Neurofilosofia

Ara que les Ciències per al Món Contemporani sembla ser que resoldran tots els nostres interrogants més filosòfics, potser no estigui de més recordar que moltes qüestions científiques irresolubles formen part de la reflexió filosòfica des de fa milers d’anys. Quin és l’origen de l’Univers i de la Vida? Com hem arribat a ser el que som? Què és la nostra consciència? Què és el que anomenem identitat? O dit en altres paraules, quin és el mecanisme unificador de la nostra consciència?

Aquesta última pregunta és la “hard-question” de la psicologia actual. Així ho va assenyalar un dels psicòlegs convidats al programa Millenium del canal 33. Igual com en altres ciències, les respostes últimes a les grans preguntes ens aproximen al pensament filosòfic.

Una de les disciplines emergents dels últims anys és l’anomenada Neurofilosofia. Primer de tot cal advertir que no es tracta d’una filosofia amb moltes neures, encara que per alguns la filosofia és una neura. Aquesta nova disciplina respon a la necessitat de trobar respostes en el camp de la ment i la consciència. La Neurofilosofia desenvolupa les conseqüències filosòfiques del coneixement neurocientífic contemporani. No es tracta d’una Filosofia de la ment que s’ocupa de la naturalesa dels processos i estats mentals, dels seus efectes i de les seves causes. La Filosofia de la ment tracta els temes relacionats amb l’epistemologia, sobre les capacitats cognoscitives de la ment. En canvi la Neurofilosofia planteja nous temes i interrogants. Proposa, per exemple, noves definicions d’intel·ligència, es preocupa per les relacions entre les neurones i la formació de la consciència.

El concepte de Neurofilosofia va ser utilitzat per primer cop fa uns 15 anys per Patrícia Smith Churchland (filòsofa canadenca-americana que es va educar a Oxford i està casada amb el filòsof, Paul Churchland) per fer referència a un nou marc explicatiu que hauria de permetre entendre millor els grans problemes de la filosofia como l’origen del coneixement, la noció del jo, la consciència, la moral i l’ètica... a partir de la interacció i sinèrgia mútua de dos camps d’investigació. Per una banda, la neurociència (l’estudi de l’organització, disseny i funcionament del sistema nerviós) i per altra banda, la filosofia.

No es d’estranyar la unió de dues disciplines com la neurociència i la filosofia, perquè en el fons els grans interrogants provenen d’un mateix lloc, del nostre cervell. Sam Wang coautor del llibre “Entra en el teu cervell” afirma que el cervell ens pot mentir, perquè no ens proporciona una impressió exacta del món. El cervell entén el món metafòricament, és com un gran ordinador que enregistra i filtra informació. Les mentides cerebrals són provocades per les decisions ràpides que ens permeten solucionar situacions socials immediates. Del cervell, tot i que s’ha avançat molt en la investigació, encara no ho sabem tot. Per exemple no sabem com es relacionen les imatges, les paraules i el que guardem a la ment; no sabem com es produeixen algunes malalties; no sabem com es construeix el que anomenem jo; ni tampoc sabem si tenim esquemes o estructures morals innates. Respecte a aquesta última qüestió han aparegut recents estudis sobre la Neurofilosofia moral com els de Marc Hauser, professor de psicologia de la Universitat de Harvard i autor del llibre “Moral Minds” (Ments Morals: la naturalesa del correcte i l’ incorrecte).

Maig 08 i la filosofia del fracàs

Aquest passat mes de maig s’ha recordat un altre maig, el del 68 francès. Després de 40 anys s’ha reflexionat sobre el que va significar aquella revolta iniciada pels estudiants i posteriorment acompanyada per vagues de treballadors de diferents sectors. Tal i com va dir Glucksman l’altre dia al programa Millenium del canal 33, el maig del 68 va ser una revolució oberta que va provocar molts canvis. Més que una revolució, va ser una mobilització que va estendre’s a diversos països.

Tanmateix, quines en van ser les conseqüències? Què es va aconseguir? Què en queda de tot aquell combat social? Amb tot, potser sigui més important preguntar-se: què es pretenia? Un dels principals objectius del maig del 68 francès era canviar la rígida societat existent encara en aquells moments. Els estudiants volien més llibertat, portar la imaginació al poder, canviar la societat establerta, trencar amb l’autoritat dels pares, de l’Estat, dels partits polítics, fer realitat la utopia... Per la seva banda els treballadors demanaven més millores salarials, i després d’aconseguir-les van aturar totes les vagues. El govern va prendre mesures contundents i al final els estudiants es van quedar sols.

Alguns han aprofitat la rememoració per criticar la situació actual i culpabilitzar el maig del 68 francès de la crisi en què vivim. Es pretén d’aquesta manera justificar el fracàs escolar i social.

El record d’aquell maig del 68 francès ens pot ajudar a reflexionar sobre el que està passant avui en dia. Aquest maig del 08 a casa nostra hem comprovat com es reduïa la presència de la filosofia a batxillerat, s’han produït petites manifestacions filosòfiques arreu del país sense cap resultat exitós. El pensament ja no interessa. Un altre fracàs?

Potser sigui necessari recuperar aquelles pintades i eslògans del maig del 68?

Soyez réalistes, demandez l'impossible. Sigueu realistes, demaneu l'impossible.

On achète ton bonheur. Vole-le. Es compra la teva felicitat. Roba-la.

Sous les pavés, la plage. Sota les llambordes, la platja.

Autrefois, nous n'avions que le pavot. Aujourd'hui, le pavé. Abans no teníem més que cascall. Avui, la llamborda.

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez par rêver. Oblideu tot el que heu après. Comenceu per somiar.

L'ennui est contre-révolutionnaire. El tedi és contrarevolucionari.

Pas de replâtrage, la structure est pourrie. No apedacis, l'estructura està podrida.

Nous ne voulons pas d'un monde où la certitude de ne pas mourir de faim s'échange contre le risque de mourir d'ennui. No volem un món on la garantia de no morir de fam es bescanvia pel risc de morir de tedi.

Ceux qui font les révolutions à moitié ne font que se creuser un tombeau. Els que fan les revolucions a mitges no fan més que cavar-se una tomba.

On ne revendiquera rien, on ne demandera rien. On prendra, on occupera. No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà.

Astènia primaveral

Durant la primavera succeeix un fenomen prou conegut, però no per això menys curiós, em refereixo a l’anomenada popularment astènia primaveral. Precisament en l’època de floració més gran, quan la natura es desperta del fred somni hivernal, en alguns humans es produeix una sensació de fatiga i manca de vitalitat generalitzada. Els experts en desconeixen les causes. Alguns diuen que podria ser una manifestació normal del procés d’adaptació del cos a les noves condicions de lluminositat. Altres ho relacionen amb les al·lèrgies primaverals, als canvis climàtics o al pas d’una estació a una altra. En cap cas es considera una malaltia, sinó només un trastorn físic passatger, sempre i quan no es perllongui durant mesos. Aleshores cal un tractament farmacològic adient.

No sé si és astènia primaveral o fatiga de final de curs el que està afectant aquest blog. Tot un curs anant i venint cada dia de Girona a Olot i d'Olot a Girona, cansa a qualsevol. La carretera esgota i esmorteeix les idees, quan no les atura completament.

També provoca un cert esgotament comprovar l’anorèxia filosòfica que està afectant al Departament d’Educació i que conduirà inexorablement a la reducció de les hores de filosofia a batxillerat. Malgrat els esforços, qualsevol resistència sembla ser que serà inútil (frase que utilitzaven els Borgs quan volien assimilar a un humà- veure Star Trek).

Com ja va anunciar Jean Baudrillard (1929 – 2007): vivim en una cultura de l'anorèxia, on el pensament profund és tractat com l'obesitat que cal eliminar. Els mitjans de comunicació són els culpables d'aquesta cultura, perquè han convertit el món en un simulacre, i vivim en la superfície del que no existeix.

Si fa unes setmanes es manifestaven a Madrid i a Catalunya ens concentràvem al voltant de l’estàtua del Desconsol situada enfront del parlament en una font sense aigua.

Ara els alumnes de la Universitat de València han muntat un campament de protesta: el campament Diògenes.

Filosofia i Literatura

La Filosofia i la Literatura tenen més punts en comú del que hom podria pensar. A simple cop d’ull és prou evident que ambdues fan ús del llenguatge: la Filosofia l’analitza rigorosament, però també l’utilitza per expressar les seves reflexions;i la Literatura l’embelleix per explicar històries, pensaments o manifestar sentiments.

Amb tot, aquest no és l’únic punt d’unió. Sovint en la Literatura s’hi pot copsar un rerefons filosòfic. Nombrosos literats recorren a reflexions filosòfiques i citen idees de grans pensadors. Al seu torn, alguns dels grans filòsofs també han estat bons literats, en el sentit que han expressat els seus pensaments metafòricament. Les frontisses entre la Filosofia i la Literatura són molt estretes.

" ... - Es grecs - em replicà - arribaren a demostrar que sa neu és negra. Els sofistes grecs, evidentment. També Zenó demostrà que no existeix el moviment..." Llorenç VILLALONGA: Bearn o la sala de les nines. Ed. 62

"... Porque vivir es encontrar en el infierno de cada instante la huella del paraíso perdido y padecer, desde el paraíso, el infierno de la temporalidad instantánea." Maria ZAMBRANO: Algunos lugares de la pintura, p.71-72

Ara bé, també es podrien establir algunes diferències: la Literatura representa l’art de l’escriptura, és una activitat que es proposa més un fi estètic que no pas didàctic (segons el DIEC 2); en canvi, la Filosofia, d’antuvi no té una finalitat estètica, sinó més propedèutica i didàctica. Malgrat tot, hi ha més punts d’unió que de dispersió.

Per si voleu descobrir més semblances o diferències entre la Literatura i la Filosofia us recomano a llegir La Catosfera Literària (La notícia a Vilaweb)on es recullen alguns escrits de blogs literaris i filosòfics. També hi trobareu algun escrit d'aquest blog.

| View | Upload your own

Concentració filosòfica

Concentració dissabte 26 d'Abril

Fent-nos ressò de la petició feta per molts companys i companyes, inquiets per la situació en què queda la filosofia per l’aplicació dels decrets de la LOE, estenem la convocatòria de concentració pel dissabte 26 d’abril a les 12 hores davant el Parlament de Catalunya.

Durant l’acte es llegirà el Manifest que es va lliurar al Departament d’Educació al desembre. Demanem a les persones assistents que portin una frase d’un/a filòsof/a per a l’ocasió en un full (DIN-A4), que al final de l’acte recollirem per enquadernar i lliurar a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya.

Us demanem també que per conèixer prèviament el possible ressò de la convocatòria ens féu arribar les vostres opinions en aquest formulari.

El senzill acte se suma al que realitzaran els col·legues de filosofia de Madrid i Castella-Lleó que dissabte 26 faran una concentració davant del Ministeri d’Educació i de la conselleria de la Comunitat de Madrid.

LA FILOSOFIA ÉS NECESSÀRIA. (UNESCO, 1995)

AD HOC. Filosofia a secundària

La meva aportació:

"Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Ja que, per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és ni massa jove ni massa vell." Epicur: Carta a Meneceu

Filosofia, càtedres i resistència

El que explicaré a continuació, podria ser un conte fruit de la imaginació, però malauradament no és així, és ben real (en el sentit que va passar de veritat, ara ja fa una setmana).

Hi havia una vegada un Institut de secundària on s’aplegaren un centenar de professors convocats a les 10h del matí per un tribunal d’accés a càtedres. Després de llegir la normativa de la convocatòria es va passar a la presentació personal de documents. Alguns anaven amb caixes plenes de papers, altres com jo mateixa, només dúiem una carpeta amb els quatre papers necessaris. En alguns llocs el tribunal es va partir i van fer la cua ràpida i la lenta. En el meu tribunal no va ser així. Tot i això se’ls ha d’agrair que no paressin ni per anar a dinar (tot un detall pels que veníem de terres llunyanes), cosa que vaig considerar que era un gest heroic i molt estoic. En altres tribunals van aturar-se per anar a dinar i alguns no van acabar fins l’endemà. A mi em va tocar a les tres de la tarda, i els últims del meu tribunal cap a les 5 o una mica més tard.

Durant les llargues hores d’espera, vam aprofitar per saludar amics i altres coneguts que feia temps amb qui no teníem l’oportunitat de xerrar una estona. Però, després de tot això, alguns dels que estàvem en el tribunal 1 de Filosofia vam començar a pensar en la situació de la Filosofia amb la nova llei d’educació. Contínuament, des que treballo a l’educació pública, ens han intentat retallar hores. Sorprenentment, no hi ha hagut cap reforma que augmentés les hores de filosofia a secundària i al batxillerat. En els Instituts, mentre han anat augmentant o mantenint la quantitat de professors d’una especialitat, els de Filosofia hem vist com minvava la nostra presència, fins a convertir-nos, en els casos més extrems, en simples professors de Ciències socials. Amb tot, durant les hores que vam estar esperant el torn en el tribunal, no hi vaig veure cap neguit, menys en uns quants, que intentàvem convocar una reunió. Allà presents hi havia els d’AD HOC cansats, però encara amb energies, de la seva constant lluita per la dignitat de la Filosofia en l’àmbit educatiu. La resta semblava que es resignaven a la situació. Potser és això, que ens estem resignant a l’anorreament? A no existir?

Amb l’ultima reforma educativa es va donar més importància a les matèries de tecnologia, comprensible, perquè vivim en un món tecnificat. Però ara el que succeeix és que ja no importa el pensament. Es podria aplicar en certa manera el pensament utilitarista, segons el qual no importa qui ets, sinó el que fas. Ara ja no importa qui ets, ni què penses, sinó que facis, que produeixis, que consumeixis tecnologia a qualsevol preu. Pensar ja no està de moda.

Tanmateix encara n’hi ha que resistim, que no ens conformem, que volem pensar, que volem ser ciutadans i no súbdits. La llàstima és que només siguem els professors de Filosofia els que lluitem pel pensament i no la societat civil en general.

En altres llocs hi comença a haver moviments i manifestacions en defensa de la Filosofia:

http://plataformafilosofia.blogspot.com/

http://www.filosofia.net/materiales/manifiesto.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/17/madrid/1208436610.html

A la meva manera

Una altra versió: