Por al coneixement?

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?

Desconnectar?

Llibres refrescants

Després de l’onada de calor, xafogor i pluges. De moment a Girona més xafogor que pluges. Fa una estona ha caigut una gota i l’aire sembla una mica més fresc. Mentre continua l’estiu, potser poden ajudar a refrescar-lo alguns llibres per llegir sota una ombra a la ciutat, a la muntanya o a la platja.

Un dels que m’ha acompanyat alguns dies de platja és el de Peter Cave: ¿Puede ser humano un robot? amb diferents trencaclosques i històries per pensar frescament en la seva solució. A més permet una lectura discontinua, poden saltar d’una història a les que hi estan més relacionades. La pregunta inicial es pot capgirar i qüestionar-se si nosaltres també som com robots quan ens deixem portar, quan no decidim, en definitiva quan no pensem.

Un altre llibre, més aviat és un experiment, es tracta del guió per a una pel·lícula sobre la vida de Friedrich Nietzsche que proposa Michel Onfray a La inocencia del devenir. Tanmateix li falta alguna cosa per acabar de convèncer.

En canvi el que sí convenç i atrapa és el de Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Una novel·la d’intriga sobre uns ossos desapareguts que ens transporta a un viatge de pelegrinatge en el temps. És curiós descobrir com Descartes va provocar tanta passió en els seus seguidors fins al punt de robar el seu crani i deixar-hi inscripcions i poemes en llatí en el seu front.

I per últim, per si algú amb tanta calor té set, una altra proposta per calmar-la. Ara bé, no és aigua el que trobaran sinó molta filosofia. És el llibre Set de Filosofia on es recullen set conferències realitzades en les xerrades de l’Associació d’Estudiants i Llicenciats de Filosofia de la UAB.

De la introducció:
“La filosofia és molt enriquidora per a qui no vol pensar que el món és de color de rosa i per a qui sospita de les simplificacions. La filosofia no molesta aquells qui saben que la reflexió es mou en un mar d’incerteses i que, per tant, a la vida mai no s’està de tornada. Aquests saben que hi ha pocs moments tan humanament satisfactoris com trobar una clariana de comprensió enmig del bosc del dubte. La filosofia és una invitació per a tots aquells qui són conscients que les pitjors crisis són les que passen desapercebudes i per als qui creuen que, si el món ha de canviar, el canvi passa abans per l’interior de cadascú.”

Viatges temporals d'estiu

L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.

Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.

Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.

“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).

Pensa-ments lluna-tics

Fa 40 anys l’home va trepitjar per primera vegada la lluna: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”. El petit satèl·lit esdevenia més pròxim. Ara hi pretenen establir una estació extraterrestre permanent i qui sap! Potser algun dia, fins i tot, es podrà anar de vacances a la lluna!

Aquests dies la web està farcida d’enllaços, vídeos i webs commemoratives de la famosa trepitjada selenita. Però des de sempre la lluna ha estat en l’imaginari col·lectiu. Se li han dedicat tot tipus de poders: malèfics o curatius. S’han escrit poemes i llibres sobre viatges imaginaris que després s’han fet realitat. Per no oblidar la quantitat de dites i refranys que amaguen tot un saber popular col·lectiu, com per exemple: “alls plantats en lluna nova, de grans un cove”, “cèrcol de lluna, no omple llacuna”, “clara és la lluna d´Agost, però la de Gener, encara ho és més”, “fins que la lluna d'abril no hagi passat, no dónes el mes per acabat”, “home de bé, és com blat de bona lluna”, “home que té llunes, fa de mal tractar”, “home nat en lluna fosquejant, al botavant”, “la lluna d'Octubre en cobreix set, i si plou, nou”, “la lluna i el ploure a mar, no serveix per a res”, “la lluna vella de març, no marxa sense glaç”, “lluna ajaguda, mariner dret; lluna dreta, mariner ajagut”, “lluna amb estrella, no et fiïs d'ella”, “lluna blanca, cobrellit i manta”, “lluna brillant, bon temps per endavant”, “lluna creixent, muda la gent”, “lluna nova, vés-hi amb cove”, “lluna pel gener, l'amor primer”, “lluna roja,el vent remou”, “lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent”, “lluna vella, vés-hi amb cistella”, “lluna vermella, vent porta ella”, “quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena”...

Curiosament també hi ha cançons sobre la lluna i la filosofia:

La lluna
Letra de Jaime Sabines y J.M. Serrat
Música de J.M. Serrat

Hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant.
La lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia.

No hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que una pota de conill
serveix un tros de lluna:
se'n duu les penes i porta amors i fortuna.

Es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau.

Posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el que vols creure
i miraràs el que vols veure,
tu mouràs els putxinel-lis.
Tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis.

Als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna
i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.

La filosofia del Tour

Després de 40 anys el Tour de França va tornar a visitar la ciutat de Girona. Uns dies abans els més escèptics pronosticaven un fracàs absolut. No sortirà gaire gent al carrer, deien, perquè hi ha molta gent de vacances, a més provocaran problemes de trànsit i tot plegat serà molt enrenou per no res. Però, al final va ser tot el contrari. Al lloc de la concentració i durant tot el recorregut per la ciutat es van aplegar milers de persones per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes.







Però, què és el que va empènyer a tanta gent a sortir al carrer per veure-ho? Què té el tour de França d’especial? Hi ha alguna filosofia de fons en el Tour de França que la fa diferent a altres competicions?

Per alguns el Tour a Girona significava una promoció de la ciutat. Tanmateix en els resums televisius es va obviar la petita ciutat del nord i només es va parlar de Barcelona. Per sort ens queda aquest vídeo sobre la ciutat realitzat pels organitzadors del Tour.



Per altres simbolitzava un cert ecologisme, l’ús de les bicicletes com a transport. Els més reivindicatius van aprofitar l’ocasió per treure les estelades i cartells grocs on quedava ben clar “Catalonia is not spain”. El que no entenc és perquè era en Anglès, quan la cursa és francesa. Potser hagués estat millor dir: “La Catalogne n’est pas en Espaigne”. Per als afeccionats a l’esport del ciclisme implicava poder veure als seus ídols. Per als comerciants, una distracció enfront l’avorriment de tenir la botiga buida de compradors perquè estaven tots a les voreres del carrer esperant la cursa.

Potser el Tour de França és especial, per tota la controvèrsia de dopatge que ha generat aquests darrers anys. Al final l’ètica s’ha imposat i els organitzadors han entès que havien de fer una cursa menys dura, si no volien quedar-se sense participants. Però, fins i tot abans de la polèmica del dopatge, el Tour era la gran cursa ciclista per excel·lència. Des dels seus inicis, els francesos han sabut donar a l’esdeveniment tota la importància que es mereixia.

La filosofia del Tour, em refereixo als ciclistes que hi participen, no és una filosofia dialèctica on hi ha un enfrontament entre dos equips oposats i només guanya un. Tampoc és una filosofia de caire racionalista on es valori més la ment que no pas el cos. Segurament la filosofia del Tour és vitalista nietzscheana, una filosofia de superació, una filosofia d’esforç per arribar a ser tot un superhome damunt d’una bicicleta?

"Mireu, jo us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digui la vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra!

Jo vos conjur, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu als qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: ¡tant de bo desapareguin!

En un altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra i apreciar les entranyes d'allò inescrutable més que el sentit d'aquella!

En un altre temps l'ànima mirava al cos amb menyspreu: i aquest menyspreu era llavors el més alt: -l'ànima volia el cos prim, lleig, famèlic. Així pensava escapolir-se del cos i de la terra.

Oh!, també aquesta ànima era prima, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptuositat d'aquesta ànima!

Mes vosaltres també, germans meus, digueu-me: què anuncia el vostre cos de la vostra ànima? No és la vostra ànima potser pobresa i brutícia i un lamentable benestar?

En veritat, un brut corrent és l'home. És necessari ser un mar per poder rebre un brut corrent sense tornar-se impur."

Nietzsche: Així va parlar Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9a ed., p. 34-36.

Dies de filosofia, trens, suor i platja

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wolf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....