Déu no existeix

Des de fa temps alguns ho sospitaven, però només s'atrevien a dir que probablement Déu no existia.  El nou llibre de Stephen Hawking afirma que no és científicament possible, segons les lleis de la Física, que Déu crees l'Univers. 

En el nou treball, The Grand Design que ha coescrit amb el físic Leonard Mlodinow, el professor Stephen Hawking sosté que el Big Bang era inevitable a causa de la llei de la gravetat. El que es creia fins ara era el resultat de la idea de Sir Isaac Newton segons la qual l'univers havia d'haver estat dissenyat per Déu, ja que no podia haver estat creat a partir del caos. Però això no té per què ser així, segons Hawking "Com que hi ha una llei com la gravetat, l'univers pot i crearà ell mateix del no-res", "La creació espontània és la raó per la qual hi ha alguna cosa  en comptes de res, del per què l'univers existeix, del per què existim". Ja no és necessària la intervenció divina per a encendre la flama que va crear l'Univers.

En aquest llibre, que es publicarà el 9 de setembre, Hawking diu que la Teoria M, una espècie de teoria de cordes, permetrà assolir aquesta explicació: "la teoria M, és la teoria  unificada que Einstein  esperava trobar". El descobriment l'any 1992 d'un planeta que orbitava al voltant d'un altre sol diferent al nostre va conduir a replantejar-se la física newtoniana respecte a que l'Univers no havia pogut sorgir del caos.

Per als primers filòsofs grecs el caos (desordre) era el contrari del cosmos (ordre). Hesiode també ja havia fet referència al caos com a origen de l'Univers, així en la Teogonia escriu: "Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l’Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis.També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada...."

Tempus fugit

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres).  També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”,  o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”.  Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.         

Estiu

Sentiments contradictoris?

Qui no ha sentit mai odi i amor al mateix temps? Ràbia i compassió? Els sentiments poden ser contradictoris i sentir-se d'un país mentre es juga per un altre país, o no? Es pot estimar a una persona i a vegades dubtar  racionalment d'aquest amor? Allò que ens constitueix són els sentiments i no els pensaments? 

Ja ho deia el filòsof Blaise Pascal: "El cor té raons que la raó no entén". 

Manifestació 2.0

Problemes amb una catenària del tren m'han retingut a Girona. Per la televisió afirmen que més que una manifestació és una concentració. Tot el passeig de Gràcia de Barcelona està ple i també bona part dels carrers que hi enllacen fins a la Diagonal. La manifestació (començava a les 6 de la tarda) de moment encara no avança i a les 7 de la tarda només ha fet uns pocs metres. Segueixo el que van explicant al twitter (per deixar un missatge cal escriure abans #somunanacio), i per tv3.

View mapa manifestació 10J: SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM in a larger map

Somniem

Un món de retalls

Des de fa anys la filosofia ha patit, en el nostre país, diversos retalls des del sistema educatiu. Primer es va retallar una hora d'Història de la filosofia a segon de batxillerat, després una altra hora de filosofia a primer de batxillerat. També l'ètica va patir retalls importants i de dues hores es va passar a cap i actualment a una. El pensament cada vegada  es va retallant més fins a tal punt que algun dia només en quedaran unes petites engrunes. 

Ara però, també hi ha retalls econòmics arreu de la Unió Europea i retalls polítics com el de l'Estatut de Catalunya. Fins i tot sembla que la pluja es vol afegir als retalls generalitzats, fins i tot avui a Girona ha plogut de manera retallada (quatre gotes i torna a fer calor).  El nostre món cada cop es va retallant més, en quedarà alguna cosa?

Ens haurem de conformar a viure en un món cada vegada més retallat econòmicament, filosòficament, políticament...? 

"Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció." Plató: Timeu 35b-37c