diumenge, 1 de juny del 2008

Maig 08 i la filosofia del fracàs

Aquest passat mes de maig s’ha recordat un altre maig, el del 68 francès. Després de 40 anys s’ha reflexionat sobre el que va significar aquella revolta iniciada pels estudiants i posteriorment acompanyada per vagues de treballadors de diferents sectors. Tal i com va dir Glucksman l’altre dia al programa Millenium del canal 33, el maig del 68 va ser una revolució oberta que va provocar molts canvis. Més que una revolució, va ser una mobilització que va estendre’s a diversos països.

Tanmateix, quines en van ser les conseqüències? Què es va aconseguir? Què en queda de tot aquell combat social? Amb tot, potser sigui més important preguntar-se: què es pretenia? Un dels principals objectius del maig del 68 francès era canviar la rígida societat existent encara en aquells moments. Els estudiants volien més llibertat, portar la imaginació al poder, canviar la societat establerta, trencar amb l’autoritat dels pares, de l’Estat, dels partits polítics, fer realitat la utopia... Per la seva banda els treballadors demanaven més millores salarials, i després d’aconseguir-les van aturar totes les vagues. El govern va prendre mesures contundents i al final els estudiants es van quedar sols.

Alguns han aprofitat la rememoració per criticar la situació actual i culpabilitzar el maig del 68 francès de la crisi en què vivim. Es pretén d’aquesta manera justificar el fracàs escolar i social.

El record d’aquell maig del 68 francès ens pot ajudar a reflexionar sobre el que està passant avui en dia. Aquest maig del 08 a casa nostra hem comprovat com es reduïa la presència de la filosofia a batxillerat, s’han produït petites manifestacions filosòfiques arreu del país sense cap resultat exitós. El pensament ja no interessa. Un altre fracàs?

Potser sigui necessari recuperar aquelles pintades i eslògans del maig del 68?

Soyez réalistes, demandez l'impossible. Sigueu realistes, demaneu l'impossible.

On achète ton bonheur. Vole-le. Es compra la teva felicitat. Roba-la.

Sous les pavés, la plage. Sota les llambordes, la platja.

Autrefois, nous n'avions que le pavot. Aujourd'hui, le pavé. Abans no teníem més que cascall. Avui, la llamborda.

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez par rêver. Oblideu tot el que heu après. Comenceu per somiar.

L'ennui est contre-révolutionnaire. El tedi és contrarevolucionari.

Pas de replâtrage, la structure est pourrie. No apedacis, l'estructura està podrida.

Nous ne voulons pas d'un monde où la certitude de ne pas mourir de faim s'échange contre le risque de mourir d'ennui. No volem un món on la garantia de no morir de fam es bescanvia pel risc de morir de tedi.

Ceux qui font les révolutions à moitié ne font que se creuser un tombeau. Els que fan les revolucions a mitges no fan més que cavar-se una tomba.


On ne revendiquera rien, on ne demandera rien. On prendra, on occupera. No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà.

1 comentari:

  1. Un bon exemple seria el concert que va tornar a fer fa una setmana i poc, en Raimon, a la Complutense.
    El públic no van ser estudiants.
    Van ser professors i autoritats.

    Els pocs estudiants que hi van anar es van haver de conformar a veure el concert per una pantalla al hall de la facultat de medecina.

    I ara els graffitis són signatures sense significat.

    Han vençut.
    I prou.

    Pot ser el 68 no fos una revolució, sinó una simple manifestació.

    ResponElimina