L’essència dels blocs

Què és el que fa que una cosa sigui el que és? Quina és la seva essència? Què és el que hi ha darrere les aparences? Aquestes són algunes de les preguntes més antigues en la història del pensament filosòfic. Per alguns allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa és el que queda a través del canvi. Per altres el mateix canvi era la pròpia essència, allò que dóna sentit al que és. El filòsof grec Heràclit ho va deixar ben clar, el moviment, el canvi, és el sentit del que existeix. Per contra, el seu contemporani Parmènides no acceptava el canvi, perquè no es pot conèixer el que és si està en continu moviment. Proveu de llegir aquest bloc tot movent la pantalla de l’ordinador, és gairebé impossible!

Tanmateix, Plató dirà que tot el que veiem a través dels ulls físics és un engany i només podem conèixer fent servir els ulls de la ment, és a dir, pensant. Per Plató l’essència només es podia pensar, i les idees eren el que donaven sentit a la realitat, perquè eren permanents i perfectes. Però, aleshores com s’explicava el canvi? Aristòtil va voler donar una resposta i va dir que el que és està constituït per una substància composada per matèria i forma. La matèria canvia i la forma és l’essència permanent que explica la realitat del que és. Tot i això si la forma o essència està dins de les coses és difícil poder-la conèixer, cal un gran esforç d’abstracció.

Amb el pas dels segles els filòsofs van intentar donar una resposta a quina és l’essència de la realitat. Per alguns l’essència només es podia trobar pensant i per altres era impossible trobar-la perquè només els sentits ens poden guiar en el coneixement. Kant al segle XVIII va proposar una sinergia entre sentits i pensament, però el resultat va ser molt subjectiu. Els idealistes van imaginar una essència absoluta que ho integrés tot, però tampoc se’n van sortir en el seu afany de copsar la totalitat. Al final després de molts intents, el gran filòsof Nietzsche dirà, deixeu-vos estar d’essències, perquè tot són metàfores. I així ens hem quedat, esmaperduts cercant una essència imaginada i inventada per nosaltres mateixos.

Segons algunes definicions: un bloc és un espai personal d’escriptura a Internet, una mena de diari en línia on cada article té una data de publicació i els temes tractats són diversos. Amb tot, em segueixo preguntant, què és el que fa que un bloc sigui un bloc? Quina és la seva essència? Quin és el seu sentit? Si un bloc no té comentaris dels seus lectors, ja no és un bloc? Si un bloc no té lectors, deixa de ser un bloc? És el que s’escriu el que constitueix l’essència del bloc o el pensament que provoca més enllà del que s’hi diu?