Hipàtia d'Alexandria

Hipàtia d'Alexandria va ser una de les primeres dones de la història que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques i de la filosofia neoplatònica. Va néixer a Alexandria l’any 355-370 (no se sap amb exactitud la data del seu naixement, ni de la seva mort) i va morir en aquesta mateixa ciutat aproximadament l’any 415-416.

El seu pare Teó d'Alexandria li va ensenyar tot el que sabia de matemàtiques, astronomia i filosofia. Teó volia que Hipàtia fos "un ésser humà perfecte" i per això vigilava molt de prop l’educació de la seva ment i del seu cos.

Hipàtia es dedicà, durant vint anys, a investigar i ensenyar Matemàtiques, Geometria, Astronomia, Lògica, Filosofia i Mecànica en el Museu d'Alexandria fundat per Ptolomeu. A més, ocupava la càtedra de Filosofia platònica raó per la qual els seus amics li deien "la filòsofa". Va guanyar tal reputació que al Museu assistien estudiants d’Europa, Àsia y Àfrica a escoltar les seves ensenyances sobre "l'Aritmètica de Diofant" i la seva casa es convertí en un gran centre intel·lectual.

Hipàtia es va convertir en una de les millors científiques i filòsofes de la seva època, erudita d’un coneixement que els cristians identificaven amb el paganisme i que per tant la perseguien. Els cristians van cremar i destruir tots els temples i centres grecs, van perseguir a tots els acadèmics del Museu obligant-los a convertir-se al cristianisme si no volien morir. Hipàtia es va negar; es va negar a convertir-se al cristianisme, es va negar a renunciar al coneixement grec, a la filosofia i a la ciència que per més de vint anys havia après i ensenyat en el Museu. En la quaresma, el mes de març del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristià d’Alexandria, va ser assassinada.

"La seva vida va finalitzar de manera tràgica, tal com ens ho explica Sòcrates Escolàstic: "Uns quants exaltats amb els monjos al capdavant, van conspirar entre tots i van atacar la dona per l'esquena, quan tornava cap a casa seva. L'arrancaren del seu carruatge i l'arrossegaren fins a l'església que es coneix amb el nom de Kaisarion. Allí, li tragueren la roba i esquinçaren el seu cos amb trossets de petxines. Membre a membre, espadaçaren la dona i portaren després els trossos a un lloc anomenat Kikaron per cremar-los." Fragment extret del llibre de Ingeborg Gleichauf: Vull comprendre. Història de dones filòsofes.

A la tardor està prevista l'estrena de la pel·lícula "Àgora" del director de cine Alejandro Amenabar on s'explica la història d'aquesta gran filòsofa i matemàtica egipcia en la seva lluita per salvar la saviesa del món antic amb l'ajuda dels seus deixebles el jove esclau Davo i Orestes.

Galileu Galilei

Filosofia de primavera

Com diu la dita: “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat". També no sé què ha passat, però fa 37 dies que vaig escriure per última vegada al blog. Des d’aleshores han passat moltes coses. Grips diverses mal curades. Una visita ràpida de dos dies a la Tarragona romana per fer uns tallers sobre l’exèrcit romà (el que encara no entenc és perquè entre taller i taller ens van explicar els productes extrets de la petroquímica) i les muralles de Tarragona. A la tornada una jornada de docents de la UOC amb un dinar exquisit, però a peu dret. Avaluacions de segon de batxillerat. Inici de curs a la UOC amb aules superpoblades d’estudiants entusiasmats per acabar els estudis de llicenciatura. Assistència a una conferència sobre l’evolució dels humans i el primer homínid català. Una altra visita ràpida a Lleida per unes Jornades de filosofia sobre el paper de l’intel·lectual en la societat actual on vaig presentar una comunicació sobre el nou ciberintel·lectual (del qual algun dia escriuré en aquest blog). Assistència a dues conferències més, una sobre Epicur i la felicitat, i l’altre sobre l’oratòria i filosofia de Ciceró. I moltes altres coses que ara seria llarg d’explicar.

Mentrestant, els nord-americans celebraven l’entrada d’un president afroamericà a la Casa Blanca i la crisi econòmica seguia i encara segueix el seu curs imparable. Altres crisis mentals han provocat matances indiscriminades a Alemanya i als EEUU. S’ha jutjat i condemnat a cadena perpètua a Josef Fritzl el pare-monstre austríac que va esclavitzar i maltractar a la seva filla durant 24 anys.

Però ara ha arribat la primavera, les flors comencen a florir i es deixa enrere el fred hivern. La natura esclata de colors i de fum, com en el cas del volcà submarí a Tonga.

També la societat està esclatant en manifestacions de la comunitat educativa contra la nova llei d’educació (LEC), dels estudiants contra el pla de Bolonya, dels treballadors contra la crisi. Tot un esclat de reivindicacions diverses. Així és la primavera, la sang altera. Serà la filosofia de primavera, una filosofia alterada i reivindicativa?

Fa 200 anys, el dia 12 de Febrer de 1809 va néixer Charles Darwin, l’autor de la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural. La seva teoria va provocar molta polèmica en el seu temps i que encara és vigent actualment: http://www.elpais.com/articulo/opinion/ejemplo/lecciones/Darwin/elpepiopi/20090201elpepiopi_12/Tes

És força desconcertant que després de 200 anys encara se segueixi qüestionant la idea segons la qual els éssers vius s'han originat els uns dels altres a partir de la descendència i els diversos canvis o transformacions al llarg del temps en la seva lluita per l’existència. La reticència o desconfiança per part d'alguns sectors religiosos de caràcter fonamentalista, que es resisteixen a acceptar els nostres orígens evolutius, ha provocat que en alguns estats nord-americans es mantingui una lluita aferrissada per eliminar la teoria evolucionista-darwiniana dels plans d’estudis educatius. El creacionisme cada vegada va guanyant més terreny amb el suport de la nova teoria del disseny intel·ligent. La lluita per l'existència, aquest cop entre dues teories (ciència-evolucionisme i la de la religió-creacionisme), continua.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: “La teoria del disseny intel·ligent és una teoria no científica que postula que l'evolució dels organismes ha estat conduïda per un ésser superior. Proposada inicialment pel Discovery Institute dels EUA, ha estat assumida per un ampli col·lectiu de persones d'aquell país. Accepta els principis evolucionistes de la teoria neodarwinista o sintètica, però afirma que l'evolució ha estat guiada per Déu per a arribar a generar l'home a imatge i semblança seva.”

Per llegir una bona crítica al disseny intel·ligent: http://www.xtec.es/~asarsane/filoantropologia/engany.htm

Sobre el bicentenari de Darwin:
http://www.darwinday.org/
http://www.darwinday.org/spanishSA/home/index.html
http://www.uv.es/cdciencia/darwin2009.htm
http://darwin.evoluciona.org/documents/00/ca/front/content/inici.html


Vilawebtv. Primer capítol de la sèrie Darwin 365


“La selecció natural actua només mitjançant l’adquisició i el cúmul de petites desviacions heretades, cadascuna de les quals és profitosa per al manteniment de l’ésser”. (De la mateixa manera que en Geologia s’havien descartat les grans alteracions catastròfiques), “així també la selecció natural desplaçarà la fe en una creació continuada d’éssers orgànics nous o en grans modificacions de la seva estructura”.
Charles Darwin: Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida, 1859.

buit o vuit

Aquest any estava previst que es convoquessin 60 places de filosofia a les oposicions de funcionaris docents del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Interins, substituts i llicenciats de filosofia estaven ben engrescats amb l’expectativa de poder obtenir alguna plaça. Alguns es van apuntar a diferents cursos per assegurar un bon resultat. La sorpresa va ser que un cop començats els cursos de preparació, a principis de desembre la proposta del Departament d’Educació s’havia modificat: on hi havia d’haver-hi les 60 places de filosofia hi havia un buit, és a dir, no-res, zero. Els més conscienciats en el tema de la precarietat de la filosofia en l’educació secundària no es van estranyar gens ni mica. Amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat era previsible la retallada de places d’oposicions.

Aleshores van començar les protestes dels col·lectius afectats i es van crear associacions en defensa de l’ensenyament de la filosofia, que potser ja feien tard, calia haver-se mogut més l’any anterior. La gran escletxa, paradoxa o contradicció (digue-ho com vulgueu) del Departament d’Educació es feia cada vegada més evident. Segons la LEC s’ha d’educar als alumnes per a que siguin competents en comunicació, coneixement, gestió i tractament de la informació, en les eines tecnològiques, en les possibilitats comunicatives i creatives de les xarxes virtuals, però no cal que siguin crítics, que pensin per ells mateixos, que distingeixin les fal·làcies dels raonaments ben fets, en definitiva, no cal que siguin filosòfics. Com menys hores de filosofia, millor, aquesta és la “pseudofilosofia” del Departament. I, com és evident, tampoc calen professors en la matèria.

Malgrat tot, després d’algunes setmanes d’intercanvi d’opinions, manifestos, cartes de diferents grups i sindicats, finalment apareix una nova proposta en la qual es decideix convocar vuit places de filosofia. Per què vuit o no quinze, vint o trenta, per què només vuit? És algun joc de paraules? Del buit a vuit? Podria tenir alguna cosa a veure amb la famosa novel·la de Katherine Neville: El vuit? En aquesta novel·la un misteriós joc d’escacs, que va pertànyer a Carlemany, amaga un poderós secret. Les diferents peces del joc es van enterrar separadament per a que ningú accedís al seu poder il·limitat. Es podria aplicar metafòricament aquesta història a la filosofia i a la seva situació actual en l’educació secundària? Tot plegat segur que no té res a veure, però només pretenia fer pensar.

“-El vuit –vaig dir en veu alta una nit mentre sèiem en una sala de Cambridge que donava als jardins de la cuina, el mateix lloc on treballava Newton gairebé un segle abans-. Què significa en realitat el vuit?

- A Egipte –explicà Shahin-, creien que hi havia vuit déus que procedien de tota la resta. A la Xina, creuen en els Vuit Immortals. A l‘Índia, creuen que Krishna el Negre, el vuitè fill, també esdevingué immortal. Un instrument per a la salvació de l’home. I els budistes creuen en el camí de vuit passos del Nirvana. Hi ha molts vuits en les mitologies del món...” Katherine Neville: El vuit

La mala sort

Tenir bona o mala sort és relatiu. Fa uns dies quan ho tenia tot preparat per a poder anar, miraculosament (no és fàcil trobar-ne alguna de buida), a una aula d’informàtica amb els alumnes, resulta que la connexió de xarxa a Internet no funcionava. Va ser mala sort, precisament aquell dia en concret estaven ampliant la connexió. Ara bé, per sort els exercicis interactius que havien de fer els alumnes ja els tenia fets de fa temps i com sempre tenia preparats uns altres exercicis en fotocòpies. Així doncs, van acabar tots davant de l’ordinador fent exercicis manuals amb el llapis, tot esperant que la xarxa comencés a funcionar (cosa que no va passar fins al cap d’unes hores).

Avui mateix, he temptat a la sort (no s’ha de fer gaire sovint, perquè pot haver-hi sorpreses desagradables) i he passat per sota de dues escales (no una, sinó dos) instal·lades a la vorera. De fet, no hi havia cap més lloc per on poder passar, a menys de canviar de vorera i donar una petita volta a una camioneta. Quan les he vist, he pensat en la superstició i com que sovint tinc mala sort, he decidit passar tranquil·lament per veure si l’efecte era tot el contrari. Tot just acabava de passar una dona ha estat atropellada per un cotxe en el semàfor cap a on em dirigia. Aquella dona ha tingut mala sort, el que no sé és si moments abans havia passat també per sota d’aquelles escales. A mi, de moment, no m’ha passat res. Tocaré fusta i creuaré els dits, ara que potser seria millor sortir i que un gat negre creués la carretera. Potser així canviaria la meva sort.

“Es pot dir que, si el postulat del determinisme és vàlid, llavors el futur es podria explicar en termes del passat; i això significa que, si un conegués prou del passat, seria capaç de predir el futur. Però en aquest cas, allò que succeirà en el futur, ja està decidit. I com es pot dir llavors que jo sóc lliure? El que passarà passarà, i res del que jo faci podrà impedir-ho. Si el determinisme és cert, jo sóc presoner sense remei del fat.

Però, què es vol dir quan es diu que el curs futur dels esdeveniments està ja decidit? Si el que es vol dir és que alguna persona ho ha ordenat, llavors la proposició és falsa. Però si l'únic que es vol dir és que, en principi, és possible deduir-ho d’una sèrie de fets particulars del passat, juntament amb les adequades lleis generals, llavors, encara que això sigui veritat, això no implica, en últim terme, que jo sigui presoner del fat sense remei. Ni tan sols implica que les meves accions no introdueixin cap diferència respecte del futur, perquè elles són causes, tant com efectes; de manera que, si fossin diferents, les seves conseqüències serien també diferents. El que implica és que el meu comportament pot ser predit; però dir que el meu comportament pot ser predit no és dir que jo estigui actuant sota constricció. En realitat és veritat que jo no puc escapar al meu destí si s’entén que això no significa sinó que faré el que faré. Però això és una tautologia, exactament el mateix que és una tautologia que passarà el que va passar. I tautologies com aquestes no proven absolutament res sobre la llibertat de la voluntat.”

Alfred J. Ayer: Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 255-256.

Globalització i informàtica

Després de passar uns dies previs de nervis incontrolables, i que em van bloquejar completament, ara ha tornat la calma. Finalment ahir vaig fer la meva primera conferència i va ser a l’Ateneu Barcelonès dins del cicle: "Com pensar la globalització?". Abans havia participat en algun congrés de filosofia (un a París i l’altre a Barcelona), però només havia presentat alguns petits articles en uns 15 o 20 minuts d’intervenció. Ahir va ser diferent, havia d’explicar durant una hora aproximadament les relacions entre dos conceptes de gran complexitat: la globalització i la informàtica (més en concret una de les seves aplicacions: Internet). Tot seguit exposo un petit resum:

Per introduir el tema vaig fer referència a l’acudit (o més conegut com a mem) del pollastre que creua la carretera per explicar la gran dimensió cultural de la globalització que es reflecteix en aquesta sinergia entre local i global on tots estem junts en un mateix lloc que ho fa possible: la xarxa de xarxes o Internet.

Aquestes són algunes pàgines on es poden consultar diferents versions: Pàgina web nord-americana dedicada a l’acudit: http://www.whydidthechickencrosstheroad.com/.

Altres pàgines:
França: http://lsoron.free.fr/humour/pages_html/poulet.html;
Argentina: http://www.ultraguia.com.ar/UltraSociales/ParaSonreir/ParaSonreir38.htm;
Mèxic: http://www.noroeste.com.mx/opinion.php?tipo=1&id=6802

A continuació per deixar clar quina és la relació que es pot establir entre la globalització i la informàtica, vaig utilitzar un altre acudit, aquell dels indis de la reserva que un dia de tardor van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Aleshores, el cap educat segons els costums del món modern, no en tenia ni idea. Però, per curar-se en salut va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora, i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. Amb aquesta informació el cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya. Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic i li van dir que certament semblava que l’hivern seria molt fred. El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin. Un parell de setmanes més tard, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern esperaven i el meteoròleg li va dir que preveien que seria un dels hiverns més durs de la història. El cap de la tribu aleshores va tornar a preguntar com ho sabien tan segur i el meteoròleg va contestar: - els indis estan arreplegant llenya com bojos!

Quelcom semblant succeeix entre la globalització i la informàtica? Sense el desenvolupament d’una no s’hagués produït el desenvolupament de l’altra? En certa manera és així, la globalització actual (de fet des de sempre els humans tendim a globalitzar costums, idees i pensaments quan ens interelacionem amb els altres) ha ajudat al desenvolupament informàtic i al seu torn la informàtica (amb Internet al capdavant des dels últims anys) ha impulsat la globalització fins a uns límits insospitats.

Potser havia d’haver explicat més acudits perquè és una bona manera d’atreure l’atenció de l’audiència. Però no em vaig utilitzar cap més, tot i que vaig seguir amb les comparacions animals, per dir-ho així. A part de pollastres que creuen carreteres i de peixos que es mosseguen la cua, vaig parlar de crancs per fer un petit resum històric del desenvolupament de la informàtica des de meitats del segle XX, i d’aranyes i teranyines internàutiques per mostrar les contradiccions de la xarxa (vicis i virtuts) o millor dit, tal i com va assenyalar un dels assistents en el posterior debat, les paradoxes de la xarxa de xarxes o Internet. També vaig parlar de lleons fent referència al que escrivien en els seus mapes els antics romans per assenyalar les regions inexplorades i desconegudes: “hic sunt leones” (aquí hi ha lleons). Més enllà del món conegut tot esdevenia incert i problemàtic. Avui en dia quan anem més enllà del món físic conegut i ens connectem al món virtual d’Internet (seria el lleó dels romans) la incertesa i els problemes es generen ràpidament. A més, de les virtuts i/o vicis, Internet genera tot un munt de problemes, sobredimensionats per la globalització, com per exemple: el de la identitat nacional i individual; la fiabilitat de la informació i el de l’ètica de la informació (global, segons Luciano Floridi).

Per últim, vaig recórrer a la imatge del mussol de Minerva per representar a l’ètica i a tota la reflexió filosòfica necessària en un món cada vegada més connectat i dispers. Un món on cada vegada és més difícil establir un pacte social entre tots els participants, que asseguri un mínim espai compartit comú de manera horitzontal on hi hagi tolerància i es puguin aclarir algunes nocions bàsiques com per exemple les de propietat i llibertat.