Vacances accidentades

Avui és l’últim dia de vacances i he decidit tornar a escriure al bloc. Suposo que amb el dia assoleiat que fa, molts deuen haver aprofitat per anar a la platja a prendre el sol i banyar-se. Jo també hi estaria, si no fos perquè encara m’estic recuperant de l’accident de cotxe que vaig tenir fa uns dies. Ara haig de prendre el sol a la terrassa i posar-me sota la dutxa una estona quan no puc més.

De fet, puc dir que he tingut sort dins de la mala sort. La culpa va ser d’un conductor que no es va aturar i va empènyer al cotxe de davant seu que pretenia creuar la carretera però que al veure’m s’havia parat. Aleshores en aquell just moment passava jo i vam xocar. Tot i la trompada (cotxe sinistre total) no m’he fet gaire res. N’hi ha d’altres que no tenen tanta sort i es queden a la carretera. D’ells no se’n parla gaire. En canvi aquests dies han estat recordant repetitivament l’accident mortal de la Diana de Gales en tots els canals de televisió. Ella era famosa i els altres no ho són. El seu accident va produir-se en condicions estranyes, però no sempre els accidents succeeixen en condicions normals. El més greu és convertir els accidents en normalitat.

A tot això he pensat amb el que deia Aristòtil sobre els accidents: en grec “symbebèkos” és el partícip del verb “symbainein” que significa “anar amb”. Accident és el que va amb una substància, és a dir, el que pertany a una substància o es diu d’una substància. El que és “per accident” s’oposa al que és “per sí”. La distinció entre substància i accident compleix una doble funció en Aristòtil: permet lluitar contra la sofística (i mostrar que l’accident pot canviar sense que la substància sigui anorreada) però, sobretot, li permet identificar accidents que existeixen sempre –sense formar part de la substància- i així fonamentar la ciència.

“Després, Aristòtil fa una divisió de l’ésser en grans grups, lògicament traçats, en els quals es distribueixi tota la realitat, divisió a la qual dóna el nom de categories. Abans de res, les coses es divideixen en substància i accident. Substància és allò que existeix en si, accident allò que requereix d’un altre per existir ell. Així, una taula, un arbre, són substàncies; però el color blanc, la bondat, el riure, són accidents perquè no es donen sols, aïllats, sinó en un altre, en alguna cosa que és blanca, que és bona o que riu.” Text extret de: GAMBRA, R. Historia sencilla de la filosofía. Rialp, Madrid, 1989. 16a ed.

Així va quedar el meu cotxe