Què té d'especial el 10?

Avui per alguns és un dia especial. Per als xinesos,el número 10 significa "la perfecció en tot '. És per aquesta raó que un gran nombre de parelles planegen casar-se el 10 de Oct de 2010, o el 1910.10.10, en un intent per fer que el seu matrimoni sigui un èxit. 

Per als pitagòrics el número 10 era el nombre perfecte i estava dotat d’un magnetisme especial (derivat de la suma de l’1, el 2, el 3 i el 4). Al mateix temps servia per engendrar el triangle perfecte o tetraktys que arribaven a considerar com a representació de déu.

 Però encara podem trobar més significats especials per aquest número:

• El número 10 és un dels més antics en la història de la humanitat. Molts pobles primitius comptaven a base d'utilitzar els dits de les dos mans, amb el que arribaven fins a deu.
• És la nota màxima dels treballs escolars a Espanya.
• El percentatge que es quedava l'església de les collites (delme) a l'Edat Mitjana.
• Deu anys té una dècada.
• És una xifra important per als hebreus, ja que és la xifra de la primera lletra del nom de Déu. Apareix sovint en passatges de la Càbala i als temples.
  • Les generacions entre Adam i Noè i entre Noè i Abraham segons la Torà.
  • Les plagues d'Egipte mediades per Moisès a segons l'Èxode.
  • Els manaments que Déu va donar a Moisès.
• El número del signe Capricorni.
• Segons la teoria de les supercordes, l'espai-temps té deu dimensions.
• És el nombre atòmic del neó.
• És el símbol de la perfecció. 

Amb la singularitat d'una data com la d'aquest diumenge, 10 del 10 del 2010, també es presenta a Barcelona una campanya ecologista que ja secunden 40 països. Es tracta de "10:10", una iniciativa que promou la sensibilització de la ciutadania sobre el canvi climàtic i recorda que cal reduir les emissions de CO2.

Els organitzadors de “10:10, a global day of doing” criden a la participació ciutadan per assolir objectius realistes i a curt termini, i es proposen rebaixar un 10 per cent l’emissió dels gasos causants de l’efecte hivernacle en un any.

www.btvnoticies.cat

Per altra banda la fotògrafa canadenca Heather Powazek Champ, per exemple, proposa a tothom qui tingui una càmera analògica o digital de fer fotos, durant tot el dia, i penjar-les des d'avui fins el dia 20 d'octubre en aquest grup de Flickr. One Day on Earth, on fa una crida a cineastes, estudiants i ciutadans a enregistrar amb vídeo 'l'experiència humana durant vint-i-quatre hores'.

 

Déu no existeix

Des de fa temps alguns ho sospitaven, però només s'atrevien a dir que probablement Déu no existia.  El nou llibre de Stephen Hawking afirma que no és científicament possible, segons les lleis de la Física, que Déu crees l'Univers. 

En el nou treball, The Grand Design que ha coescrit amb el físic Leonard Mlodinow, el professor Stephen Hawking sosté que el Big Bang era inevitable a causa de la llei de la gravetat. El que es creia fins ara era el resultat de la idea de Sir Isaac Newton segons la qual l'univers havia d'haver estat dissenyat per Déu, ja que no podia haver estat creat a partir del caos. Però això no té per què ser així, segons Hawking "Com que hi ha una llei com la gravetat, l'univers pot i crearà ell mateix del no-res", "La creació espontània és la raó per la qual hi ha alguna cosa  en comptes de res, del per què l'univers existeix, del per què existim". Ja no és necessària la intervenció divina per a encendre la flama que va crear l'Univers.

En aquest llibre, que es publicarà el 9 de setembre, Hawking diu que la Teoria M, una espècie de teoria de cordes, permetrà assolir aquesta explicació: "la teoria M, és la teoria  unificada que Einstein  esperava trobar". El descobriment l'any 1992 d'un planeta que orbitava al voltant d'un altre sol diferent al nostre va conduir a replantejar-se la física newtoniana respecte a que l'Univers no havia pogut sorgir del caos.

Per als primers filòsofs grecs el caos (desordre) era el contrari del cosmos (ordre). Hesiode també ja havia fet referència al caos com a origen de l'Univers, així en la Teogonia escriu: "Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l’Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis.També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada...."

Tempus fugit

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres).  També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”,  o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”.  Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.         

Ontologia de la neu

Ser o no ser? L'Ontologia és l'estudi de l'ens en tant que és, és a dir, del que és o existeix, de l'ésser en general. Aristòtil ja va dir que hi havia moltes maneres d'ésser i els va atribuir diferents categories. Però quan neva, hi ha una manera especial d'ésser.

Mòbils metafísics

Llegint el Fedó

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.

Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.

Símmies, posant-se a riure, digué:

—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html

La incomunicació de les substàncies

Segons filòsof francès René Descartes l’home estava composat per dues substàncies: pensament (res cogitans) i extensió (res extensa). El problema que havia de solucionar era el de com s’unien dues coses totalment diferents (esperit i matèria), és a dir, havia de trobar el punt de contacte entre l’una i l’altra. La solució que va proposar fou l’existència d’una glàndula pineal que serviria d’enllaç entre les dues substàncies. Avui en dia, però, sabem que aquesta glàndula, també anomenada, epífisi té unes altres funcions, com les de regular els bioritmes i la producció de melatonina. Descartes entenia per substància "una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir" (Meditacions metafísiques, 3). I a més, afirmava que el pensament podia existir sense un cos. Però, és possible pensar sense un cos? No es necessiten un a l’altre? Si no hi ha un cos, d’on sorgeix el pensament?

Aquest dualisme es podria aplicar al món universitari i el món de l’ensenyament secundari. Dues substàncies en sentit cartesià sovint incomunicades, almenys en el terreny de la filosofia. Només quan hi ha en perill la dignitat de la filosofia, aleshores és possible el contacte. En aquest sentit el projecte la nova llei d’educació de Catalunya (LEC) seria la glàndula pineal que establiria la relació entre ambdues.

Un dualisme semblant es produeix en els diferents àmbits del coneixement i de la filosofia. Em refereixo a l’àmbit teòric i al pràctic, que a vegades es presenten com a substàncies independents. És possible una teoria sense una aplicació pràctica? Segurament sí, però és una teoria buida. I, una pràctica sense teoria que serveixi de fonament? Per alguns sembla ser que sí, però es tracta d’una pràctica cega que no sap cap a on va. Precisament l’altre dia llegia l’explicació d’un Taller d’introducció a la filosofia on es deia el següent:

“Aquest taller és una proposta que busca l’apropament entre la filosofia i allò quotidià. Intentarem introduir un tema a partir d’unes premisses generals de caràcter filosòfic. Es tracta d’acostar els problemes d’ordre filosòfic a la perspectiva del dia a dia, intentant fer que el debat transcorri amb agilitat i sense apriorismes teòrics. La sessió es posarà en marxa amb una breu conferència, fugint sempre de l’esquema clàssic, amb l’objectiu d’aportar una informació mínima que permeti el debat. Aquest taller consta de cinc sessions, en què es tractaran els temes següents: la felicitat, la il·lusió, la identitat i la generositat (última sessió per determinar)."

Tanmateix, al segle XVIII el filòsof alemany I. Kant va dir:

“Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència." Crítica a la Raó Pura , Introducció , I

Olot i Parmènides

Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.

Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.

Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.

Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”

“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e

El sentit de la poma

Ahir algú es va deixar abandonada una poma al meu cotxe. És un senyal? Per què no deixar-se un llibre, una carpeta, un paraigua? Per què precisament una poma? Des de temps remots les pomes han estat símbols importants de l’imaginari col·lectiu. La primera i més coneguda de les pomes és la del relat bíblic del Gènesi. La poma era la fruita que penjava de l’arbre del coneixement del bé i del mal. (Rectificació: Tot i que no s'especifica quin fruit era el de l'arbre del coneixement del bé i del mal la iconografia popular l'atribueix a una poma). Eva, seduïda per la serp, va temptar a Adam amb un fruit (suposadament una poma) i des d’aleshores van ser expulsats per sempre del paradís. A partir d’aquell moment van haver de treballar per poder sobreviure. Els humans van quedar per sempre més condemnats a tota mena de desgràcies. Per això, encara avui en dia es parla de la poma de la discòrdia.

De fet el primer cop que trobem aquesta fruita amb el seu nom és en els mites grecs i en els contes infantils. Per exemple en el conte infantil de la Blancaneus la bruixa dóna una poma emmetzinada que provoca l’endormiscament etern de la pobre Blancaneus, fins que el príncep va a despertar-la amb un petó.

Amb tots aquests exemples, sembla ser que la poma no és un bon senyal. El seu simbolisme apunta a un reguitzell de desgràcies i mals auguris. És per aquesta raó que em pregunto: què faig amb la poma abandonada al meu cotxe? La guardo fins que la pugui tornar al seu propietari o me la menjo sense fer cas de les possibles conseqüències negatives?

Realitat quàntica

Es pot discutir si hi ha una realitat independentment de la nostra percepció de la mateixa o no. Però, per a la física quàntica i per als humans la realitat és multidimensional. La diferència existent entre les nostres percepcions de la mateixa realitat en són una prova. Fins i tot, per alguns la percepció de la realitat pot estar totalment deformada segons els seus interessos. D’exemples n’hi ha molts, per sort o per desgràcia. L’exemple més evident va ser aquell que va conduir a acusar una banda armada d’uns fets que havien estat realitzats per uns altres. En aquest cas hi van confluir molts interessos i manipulacions diverses. Em refereixo a l’11M. Però hi ha altres casos que tot just ara són desvelats. Des d’avui al Google Earth es pot observar quina és la realitat que té lloc al Sudan. Una guerra invisible per la majoria dels mitjans informatius occidentals. Una altra guerra invisible però ben real va ser la que va tenir lloc al centre d’Àfrica entre ètnies rivals. Tot just ara ens l’expliquen algunes pel·lícules de cinema que s’estrenaran aviat. En el seu moment va ser real només per qui la van viure, per la resta va ser invisible.

Un altre cas de divergència de la percepció de la realitat és el que està succeint amb Núria Pòrtules, empresonada per presumpta vinculació a grups terroristes. Una presumpció que no deixa de ser una il·lusió provocada per alguns que volen veure més enllà del que és la realitat. Tots aquests exemples, també ens mostren les greus repercussions per al coneixement de la realitat que poden tenir les diferents percepcions d’aquesta realitat.

He relacionat aquestes idees després de sentir avui a Teresa Versyp en una conferència a la UdG sobre “La realitat quàntica: una nova dimensió de coneixement”. Quina relació té amb la multidimensionalitat de la realitat i la nostra percepció d’aquesta realitat? Doncs, segons el nou paradigma quàntic: l’Univers és subjectiu en el sentit que nosaltres formem part d’una realitat quàntica i decidim com es manifesta. No es pot conèixer el present en tots els seus detalls perquè té múltiples possibilitats (principi d’incertesa de Heisenberg). A més a més, els darrers estudis sobre la composició dels àtoms i les partícules subatòmiques condueixen a pensar que els àtoms interactuen contínuament amb una dimensió invisible. S’ha arribat a parlar d’un buit quàntic constituït per partícules que apareixen i desapareixen. Aquestes partícules formarien un mar d’energia que ho impregnaria tot i seria invisible a qualsevol longitud d’ona. Aleshores, la realitat tindria una dimensió invisible. Malauradament, en el camp social, no calen gaires teories quàntiques per adonar-se’n que la realitat té una dimensió invisible, sobre tot quan hi ha certs interessos per a no fer-la visible.

“Reconeixem i hem de reconèixer les limitacions de la nostra activitat cognoscitiva. No podem equiparar, de manera justificable, la realitat amb el que pot, en principi, ser conegut per nosaltres; ni es pot equiparar la realitat amb el que poguéssim, en principi, expressar mitjançant el nostre llenguatge. I el que és verdader aquí per al nostre tipus de ment és també verdader per a qualsevol altre tipus de ment finita. Qualsevol tipus de ser cognitiu físicament factible pot conèixer només una part o aspecte de la realidad.” RESCHER, Nicholas. Razón y realidad: la infradeterminación de las teorías y los datos

El laberint del temps

El temps és un dels temes que sempre ha preocupat als humans. I no parlo del temps meteorològic, que també comença a ser preocupant, sinó del temps cronològic, dels minuts i segons que marquen el pas de la nostra existència. És aquest temps el que ens condueix a preguntar-nos alguna vegada en la vida: Què és el temps? És una simple percepció subjectiva? És una il·lusió? Per què passa tan ràpid quan voldríem que passés més lent? Per què a vegades no tenim temps per a res?

Precisament, l’altre dia D. Jou va presentar el seu llibre El laberint del temps, la simfonia de la matèria en una conferència al CCM de Girona. En una sala plena de públic ens va parlar de les diferents concepcions del temps i de la matèria. De la matèria en va parlar poc i molt ràpid. Per tant, només faré un petit resum del que va dir sobre el temps.

D. Jou va començar assenyalant els diferents sentits del temps: el temps com a roda o com a punt; del temps humà i de la natura; del temps sagrat i del temps profà; de les negacions i superacions del temps. Tot seguit va explicar com la ciència i la tecnologia actual tenen una gran importància en la percepció actual del temps: allargament de l’esperança de vida; increment de la velocitat del transport; acceleració de la tecnologia i del ritme de vida; per la rapidesa de les informacions i la globalització; primacia de la immediatesa del desig sobre l’espera (temps de la publicitat, de la targeta de crèdit), que produeix una desvalorització de les coses.; trencament de ritmes naturals (vida urbana); més precisió en la mesura del temps; dinamisme de d’univers, de la matèria i la vida; capacitat per retrocedir en el temps gràcies a la fotografia, cinema, ordinador...

També va explicar que hi ha diversitats de perspectives del temps segons la ciència. Per la mecànica clàssica caracteritzada per una visió mecanicista de l’Univers, el temps era reversible. Per la teoria del caos determinista el temps és impredictible. En la mecànica quàntica predomina l’indeterminisme. En la mecànica relativista el temps és relatiu i per la termodinàmica irreversible.

Respecte al temps en la cosmologia s’investiga l’origen del temps per establir l’edat de l’Univers. Tot i això, l’instant inicial segueix essent inaccessible. També s’intenta respondre a algunes preguntes relatives a la fi del temps: És l’Univers finit o infinit?

En la vida el temps esdevé regulador dels ritmes biològics, creador en el sentit evolutiu i destructor en tant que condueix a l’envelliment i la mort. Tenim rellotges temporals interns. Les nostres cèl·lules no es poden reproduir indefinidament.

En definitiva, té raó D. Jou en dir que el temps és un laberint, perquè té moltes facetes i es pot entendre de maneres diferents. Tanmateix, ens agradaria poder descobrir els seus secrets.

Sant Valentí "In vino veritas"

Ahir va ser un d’aquells dies assenyalats per la tradició de la cultura occidental: Sant Valentí. Un dia per a que alguns dels que estan enamorats recordin que ho estan, com si estiguessin afectats per una mena d’amnèsia estranya. Per altres és l’ocasió per a manifestar el seu amor, mantingut en secret o amagat la resta de l’any, cap a la persona que estimen. Fins i tot hi ha també, aquells que ho aprofiten per declarar-se en matrimoni a través de la ràdio, com va fer un oient de bon matí.

Però, també, pot ser un dia més de dolor contingut per aquells i aquelles que estimen sense ser estimats o estimades, o bé d’indiferència per aquells que mai han estimat o passen dels dies dels enamorats.

Curiosament, ahir quan estava preparant les classes vaig recordar el que m’havia comentat un alumne el dia abans sobre una expressió que havia aprés a classe de castellà: “In vino veritas”. Aleshores, vaig recuperar dels prestatges un llibre de Kierkegaard que porta el mateix títol i el vaig tornar a rellegir. Molt resumidament es pot dir que es tracta d’un simposi a l’estil grec platònic on uns joves organitzen un banquet a fi d’emborratxar-se i de parlar de les dones i l’amor. Cadascun d’ells fa un discurs sobre el tema de l’enamorament que pot arribar a ser irrisori o insultant (sobretot per a les dones, tot i que també pot afectar als homes més moderns i contraris al masclisme) per la seva extrema misogínia. En alguns casos l’enamorat es vist com un pobre titella en mans de les dones o bé com un boig que no sap el que es fa.

KIERKEGAARD, Sören. In vino veritas. “La dona només fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa.”

Un món sense Déu

En un post anterior es va tractar el tema dels “dies sense...” i fins i tot dels “anys sense...” el que és causa d’enuig i font de problemes i conflictes. Ara m’adono que hi faltava Déu, per què no dies sense Déu, o anys i segles sense Déu? Per què sempre ha d’haver-hi un Déu? També es pot viure sense Déu. Només cal proposar-s’ho. De fet no hi ha cap diferència, almenys per aquells i aquelles que no creiem en cap Déu. Tant és que hi hagi un Déu com que n’hi hagi molts com que no n’hi hagi. Ben mirat, potser seria tot millor si no n’hi hagués o n’hi haguessin. Quantes guerres i conflictes en nom d’un o més Déus s’haguessin evitat i avui en dia encara es podrien evitar!

Recuperant un dels textos que havien estat intencionadament oblidats del pensament català més radical i que recentment ha estat editat per edicions Cedel: Dios. El primer manifiesto ateo del pensamiento catalán en el XIX de Francisco Sunyer i Capdevila; convido a tots els que vulguin a reflexionar i a pensar en la possibilitat real de dies i anys sense Déu. Què passaria si a partir d’ara deixéssim d’una vegada per totes aquest Déu o Ésser superior a qui adorar, pregar o plorar i comencéssim a ser més superiors, més generosos, més compassius, més afables, autèntics jutges de les nostres accions i responsables de les nostres pròpies decisions? Sense Déu també es pot viure!

“Lo que tiene Dios de malo y funesto no consiste en su representación sino en su tiranía.
Com abstracción pura, como concepto sin órganos, como principio sin acción, guárdese encerrado en la cárcel del cráneo, y será a lo más una activísima causa de locura.
Medio envuelto por las sombras de su grave majestad quédese Dios inactivo y solitario en el pedestal que la razón le erige, y allá se las arregle con el mentecato que le adora. Sucederá que se le secarán a éste los menguados sesos, y punto concluido.
Verdad que hay en la historia largos períodos de general desvarío, del cual es causa única y exclusiva la creencia en Dios. El error se apodera del sentido común del más triste y lastimoso modo.
El iluminado, el visionario que ve a Dios con los ojos de la exaltación, que oye a Dios con los oídos del delirio, traspasa con asombrosa facilidad de su cabeza a las ajenas el mal de su monomanía.
Lo grave del caso no está en lo insensato de la creencia sino en su imposición.
No se ha dado hasta ahora una religión triunfante que no haya violentado las consciencias, que no haya desconocido el derecho, que no haya atentado a la libertad.
Todo poder religioso habla en nombre de su Dios infalible, castiga horriblemente en nombre de su Dios infalible.
Por esto yo le condeno. Condenadle conmigo, vosotros los de entendimiento sereno.
La crueldad del cura tiene su causa y explicación en Dios.
He aquí porque más que la guerra al sacerdote, hago yo aquí la guerra a Dios.” Francisco Sunyer i Capdevila: Dios. Cap. VIII