Tornar a Montaigne?

Aprendre a viure és acceptar la pròpia condició humana, deia Michel de Montaigne. Es podrien dir moltes coses d’aquest filòsof que un bon dia va decidir tancar-se a reflexionar a la torre del seu castell. Ho va deixar gairebé tot, riqueses, luxes,... per dedicar-se a pensar. Les seves reflexions van ser recollides en el seu llibre “Assaigs” que s’està publicant en català i per aquest motiu Montaigne va ser el tema escollit pel programa Millenium del canal 33 per parlar del seu pensament.

Mentre escrivia, Montaigne, examinava el seu pensament, s’educava tot assajant. A Montaigne s’atribueix la creació d’una nova manera d’escriure, d’un nou gènere literari i filosòfic: l’assaig. A través de l’assaig posava a prova el seu pensament. Una mica com el que fan alguns blocaires filosòfics actualment a través del ciberespai.

Es pot considerar a Montaigne com el pare de la filosofia moderna. Els ingredients del seu pensament van ser les grans escoles hel·lenístiques: l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme. De fet ell no es considerava adepte a cap doctrina. L’important era tenir capacitat de judici, com deia el mateix Montaigne: “Val més un cap ben fet que un cap ben ple”. Potser el seu llegat més important sigui l’acceptació de la impossibilitat de veritats fermes i segures, i d’acceptar-nos tal com som. El seu escepticisme ha servit com a guia de la modernitat i encara ens pot servir, va dir F. Lenoir el director de la revista “Le monde des religions”. Vivim en una època on és important adonar-se que no hi ha una sola veritat i que necessitem escoltar-nos els uns als altres.

Al final del programa es va demanar que els participants del col·loqui diguessin quin era el pensament de Montaigne que més els agradava. Em vaig quedar amb el que va dir Pere Lluís Font, potser perquè encara recordo les seves classes a la UAB: “Filosofar és aprendre a morir i qui aprèn a morir desaprèn a servir”. Amb aquesta expressió Montaigne d’alguna manera reflectia una de les aspiracions de la modernitat més important i que també podem aplicar a l’actualitat. Una llibertat entesa com a domini d’un mateix.

P. Bayle i la Tolerància

Malgrat el pas del temps i de la suposada crisi de valors, encara hi ha valors que es resisteixen a la seva desaparició. Un d’aquests valors és el de la tolerància.

Diàriament es pot observar el revifament de conflictes religiosos, sobretot en el món àrab (com a exemple els problemes entre xiïtes i sunnites a Iraq), per manca de tolerància entre uns i els altres. Si les religions fossin tolerants, ja no seria necessària la tolerància. Una curiosa paradoxa que Pierre Bayle ja va anunciar fa més de 300 anys.

Ahir a la Sala de Graus de la Universitat de Girona, el professor J. Olesti ens va recordar les sàvies paraules de P. Bayle en una conferència que portava per títol: "La posició de Pierre Bayle davant del problema teològico-polític". L’escrit de referència va ser el llibre de Bayle “Commentaire philosophique sur ces paroles de Jésus-Christ: contrain-les d'entrer” on es fa palès l’esforç per establir la tolerància com a condició per a la pau social. Segons Bayle la tolerància no es fonamenta a partir de raons morals ni religioses, sinó que la raó per defensar-la és de naturalesa política. La tolerància és l’única que pot fomentar la convivència, perquè imposa a la consciènci aun imperatiu: totes les creences s’han de respectar.

J. Olesti va presentar el pensament de P. Bayle en referència a la tolerància seguint 5 tesis que es poden extreure del seu llibre. La primera tesi és que no és legítim en nom de la veritat perseguir a qui està en l’error (s’ha d’intentar arribar a un acord). La segona tesi consisteix en dir que la persecució és contrària a la raó natural i a l’evangeli, i per tant inadmissible (la conversió religiosa només és significativa si transforma la manera de sentir i de pensar, en cas contrari es converteix en una criminalització al violentar la pròpia consciència). “Una religió que no es pot manifestar sense amagar la seva naturalesa és inacceptable”. La tercera tesi està relacionada amb el paper de la consciència. La consciència entesa com a judici pràctic de l’enteniment que ens descobreix el que està bé i el que no, és ineludible i insuficient. Cap autoritat exterior no pot modificar la consciència. No som lliures de creure en el que creiem, sinó que acceptem el que se’ns presenta com a evident a la consciència i s’imposa per ella mateixa com a veritat. Obeir el dictamen de la consciència és una imposició natural. Amb tot hem d’acceptar que la consciència es pot equivocar, però si no seguim els seus dictats estaríem abocats a un pirronisme estàtic permanent. És a dir, el que creiem ho creiem no perquè vulguem sinó perquè la consciència ens ho fa creure com a veritat evident. La quarta tesi és que la tolerància no és perjudicial. La prova n’és l’experiència de la història. La multiplicitat de sectes durant l’època del paganisme no va provocar conflictes ni pertorbar la pau social. Tot el contrari,precisament, és la intolerància la font principal de conflictes i desordres socials. Quan hi ha tolerància, la competició de diferents religions per demostrar que són les millors, provoca més altruisme i benestar social. Per últim, la cinquena tesi es qüestiona si la tolerància ha de tenir algun límit. Doncs, sí, no es pot tolerar tot, hi ha uns límits polítics. No es pot tolerar aquells grups que vagin en contra del bon clima social i polític. P. Bayle posa com a exemple d’intolerància el catolicisme perquè va contra l’Estat i si és prou fort, no tolera les altres religions. Els catòlics on dominen, persegueixen. En canvi les religions que defensen la tolerància solen ser les que estan amenaçades.

Al final, la pregunta és si el problema teològic-polític té solució. Bayle respon que no, perquè tota religió es veu obligada a convertir. La tolerància, doncs, és incompatible amb la religió. Quan domina la tolerància en una societat és perquè hi ha una política fixada en les coses immanents i no espirituals. La conclusió que es pot extreure del que diu Bayle és que totes les religions són virtualment intolerants i que l’ateisme no és un obstacle per a la pau social.

Llei de Murphy

Segons la gran llei del màxim desastre de Murphy si una cosa ha d’anar malament, segurament anirà malament o pitjor del que estava previst. La torrada sempre cau del cantó untat amb la mantega. Quan estàs fent tard per arribar a una cita, o bé hi ha molt trànsit o et trobes mil i un obstacles. I si vas amb tren és molt probable que no arribis mai puntual. A més a més, s’hi podrien afegir les multiplicacions inesperades d’activitats totes al mateix dia i a la mateixa hora, com si un fat maligne s’hagués disposat a fer-te decidir l’indecidible. Quan fan una conferència que t’interessa, resulta que a aquella mateixa hora més o menys també en fan una altra a la que t’agradaria anar i una concentració contra l’escamot Dixan.

Si continuéssim buscant exemples podríem dir aquell de quan no agafes el paraigua, segur que plou. I quan vas ben preparat per la pluja, aleshores no plou. Tot i que últimament amb els canvis climàtics el més probable és que no plogui. Amb tot, no se sap mai el que pot passar. Un altre exemple conegut és quan vas a un lloc en secret i et trobes amb la persona amb qui menys et volies trobar i que segurament dirà, precisament a qui no voldries, que t’ha vist a tal hora en aquell lloc. O sense amagar-se, quan tens menys ganes de trobar algú en concret, aleshores és quan més te’l trobes i al revés, quan voldries trobar-te amb algú, perquè tens ganes d’estar una estona amb ell o perquè li has de dir alguna cosa important, aleshores no hi ha maneres de trobar-lo. Segur que a tots ens ha passat alguna vegada, per no dir moltes.

Hi haurà realment un fat, geni o esperit maligne darrere tot plegat? Penso molt que no, més aviat es tracta d’una llei general de l’Univers i que el savi Murphy no va fer més que recollir i anotar. Una llei que segueix el seu curs imparable, sense que hi puguem fer res al respecte.

Més lleis:http://www.upcnet.es/~dta2/murphy.html

Una societat fast thinking

Si fa uns anys es van introduir els servidors de menjar ràpid o fast food, ara el que està de moda és el fast thinking, el pensament ràpid. Avui en dia, vivim sense gaire temps per pensar, el pensar ràpid i prompte és el que s’exigeix. L’avorriment i la lentitud s’han associat de manera perillosa. La diversió és la velocitat. Els alumnes s’avorreixen a classe, perquè volen més dinamisme. Voldrien que les classes fossin com els dibuixos animats japonesos o com una mena de parc d’atraccions permanent.

Amb tot, la velocitat no afecta només a les noves generacions. No ens estarem acostumant tots plegats a la velocitat, a la rapidesa, a mirar ràpid, a pensar amb rapidesa? Per exemple: una pel·lícula de cinema si és massa lenta, com les antigues, ja ens avorreix. Tot i que reconec que tot sovint m’agrada veure’n alguna d’antiga, sobretot quan busco tranquil·litat, precisament perquè el seu ritme és més lent que en la majoria de les pel·lícules actuals més a l’estil videoclip. Però, aquesta és l’excepció, el que busquem normalment no és la lentitud, sinó que tot vagi més ràpid. Si un ordinador va massa lent, ens queixem o desesperem segons els casos, en volem un de més ràpid. El mateix judici que s’ha iniciat fa uns dies als suposats culpables de l’11M també està essent objecte de crítiques. Alguns diuen que durarà massa temps i que voldrien un judici més ràpid.

Però, malauradament, com ha dit avui un alumne a classe: si penses ràpid, existeixes ràpid. Aquesta ha estat la seva ocurrència després de dir-li que si parlava a poc a poc era per a que prenguessin apunts (costum que s’està perdent entre els alumnes actuals, que només saben transcriure dictats) i no perquè estava pensant a poc a poc. Certament, pensar ràpid pot conduir a viure tan ràpid que al final no ens adonem ni de la nostra pròpia existència. Potser el que s’hauria de dir és que si es pensa ràpid i es viu encara més ràpidament, pot passar que quan et vols adonar de la teva existència, aquesta ja s’hagi acabat.

“El vigor i la capacitat real de les intel·ligències humanes continuaran essent els mateixos, però els instruments que poden emprar es multiplicaran i es perfeccionaran, i la llengua que fixa i determina les idees haurà pogut adquirir més precisió, més generalitat; i, mentre que en la mecànica no es pot augmentar la força si no es disminueix la velocitat, aquells mètodes, que dirigiran el geni en el descobriment de noves veritats, han afegit a la seva força la rapidesa de les seves operacions.”
Condorcet: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà. Ed. Laia, B. 1984

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (V)

La filosofia, caracteritzada des de temps antics pel seu rigor argumentatiu i lògic, hauria de servir per analitzar, reflexionar, criticar i gestionar de la manera més adient la informació que proporcionen les noves tecnologies. És necessària una infofilosofia, una filosofia dedicada a fer una anàlisi del poder de la informació, del seu control i ús. Una filosofia que ajudi a reflexionar i criticar els mitjans de comunicació en referència a la informació que aquests ofereixen diàriament, per saber descobrir els enganys i manipulacions, o com diu J. Baudrillard, els seus simulacres i destriar el que és falsa opinió del que és coneixement vertader. Una filosofia que gestioni el coneixement, per convertir-lo en autèntic saber. Només així, probablement, s’aconseguirà fer realitat el que es pretén que esdevingui la Societat de la informació: una Societat del coneixement.

5. El món està infoxicat, qui el desinfoxicarà? El filòsof que millor el desinfoxiqui bon ciberfilòsof serà.

Sant Valentí "In vino veritas"

Ahir va ser un d’aquells dies assenyalats per la tradició de la cultura occidental: Sant Valentí. Un dia per a que alguns dels que estan enamorats recordin que ho estan, com si estiguessin afectats per una mena d’amnèsia estranya. Per altres és l’ocasió per a manifestar el seu amor, mantingut en secret o amagat la resta de l’any, cap a la persona que estimen. Fins i tot hi ha també, aquells que ho aprofiten per declarar-se en matrimoni a través de la ràdio, com va fer un oient de bon matí.

Però, també, pot ser un dia més de dolor contingut per aquells i aquelles que estimen sense ser estimats o estimades, o bé d’indiferència per aquells que mai han estimat o passen dels dies dels enamorats.

Curiosament, ahir quan estava preparant les classes vaig recordar el que m’havia comentat un alumne el dia abans sobre una expressió que havia aprés a classe de castellà: “In vino veritas”. Aleshores, vaig recuperar dels prestatges un llibre de Kierkegaard que porta el mateix títol i el vaig tornar a rellegir. Molt resumidament es pot dir que es tracta d’un simposi a l’estil grec platònic on uns joves organitzen un banquet a fi d’emborratxar-se i de parlar de les dones i l’amor. Cadascun d’ells fa un discurs sobre el tema de l’enamorament que pot arribar a ser irrisori o insultant (sobretot per a les dones, tot i que també pot afectar als homes més moderns i contraris al masclisme) per la seva extrema misogínia. En alguns casos l’enamorat es vist com un pobre titella en mans de les dones o bé com un boig que no sap el que es fa.

KIERKEGAARD, Sören. In vino veritas. “La dona només fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa.”

Un món sense Déu

En un post anterior es va tractar el tema dels “dies sense...” i fins i tot dels “anys sense...” el que és causa d’enuig i font de problemes i conflictes. Ara m’adono que hi faltava Déu, per què no dies sense Déu, o anys i segles sense Déu? Per què sempre ha d’haver-hi un Déu? També es pot viure sense Déu. Només cal proposar-s’ho. De fet no hi ha cap diferència, almenys per aquells i aquelles que no creiem en cap Déu. Tant és que hi hagi un Déu com que n’hi hagi molts com que no n’hi hagi. Ben mirat, potser seria tot millor si no n’hi hagués o n’hi haguessin. Quantes guerres i conflictes en nom d’un o més Déus s’haguessin evitat i avui en dia encara es podrien evitar!

Recuperant un dels textos que havien estat intencionadament oblidats del pensament català més radical i que recentment ha estat editat per edicions Cedel: Dios. El primer manifiesto ateo del pensamiento catalán en el XIX de Francisco Sunyer i Capdevila; convido a tots els que vulguin a reflexionar i a pensar en la possibilitat real de dies i anys sense Déu. Què passaria si a partir d’ara deixéssim d’una vegada per totes aquest Déu o Ésser superior a qui adorar, pregar o plorar i comencéssim a ser més superiors, més generosos, més compassius, més afables, autèntics jutges de les nostres accions i responsables de les nostres pròpies decisions? Sense Déu també es pot viure!

“Lo que tiene Dios de malo y funesto no consiste en su representación sino en su tiranía.
Com abstracción pura, como concepto sin órganos, como principio sin acción, guárdese encerrado en la cárcel del cráneo, y será a lo más una activísima causa de locura.
Medio envuelto por las sombras de su grave majestad quédese Dios inactivo y solitario en el pedestal que la razón le erige, y allá se las arregle con el mentecato que le adora. Sucederá que se le secarán a éste los menguados sesos, y punto concluido.
Verdad que hay en la historia largos períodos de general desvarío, del cual es causa única y exclusiva la creencia en Dios. El error se apodera del sentido común del más triste y lastimoso modo.
El iluminado, el visionario que ve a Dios con los ojos de la exaltación, que oye a Dios con los oídos del delirio, traspasa con asombrosa facilidad de su cabeza a las ajenas el mal de su monomanía.
Lo grave del caso no está en lo insensato de la creencia sino en su imposición.
No se ha dado hasta ahora una religión triunfante que no haya violentado las consciencias, que no haya desconocido el derecho, que no haya atentado a la libertad.
Todo poder religioso habla en nombre de su Dios infalible, castiga horriblemente en nombre de su Dios infalible.
Por esto yo le condeno. Condenadle conmigo, vosotros los de entendimiento sereno.
La crueldad del cura tiene su causa y explicación en Dios.
He aquí porque más que la guerra al sacerdote, hago yo aquí la guerra a Dios.” Francisco Sunyer i Capdevila: Dios. Cap. VIII

Creativitat

La creativitat és un dels valors a tenir en compte per a construir un món diferent. Aquesta és una de les idees presentades en el documental “Camino al andar” de Sholeh Hejazi, que van emetre ahir al programa Documenta de TV2.

El documental parteix de les reflexions d’una nena davant el futur que l’espera. Aleshores intervenen pensadors, artistes, escriptors... per ajudar a trobar les claus del que passa i de com evitar que esdevingui el pitjor. Entre ells, Mohammad Yunus (creador del banc dels pobres) ens diu com la creativitat com a eix central ha de permetre anar més enllà dels mateixos límits que l’humà s’ha imposat. Per exemple, pot ajudar a crear un món sense pobresa. Idees que es complementen amb el que diu Federico Mayor Zaragoza de la necessitat d’inventar nous camins com a possible esperança. L’inesperat és la nostra esperança.

Segons l’informe de la FAO la producció de l’agricultura actual permet alimentar 12.000 milions de persones i en el món hi vivim només uns 6.500 milions. Aleshores com s’explica que hi hagi pobresa? Tot i que la tecnologia ha ajudat a superar la predicció malthusiana, encara hi ha gent que no té aliments suficients per sobreviure. El que succeeix és que hi ha una desigualitària distribució dels recursos. La solució és saber compartir.

La creativitat però, no és la pedra filosofal que soluciona tots els problemes, també és necessària una educació capaç de combinar la ciència i els valors en un tot unitari i inseparable; i una política que fomenti la unitat i no les diferències. A més a més, s’ha de donar més importància als aspectes més emocionals per damunt dels racionals que oprimeixen la societat del treball actual, i destacar el paper de la dona com a mediadora de conflictes. Un altre dels participants en la reflexió, Rafael Argullol ressalta l’element satànic del pensament únic que vol imposar el valor del mercat per damunt de tots els altres valors.

També és important el paper de l’intel·lectual, com assenyala Jean Zlegler, perquè aquest pot ajudar a la reflexió de pensar i repensar el món. És necessària una nova consciència social, un nou ésser humà. Amb tot, segons Argullol, l’atomització de la societat actual fa difícil que les creacions individuals formin part d’una creació col·lectiva. El futur l’escrivim nosaltres. Ho sabrem fer?

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino

sino estelas en el mar...

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre el mar.

Antonio Machado

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (III i IV)

Ser filòsof avui en dia implica estar al dia de les noves tecnologies. Tot i això, encara n’hi ha que es resisteixen i consideren que els somnis de la raó internàutica pot generar monstres. En canvi els filòsofs que ens dediquem a l’ensenyament de la filosofia a secundària dia a dia ens estem adonant que si ens volem apropar més als alumnes, és necessari utilitzar les noves tecnologies.

3. El filòsof sense connexió a Internet és el darrer pont entre l’home i el ciberfilòsof.
4. El filòsof primer és com un nen que tot ho pregunta, després com un adolescent que navega tot cercant respostes i finalment un ciberfilòsof que crea pensament i reflexiona en xarxa.

Fa uns dies es va obrir un fòrum per alumnes de filosofia al batxillerat. De moment el resultat és engrescador, els alumnes i professors han començat a interactuar en la xarxa. Uns exposant arguments senzills i els altres intentant reconduir-los.

La qüestió de fons és quin serà el pensament emergent resultant. Aquesta és la qüestió de la qüestió. El que es pregunten els que veuen la xarxa com a una simple connexió de fils i cables és: que se n’extreu de tot plegat? quin és el pensament que es crea? Segurament no serà un pensament sistemàtic, ordenat, del qual es pugui extreure una teoria consistent i dogmàtica. Molt probablement el resultat serà el d’un pensament dinàmic, flexible, líquid, reticular (com assenyala Izuzquiza en la seva Filosofia del present) i col·lectiu. Un pensament força diferent al que es pot tenir al llegir un llibre en solitud, quan un s’enfronta tot sol a les seves reflexions. També serà diferent al debat cara a cara, perquè hi ha més temps per pensar, per escriure el que es vol dir i per respondre al que han dit els altres. Serà el pensament d’un nou temps i d’una nova època?


“La revolución digital impone, cada vez más, la necesidad de pensar de un modo elástico. Lo que supone, asimismo, tener en cuenta que la elasticidad implica siempre admitir tensiones, vivir en la ruptura de límites, estar en un constante proceso de cambio. [...] Vivir en el mundo digital supone “vivir en red”, y pensar en el mundo digital supone desarrollar una forma de pensamiento de tipo reticular. Lo que supone, obviamente, pensar en forma nueva antiguos problemas.” I. Izuzquiza. La filosofia del presente pàg. 238-239

Un dia sense...

Aquest matí mentre em dirigia a treballar he sentit per la ràdio com anunciaven que avui era el dia sense mòbil. Precisament avui m’havia deixat el mòbil a casa. Què hi farem! Sóc de la generació no-mòbil. La qüestió era que l’organització de consumidors i usuaris havia decidit protestar per l’augment de preus de les tarifes d’algunes companyies de telefonia mòbil.

Quan he arribat a l’Institut (cada dia sembla més una guarderia) i he anat a fer guàrdia a un grup d’ESO d’addictes al mòbil, els he dit que era el dia sense mòbil. M’han preguntat el per què i els he explicat els motius. Un alumne ha dit: vale! No tinc saldo! (afegint) així puc ser solidari! Una altra alumne ha assegurat que ella tampoc en tenia. Fins aquí ha arribat la protesta! Com que no tenien saldo no trucarien! Molt diferent ha estat el que han ensenyat a les notícies de TV3 quan s’han referit al dia sense mòbil. No sé si en un to de broma, han mostrat com utilitzaven el mòbil diferents vianants pel carrer. Com si volguessin dir: ho veieu ningú en fa cas! Una dona amb el mòbil a la mà es queixava de l’abús dels preus de les tarifes telefòniques. Tot plegat una mica irònic. A la ràdio també s’ho prenien a broma dient tonteries com la de celebrar un dia sense haver de treballar, un dia sense sexe, un dia sense polítics, un dia sense roba o, fins i tot, un dia sense res.

De fet, després de tants dies sense cotxe, sense fum, sense soroll, sense violència de gènere, sense discriminació... parlar de dies sense el que sigui ja fa una mica de riure. No seria millor celebrar anys i anys sense prejudicis, sense nens soldats, sense racisme, sense pobresa, sense guerres, sense fam, sense robatoris, sense injustícies, sense fronteres, sense accidents de trànsit, sense desastres ecològics, sense contaminació...?

Un món de canvis

La vida és canvi, però hi ha canvis bons i canvis dolents. Un món viu, doncs, és un món canviant. Hi ha canvis de governs, canvis de formes de vida, canvis en les maneres de vestir, canvis en la manera de pensar, canvis en la manera d’entendre la filosofia, la vida, l’amor, el sexe,... Aquests canvis, fins a cert punt són normals. Canvien els temps i canvien les tendències. Ara bé també hi ha uns altres canvis que ens haurien de preocupar més del que ho fan com són els canvis tecnològics i els canvis climàtics, sobretot després d’haver-se fet públic el darrer informe de la Unió Europea sobre el canvi climàtic.

Els canvis tecnològics i els canvis en el clima són dels que més es parla actualment i segurament els més importants, perquè són els que més incidència tenen en les nostres vides i influeixen en la resta de canvis que es produeixen avui en dia en la societat. A més a més, degut a l’estreta sinèrgia que mantenen, no poden ser tractats per separat. Si parlem de canvi climàtic, també hem de tenir en compte el canvi tecnològic. Els automòbils, les grans indústries, avions, aparells contaminants de tot tipus... són en bona part els responsables del canvi climàtic que estem patint. Malgrat que la tecnologia ens podria aportar solucions (cotxes solars, aparells de combustió a base d’hidrògen...), no és així i per interessos econòmics és rebutjada tota aquella tecnologia que seria més neta, barata i bona. A canvi se segueix produint i consumint una tecnologia bruta, cara i dolenta.

Tot i que alguns puguin dir que de canvis climàtics sempre n’hi ha hagut. No per això s’ha de menysprear l’acció de la tecnologia en els actuals. Avui llegia en un article com a l’edat mitjana hi va haver-hi anys on els hiverns eren llargs i molt freds, al contrari dels estius curts i molt suaus. Ara és al revés, els hiverns són curts i suaus, i en canvi els estius calorosos i llargs. L’acció humana hi ha tingut alguna cosa a veure, encara que alguns ho neguen i defensen la teoria de l’augment de l’activitat solar. Potser sí l’activitat del sol hi pot tenir alguna cosa a veure, però no explica del tot com és que s’estan complint les previsions climàtiques que des de fa anys ens estan advertint sobre l’escalfament del planeta.

Des de fa uns 10 anys estic passant als alumnes un vídeo sobre un documental on s’explica, a través d’una màquina del futur, els canvis que s’aniran produint al planeta si continuem amb el mateix ritme de producció, sense reduir les emissions de gasos contaminants. Curiosament cada any que el tornem a mirar, veiem astoradament com totes les previsions anunciades s’estan complint. El documental, però, té un caire optimista perquè preveu que al final, cap a l’any 2015 ens adonarem compte i els governs decidiran aplicar mesures dràstiques. Amb tot el que està passant no sé si podem ser tan optimistes.

El canvi és l’única cosa immutable. A. Schopenhauer

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (II)

Si la filosofia en el ciberespai es presenta d’una manera diferent de com ho havia fet en èpoques anteriors, com serà el filòsof en el ciberespai, el ciberfilòsof? En tant que la consciència s’ha connectat, convertint-se en ciberconsciència, quina serà la característica que definirà millor al filòsof en la xarxa internàutica?

2. Informació, Comunicació i Coneixement són els trets que distingeixen la societat actual. Coneixement, reflexió i creació són els trets del ciberfilòsof. Entre ells només un punt d’unió i dos elements de dispersió.

El ciberfilòsof ja no pot restar per sempre més tancat en ell mateix, guardant els seus materials i idees en el bagul de la saviesa privada, sinó que ha de donar llibertat a les seves idees i no tenir vergonya o timidesa de fer-les públiques. Es podria dir que el ciberfilòsof serà l’encarregat de fer sortir a la filosofia de l’armari, fent servir una metàfora popular, o de la caverna (fent servir el conegut mite platònic) on paradoxalment s’ha acomodat, quan en realitat és la filosofia la que ens hauria d’ajudar a sortir-ne. A més a més, també es pot afegir que el ciberfilòsof hi pot guanyar en coneixement, perquè pot comprovar quin grau d’acceptació tenen les seves tesis i argumentacions i corregir els errors a partir dels comentaris que li puguin comunicar la resta d’internautes.

Una altra de les característiques que han d’ajudar a definir el ciberfilòsof és el seu caràcter original i provocatiu en l’exposició del seu pensament i reflexions. A Internet hi ha molta informació, a hores d’ara podem dir que la xarxa està saturada d’informació, per tant si es pretén que les idees siguin captades pels internautes, aquestes han d’oferir quelcom nou, diferent, original i provocatiu, només d’aquesta manera seran tingudes en compte i podran produir noves reflexions.