Final i principi

Quan s’acaba alguna cosa, sempre en comença una altra. Ara s’ha acabat el curs acadèmic i d’aquí pocs mesos en començarà un altre. Ahir els meus alumnes de segon de batxillerat van saber les notes de cadascuna de les matèries de selectivitat (la nota de filosofia en alguns casos ha estat més que bona) i tot seguit van recollir la documentació per inscriure’s a uns estudis superiors. Ells han acabat una etapa i en pocs mesos en començaran una altra. Tot s’acaba i tot comença. Final i principi s’entrellacen en el continu espai-temps.

El mateix succeeix amb algunes relacions humanes, quan acaben, en comencen d’altres. Quan s’arriba al final és només aleshores quan es pot tornar a començar alguna relació o cosa nova o si es vol el mateix, però d’una altra manera. Per això al llegir el llibre de Félix Duque: Filosofía para el fin de los tiempos (tecnología y apocalipsis), he pensat que la filosofia per a la fi dels temps, també pot convertir-se en la filosofia per al principi dels nous temps. Félix Duque constata com s’ha arribat a un temps de molta comunicació i poca informació, on ja no hi ha subjectes sinó homes subjectes a pràctiques tecnològiques, mediàtiques que es comuniquen entre ells els seus sentiments, no simplement nombres, gràfics i imatges a través de l’hipertext.

Internet representaria, segons F. Duque, la tecnologia de la fi dels temps (personalment penso que és la del principi dels nous temps). La filosofia hegeliana, continua Duque, seria la que millor representaria la tecno-logia de la fi dels temps. Per Hegel “allò vertader és el tot” i actualment Internet és el medi que permet integrar-ho tot. La divisa berkelyana “ser és ser percebut” es tradueix ara com: “to be is to be connected”. Així entrem en la tecnologia de la fi dels temps. Internet opera una vertadera metàfora “espiritual” establint la pau entre la ciutat terrenal i la ciutat celestial. Internet és un descendent metafísic dels models metafísics de Kant i de Hegel, a través de McLuhan, de Ted Nelson i tants altres.

“La “era del conocimiento” es la era del estallido mundial, generalizado, de la opacidad de la sangre. La “era de la realidad virtual” es la era de la revuelta universal de la “realidad” (una realidad esparcida en distintos niveles y conformaciones por el multiverso y a su vez formada por la sedimentación y entreverado de estadios tecnonaturales sobrepasados e inscritos en nuestros “memes”, al igual que nuestros cuerpos són ocasión de lucimiento del “gen egoísta”.” Pàg. 105

“...la transmisión on line altera, ya no simplemente al receptor –como pasa, de nuevo, con la televisión- sinó también y sobre todo al emisor. Aquí no caben prédicas de arriba abajo, desde un púlpito que refleja la estructura piramidal y jerárquica de la voz de la autoridad. Lo que corre por Internet es más bien un campo simultáneo de informaciones entretejidas, que puede ser replicado, cortado, pegado y transportaddo de mil maneras, y reenviado con tales deformaciones que hagan irreconocible el mensaje original, si es que en el nuevo medio cabe hablar de “originalidad”.” Pàg. 256

Al final del llibre es tracta el tema del destí de la filosofia i s’estableix, com a resultat de les anàlisis precedents, que el destí de la filosofia és convertir-se en la filosofia del destí. Un destí que es presenta com un final en comptes d’entendre’s com un principi de quelcom nou.