El títol del post no és cap error, aquest any que ara s’acaba ha estat un bon any. Malgrat haver patit un accident a finals d’agost, no em puc queixar. Vaig presentar la tesi al gener i es va publicar el meu primer llibre al novembre. El 2007 serà un d’aquells anys que no oblidaré mai, igual com el 1993 l’any en què vaig aprovar les oposicions i també vaig patir un accident desastrós. Hi ha anys que no s’obliden i altres que valdria més oblidar.
Amb tot, quan s’acaba un any en comença un altre, és prou evident. Tot final és un nou principi i tot comença quan tot s’acaba. Una contradicció? Una paradoxa? El principi és el final i aquest és el principi de quelcom nou i diferent. La roda segueix girant i tot torna a començar, però d’una altra manera. Com diu la cançó: "A prop del final on tot comença".
Aprofitant que avui és Sants Innocents i que el virus gripal comença a remetre he decidit escriure de nou al blog. Tot just ara, quan escrivia aquestes línies he rebut la primera trucada innocent del dia. El que m’han preguntat era tan obvi que qualsevol s’hagués adonat, però no hi he caigut fins que he penjat.
Normalment no faig innocentades, com a mínim el dia dels innocents. Hi ha altres dies per fer innocentades i per ser innocent. Per exemple, n’hi ha prou per donar un cop d’ull a la situació futura de la filosofia en la nova llei d’educació i veure amb quina calma s’ho està prenent el col·lectiu de filosofia en general.
Tanmateix d’innocentades n’hi ha de tota mena en la vida diària. Des d’aquell que diu que t’estima per a tota la vida i té més d’una amant, fins a qui diu que prefereix estar sol i no para de trucar als telèfons de contactes. O la de qui t’ha dit de quedar per dinar abans de Nadal i després t’engega escales avall, fins a qui et promet “l’oro i el moro” i al final res de res. Des dels abusius preus dels peatges catalans, a la declaració de la renda de qui no té res per desgravar i li toca pagar. Des de l’anunciada arribada del Tren d’Alta Velocitat a Barcelona, a les declaracions de l’ajuntament de Girona que afirmen amb contundència que no caldrà fer restriccions d’aigua si segueix sense ploure. La veritat és que tot plegat no ho veig tan clar.
Es podrien citar molts altres exemples d’innocentades quotidianes i d’altres exemples d’aquells que són efectes col·laterals d’aquestes. Al cap i a la fi, potser tots plegats som una colla d’innocents que ens creiem viure en el millor dels mons possibles.
“Pangloss ensenyava la metafísico-teòlogo-cosmolo-ximplologia. Provava admirablement que no hi ha efecte sense causa, i que en aquest món, el millor dels mons possibles, el castell de monsenyor el baró era el més bell dels castells, i la senyora, la millor de les baroneses possibles.
És cosa demostrada –deia- que les coses no poden ésser d’altre manera; car essent fet tot per a un fi, tot és necessàriament a fi de bé. Noteu com els nassos han estat creats per a suportar les ulleres; per això mateix n’hi ha, d’ulleres. Les cames són visiblement instituïdes per a portar calces, i tenim calces. Les pedres han estat fetes per a ésser picades i per a fer-ne castells; així, el senyor baró té un magnífic castell: al baró més gran de la província li pertoca d’ésser el més ben allotjat; i, com que els porcs són fets per a ésser menjats, mengem porc tot l’any; per consegüent, aquells qui han dit que tot està bé, han dit una ximpleria; cal dir que tot està el millor possible.” Voltaire: Càndid o l’optimisme.
Les notícies que m’arriben respecte a la situació precària de Filosofia en la nova llei d’educació a Catalunya no són gaire encoratjadores, més aviat es podria dir que són desencisadores. Per enèsima vegada es vol reduir la presència de la Filosofia a batxillerat a gairebé no-res. I no deixo de preguntar-me, per què?
Quan vaig començar a donar classes a batxillerat impartia 4 hores de Filosofia al que aleshores es coneixia com el COU (segon de batxillerat actual) i 3 hores a tercer de batxillerat (actualment primer de batxillerat) més una altra hora en què es treballava amb mig grup. Per no dir que a tots els cursos de batxillerat existia la matèria d’Ètica com alternativa per als alumnes que no volien fer Religió. En aquells temps (fa uns 15 anys) en tots els Instituts, petits o grans, hi havia un seminari de Filosofia amb diversos professors i professores de Filosofia.
Amb les diferents reformes educatives la situació de la Filosofia va anar canviant. En els primers projectes de la reforma educativa la Filosofia quedava reduïda a una matèria de modalitat per als de segon de batxillerat. Després d’algunes reivindicacions per part del professorat de Filosofia i de l’associació AD HOCes va aconseguir que la Filosofia aparegués amb 3 hores a primer de batxillerat, com a matèria comuna per a totes les modalitats, i la Història de la Filosofia amb 3 hores com a matèria optativa de modalitat per als alumnes d’humanístic.
Una altra reforma educativa va pretendre reduir encara més la presència de la Filosofia a batxillerat. Aleshores va tornar a ser necessària una lluita per la defensa de la Filosofia. Després de tot un seguit d’escrits, trobades parlamentàries, manifestacions... el resultat va ser que la Filosofia va poder mantenir les hores de primer de batxillerat i ampliar les hores d’Història de la Filosofia a totes les modalitats de batxillerat. Amb tot això es van anar perdent les hores d’ètica que va passar a ser un crèdit variable assumit en molts casos pel professorat de socials. Com a conseqüència el professorat de Filosofia va patir reduccions horàries i trasllats forçosos inevitables. En molts Instituts només va quedar un professor o professora de Filosofia que depenia d’un altre departament o bé no en va quedar cap. Aquesta és la situació en el dia d’avui.
Ara la nova llei educativa proposa que la Filosofia que fins ara s’imparteix a primer de batxillerat passi a convertir-se en Filosofia i ciutadania com a continuació de l’Educació Ètico-cívica de 4 d’ESO, eliminant tots els temes de Filosofia de la ciència, Epistemologia i Lògica que, d’una manera estranya, s’incorporen a una nova matèria anomenada Ciències per al món contemporani, assignada en principi al professorat de ciències, tot i que els continguts i procediments són més aviat filosòfics, per no dir completament filosòfics. Però, per si no n’hi hagués prou en suprimir continguts, també volen suprimir una hora i no només a primer de batxillerat, sinó també a la matèria d’Història de Filosofia a segon de batxillerat on s’han d’explicar vint-i-sis segles d’història del pensament occidental.
Com em deia l’altre dia un professor de Filosofia: al final acabarem donant classes de Filosofia per a minyones. O com diria un altre: acabarem fent classes de Filosofia per a súbdits i no per a ciutadans. És això el que es pretén?
Ahir vaig proposar fer un debat filosòfic als alumnes de segon de batxillerat. Sorprenentment no n’havien fet mai cap a primer de batxillerat. El resultat va ser que al no estar-hi acostumats no s’atrevien a dir gairebé res. El diàleg es va convertir més aviat en un monòleg d’alguns agosarats, que no van tenir por d’expressar el que pensaven. Si això passa en una classe de trenta alumnes, no és d’estranyar que en la societat el diàleg estigui molt sovint absent de la vida pública, ja sigui pel poc atreviment dels ciutadans, de l’allunyament de la política o perquè les condicions de diàleg no són sempre les més adients.
Precisament l’altre dia Francesc Torralba va parlar sobre les condicions de diàleg en una conferència a Girona dins del cicle “El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur”. D’entrada va fer referència a les idees de H.G. Gadamer (Veritat i mètode) que per dialogar he d’admetre la possibilitat que puc estar equivocat; i de X. Zubiri: Filosofar és entrar en diàleg amb els grans pensadors d’ara i de sempre. De fet, la filosofia neix dialògica i és fa mitjançant el diàleg. També va citar el llibre de Jean Lacroix: Le sens du dialogue com a punt de referència.
Tot seguit, F. Torralba va dirigir-se a la qüestió principal de la seva xerrada: Quines són, però, les condicions de diàleg?
La primera condició és la humilitat, perquè aquesta virtut ens permet reconèixer els límits de la pròpia perspectiva. El diàleg no és possible des del fonamentalisme ni el relativisme. A més va referir-se al que pensava Mounier sobre el diàleg: aquest no exclou la veritat, sinó la presumpta possessió de la veritat per part d’una persona. A més, segons Jean Lacroix el diàleg és la consciència del no saber.
La segona condició és el desig honest de veritat. El diàleg ha de passar pel viacrucis del dubte. En aquest punt va contraposar les idees de Plató i de J. Habermas. Segons Plató qui dialoga ho veu més clar, però a priori ho veu més fosc. Per Habermas la veritat és una construcció a través de la interlocució de persones en una situació ideal de diàleg.
La tercera condició és el Logos o la capacitat de donar raons (Dia-logos: paraula en moviment) que només troba acollida quan hi ha receptivitat. L’exercici de la raó ens permet descobrir els enganys del llenguatge. El diàleg requereix contenció emocional, si un crida no hi ha diàleg. A tot això cal afegir que el diàleg és una feina d’enraonar, de tractar raons i no és un joc ni una distracció. El diàleg requereix lentitud, temps. Mounier afegiria que el diàleg requereix èxtasi en el sentit de sortir d’un mateix per dirigir-se cap a l’altre, encara que no sempre cal dir-ho tot a l’altre, no ens ho podem dir tot.
La quarta condició és la receptivitat, la capacitat de rebre a l’altre. El diàleg ens fa cosmopolites. Per ser cosmopolita no és imprescindible viatjar, només cal escoltar aquell que no és com jo.
La quinta condició és superar els prejudicis perquè aquests fan difícil qualsevol diàleg. Només pot haver-hi diàleg quan hi ha condicions d’igualtat. Tothom és digne de ser escoltat, tot i que això no vol dir que les seves idees siguin dignes (J. Lacroix).
Per acabar Francesc Torralba va voler deixar clar que el diàleg és el que ens defineix com a persones. El diàleg és una pràctica que ens fa ser el que som.
Però, no serà també necessari per establir un bon diàleg, que hi hagi algú amb ganes de parlar i que pugui fer-ho sense cap obstacle o limitació?
Quan en una societat tots els seus membres viuen bé i són feliços, no hi ha revoltes ni manifestacions. Només quan les coses no funcionen, quan els ciutadans no obtenen de l’Estat el més indispensable, quan hi ha un malestar generalitzat, es convoquen macro-manifestacions. Les causes de les revoltes i manifestacions poden ser diverses, però el que en el fons les genera és la manca de felicitat. Els filòsofs grecs antics ja ho van anunciar en els seus escrits. Per Plató la bona harmonia i la justícia eren els elements i virtuts indispensables de l’Estat ideal. Per Aristòtil l’Estat perfecte era el que tenia com a finalitat la felicitat dels seus ciutadans, en cas contrari era previsible la revolució.
Durant la conflictiva època hel·lenística les ciutat-estat gregues van convertir-se en focus de malestar. Els ciutadans ja no podien participar en els afers de l’Estat i aquest va perdre la seva essència: fer feliços als ciutadans. Davant d’aquesta situació l'epicureisme, una de les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques, va proposar allunyar-se de la ciutat. La política ja no podia contribuir en res a la felicitat dels ciutadans, el millor que es podia fer era viure apartat de la ciutat ben acompanyat d'amics.
Avui en dia, alguns ja han optat per fugir de la ciutat, però no tothom s’ho pot permetre. Els que han de seguir vivint a les ciutats, els que no poden allunyar-se de la política, els que han de patir diàriament retards per culpa del mal funcionament les infraestrucutres ferroviàries o interminables talls elèctrics, els que no volen que altres decideixin el seu futur,... Tots ells no tenen altre remei que manifestar-se per recuperar la felicitat perduda. Amb tot, caldria preguntar-se si la felicitat és possible.
“De moment, l'Estat més perfecte és evidentment aquell en que cada ciutadà, sigui el que sigui, pot practicar, a mercè de les lleis, el millor possible la virtut i assegurar millor la seva felicitat.” Aristòtil: Política
El bosc com a símbol sempre ha estat utilitzat com a metàfora però amb diferents sentits. Per a uns el bosc és la metàfora de la màgia, d’allò obscur i amagat. El bosc és el lloc on tot és possible. Per d’altres el bosc és la metàfora del desig més profund. Tots aquests sentits es troben reflectits en la nova versió de Dagoll Dagomde l’obra musical “Into the Woods” de Stephen Sondheim i James Lapine: Boscos endins, on diferents personatges de contes infantils cerquen en el bosc la realització dels seus desitjos a través de la màgia.
Una ventafocs que cerca l’amor, però al mateix temps en fuig. Un príncep que cerca la noia dels seus somnis amb una sabata de cristall a la mà. Una caputxeta vermella que desitja l’aventura i el risc de la seducció. Un ingenu i pobre noi anomenat Jan que cerca la riquesa. Un parell de forners que volen tenir un fill. Una bruixa que vol recuperar la bellesa perduda. Una noia rossa tancada en una torre que només desitja ser lliure.
Tots acaben per aconseguir el que desitgen, però les conseqüències no són les que esperaven. Alguns, un cop acomplert el desig, en volen més. Altres voldrien no haver realitzat mai el seu desig perquè el resultat ha estat nefast.No han aconseguit el que en el fons desitjaven: la felicitat.
El resultat de tot plegat que serveix com a moral del conte (metàfora de la vida real) és que cal acceptar les conseqüències dels desitjos un cop realitzats i que som éssers sempre insatisfets, que mai en tenim prou.
“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.”Carta d’Epicur a Meneceu
El concepte de persona prové del grec antic: persona-ae, que era aquella màscara per sonare (és a dir, per fer-se escoltar), que portaven els actors a l’antiguitat i que ocultava la seva cara al temps que aconseguia fer ressonar la seva veu. Pels grecs no tots els éssers humans podien ser considerats persones, com era el cas dels esclaus.
Avui en dia s’anomena persona a tot ésser racional i conscient que posseeix una identitat pròpia. I se sol distingir entre persona física: ésser humà; persona jurídica: entitat amb capacitat jurídica reconeguda i, doncs, subjecte de drets i obligacions; i persona social: persona humana en tant que, pel fet mateix de néixer, tendeix a l’associació i a la relació amb els altres per tal de cobrir les necessitats materials i de comunicació.
Totes aquestes consideracions sobre el concepte de persona ens poden ajudar a introduir el personalisme del filòsof francès Emmanuel Mounier (1905 - 1950), però la filosofia personalista de Mounier va molt més enllà. Una introducció al seu pensament és el que pretén ser el cicle de conferències que s’està realitzant a Girona durant aquest mes de Novembre: El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur.
Ahir mateix Albert Llorca Arimany catedràtic de filosofia de l'IES Maragall de Barcelona va tractar el tema de “L'educació com a personalització a Emmanuel Mounier: una psicologia dels valors per despertar la persona”. D’entrada va voler deixar clar que el personalisme és una pedagogia perquè l’esfera educativa és essencial per a la formació integral de la persona. Però avui en dia aquest objectiu educatiu és difícil perquè s’ha perdut l’eina essencial per a que sigui possible una bona educació: la comunicació. Actualment les comunicacions s’han tornat poc estables i mancades de compromís. Avui les comunicacions s'han convertit en connexions electròniques. Estem molt connectats però poc relacionats, sense compromís. Les persones ja no se saben situar en el lloc de l’altre. També l’educació queda afectada per tota aquesta situació de tal manera que educar es converteix en quedar bé, sense comprometre’s massa. Avui en dia l’educació és incapaç de permetre que l’ésser humà s’autocondueixi. L’educació es deixa influir massa per l’entorn i només es cerca el benestar material. E. Mounier al llibre El tractat del caràcter ja qualificava aquesta situació com una reducció de la vida a les satisfaccions. La cultura s’ha convertit en un article de consum i no en un esforç per superar-se.
Albert Llorca va continuar explicant com Paul Ricoeur diu que l’educació que proposa E. Mounier ha de convertir-se en una pedagogia de la vida comunitària lligada al despertar de la persona. Si no és així la persona com a ésser unitari es trenca al distanciar-se de la comunitat. Aquesta ruptura és la projecció egocèntrica. Sense la comunitat l’ésser humà es perd, perquè sense l’altre no hi ha jo. L’altre serveix de mirall per a reconèixer el que som.
Al final va oferir algunes solucions a la situació incomunicacional i egocèntrica de la societat actual. La primera solució és enfortir la dimensió de la persona. No acceptar el relativisme cultural, perquè s’ha d’acceptar la diversitat cultural però la humanitat és única. La segona és detectar i denunciar els patrons que dificulten el procés educatiu com per exemple l’adoctrinament, la banalització de l’oci i el luxe, la dependència excessiva de la mecànica social... I la tercera solució és mantenir la confiança i l’esperança en les institucions i en les pròpies persones. Cal fer reflexionar, formar en coneixements i orientacions, i generar creativitat.
Eduard Nicol va néixer a Barcelona el 1907 i va morir a Mèxic el 1990. Va exercir com a professor a les universitats de Barcelona i de Mèxic (des de 1940). Influït per la fenomenologia i per l'existencialisme, va elaborar una metafísica de l'home orientada a superar el pessimisme contemporani (La idea de l'home, 1946; Metafísica de l'expressió, 1957; Els principis de la ciència, 1965; L'avenir de la filosofia, 1973).
No vaig poder assistir a totes les conferències, que de segur van ser molt interessants, només a un parell: la de Miguel Siguán i la de Bernat Castany. Ambdós havien conegut personalment a Eduard Nicol i a part de parlar de les seves obres van recordar també la relació que havien mantingut amb Nicol.
Miguel Siguán va evocar la primera trobada amb Eduard Nicol a l’institut on va anar a estudiar batxillerat. Allà va tenir a Nicol com a professor de filosofia i va ser el primer que el va ajudar d’alguna manera a decidir el seu futur professional. Després d’algunes notes biogràfiques es va centrar en el tema de la relació d’Eduard Nicol amb la psicologia. Per Nicol no és possible fer una psicologia general perquè l’humà sempre es troba en diferents situacions. La psicologia és l’estudi de la conducta tenint en compte les situacions en què aquesta es produeix. Hi ha diferents tipus de situacions: les fonamentals que són comuns a tots; les límit, on es fan immediatament presents les fonamentals; i, les transitòries que depenen de l’estat evolutiu i personal.
Bernat Castany va explicar breument com havia conegut a Eduard Nicol i després la responsabilitat i missió del filòsof en temps de crisi segons Nicol. Una responsabilitat que sempre ha d’estar en tots els actes i que la filosofia pot reflectir des d’una perspectiva biogràfica, perquè sempre cal partir d’allò viscut. El que succeeix és que la filosofia ha renunciat a ser més. Aquestes paraules em van fer pensar en la situació de la filosofia en l’ensenyament actual i en la nova llei d’educació que intenta reduir-la a la mínima expressió. Serà veritat finalment que la filosofia i els filòsofs han renunciat a ser més?
"Nuestro tiempo está produciendo una filosofía que parece haberse complacido en desechar y anular esas proyecciones de la vitalidad, en ir contrayendo y desahuciando toda esperanza de ser más, todo anhelo de vencer a la muerte y al tiempo. Y lo más grave es que no existe complacencia ni paz en una contracción del propio ser, en una vida cuya única validez y autenticidad se logra en la renuncia y en la más literal desesperación. Esta filosofía actual es expresión de una tragedia.
No vamos a hablar de esa tragedia. Todo el mundo la siente. Ha llegado a tal hondura y tal anchura que en su cauce ya caben los pesares y dolores comunes, cotidianos y específicos. La gente sabe hoy que padece y tiene que padecer de males que no son solamente los de siempre, sino los de “nuestro tiempo”. No son ahora los hombres excepcionales los solos que captan en su soledad y reúnen en su conciencia el problema entero de su tiempo –como en tiempo de Sócrates y de Platón. Pero si todos lo sienten y padecen, no todos alcanzan a ver la esencia del problema. Éste sigue siendo menester de la filosofía. Tal vez para curarlos, la filosofía ha calado tan hondo en los males del tiempo que éstos parecen, a través de ella, más graves todavía y radicales de los que la gente misma sufre en la superficialidad de la carne. Para el filósofo la gravedad de la tragedia actual no depende de una crisis pasajera. Ante “el mal de la época”, su pensamiento –si no su persona entera- pueda permanecer relativamente inafectado. Y puede hacerlo en la medida en que las verdades que ha encontrado son más trágicas que todas las tragedias que reseñan los periódicos. El “mal” en que el filósofo está hoy pensando es el mal del tiempo, en un sentido literal y que no afecta exclusivamente a nuestro tiempo."
Fragment del llibre: La vocación humana d’Eduard Nicol
El 15 de novembre se celebra El Dia Mundial de la Filosofia, que va ser instituït per l'Organització de la Nacions Unides per a l'Educació , la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments o reptes que se'ns plantegen. Es va triar el tercer dijous de novembre com a Dia Mundial de la Filosofia perquè és el dia en què va néixer Sòcrates.
Segurament un dels desafiaments més importants de la societat actual i que demana una urgent reflexió filosòfica és la tecnologia. Ara bé, com diu la contraportada del meu nou llibre: la filosofia de la tecnologia és una disciplina recent. Fins fa poc els filòsofs creien que la tècnica era una qüestió menor, lligada a la ciència. Però això ha canviat. La tecnologia planteja avui reptes teòrics des de la responsabilitat ètica dels enginyers al paper extraordinari que pot arribar a tenir en la nostra vida. Per això us convido a comprar-lo i a llegir-lo.
Llegint l’altre dia a classe el diàleg la República (Politeia) de Plató em vaig aturar en el següent text que fa referència a les aptituds que ha de tenir el futur governant-filòsof:
“- ...cal escollir els més ferms i els més coratjosos i, en la mesura que sigui possible, els més formats. A més cal cercar-los no solament nobles i greus en els seus tarannàs, sinó que cal també que tinguin els trets adients a aquesta educació de la naturalesa.
- I quins prescrius que han de ser?
- Agudesa, oh beneit, és el que han de tenir per als aprenentatges i per a no tenir dificultats a l’hora d’aprendre. Ja que les ànimes tenen molta més por dels estudis durs que dels exercicis gimnàstics, car el fatics els són més familiars, propis i no compartits amb el cos.”
Aleshores vaig preguntar als alumnes què és l’agudesa i la resposta no va ser gaire clarificadora. Per alguns l’agudesa volia dir ser agut. Però què és ser agut? És ser incisiu, irònic, punxant, subtil, penetrant, oportú? És algú que té ocurrències, dites o acudits graciosos? És aquell que té un sentit crític?
De fet, el terme grec sofia vol dir saviesa, però també agudesa sentit crític i especulatiu, perspicàcia, coneixement. Així doncs filosofia és tenir afecció a l’agudesa, al sentit crític i especulatiu.
Per a Plató l’agudesa facilita l’aprenentatge, és útil per distingir el que és veritat del que és fals, apropa a qui posseeix aquesta facultat al coneixement. L’agudesa és fonamental per al filòsof perquè li permet construir arguments pertinents, no caure en paranys i ser crític amb la realitat. El futur governant haurà de ser agut si vol dirigir la ciutat sense complicacions i saber tractar les problemes de la manera més convenient. Una agudesa que hauria de ser més reivindicada i practicada en alguns sectors polítics actuals. O no?
Els focs d’artifici han donat el punt i final a les fires de Girona. Nous colors més vius i una traca final ensordidora. Les atraccions seguien amb la seva música i lluminositat en un intent d’atreure als darrers visitants. Demà tornarà el silenci, les llums deixaran de brillar i la ciutat retornarà a la seva quotidianitat com si res hagués passat.
De tornada a casa recordava la representació de teatre d’ahir per la nit. Un text de Roberto Bolaño, 2.666 escenificat durant 5 hores que no es van fer llargues ni avorrides. Cinc entreactes per explicar un munt d’històries entrecreuades que tenen un transfons comú, Mèxic i les morts de centenars de dones innocents. També els pensaments es relliguen igual com en l’obra de teatre.
2666 ens presenta la recerca d’un misteriós novel·lista per part d’uns crítics literaris i les complexes relacions que estableixen entre ells. Les reflexions vitals d’un professor de filosofia que sent veus estranyes en un lloc fronterer de Mèxic on desapareixen centenars de dones cada any. Un reporter que viatja a Mèxic per entrevistar un boxejador i s’adona enmig d’una nit de festa que la notícia més important no és el combat sinó la desaparició de les dones de Ciutat Juárez. Els cadàvers de les dones assassinades, mentre una pantalla mostra un per un tots els noms de les víctimes, l’edat que tenien i l’any en què van morir.
Al final, torna al principi per descobrir qui era el misteriós novel·lista, un soldat alemany que al final de la guerra es va dedicar a escriure. Imatges de la segona guerra mundial i dels camps d’extermini. Tot plegat per mostrar la crueltat humana. Baixa el teló i les llums s’apaguen, mentre els espectadors no deixem d’aplaudir. Després tots sortim del teatre com si res hagués passat i tornem a la quotidianitat de la nostra existència.
Avui mentre s’informava al congrés dels diputats de les AVEries en les infraestructures ferroviàries el controlador del temps d’intervenció dels parlamentaris també s’ha AVEriat. Ha estat una simple coincidència, però dóna per pensar en un món que s’està AVEriant per moments.
En el nostre petit país la construcció del tren d’Alta Velocitat s’està paradoxalment endarrerint. Progressivament els inconvenients superen als AVEntatges. Milers de persones afectades ja no poden seguir el seu tren de la vida diari a causa d’un mal funcionament de les infraestructures ferroviàries. Davant d’aquesta situació cal pensar-s’ho dues vegades abans de decidir anar en tren.
A partir d’ara expressions com les d’“haver perdut el tren” (quan un no ha aprofitat una oportunitat) o “estar com un tren” (quan algú o alguna són molt guapos o guapes) ja no seran viables. S’hauran de cercar altres mitjans de transport que els substitueixin?
Només queda el recurs d’agafar-s’ho amb filosofia? Què dirien els filòsofs esperant a l’andana d’una estació un tren que no se sap quan vindrà? Pensaria Plató en què tot plegat no és més que una simple aparença, que el tren existeix en un altre món i que només la raó ben entrenada en la dialèctica és capaç de pujar-hi? El peripatètic Aristòtil aniria caminant amunt i avall de la via preguntant-se per quina de les quatre causes el tren no arriba? Dirien els cínics que el millor que es pot fer és anar a peu per arribar abans?
Els estoics seguirien asseguts en un algun banc entretenint-se pacientment fins a que arribés algun dia el tren? Organitzarien una festa els epicuris per aprofitar el moment? Es distraurien els escolàstics discutint sobre l’existència o no del tren i de les seves qualitats? Els nominalistes proposarien canviar el nom de tren per un altre més adient al moment?
Escriuria Descartes un tractat metòdic sobre la circulació dels trens? Criticaria Kant el mal funcionament de la xarxa ferroviària perquè no funciona com hauria de funcionar? Marx es dedicaria a dir que les infraestructures determinen les superestructures i proposaria dur a terme una manifestació a favor dels drets dels usuaris? Nietzsche afirmaria que aquell tren és per a tots i per a ningú? Potser Freud es dedicaria a psicoanalitzar a tots els que estiguessin esperant el tren? Proposaria Derrida la deconstrucció de l’estació?
Si fa uns dies comparava Olot i Parmènides, ara aprofitant que són les Fires de Girona he pensat que no estaria de més comparar Girona amb Heràclit, el gran filòsof del canvi.
Girona és una ciutat en canvi constant. Tot flueix “panta rei”, res no roman igual. Les obres als carrers de la ciutat són interminables, quan no estan fent obres en un carrer, n’estan fent en un altre. No paren de construir pàrquings subterranis que triguen mesos i mesos en acabar. Tapen un esvoranc per obrir-ne un altre. Encara recordo que durant mesos van estar fent obres en una cantonada a prop de casa. Quan semblava que ja havien acabat, als pocs dies es tornava a sentir el soroll de la màquina taladradora. Però, no hi ha canvis només en els carrers, sinó també en els comerços de la ciutat. Si fa un any hi havia una botiga en un carrer, és molt probable que quan la busqueu ja no existeixi o l’hagin substituït per una altra.
Girona és la ciutat del dinamisme, canvien botigues, sentits circulatoris dels carrers, i habitatges. Haurien de canviar la dita tradicional i dir: “Girona tres vegades immortal i plena de canvis fins a la catedral”. Molts d’aquests canvis, però, s’ha de reconèixer que han ajudat a millorar la ciutat. Tot i això, a vegades penso que a l’entrada de la ciutat haurien de posar un rètol on digués: “Tancat per obres”. A més, tot plegat suposo que encara serà pitjor quan comencin les obres pel TAV.
Tenint en compte que a Girona hi passen tres rius, potser tenia raó Heràclit al dir:
Fr.12 Els qui entren en els mateixos rius, els hi corren pel damunt aigües diferents cada vegada.
Fr.49 Baixem i no baixem al mateix riu, som i no som.
Les diferències entre homes i dones són culturals o naturals? Aquest era el tema de la petita dissertació que vaig proposar als alumnes l’altre dia. Naturalment la majoria estan d’acord en què físicament els homes i les dones som diferents. Els homes, en la seva majoria, tendeixen a tenir més massa muscular i això els permet fer feines més dures. Genèticament tampoc no som iguals, però només en un 1%.
També els diferents estudis sobre el cervell femení i masculí han demostrat que els dos cervells no són iguals i que les connexions neuronals funcionen diferent en ambdós casos. Louann Brizendineexplica a El cerebro femenino que el cervell masculí és un 9% més gran. La mida del cervell però no té res a veure amb la intel·ligència. No vol dir, doncs, que els homes siguin més intel·ligents que les dones. El nombre de cèl·lules cerebrals és la mateixa. El que succeeix és que en les dones aquestes cèl·lules estan agrupades amb més densitat. Algunes petites diferències serien que els homes al tenir més testosterona no estan tan preparats per comunicar-se amb els altres i amb l’entorn. En canvi en el cervell de les dones hi ha més neurones mirall que els permeten tenir més empatia respecte a les emocions dels altres.
Tanmateix, avui en dia les dones ja no són el sexe dèbil, una mostra és que aquest cap de setmana es fa a Vilanova de Meià (Noguera) la VI Trobada de Fèmines Escaladores. De fet, en èpoques més primitives segurament tampoc ho eren, perquè les dones eren les que es dedicaven a cuidar els nens i a recollir aliments per poder sobreviure mentre els homes anaven de cacera.
És la cultura la que marca més les diferències? El fet que les nenes juguin amb nines i els nens amb cotxes i pilotes és natural o cultural? És veritat que els homes no escolten i les dones no entenen els mapes? Alguns experiments han demostrat que no és la cultura la que determina les preferències i capacitats de les dones i els homes. Amb tot, és la cultura la que ha conduït a la discriminació de la dona i a que no tingui el mateix salari que els homes. És la cultura la que durant molts segles ha determinat els rols diferenciats entre els homes i les dones. Potser ja sigui hora de canviar-ho. Malgrat les petites diferències, els homes i les dones han de ser tractats per igual.
“Las diversas tendencias congénitas se aprecian fàcilmente en la relación infantil con los juguetes. Muchas observaciones y experimentos muestran que los niños y las niñas seleccionan juguetes distintos. Los niños prefieren balones, armas, coches y grúas de juguete, mientras que las niñas prefieren muñecas y juegos tranquilos. Melissa Hines incluso repitó los experimentos con jóvenes cercopitecos, con el mismo resultado: confrontados con una variedad de juguetes, desde muñecas de trapo hasta camiones de plástico, pasando por libros ilustrdoes, los machos preferian juguetes “masculinos” y las hembras los favoritos de llas niñas. [...]
Los padres de una niña de tres años a la que habían regalado solo juguetes masculinos, para evitar estereotipos de sexo, descubrieron sorprendidos que la niña acostaba por la noche a los camiones de juguete en la cama y pretendía que estaban durmiendo.” J. Mosterin: La naturaleza humana, pàg. 272
Cada dia quan passo pel davant del recentment inaugurat nou Parc Tecnològic i Científic de la UdG de Girona no puc deixar de mirar per uns breus instants el grup d’edificis atrotinats de La Creueta (petit nucli de població del municipi de Quart), que es troben ben just al seu costat. Uns edificis amb la pintura de les façanes esquerdada i la roba penjant d’uns fils poc avançats, tecnològicament parlant. Només una petita carretera separa l’avenç cientificotècnic de la marginació i pobresa social. Tot plegat provoca una sensació estranya i contradictòria. L’esquerda tecnològica és ben palesa.
A més a més, aquesta estranya sensació pot augmentar si es pensa que a l’altra banda del riu Onyar, davant del Parc Científic i Tecnològic, hi ha el barri de Vila-Roja i darrere seu el de la Font de la Pólvora. Aquests dos barris estan formats per una població econòmicament i socialment deprimida econòmicament, i acullen principalment la classe obrera immigrada o bé gent amb pocs recursos. Tot i la inversió que l'administració ha fet als darrers anys en infraestructures escolars, mèdiques i socials, aquests barris continuen essent un reducte amb atur, marginació i problemes de tràfic de drogues (text extret de la viquipèdia).
Ara que es parla tant de la fractura, esquerda o bretxa digital amb les noves tecnologies, també s’hauria de tenir en compte i reflexionar sobre altres fractures tecnològiques i socials més pròximes.
"Les classes dominades no es defineixen ja per la misèria, sinó pel consum i l'execució i, per tant, per la dependència de formes d'organització i de cultura elaborades pels grups dirigents. No són excloses, sinó integrades i utilitzades." A. Touraine: La sociedad postindustrial, Ed. Ariel, B. 1973
Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”
Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?
“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)
Utilitzem el terme humà per distingir la nostra espècie de la resta d’animals. Però què vol dir ser humà? Vol dir ser més intel·ligents que els altres animals per poder dominar-los i fer amb ells el que vulguem? Vol dir ser respectuosos amb el que ens envolta i al mateix temps contaminar tot el planeta? Vol dir tenir la capacitat per crear símbols que ens poden dur a l’autodestrucció? Vol dir ocupar tot el planeta i establir drets de domini territorial? Vol dir tenir la capacitat per construir armes de destrucció massiva?
El nostre passat ancestral com a primats encara perviu en les nostres activitats del dia a dia. Tenim més instints del que ens pensem. Marquem el territori igual que ho fan la resta d’animals. Fem demostracions de poder amb grans desfilades militars per intimidar als enemics. No estem actuant, doncs, com ho fan la resta de primats? El 10 de desembre se celebra el dia internacional dels Drets Humans i també el dia internacional dels Drets dels Animals, és una simple casualitat?
“La majoria d’humans pensen que la guerra és un fenomen purament humà i obliden que aquesta forma dantesca d’actuar té les arrels en un comportament bàsicament animal. L’estudi de l’etologia ens permet saber que els primats no són éssers aliens a les guerres i que en algunes ocasions, quan hi ha una confrontació, poden arribar fins i tot a l’extermini de la banda contrària. Així ho documenta Jane Goodall al seu llibre Through a window, on relata una guerra fins a l’extermini entre dues poblacions de ximpanzés originàriament emparentades.” Eudald Carbonell i Rober Sala: Encara no som humans. pàg.19
El segon principi de la termodinàmica afirma que tot sistema aïllat tendeix a l’entropia (mesura física del desordre). Aquest principi, doncs, explica la tendència natural dels sistemes a la desorganització.
En la societat actual podem observar com també es compleix la tendència a l’entropia. Quan tot sembla ordenat apareix el desordre i la desobediència a seguir qualsevol pauta d’equilibri, cosa que provoca la desestabilització de tot el sistema social. Un petit succés en una part de la societat pot provocar el desequilibri en tota la resta. L’efecte papallona és imparable. Les pertorbacions com una protesta a Birmània, poden provocar una vaga de blogs arreu del món. Una cremada simbòlica de fotografies d’un rei estranger, donen lloc a centenars de manifestacions antimonàrquiques. Una declaració d’intencions independentistes en un país ocupat, provoquen la detenció sorpresa de tots els membres d’un partit polític.
El desordre social està esdevenint la norma i, paradoxalment, en ordre. De fet, tot sistema quan arriba la màxima entropia, intenta tornar a l’equilibri inicial. Dins del desordre existeix l’ordre. Si no és així, que ho preguntin a aquells que tenen la biblioteca o l’habitació desordenada, però que en tot moment saben on ho tenen tot. En canvi, quan ordenen l’habitació o la biblioteca, posant tot al lloc que li pertoca, aleshores no troben res. Per alguns el desordre és ordre i per altres tot el contrari. Tant en un cas com en l’altre, s’hauria de tenir més en compte que del desordre també en pot sortir un nou ordre, o no?
"L'aigua calenta es refreda (fins a la temperatura ambient) espontàniament, però l'aigua freda no s'escalfa per si sola. El cafè i la llet es barregen de forma natural, però no se separen de per si. Les màquines s'espatllen, la roba s'embruta i l'habitació es desordena, gairebé sense adonar-nos; però fa falta una esforçada intervenció nostra per arreglar la màquina, rentar la roba i ordenar l'habitació. Dins d'aquesta tendència general cap al desordre, la desorganització i el fred, els éssers vius representen excepcions locals, com ja va recalcar Erwin Schrödinger (1887-1961). Tot organisme és una excepció còsmica, res a contracorrent, en ell no s'incrementa (o es manté) l'ordre, l'organització i la temperatura, i es redueix l'entropia.
La tendència al desordre és universal. Cada canvi en un sistema aïllat incrementa l'entropia. Per contrarestar aquesta tendència, fa falta gastar energia."
Quin és l’origen de la vida? Què vol dir que som éssers vius? Va ser per casualitat o per causalitat que apareguessin els primers éssers vius? Ens podem fer un munt de preguntes sobre la vida, però el que realment importa és poder estar vius per contestar-les.
Avui a classe tractàvem d’esbrinar els misteris de la vida quan una alumna ha dit:
- i si en comptes de menjar-nos el coco sobre la vida, ens dediquem a viure la vida? Per això estem aquí no? O no?
La seva ha estat una reflexió molt vitalista i adient a última hora de classe de la tarda. Però el que no ha tingut en compte és que avui en dia per viure també ens cal pensar com volem viure.
"Per a tot ésser vivent la relació entre individu i espècie comporta una incògnita axiomàtica. On es troba l’essència de la vida, en el gen (DNA), és a dir en el sistema reproductor que es perpetua a través del temps (l'espècie), o en la proteïna, és a dir, en l'activitat metabòlica de l'individu? Pertany al canviant i perible univers de la vida genomènica o a l’invariant i perdurable univers del principi generatiu? El "somni" de la vida (Jacob, 1970) és autoreproduir-se (sobreviure) o metabolitzar, és a dir, "gaudir" (viure)? Es viu per sobreviure o se sobreviu per viure? On es troba la "veritat", en allò que perdura a través del temps o en allò que es consumeix amb el seu pas? En el que és la forma o en el que és concret? No pot existir una resposta per a aquesta sèrie de preguntes, doncs sobreviure i viure, gaudir i perpetuar-se, el metabolisme i la reproducció, el fenomènic i el generatiu, són recíprocamentfinalitat i mitjà un dels altres, i no hi ha res que permeti sobrepassar aquesta ambigüitat decisòria que recobreix l'enigma de la complexitat" p.232 E. Morin: El paradigma perdido Ed. Kairós
Pensaran algun dia els robots? Si els robots pensen, aleshores seran humans? Què distingirà a un robot pensant d’un ésser humà? Els sentiments? I si els robots també poden tenir sentiments? Fins a on arribarà l’anomenada Intel·ligència Artificial? Utopia o realitat? Aquesta última pregunta era el tema de la conferència de Beatriz López en el cicle de conferències sobre la IA organitzada per la Casa de Cultura i Càtedra Lluís Santaló de la UdG.
B. López va explicar breument el desenvolupament històric en la recerca de màquines pensants o enginys mecànics intel·ligents. De la mitologia grega a Ramón Llull, que a la seva ARS MAGNA va cristianitzar la màquina pensadora dels Àrabs, la ZAIRJA (conjunt de discs circulars que permetien construir frases per predir el futur), amb l’objectiu de construir un enginy lògic capaç de donar una resposta racional. En els segles XV-XVI es desenvolupen els rellotges mecànics i s’investiguen totes les possibilitats del seu funcionament. És aleshores quan apareix la llegenda del Golem (1580) de Praga, el primer home artificial.
Més endavant B. Pascal (1642) construeix la primera màquina calculadora digital mecànica que fou millorada per G. W. Leibniz. En el segle XVIII es construeixen joguines mecàniques com el jugador d’escacs mecànic (Von Kempelen 1767) que va resultar ser una farsa, perquè hi havia un nan a dins que el feia funcionar. No és fins el segle XIX gràcies a l’àlgebra binària de Boole, que Ch.Babagge i Ada Byron (Lady Lovelace –la primera programadora del món) ideen una màquina programable a partir de la qual es construiria més endavant el primer ordenador del món, l’ENIAC.
En el segle XX les investigacions de la intel·ligència artificial es van disparar. La necessitat de trobar màquines més ràpides i precises, que anessin més enllà de les capacitats humanes ha provocat un gran desenvolupament en aquest camp d’estudi. El test de Turing amb els anys ha quedat obsolet. La intel·ligència artificial, malgrat és difícil de definir, va més enllà de la intel·ligència humana. Un exemple el tenim en la supercomputadora Deep Blue (1997) capaç de guanyar al millor jugador humà d’escacs del món.
La creació d’entorns intel·ligents va en augment, però cap a on ens durà? Serem més feliços, viurem més bé? Ens acabaran dominant les nostres pròpies creacions?
Des de l’antiguitat els humans han somiat amb artefactes intel·ligents. Els antics grecs expliquen en mites la construcció d’aquests artefactes i també ens adverteixen dels seus perills. Tot i que podem trobar referències en alguns escrits de màquines o Thaumata construïdes pels antics grecs, normalment no són més que artificis mecànics o enginys tècnics construïts exclusivament amb l’objectiu de proporcionar diversió i no per servir com a eines de treball. Potser el millor exemple mític de prudència, respecte als perills de la tècnica per part dels grecs, és el mite d’Ícar. Un mite que serveix al mateix temps per posar a l’humà en guàrdia contra la desmesura o hubris i l’exaltació del domini humà de la tècnica. Dèdal inventor de les ales simbolitza la intel·ligència tècnica i a la vegada l’astúcia i el risc implícits. Ícar vol anar més enllà i sucumbeix a la fascinació de la tècnica. Ícar és un irresponsable que no és conscient dels límits de l’ús de la tècnica igual com li passa a Faetó (Phaeton) amb el seu carro del sol que acaba estavellant-se, més que res perquè no sap controlar-se. Aquest mite ens mostra el risc inscrit al cor de la fascinació de la tècnica i ensenya què pot passar si es transgredeixen els límits.
Ens passarà el mateix amb els nous enginys robòtics que s’estan construint? Fa pocs dies es va presentar el robot ASIMO. De moment només és capaç de córrer ballar, donar la mà i fer de cambrer com ho faria qualsevol humà. Què més podrà fer? Acabarà aprenent, sentint i pensant per ell mateix? Es convertirà en un filòsof a l’estil del robot Cutie d’Asimov?
"... - M'he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció - va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l'única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.
- Oh, per Júpiter, un robot Descartes! -botzinà Powell.
- Qui és Descartes? - demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. - I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?... " I. Asimov: Jo Robot
Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.
Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.
Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.
Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”
“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e
Per fi és divendres! Ha estat una setmana de presentacions, de passar llistes, d’anotar noms a la llibreta de notes, de guàrdies de pati amb alumnes esvalotats, de fer quilòmetres a la carretera, d’omplir i buidar el dipòsit de gasoil, d’intentar aprendre el nom dels 150 alumnes que tindré aquest any (una companya de feina m’ha dit que ella encara en tenia més, uns 170), d’alumnes extraviats pels passadissos a la recerca de l’aula perduda, d’explicar i justificar què és la filosofia i quin és el seu valor, de reflexions sobre la condició humana, de mites i de logos, d’educar per a una ciutadania responsable a uns alumnes que no es respecten mútuament.
En definitiva, una setmana més com qualsevol altre, o no? El treball i els dies van passant.
“Els Déus i els homes odien igualment el que viu sense fer res, semblant als abellots, que manquen d'agulló i que, sense treballar pel seu compte, devoren el treball de les abelles. Et sigui agradable treballar útilment, a fi que els teus graners s'omplin en temps oportú. El treball fa als homes opulents i rics en ramats, i treballant seràs més car als Déus i als homes, perquè tenen odi als mandrosos. No és el treball qui envileix, sinó l'ociositat. Si treballes, no trigarà el mandrós a tenir enveja de veure que t'enriqueixes, perquè la virtut i la glòria acompanyen les riqueses; i així seràs semblant a un Déu.” Hesíode: El treball i els dies.
El títol del post no és cap error, aquest any que ara s’acaba ha estat un bon any. Malgrat haver patit un accident a finals d’agost, no em puc queixar. Vaig presentar la tesi al gener i es va publicar el meu primer llibre al novembre. El 2007 serà un d’aquells anys que no oblidaré mai, igual com el 1993 l’any en què vaig aprovar les oposicions i també vaig patir un accident desastrós. Hi ha anys que no s’obliden i altres que valdria més oblidar. 
