Una societat fast thinking

Si fa uns anys es van introduir els servidors de menjar ràpid o fast food, ara el que està de moda és el fast thinking, el pensament ràpid. Avui en dia, vivim sense gaire temps per pensar, el pensar ràpid i prompte és el que s’exigeix. L’avorriment i la lentitud s’han associat de manera perillosa. La diversió és la velocitat. Els alumnes s’avorreixen a classe, perquè volen més dinamisme. Voldrien que les classes fossin com els dibuixos animats japonesos o com una mena de parc d’atraccions permanent.

Amb tot, la velocitat no afecta només a les noves generacions. No ens estarem acostumant tots plegats a la velocitat, a la rapidesa, a mirar ràpid, a pensar amb rapidesa? Per exemple: una pel·lícula de cinema si és massa lenta, com les antigues, ja ens avorreix. Tot i que reconec que tot sovint m’agrada veure’n alguna d’antiga, sobretot quan busco tranquil·litat, precisament perquè el seu ritme és més lent que en la majoria de les pel·lícules actuals més a l’estil videoclip. Però, aquesta és l’excepció, el que busquem normalment no és la lentitud, sinó que tot vagi més ràpid. Si un ordinador va massa lent, ens queixem o desesperem segons els casos, en volem un de més ràpid. El mateix judici que s’ha iniciat fa uns dies als suposats culpables de l’11M també està essent objecte de crítiques. Alguns diuen que durarà massa temps i que voldrien un judici més ràpid.

Però, malauradament, com ha dit avui un alumne a classe: si penses ràpid, existeixes ràpid. Aquesta ha estat la seva ocurrència després de dir-li que si parlava a poc a poc era per a que prenguessin apunts (costum que s’està perdent entre els alumnes actuals, que només saben transcriure dictats) i no perquè estava pensant a poc a poc. Certament, pensar ràpid pot conduir a viure tan ràpid que al final no ens adonem ni de la nostra pròpia existència. Potser el que s’hauria de dir és que si es pensa ràpid i es viu encara més ràpidament, pot passar que quan et vols adonar de la teva existència, aquesta ja s’hagi acabat.

“El vigor i la capacitat real de les intel·ligències humanes continuaran essent els mateixos, però els instruments que poden emprar es multiplicaran i es perfeccionaran, i la llengua que fixa i determina les idees haurà pogut adquirir més precisió, més generalitat; i, mentre que en la mecànica no es pot augmentar la força si no es disminueix la velocitat, aquells mètodes, que dirigiran el geni en el descobriment de noves veritats, han afegit a la seva força la rapidesa de les seves operacions.”
Condorcet: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà. Ed. Laia, B. 1984