Un altre món?

Fa segles el filòsof grec Plató va intuir la possibilitat d’un altre món, un món ideal i perfecte. El seu món de les idees estava més enllà del món físic i només era visible per als ulls de la ment. Avui en dia gràcies a les noves tecnologies ja no cal intuir ni somiar un altre món. Avui es pot viure en un altre món de manera virtual. Però, és un altre món?

L’altre dia, després de veure el documental 30 minuts de TV3 dedicat a Second Life, vaig decidir entrar per curiositat, en aquest món virtual. El primer pas va ser descarregar el programa al meu ordinador i seguir totes les indicacions per poder començar. Abans d’entrar, però, havia de triar el meu jo virtual i configurar el seu aspecte. Un cop ho vaig fer em vaig trobar en una illa d’aprenentatge, allà hi havia més gent que tampoc no sabien què havien de fer. Quan vaig aconseguir entendre totes les instruccions (en principi estava tot en anglès) i superar totes les proves, em van enviar automàticament a una altre illa d’aprenentatge, allà vaig conèixer a un altre usuari que volia lligar. Ell (o ella, ves a saber) havia entrat per conèixer gent i parlar amb algú. Vam estar una estona parlant. Tot i això, parlar amb algú que no saps qui és, ni què és ni d’on és, al principi pot ser divertit, però al final és una mica frustrant. Podria ser el teu veí o veïna i no ho sabries.

Finalment, em vaig deslliurar de totes les illes d’aprenentatges, tot i que encara no sé gairebé com. Aleshores vaig començar a explorar aquest món, una mica decepcionant. M’esperava alguna altra cosa. Tot són com illes on es realitzen diferents activitats. La interfície és força repetitiva i els moviments complicats. Vaig anar a parar a una illa on hi havia una immensa discoteca on hi havia gent (virtualment parlant) que ballava. A part de saludar i volar, no sabia fer res més. Tot d’una algú dels que estaven ballant em va enviar un script o alguna cosa semblant i vaig començar a ballar al ritme de la música. No podia controlar el que feia. En part és com en la vida, a vegades no podem controlar les nostres accions i ens deixem manipular pels altres. La sensació va ser estranya. No em va agradar i me’n vaig anar a una altra illa.

Saltant d’illa en illa, vaig trobar illes de relax, illes budistes, hedonistes on la gent s’estava allà sense fer absolutament res al voltant d’un foc al costat de la platja. També hi ha illes de trobades de grups virtuals, de jocs, de sexe, de botigues... Hi ha milers d’illes per a tots els gustos on es pot viure una segona vida virtual. Però el que hi ha i el que hi passa (menys el fet de poder volar) és massa semblant al nostre món, o no?