Començar l’any parlant de Descartes no és que sigui gaire original. S’han dit moltes coses de Descartes i la seva frase “cogito, ergo sum” és segurament la més repetida i coneguda del seu pensament. Per cert, m’han dit que hi ha una marca de vi amb aquest nom, però que quan el demanes et diuen que no existeix, serà perquè no pensa? Per altra banda, tot pensant en aquesta frase i donades les dates, a alguns (els afortunats que gaudeixen d’uns dies de vacances) els podria inspirar una altre frase com la següent: “faig festa, per tant existeixo”.
Descartes, però no deixa de ser un personatge curiós, a part de les seves contrarietats i meditacions il·luminades o escalfades (no sona gaire bé) per una estufa, com ell mateix ens explica en els seus escrits, va tenir una vida força mogudeta (va canviar d’exèrcit, de residència i de dones unes quantes vegades). Una mostra de la moguda cartesiana és la novel·la publicada l’any passat em català, que parla de la seva relació amb les dones, escrit per la gallega Teresa Moure: Herba d’enamorar. El llibre descriu les relacions de Descartes amb les dones a partir de la seva correspondència amb
Tot i la fama que tenia entre les dones, a través de la seva correspondència es descobreix un Descartes tímid i trist (sobretot per la pèrdua de la seva filla i de qui segons sembla va fer construir una rèplica en fusta, que portava a tot arreu on anava). Una altre tret característic era que li agradava anar a dormir i llevar-se tard, un fet que va ser decisiu per a la seva obra i, malauradament, també per a la seva mort. No llegia gaire, seguint un dels seus preceptes de no acceptar la tradició filosòfica anterior com a vertadera fins haver demostrat que ho era; li agradava escriure a rauxes i sense tuteles acadèmiques. Es passava les hores de treball ordenant i revisant els seus escrits fidel al seu mètode.
Descartes no era estèticament bell, tot s’ha de dir, encara que podia resultar atractiu. Aleshores, perquè tenia un cert èxit amb les dones? Segurament, el que més captivava a les dones, no era el seu físic, sinó la seva ment (una intel·ligència brillant) i la seva forma d’escriure. Aquí deixo un fragment extret del llibre Herba d’enamorar i que transcriu una carta de
“Si em preguntessis quina pinta fa, et diria que resulta atractiu, encara que té unes faccions poc harmòniques. En destaca l’aire distingit i la suavitat en el parlar. És molt tímid, saps?, tant que resulta difícil fer-lo parlar d’alguna cosa que no sigui la seva filosofia. Sempre va impecablement vestit, no com solen anar per aquí, més protegits contra el fred que elegants, i em sorprèn que sempre porti espasa. Oi que no t’ho esperaves? Jo tampoc, com també em va sorprendre que es mostrés extremadament pietós, gairebé una mica rosegaaltars... Sabia que era catòlic però no que practicava amb tanta assiduïtat. I tanmateix no sé per què em fa l’efecte que, per molt que resi, li falta espiritualitat. [D’altra banda, segons els meus informants, treballa poques hores i gairebé no llegeix gens. Sembla que sempre ha escrit tots els llibres en temporades breus de gran concentració.” Pàg. 82
JAJAJAJJA! m'heu alegrat el dia. Estava fent un treball avorridíssim de Descartes i he anat a parar a la vostra web (coses de l'estudiant que fa els treballs a última hora)i ves per on.. encara ric ara! l'acudit és boníssim!
ResponEliminaFins i tot m'he plantejat de posar-lo al treball. Finalment he decidit no optar al 0.
jajajjajaj! En fi.. me'n torno al discurs del mètode....