La calor i xafogor intensa d’aquests darrers dies m’ha tornat a bloquejar. Retorno de nou amb algunes mini-impressions filosòfiques del viatge d’aquest estiu. Quan estava en el mega-vaixell creuant el mar Mediterrani vaig pensar en quina era la filosofia dels creuers.
En principi tot està tan organitzat amb múltiples activitats que, si les vols seguir totes, no et deixen gaire temps per pensar. L’objectiu de la companyia és entretenir fins arribar al proper port de la travessia i si pot ser escurar les butxaques dels viatgers amb algunes distraccions de pagament com el cinema 4D, simuladors de Formula 1, jocs de casino, botigues dutyfree, muntatges fotogràfics...
Però també pots prescindir de tot plegat i prendre tranquil·lament el sol a coberta, fer exercici al gimnàs o estar al balcó (si en tens) de la cabina personal, ja sigui llegint un llibre, escoltant música o reflexionant amb el mar de fons.
El vaixell és com una petita ciutat on cadascú compleix la seva funció (una mica platònic, però sense les exigències del rei filòsof). El primer grup està format pels mariners que governen el vaixell i el condueixen fins a la seva destinació. El segon grup el formen els animadors i guies que es dediquen a entretenir i informar. El tercer grup són els que netegen, cuiden i protegeixen per a que tot estigui net i segur. El quart grup és el dels comerciants que fan el que poden per vendre els seus productes. Per últim, i el més nombrós, és el grup dels passatgers que van passant l’estona fins arribar a algun port.
La filosofia del creuer és una filosofia senzilla, un xic platònica en l’aspecte organitzatiu per a que tot funcioni correctament, però sempre hi ha cabuda per alguna excepció. A vegades els encarregats de la neteja es dedicaven a entretenir, tot ballant i cantant. També segueix la filosofia del Carpe Diem, viure el moment i al dia sense preocupacions, tot cercant un terme mitjà sense excessos fins arribar a port.
L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.
Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.
Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.
“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.”Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).
Fa 40 anys l’home va trepitjar per primera vegada la lluna: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”. El petit satèl·lit esdevenia més pròxim. Ara hi pretenen establir una estació extraterrestre permanent i qui sap! Potser algun dia, fins i tot, es podrà anar de vacances a la lluna!
Aquests dies la web està farcida d’enllaços, vídeos i webs commemoratives de la famosa trepitjada selenita. Però des de sempre la lluna ha estat en l’imaginari col·lectiu. Se li han dedicat tot tipus de poders: malèfics o curatius. S’han escrit poemes i llibres sobre viatges imaginaris que després s’han fet realitat. Per no oblidar la quantitat de dites i refranys que amaguen tot un saber popular col·lectiu, com per exemple: “alls plantats en lluna nova, de grans un cove”, “cèrcol de lluna, no omple llacuna”, “clara és la lluna d´Agost, però la de Gener, encara ho és més”, “fins que la lluna d'abril no hagi passat, no dónes el mes per acabat”, “home de bé, és com blat de bona lluna”, “home que té llunes, fa de mal tractar”, “home nat en lluna fosquejant, al botavant”, “la lluna d'Octubre en cobreix set, i si plou, nou”, “la lluna i el ploure a mar, no serveix per a res”, “la lluna vella de març, no marxa sense glaç”, “lluna ajaguda, mariner dret; lluna dreta, mariner ajagut”, “lluna amb estrella, no et fiïs d'ella”, “lluna blanca, cobrellit i manta”, “lluna brillant, bon temps per endavant”, “lluna creixent, muda la gent”, “lluna nova, vés-hi amb cove”, “lluna pel gener, l'amor primer”, “lluna roja,el vent remou”, “lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent”, “lluna vella, vés-hi amb cistella”, “lluna vermella, vent porta ella”, “quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena”...
Curiosament també hi ha cançons sobre la lluna i la filosofia:
La lluna Letra de Jaime Sabines y J.M. Serrat Música de J.M. Serrat
Hi ha qui la beu a galet i qui pren lluna a cullerades; nova, plena, creixent i minvant, és bona com a sedant. La lluna fa companyia i alleuja els intoxicats de filosofia.
No hi ha un amulet millor que un tros de lluna a la butxaca; contra tota mena de perills més que una pota de conill serveix un tros de lluna: se'n duu les penesi porta amors i fortuna.
Es pot donar de postre als infants i dormiran un son flonjo i suau; unes gotes de lluna als ulls dels vells ajuden a esperar la mort en pau.
Posa sota del coixí una fulla tendra de lluna i pensaràs el que vols creure i miraràs el que vols veure, tu mouràs els putxinel-lis. Tingues a mà un pot amb aire de lluna per quan t'ofeguis.
Als decebuts i als presoners, dóna'ls la clau de la lluna i no voldran cap més tresor, que pels condemnats a mort i els condemnats a vida no hi ha estimulant com la lluna si es pren amb mida.
A l’illa de Sicília, més en concret a la ciutat d’Akragas (actualment Agrigent) va néixer l’any -483al si d’una família noble el conegut filòsof pluralista Empèdocles. Va participar activament en política, contribuint a la restauració del règim democràtic a la seva ciutat natal. Pel que sembla, de jove va assistir a les lliçons de Xenòfanes, el qual va despertar en ell l’interès per la filosofia; després va marxar a Elea on va conèixer Parmènides i Zenó i, més tard, novament a Sicília, es va incorporar a la secta pitagòrica. Dels pitagòrics va aprendre les teories sobre el cicle de l’ànima, les reencarnacions, la purificació, etc. Aquestes idees van influir notablement en el seu pensament, fins al punt que va arribar a creure que havia tingut diferents vides anteriors: havia estat un arbust, un peix, un ocell i, finalment, un home. La qüestió és que, en la seva darrera vida, Empèdocles creia estar molt a prop de la completa i definitiva purificació i que aviat assoliria el grau de divinitat.
“10. Sobre la seva mort hi ha diversitat d'opinions. Heràclides, tractant de la dona que no respirava i de la celebritat que va aconseguir Empèdocles amb haver restituït la vida a una difunta, diu que va oferir sacrifici al costat de la cinquena de Pisianacte, convidant alguns dels seus amics, entre els quals hi havia Pausanies. Acabat el convit, uns van marxar, uns altres es van adormir baix dels arbres veïns, i altres en altres parts; però ell es va quedar en el lloc mateix on havia sopat. Pel matí, al llevar-se tots, no el van trobar. Preguntant a tothom, examinats els criats i familiars, i responent aquests que no en sabien res, va haver-hi un que va dir que a mitjanit havia escoltat una gran veu que havia cridat a Empèdocles, i que, havent-se aixecat, havia vist una llum celest, lluminàries de torxes, i res més. Trobant-se tots atònits amb el succeït, va baixar Pausanies per enviar alguns que el busquessin; però després va ser prohibit fer més diligències, i va dir: «Que el succés era molt conforme i consegüent per a precs; així, que convenia fer-li sacrificis com que ja era déu.»
11. Hermipo diu que va fer el sacrifici havent guarit a una dona agrigentina, anomenada Pantea, desnonada ja dels metges, i afegeix que van ser convidades al sacrifici fins a 80 persones. Hipobot assegura que quan es va aixecar es va encaminar a l'Etna, i que havent arribat, es va llançar al volcà i va desaparèixer, volent deixar fama d'haver estat fet déu; però després va ser descobert, llançant fora la força de les flames una de les seves sandàlies, que eren de bronze, del metall del qual solia dur el calçat. No obstant, Pausanies sempre va contradir aquesta versió.”
Deixant de banda les circumstàncies de la seva mort, la filosofia d’Empèdocles va ser important perquè va voler solucionar la dicotomia entre el moviment-multiplicitat d’Heràclit i la permanència-unitat de Parmènides. Del no-res no en podia sortir res, però no es podia reduir tot a una sola cosa. Empèdocles va pensar que l’univers no provenia d’una unitat originària com havien dit els pitagòrics, sinó de quatre substàncies diferents que ell anomena “les arrels de tot” i que són Zeus, Hera, Aidoneu i Nesti; o sigui: foc, aire, terra i aigua. Totes les coses neixen a partir de la combinació d’aquests elements i la mort no és altra cosa que la dissolució d’aquesta unió. Res surt del no-res, i tampoc res acaba en el no-res; no hi ha naixement i mort definitius sinó tot un seguit d’unions i dissolucions d’elements. La combinació i la descomposició dels elements tenen lloc per l’acció de dues “forces còsmiques” que Empèdocles anomena Amor i Discòrdia: l’Amor fa que es produeixin les unions, mentre que la Discòrdia produeix els corresponents divorcis. Un fet força freqüent en els nostres dies.
Avui és l’últim dia de vacances i he decidit tornar a escriure al bloc. Suposo que amb el dia assoleiat que fa, molts deuen haver aprofitat per anar a la platja a prendre el sol i banyar-se. Jo també hi estaria, si no fos perquè encara m’estic recuperant de l’accident de cotxe que vaig tenir fa uns dies. Ara haig de prendre el sol a la terrassa i posar-me sota la dutxa una estona quan no puc més.
De fet, puc dir que he tingut sort dins de la mala sort. La culpa va ser d’un conductor que no es va aturar i va empènyer al cotxe de davant seu que pretenia creuar la carretera però que al veure’m s’havia parat. Aleshores en aquell just moment passava jo i vam xocar. Tot i la trompada (cotxe sinistre total) no m’he fet gaire res. N’hi ha d’altres que no tenen tanta sort i es queden a la carretera. D’ells no se’n parla gaire. En canvi aquests dies han estat recordant repetitivament l’accident mortal de la Diana de Gales en tots els canals de televisió. Ella era famosa i els altres no ho són. El seu accident va produir-se en condicions estranyes, però no sempre els accidents succeeixen en condicions normals. El més greu és convertir els accidents en normalitat.
A tot això he pensat amb el que deia Aristòtil sobre els accidents: en grec “symbebèkos” és el partícip del verb “symbainein” que significa “anar amb”. Accident és el que va amb una substància, és a dir, el que pertany a una substància o es diu d’una substància. El que és “per accident” s’oposa al que és “per sí”. La distinció entre substància i accident compleix una doble funció en Aristòtil: permet lluitar contra la sofística (i mostrar que l’accident pot canviar sense que la substància sigui anorreada) però, sobretot, li permet identificar accidents que existeixen sempre –sense formar part de la substància- i així fonamentar la ciència.
“Després, Aristòtil fa una divisió de l’ésser en grans grups, lògicament traçats, en els quals es distribueixi tota la realitat, divisió a la qual dóna el nom de categories. Abans de res, les coses es divideixen en substància i accident. Substància és allò que existeix en si, accident allò que requereix d’un altre per existir ell. Així, una taula, un arbre, són substàncies; però el color blanc, la bondat, el riure, són accidents perquè no es donen sols, aïllats, sinó en un altre, en alguna cosa que és blanca, que és bona o que riu.” Text extret de: GAMBRA, R. Historia sencilla de la filosofía. Rialp, Madrid, 1989. 16a ed.
Quan arriben les vacances a molts ens agrada viatjar. És com si la nostra condició humana ens impulsés a rememorar els nostres orígens nòmades. Viatjar pot sermoltes coses, per alguns és un plaer, per altres tot un art. Precisament l’altre dia van dedicar el programa Millenium del canal 33 al fet de viatjar. Després del col·loqui van emetre el documental d’Alain de Botton sobre l’art de viatjar i que es basa en un llibre que té el mateix títol. «Viatjar no consisteix a anar a un lloc exòtic, sinó a aprendre a mirar el que tens al voltant d’una manera diferent. Un viatger de debò és algú que ha après a mirar», diu Alain de Botton.
Viatjar també és una manera de fugir de la rutina quotidiana, de deixar de veure sempre el mateix: els mateixos edificis, les mateixes cares, les mateixes persones diàriament. El que no pensem és que viatjar pot esdevenir un perill, perquè si ho penséssim no aniríem enlloc. De fet tot el que fem quan ens movem d’un lloc a un altre implica un cert perill.
Des de sempre viatjar ha estat un risc, però avui en dia ho és encara molt més per culpa del terrorisme global. Ara existeixen circumstàncies que són completament imprevisibles. Fàcilment es pot arribar a ser una víctima més de les circumstàncies. En un viatge poden passar moltes coses i s’ha d’estar preparat per a qualsevol canvi o petit accident. El que no es pot preveure és que t’envesteixi un cotxe tot terreny ple d’explosius amb un boig suïcida islamista al volant.
"La ciència, l'Estat i l'exèrcit estan creant el problema que ells han de solucionar i estan minant la seva pròpia base". "Davant dels riscos incontrolables, cal una alternativa política realista que descodifiqui aquestes estratègies del poder global. Una oposició que depèn d'aliances i en què els moviments civils suposen una esperança en la mesura que estan revelant noves fonts de legitimació i d'acció".Ulrich Beck: Viviendo en una sociedad de riesgo mundial
