P. Bayle i la Tolerància

Malgrat el pas del temps i de la suposada crisi de valors, encara hi ha valors que es resisteixen a la seva desaparició. Un d’aquests valors és el de la tolerància.

Diàriament es pot observar el revifament de conflictes religiosos, sobretot en el món àrab (com a exemple els problemes entre xiïtes i sunnites a Iraq), per manca de tolerància entre uns i els altres. Si les religions fossin tolerants, ja no seria necessària la tolerància. Una curiosa paradoxa que Pierre Bayle ja va anunciar fa més de 300 anys.

Ahir a la Sala de Graus de la Universitat de Girona, el professor J. Olesti ens va recordar les sàvies paraules de P. Bayle en una conferència que portava per títol: "La posició de Pierre Bayle davant del problema teològico-polític". L’escrit de referència va ser el llibre de Bayle “Commentaire philosophique sur ces paroles de Jésus-Christ: contrain-les d'entrer” on es fa palès l’esforç per establir la tolerància com a condició per a la pau social. Segons Bayle la tolerància no es fonamenta a partir de raons morals ni religioses, sinó que la raó per defensar-la és de naturalesa política. La tolerància és l’única que pot fomentar la convivència, perquè imposa a la consciènci aun imperatiu: totes les creences s’han de respectar.

J. Olesti va presentar el pensament de P. Bayle en referència a la tolerància seguint 5 tesis que es poden extreure del seu llibre. La primera tesi és que no és legítim en nom de la veritat perseguir a qui està en l’error (s’ha d’intentar arribar a un acord). La segona tesi consisteix en dir que la persecució és contrària a la raó natural i a l’evangeli, i per tant inadmissible (la conversió religiosa només és significativa si transforma la manera de sentir i de pensar, en cas contrari es converteix en una criminalització al violentar la pròpia consciència). “Una religió que no es pot manifestar sense amagar la seva naturalesa és inacceptable”. La tercera tesi està relacionada amb el paper de la consciència. La consciència entesa com a judici pràctic de l’enteniment que ens descobreix el que està bé i el que no, és ineludible i insuficient. Cap autoritat exterior no pot modificar la consciència. No som lliures de creure en el que creiem, sinó que acceptem el que se’ns presenta com a evident a la consciència i s’imposa per ella mateixa com a veritat. Obeir el dictamen de la consciència és una imposició natural. Amb tot hem d’acceptar que la consciència es pot equivocar, però si no seguim els seus dictats estaríem abocats a un pirronisme estàtic permanent. És a dir, el que creiem ho creiem no perquè vulguem sinó perquè la consciència ens ho fa creure com a veritat evident. La quarta tesi és que la tolerància no és perjudicial. La prova n’és l’experiència de la història. La multiplicitat de sectes durant l’època del paganisme no va provocar conflictes ni pertorbar la pau social. Tot el contrari,precisament, és la intolerància la font principal de conflictes i desordres socials. Quan hi ha tolerància, la competició de diferents religions per demostrar que són les millors, provoca més altruisme i benestar social. Per últim, la cinquena tesi es qüestiona si la tolerància ha de tenir algun límit. Doncs, sí, no es pot tolerar tot, hi ha uns límits polítics. No es pot tolerar aquells grups que vagin en contra del bon clima social i polític. P. Bayle posa com a exemple d’intolerància el catolicisme perquè va contra l’Estat i si és prou fort, no tolera les altres religions. Els catòlics on dominen, persegueixen. En canvi les religions que defensen la tolerància solen ser les que estan amenaçades.

Al final, la pregunta és si el problema teològic-polític té solució. Bayle respon que no, perquè tota religió es veu obligada a convertir. La tolerància, doncs, és incompatible amb la religió. Quan domina la tolerància en una societat és perquè hi ha una política fixada en les coses immanents i no espirituals. La conclusió que es pot extreure del que diu Bayle és que totes les religions són virtualment intolerants i que l’ateisme no és un obstacle per a la pau social.