Tenim por?

Aquests darrers dies he sentit en diverses conferències tant a parlar de la por, que m’han fet venir por. Ja no sé si tinc por o tinc por de la por. Potser sí és cert que vivim en una època que fa venir por, però n’hi ha per tant?

Amb tot, s’ha de reconèixer que les últimes notícies sobre un element radioactiu descontrolat en diversos llocs d’Anglaterra i en alguns avions, no són gaire tranquil·litzadors, per no dir gens. Però, aquest és un dels molts perills que ens assetgen cada dia. No podem viure constantment amb por, perquè aleshores no faríem absolutament res i hauríem de viure en una mena d’aïllament permanent. Per altra banda, tenir una mica de por tampoc és dolent. Si fóssim uns temeraris, segurament la nostra espècie hauria desaparegut fa milers d’anys. Una mica de por no fa mal, el que fa mal i és un perill per a la pròpia salut i la de la societat és viure constantment amb por.

El filòsof Manuel Cruz explicava l’altre dia en el cicle de conferències sobre el pensament contemporani - els rostres del present: l’odi i la por - com la por ja havia estat present en la tragèdies gregues i en altres èpoques posteriors. En un intent de definir la por, M. Cruz va dir que aquesta s’havia d’entendre com una emoció que neix en nosaltres a causa de la percepció o imaginació d’un perill. La por no és un tret específic de la naturalesa humana, sinó que és compartida amb la resta dels animals. Les pors es poden dir de moltes maneres i no sempre han de tenir un sentit negatiu, perquè poden servir de mecanisme de defensa. La mateixa socialització es pot convertir en un mecanisme automàtic per traspassar pors als infants, fins que aquests tinguin ús de raó. Per tant, una gran part de les pors són induïdes per diferents agents socialitzadors. El problema és quan es manipulen aquestes pors, com succeeix actualment en la nostra societat. És aleshores quan es crea la por a la por. Avui en dia les pors són públiques i compartides i es poden analitzar com a fenòmens socials. La funció de la por és cohesionar d’una manera paralitzadora. Al final de la seva conferència va proposar una possible solució per eliminar la por social: una comunitat amable que sigui digne de ser estimada.

En canvi en una altra conferència es va presentar una altra visió de la por en relació amb la pressa. Dins de les jornades pors.com que s’han realitzat aquests dies a Girona el filòsof A. Gabilondo va parlar de la pressa com una forma de por. El seu discurs lent, sense pressa, però eloqüent, va voler deixar palès que només tenim por a nosaltres mateixos, d’allò estrany i estranger que hi ha en nosaltres i que ens constitueix, ens fa ser el que som. El mateix racisme a vegades, va dir, comença per no acceptar-se a un mateix com un estrany.

A. Gabilondo va seguir explicant a què tenim por: tenim por de l’altre, perquè és un estrany com nosaltres. Tenim por a acariciar, a no posseir, perquè ens adonem que no posseirem mai a l’altre i no ens tindrem mai a nosaltres mateixos; tenim por a ser artífexs de la bellesa de la nostra vida, perquè el més difícil es donar forma a la bellesa del viure; tenim por de nosaltres mateixos; tenim por, fins i tot, a perdre el que no tenim. En definitiva, tenim moltes pors.

Fent referència al diàleg platònic del Teetet, Gabilondo va relacionar el ser una bella i excel·lent persona al saber parlar bé (capacitat d’argumentar i de commoure a l’oient). En el fons tenim por a parlar, a dir-nos. Parlar bé implica dedicar-hi temps i no en tenim o no en volem tenir. Sempre tenim pressa, volem fugir del parlar i precisament aquest parlar és el que ens fa humans seguint la diferència que establia Aristòtil entre els animals (només tenen veu) i els humans (tenen llenguatge, parla). La societat actual està farcida de veus i no de paraules. El que necessitem és parlar més i tenir menys veu. És precís fer de la pròpia vida paraula, si volem deixar de tenir por.

El món actual està malalt, com diria Montaigne, perquè no hi ha suficients espais de comunicació, de relació amb els altres a través de la paraula. No es tracta, però d’un parlar per parlar, sinó d’un parlar bé. El que succeeix en l’actualitat és que tenim massa pressa per tenir a l’altre i al mateix temps fugim de nosaltres mateixos. La por ens activa en excés, el que cal és recuperar la serenitat i fer les coses a poc a poc, però immediatament. Els homes i dones amb pressa parlen sense tenir cura del que diuen. Un altre dels mals actuals, és que no ens escoltem i només podem conèixer a l’altre escoltant i parlant amb ell.

Finalment A. Gabilondo va proposar un repte: no tenir por a ser un altre de diferent del que s’és, perquè en el fons no som tan meravellosos com ens pensem. Per aconseguir-ho fa falta molt de coratge i ser conscient dels propis límits i assumir la fragilitat de la nostra existència. De fet, tots som mortals i és convenient conservar la pròpia vida, però no posar la vida en conserva. Hem d’aprendre a viure amb la por i a no fugir constantment d'ella.