Som exiliats

Estava preparant un petit resum de la vida de W. Benjamin per l’excursió del alumnes de segon sobre els exilis i m’he adonat que tots vivim en un moment o altre de la vida en l’exili. Vivim en una pàtria que voldríem com a pròpia, però que altres estan entossudits en què no ho sigui. Tenim desitjos que voldríem fer realitat, però les circumstàncies ens ho impedeixen.

Els exilis poden ser interns o externs. Externament l’exili és haver de viure en un lloc aliè, perquè no es pot viure en el propi. Molts exiliats han d’emigrar a altres països per causes diverses i altres es poden sentir exiliats en el propi al no poder autodeterminar-se plenament. L’exili intern és més angoixant, és no sentir-se realitzat. No sentir-se un mateix.

W. Benjamin va patir l’exili intern i l’extern gairebé tota la seva vida. La depressió i l’angoixa el van perseguir des de la seva infantesa. L’exili extern va manifestar-se quan es va adonar que vivia en un país que ja no reconeixia com a seu i es va fer patent quan finalment li van negar la nacionalitat alemanya. La fugida difícil i complicada el va conduir al suïcidi. Tanmateix, la idea de suïcidi el va acompanyar durant molts anys. Per a ell el suïcidi era un acte heroic i no una fugida. D. Hume, empirista escocès del segle disset, també va defensar a la seva manera el suïcidi, perquè cadascú havia de ser lliure de decidir el seu final.

Amb tot, s’ha d’aprendre a viure amb l’exili, ja sigui intern o extern. El suïcidi col·lectiu de tota una nació o el suïcidi individual no és cap solució. Ara bé, cadascú ha de ser lliure de prendre la decisió que més li convingui.

“La tradición de los oprimidos nos enseña que la regla es el «estado de excepción» en el que vivimos. Hemos de llegar a un concepto de la historia que le corresponda. Tendremos entonces en mientes como cometido nuestro provocar el verdadero estado de excepción; con lo cual mejorará nuestra posición en la lucha contra el fascismo. No en último término consiste la fortuna de éste en que sus enemigos salen a su encuentro, en nombre del progreso, como al de una norma histórica. No es en absoluto filosófico el asombro acerca de que las cosas que estamos viviendo sean «todavía» posibles en el siglo veinte. No está al comienzo de ningún conocimiento, a no ser de éste: que la representación de historia de la que procede no se mantiene.” W. Benjamin: Tesis de filosofia de la història