Mini manifest de la filosofia al ciberespai (III i IV)

Ser filòsof avui en dia implica estar al dia de les noves tecnologies. Tot i això, encara n’hi ha que es resisteixen i consideren que els somnis de la raó internàutica pot generar monstres. En canvi els filòsofs que ens dediquem a l’ensenyament de la filosofia a secundària dia a dia ens estem adonant que si ens volem apropar més als alumnes, és necessari utilitzar les noves tecnologies.

3. El filòsof sense connexió a Internet és el darrer pont entre l’home i el ciberfilòsof.
4. El filòsof primer és com un nen que tot ho pregunta, després com un adolescent que navega tot cercant respostes i finalment un ciberfilòsof que crea pensament i reflexiona en xarxa.

Fa uns dies es va obrir un fòrum per alumnes de filosofia al batxillerat. De moment el resultat és engrescador, els alumnes i professors han començat a interactuar en la xarxa. Uns exposant arguments senzills i els altres intentant reconduir-los.

La qüestió de fons és quin serà el pensament emergent resultant. Aquesta és la qüestió de la qüestió. El que es pregunten els que veuen la xarxa com a una simple connexió de fils i cables és: que se n’extreu de tot plegat? quin és el pensament que es crea? Segurament no serà un pensament sistemàtic, ordenat, del qual es pugui extreure una teoria consistent i dogmàtica. Molt probablement el resultat serà el d’un pensament dinàmic, flexible, líquid, reticular (com assenyala Izuzquiza en la seva Filosofia del present) i col·lectiu. Un pensament força diferent al que es pot tenir al llegir un llibre en solitud, quan un s’enfronta tot sol a les seves reflexions. També serà diferent al debat cara a cara, perquè hi ha més temps per pensar, per escriure el que es vol dir i per respondre al que han dit els altres. Serà el pensament d’un nou temps i d’una nova època?


“La revolución digital impone, cada vez más, la necesidad de pensar de un modo elástico. Lo que supone, asimismo, tener en cuenta que la elasticidad implica siempre admitir tensiones, vivir en la ruptura de límites, estar en un constante proceso de cambio. [...] Vivir en el mundo digital supone “vivir en red”, y pensar en el mundo digital supone desarrollar una forma de pensamiento de tipo reticular. Lo que supone, obviamente, pensar en forma nueva antiguos problemas.” I. Izuzquiza. La filosofia del presente pàg. 238-239

Un dia sense...

Aquest matí mentre em dirigia a treballar he sentit per la ràdio com anunciaven que avui era el dia sense mòbil. Precisament avui m’havia deixat el mòbil a casa. Què hi farem! Sóc de la generació no-mòbil. La qüestió era que l’organització de consumidors i usuaris havia decidit protestar per l’augment de preus de les tarifes d’algunes companyies de telefonia mòbil.

Quan he arribat a l’Institut (cada dia sembla més una guarderia) i he anat a fer guàrdia a un grup d’ESO d’addictes al mòbil, els he dit que era el dia sense mòbil. M’han preguntat el per què i els he explicat els motius. Un alumne ha dit: vale! No tinc saldo! (afegint) així puc ser solidari! Una altra alumne ha assegurat que ella tampoc en tenia. Fins aquí ha arribat la protesta! Com que no tenien saldo no trucarien! Molt diferent ha estat el que han ensenyat a les notícies de TV3 quan s’han referit al dia sense mòbil. No sé si en un to de broma, han mostrat com utilitzaven el mòbil diferents vianants pel carrer. Com si volguessin dir: ho veieu ningú en fa cas! Una dona amb el mòbil a la mà es queixava de l’abús dels preus de les tarifes telefòniques. Tot plegat una mica irònic. A la ràdio també s’ho prenien a broma dient tonteries com la de celebrar un dia sense haver de treballar, un dia sense sexe, un dia sense polítics, un dia sense roba o, fins i tot, un dia sense res.

De fet, després de tants dies sense cotxe, sense fum, sense soroll, sense violència de gènere, sense discriminació... parlar de dies sense el que sigui ja fa una mica de riure. No seria millor celebrar anys i anys sense prejudicis, sense nens soldats, sense racisme, sense pobresa, sense guerres, sense fam, sense robatoris, sense injustícies, sense fronteres, sense accidents de trànsit, sense desastres ecològics, sense contaminació...?

Un món de canvis

La vida és canvi, però hi ha canvis bons i canvis dolents. Un món viu, doncs, és un món canviant. Hi ha canvis de governs, canvis de formes de vida, canvis en les maneres de vestir, canvis en la manera de pensar, canvis en la manera d’entendre la filosofia, la vida, l’amor, el sexe,... Aquests canvis, fins a cert punt són normals. Canvien els temps i canvien les tendències. Ara bé també hi ha uns altres canvis que ens haurien de preocupar més del que ho fan com són els canvis tecnològics i els canvis climàtics, sobretot després d’haver-se fet públic el darrer informe de la Unió Europea sobre el canvi climàtic.

Els canvis tecnològics i els canvis en el clima són dels que més es parla actualment i segurament els més importants, perquè són els que més incidència tenen en les nostres vides i influeixen en la resta de canvis que es produeixen avui en dia en la societat. A més a més, degut a l’estreta sinèrgia que mantenen, no poden ser tractats per separat. Si parlem de canvi climàtic, també hem de tenir en compte el canvi tecnològic. Els automòbils, les grans indústries, avions, aparells contaminants de tot tipus... són en bona part els responsables del canvi climàtic que estem patint. Malgrat que la tecnologia ens podria aportar solucions (cotxes solars, aparells de combustió a base d’hidrògen...), no és així i per interessos econòmics és rebutjada tota aquella tecnologia que seria més neta, barata i bona. A canvi se segueix produint i consumint una tecnologia bruta, cara i dolenta.

Tot i que alguns puguin dir que de canvis climàtics sempre n’hi ha hagut. No per això s’ha de menysprear l’acció de la tecnologia en els actuals. Avui llegia en un article com a l’edat mitjana hi va haver-hi anys on els hiverns eren llargs i molt freds, al contrari dels estius curts i molt suaus. Ara és al revés, els hiverns són curts i suaus, i en canvi els estius calorosos i llargs. L’acció humana hi ha tingut alguna cosa a veure, encara que alguns ho neguen i defensen la teoria de l’augment de l’activitat solar. Potser sí l’activitat del sol hi pot tenir alguna cosa a veure, però no explica del tot com és que s’estan complint les previsions climàtiques que des de fa anys ens estan advertint sobre l’escalfament del planeta.

Des de fa uns 10 anys estic passant als alumnes un vídeo sobre un documental on s’explica, a través d’una màquina del futur, els canvis que s’aniran produint al planeta si continuem amb el mateix ritme de producció, sense reduir les emissions de gasos contaminants. Curiosament cada any que el tornem a mirar, veiem astoradament com totes les previsions anunciades s’estan complint. El documental, però, té un caire optimista perquè preveu que al final, cap a l’any 2015 ens adonarem compte i els governs decidiran aplicar mesures dràstiques. Amb tot el que està passant no sé si podem ser tan optimistes.

El canvi és l’única cosa immutable. A. Schopenhauer

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (II)

Si la filosofia en el ciberespai es presenta d’una manera diferent de com ho havia fet en èpoques anteriors, com serà el filòsof en el ciberespai, el ciberfilòsof? En tant que la consciència s’ha connectat, convertint-se en ciberconsciència, quina serà la característica que definirà millor al filòsof en la xarxa internàutica?

2. Informació, Comunicació i Coneixement són els trets que distingeixen la societat actual. Coneixement, reflexió i creació són els trets del ciberfilòsof. Entre ells només un punt d’unió i dos elements de dispersió.

El ciberfilòsof ja no pot restar per sempre més tancat en ell mateix, guardant els seus materials i idees en el bagul de la saviesa privada, sinó que ha de donar llibertat a les seves idees i no tenir vergonya o timidesa de fer-les públiques. Es podria dir que el ciberfilòsof serà l’encarregat de fer sortir a la filosofia de l’armari, fent servir una metàfora popular, o de la caverna (fent servir el conegut mite platònic) on paradoxalment s’ha acomodat, quan en realitat és la filosofia la que ens hauria d’ajudar a sortir-ne. A més a més, també es pot afegir que el ciberfilòsof hi pot guanyar en coneixement, perquè pot comprovar quin grau d’acceptació tenen les seves tesis i argumentacions i corregir els errors a partir dels comentaris que li puguin comunicar la resta d’internautes.

Una altra de les característiques que han d’ajudar a definir el ciberfilòsof és el seu caràcter original i provocatiu en l’exposició del seu pensament i reflexions. A Internet hi ha molta informació, a hores d’ara podem dir que la xarxa està saturada d’informació, per tant si es pretén que les idees siguin captades pels internautes, aquestes han d’oferir quelcom nou, diferent, original i provocatiu, només d’aquesta manera seran tingudes en compte i podran produir noves reflexions.

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (I)

Ara que Microsoft ens canviarà les perspectives amb el seu nou Windows vista. Potser ha arribat l’hora de canviar també les perspectives en referència a la filosofia i proporcionar nous punts de vista. Fa temps vaig pensar sobre com és o hauria de ser la filosofia al ciberespai. Aquestes són algunes idees per a un mini manifest:

1. La filosofia no es crea ni es destrueix, només es transforma.

Això no vol dir que no es pugui crear filosofia, en el sentit de crear pensament original. El que vol expressar és que la filosofia sempre existirà mentre hi hagi pensament i que aquesta es va transformant amb el temps. Avui en dia la filosofia més que transformar-se s’ha transmutat en el ciberespai al virtualitzar-se en la xarxa.

La transmutació de la filosofia no implica, almenys en principi, un canvi substantiu de la filosofia. La filosofia no es converteix en quelcom completament nou i diferent, sinó que pateix una modificació, en el sentit que va més enllà dels paràmetres establerts per la realitat material dels textos i llibres impresos al virtualitzar-se en la xarxa o world wide web. A part, es tracta d’una transformació formal, en el seu aspecte extern i al mateix temps una modificació en el seu contingut, és a dir, en els temes i conceptes que són objecte de reflexió. Aquesta transmutació ve provocada pels nous mitjans tecnològics i el canvi produït en els darrers anys en l’estructura de les relacions socials.

Internet i Autoritat

Dia a dia la xarxa internàutica s’està convertint en un espai inabastable, de dimensions il·limitades. La virtualitat no coneix fronteres ni límits. El desordre provocat per l’allau incessant de webs, blogs, fòrums... han provocat la necessitat de classificar d’alguna manera els seus continguts. Alguns cercadors,com el Google, ja han dit que intentaran posar-hi ordre. A tot això val preguntar-se com es durà a terme aquesta classificació. S’establirà un ordre temàtic, alfabètic, jeràrquic? És possible categoritzar els continguts d’Internet per ordre d’importància o per alguna mena d’autoritat superior d’uns sobre els altres?

Quan es parla de l’origen del coneixement, a part de fer referència a les teories més clàssiques (racionalisme, empirisme, criticisme), també s’ha de tenir en compte unes altres fonts de coneixement, entre les quals se situa l’autoritat. Aquesta autoritat vindria donada per la tradició, pels llibres d’erudits o d’especialistes en algun tema o ciència. Segueix existint aquesta autoritat a través de la xarxa? Algú, l’altre dia em preguntava si a Internet hi ha havia algun tipus d’autoritat o si tot s’hi valia.

Everything goes? “Tot s’hi val?” Fa temps P. Feyerabend va utilitzar aquesta expressió per referir-se a la nul·litat de qualsevol mètode que es volgués utilitzar en el coneixement científic. Passa el mateix avui en dia a Internet? Quina fiabilitat o garantia existeix en els continguts dels webs internàutics? Tot és igualment vàlid?

Unes de les aplicacions amb més èxit actualment són els wikis. En ells tothom pot escriure, modificar, afegir continguts sobre qualsevol tema obert. El més conegut és la wikipèdia, una enciclopèdia en línia que permet la introducció i modificació de les diferents entrades existents. En l’àmbit filosòfic també n’existeix una: Symploké. Se suposa que en tots aquests wikis hi ha algun tipus de moderació, però encara que sigui així, aquells que ho revisen són especialistes en tots els temes? Podem pensar que tot el que s’hi publica és revisat curosament per comprovar si és verídic o no?

Molts alumnes quan han de fer un treball es dediquen a buscar per Internet informació. El resultat és que tot sovint el que troben té una procedència ben dubtosa. Clar que es pot dir que encara no tenen prou capacitat per seleccionar els continguts. Però tot i així, cada vegada es fa més difícil garbellar la informació falsa de la que és veritat. L’única solució és fixar-se bé d’on prové la informació, si és d’algun organisme oficial, d’algun centre especialitzat o d’algú que hi entén en el tema.

La pèrdua d’autoritat a Internet pot esdevenir nefasta per als que pretenen obtenir un coneixement vertader i fiable. Però, per altra banda, no tot és negatiu, perquè la pèrdua d’autoritat pot ajudar-nos a ampliar les perspectives. Una cosa semblant va passar amb la invenció de la impremta. Quan tothom va tenir accés a la Bíblia, l’autoritat de l’església va perdre poder. Quins poders es perdran avui en dia amb l’accés a Internet?

Som impacients

Un amic un dia em va dir que s’ha de tenir paciència, que un dia o un altre tot arriba. Vaig tornar a pensar en aquelles sàvies paraules, tot just, ahir al vespre mentre esperava un tren que no arribava a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Eren 2/4 de 10 de la nit, l’hora en què sortia l’últim tren cap a Girona. L’estació estava plena de gent i anaven arribant trens, però cap era el que jo esperava. Era un senyal? Era el meu destí que em volia dir alguna cosa? Em sentia com la dona que mira passar els trens.

Van anar passant els minuts, cap a ¾ de 10 alguns dels que estàvem esperant vam intercanviar mirades de sorpresa i d’interrogació. Se m’ha escapat l’últim tren? Arribarà més tard? La megafonia anava anunciant trens cap a totes les destinacions, Maçanet, Sant Celoni, Estació de França... Un a un els trens arribaven i marxaven. Però, del tren que esperàvem, res de res. Començava a generar-se una certa impaciència. Un noi va preguntar a una noia: esperes el tren de Girona? I la noia va respondre amb un somriure mig sarcàstic: sí, suposo que arribarà, però no han dit res que anés amb retard. Un altre va fer com si anés a preguntar a veure que passava, però no ho va fer per por a que vingués el tren i se li escapés. Mentrestant un petit gos es lamentava sorollosament, perquè el seu amo havia pujat per les escales mecàniques i ell no havia pogut pujar, perquè tenia por. Alguns curiosos es van apropar a veure que passava. La història del gos va tenir un final feliç.

Al final, o més ben dit potser al principi, perquè no va ser l’únic avís, quan faltaven 10 minuts per les 10 per la megafonia van anunciar que el tren amb destinació a Girona portava retard (tota una notícia!) i que “oportunament” (aquesta paraula repetida unes quantes vegades va provocar alguns somriures i rialles sonores) avisarien de l’hora de sortida. Quan ho vaig sentir per primer cop em vaig mig enfadar, les següents vegades ja m’ho vaig agafar a broma com la resta de companys d’espera. Tot plegat tenia una certa gràcia.

A les 10 van dir que el tren tenia prevista la seva arribada a l’estació a les 10 i 11 minuts. Però, quan va arribar l’hora assenyalada el tren no va aparèixer per enlloc. S’havia perdut? A tot això, vaig trobar un ex-alumne de viatge d’estudis i varem recordar aquella nit a Roma en què esperàvem un autobús que tampoc arribava. Em va explicar que feia poc més d’una setmana havia agafat el tren de les 5 de la tarda de Girona per anar a classes en una escola de teatre de Barcelona i com per culpa d’un retard considerable del tren, quan va arribar a Barcelona era tan tard que va baixar del tren per agafar un altre de tornada.

Continuant amb l’espera del tren que no arribava, a ¼ d’11 van tornar a dir per megafonia que “oportunament” avisarien de l’hora de sortida del tren en direcció a Girona. En aquells moments la gent va començar a trucar pels mòbils per explicar als que els estaven esperant per sopar que no sabien quan arribarien, però que el tren a una hora o una altre sortiria. Haig de dir que ja em veia o bé fent nit a l’estació, o bé pensant a qui trucar per a que em deixés dormir a casa seva. La impaciència anava guanyant terreny.

A les 10 i 17 minuts van dir que el tren arribaria a les 10 i 20, però tampoc va ser així. A les 10 i 20 van tornar a avisar que “oportunament” ens dirien quan sortiria. Alguns vam esclatar de riure, perquè ja no ens creiem res del que deien. Finalment a les 10 i 24 van dir que sortiria a les 2/4 d’11 (Una hora més tard del previst). Aquest cop va ser el definitiu. Quan va arribar el tren un noi que estava esperant amb nosaltres va dir que potser ho havíem de celebrar i va fer el gest de tirar serpentines. Certament, tenia raó el meu amic, un dia o un altre tot arriba.

“Allò que puguis corregir o evitar, cal suportar-ho amb paciència” Luci Anneu Sèneca