Pensa-ments lluna-tics

Fa 40 anys l’home va trepitjar per primera vegada la lluna: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”. El petit satèl·lit esdevenia més pròxim. Ara hi pretenen establir una estació extraterrestre permanent i qui sap! Potser algun dia, fins i tot, es podrà anar de vacances a la lluna!

Aquests dies la web està farcida d’enllaços, vídeos i webs commemoratives de la famosa trepitjada selenita. Però des de sempre la lluna ha estat en l’imaginari col·lectiu. Se li han dedicat tot tipus de poders: malèfics o curatius. S’han escrit poemes i llibres sobre viatges imaginaris que després s’han fet realitat. Per no oblidar la quantitat de dites i refranys que amaguen tot un saber popular col·lectiu, com per exemple: “alls plantats en lluna nova, de grans un cove”, “cèrcol de lluna, no omple llacuna”, “clara és la lluna d´Agost, però la de Gener, encara ho és més”, “fins que la lluna d'abril no hagi passat, no dónes el mes per acabat”, “home de bé, és com blat de bona lluna”, “home que té llunes, fa de mal tractar”, “home nat en lluna fosquejant, al botavant”, “la lluna d'Octubre en cobreix set, i si plou, nou”, “la lluna i el ploure a mar, no serveix per a res”, “la lluna vella de març, no marxa sense glaç”, “lluna ajaguda, mariner dret; lluna dreta, mariner ajagut”, “lluna amb estrella, no et fiïs d'ella”, “lluna blanca, cobrellit i manta”, “lluna brillant, bon temps per endavant”, “lluna creixent, muda la gent”, “lluna nova, vés-hi amb cove”, “lluna pel gener, l'amor primer”, “lluna roja,el vent remou”, “lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent”, “lluna vella, vés-hi amb cistella”, “lluna vermella, vent porta ella”, “quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena”...

Curiosament també hi ha cançons sobre la lluna i la filosofia:

La lluna
Letra de Jaime Sabines y J.M. Serrat
Música de J.M. Serrat

Hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant.
La lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia.

No hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que una pota de conill
serveix un tros de lluna:
se'n duu les penes i porta amors i fortuna.

Es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau.

Posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el que vols creure
i miraràs el que vols veure,
tu mouràs els putxinel-lis.
Tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis.

Als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna
i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.

La filosofia del Tour

Després de 40 anys el Tour de França va tornar a visitar la ciutat de Girona. Uns dies abans els més escèptics pronosticaven un fracàs absolut. No sortirà gaire gent al carrer, deien, perquè hi ha molta gent de vacances, a més provocaran problemes de trànsit i tot plegat serà molt enrenou per no res. Però, al final va ser tot el contrari. Al lloc de la concentració i durant tot el recorregut per la ciutat es van aplegar milers de persones per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes.







Però, què és el que va empènyer a tanta gent a sortir al carrer per veure-ho? Què té el tour de França d’especial? Hi ha alguna filosofia de fons en el Tour de França que la fa diferent a altres competicions?

Per alguns el Tour a Girona significava una promoció de la ciutat. Tanmateix en els resums televisius es va obviar la petita ciutat del nord i només es va parlar de Barcelona. Per sort ens queda aquest vídeo sobre la ciutat realitzat pels organitzadors del Tour.



Per altres simbolitzava un cert ecologisme, l’ús de les bicicletes com a transport. Els més reivindicatius van aprofitar l’ocasió per treure les estelades i cartells grocs on quedava ben clar “Catalonia is not spain”. El que no entenc és perquè era en Anglès, quan la cursa és francesa. Potser hagués estat millor dir: “La Catalogne n’est pas en Espaigne”. Per als afeccionats a l’esport del ciclisme implicava poder veure als seus ídols. Per als comerciants, una distracció enfront l’avorriment de tenir la botiga buida de compradors perquè estaven tots a les voreres del carrer esperant la cursa.

Potser el Tour de França és especial, per tota la controvèrsia de dopatge que ha generat aquests darrers anys. Al final l’ètica s’ha imposat i els organitzadors han entès que havien de fer una cursa menys dura, si no volien quedar-se sense participants. Però, fins i tot abans de la polèmica del dopatge, el Tour era la gran cursa ciclista per excel·lència. Des dels seus inicis, els francesos han sabut donar a l’esdeveniment tota la importància que es mereixia.

La filosofia del Tour, em refereixo als ciclistes que hi participen, no és una filosofia dialèctica on hi ha un enfrontament entre dos equips oposats i només guanya un. Tampoc és una filosofia de caire racionalista on es valori més la ment que no pas el cos. Segurament la filosofia del Tour és vitalista nietzscheana, una filosofia de superació, una filosofia d’esforç per arribar a ser tot un superhome damunt d’una bicicleta?

"Mireu, jo us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digui la vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra!

Jo vos conjur, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu als qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: ¡tant de bo desapareguin!

En un altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra i apreciar les entranyes d'allò inescrutable més que el sentit d'aquella!

En un altre temps l'ànima mirava al cos amb menyspreu: i aquest menyspreu era llavors el més alt: -l'ànima volia el cos prim, lleig, famèlic. Així pensava escapolir-se del cos i de la terra.

Oh!, també aquesta ànima era prima, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptuositat d'aquesta ànima!

Mes vosaltres també, germans meus, digueu-me: què anuncia el vostre cos de la vostra ànima? No és la vostra ànima potser pobresa i brutícia i un lamentable benestar?

En veritat, un brut corrent és l'home. És necessari ser un mar per poder rebre un brut corrent sense tornar-se impur."

Nietzsche: Així va parlar Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9a ed., p. 34-36.

Dies de filosofia, trens, suor i platja

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wolf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....

Final de curs

Deslliurament de notes, aplaçament fins dilluns. Claustre final dedicat al passat i al futur. Pica pica de notes de selectivitat. Tot plegat una mica heavy, serà per culpa del boogie?

Un conte de selectivitat

Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.

Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.

En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?

"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó

L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.

"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?

http://www.ariel.es/libro/cuentos-filosoficos-978843448805

Superar les adversitats

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac

Entrebancs vitals

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que el meu destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar
Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s'ha de saber arribar.