu, per no dir, extremadament relatiu. Tot depèn d’on ens situem, o no?

Molts móns en un sol món

Pels antics el món i l’Univers era només un i es reduïa a tot el que podien observar amb els seus ulls. Amb el telescopi la visió es va ampliar i vam comprovar que el nostre món era molt més gran del que els humans mai havien imaginat, exceptuant algunes ments brillants com Giordano Bruno que s’havia atrevit a afirmar la possibilitat que existissin infinits móns. Un atreviment que va ser castigat amb el foc eclesiàstic de l’època. Per sort, els temps han canviat molt des d’aleshores. Avui en dia els cosmòlegs com Alexander Vilenkin afirmen sense cap por i amb demostracions científiques l’existència de múltiples Universos o, millor dit, multiversos.

Ahir el cosmòleg d’origen rus Alexander Vilenkin (director de l'Institut de Cosmologia de Tufts University) va explicar en una conferència “Molts móns en un”, les conseqüències de l’aplicació de la teoria inflacionària. L’horitzó còsmic actual avarca 40 bilions d’anys llum, però què hi ha més enllà? Aquesta va ser la pregunta amb que va iniciar la conferència.

Per saber què hi ha més enllà, cal començar pels inicis, és a dir, per la gran explosió o Big Bang. Què va passar aleshores? i, per què? Si s’aplica la teoria inflacionària (Alan Guth 1981) el que va succeir va ser una explosió en el buit. Però, aquest buit (de poca energia) no és equiparable al no res, sinó que és un estat diferent. Es tracta d’un fals buit amb unes propietats especials: una densitat d’energia molt gran (com més energia més massa); molta tensió; una força gravitatòria de repulsió; i, molt inestable. Aquest fals buit provoca una força d’expansió molt gran que encara continua avui en dia. El model d’aquesta teoria explica les propietats del Big Bang: alta temperatura, expansió, homogeneïtat, petites inhomogeneïtats. Segons Alan Guth “La inflació és una teoria del Bang del Big Bang”. L’evidència de la inflació són les restes de radiació que encara es poden comprovar en tot l’Univers. El satèl·lit WMAP que orbita la terra mesura la radiació que es rep contínuament.

Com és l’Univers més enllà del nostre horitzó còsmic? Segons la teoria de la inflació aquesta no acaba mai. La inflació és eterna. Vivim en una mena de bombolla i només podem veure una petita part de tot l’Univers on existeixen altres bombolles com les nostres. No podem anar a altres bombolles perquè mai aconseguiríem arribar-hi. La inflació augmenta més ràpidament que la velocitat de la llum. Aleshores, com sabem que existeixen altres móns com el nostre? Només ho sabem com a conseqüència d’aplicar la teoria inflacionària. Hi ha un nombre infinit de bombolles però amb un nombre finit d’històries (resultat d’aplicar una altra teoria: la mecànica quàntica). Això implica que hi ha un nombre infinit de terres amb històries idèntiques a la nostra. [Ara mateix algú en una d’aquestes infinites terres està escrivint el mateix que ara jo escric.] A més a més, cada història es pot repetir en un nombre infinit. [Es tractarà d’un etern retorn a l’estil de la intuïció de Nietzsche?]

Amb tot, ens podríem preguntar si va tenir un començament l’Univers o sempre ha estat així com és ara? Arvin Borde, Guth i A. Vilenkin (2001) diuen el següent: “Tot i que la inflació és eterna cap el futur, no ho pot ser cap el passat.” Per tant, la inflació ha d’haver tingut un principi. I què va passar abans? Doncs, el més probable és que existís un petit Univers tancat ple d’un fals buit amb una gran quantitat d’energia.

La primera llum

La nit de divendres a dissabte el Gran Telescopi Canàries (GTC - GRANTECAN) va veure la primera llum. A partir d’ara es podran estudiar millor els objectes de l’espai profund, veure el naixement de noves estrelles, descobrir els misteris dels forats negres o desxifrar els components químics generats després del Big Bang. Un dels seus objectius serà el de buscar planetes semblants al nostre (esperem que no siguin gaire semblants) en altres sistemes solars.

Tant de bo construïssin un gran telescopi mental per a que algunes ments polítiques veiessin la primera llum per a una òptima visió política del nostre petit país.

Saturn

Ara que la crispació política va augmentant i els del PP anuncien una macromanifestació contra el govern, potser seria convenient tornar els ulls cap al cel estrellat per recordar que som uns éssers insignificants en la immensitat de l'Univers.

Contemplar els anells de Saturn amb el meu petit nou telescopi m'ha fet pensar amb el que deia Kant a la conclusió de la Crítica de la Raó pràctica:

"Dues coses omplen sempre l'ànim d'una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més seguit i més sovint hi reflexionem: el cel estrellat damunt meu i la llei moral a dintre meu."

Aquest és Saturn, tot i que a la fotografia no surt tant nítid com es podia veure a través de les lents del telescopi.