Agudesa filosòfica

Llegint l’altre dia a classe el diàleg la República (Politeia) de Plató em vaig aturar en el següent text que fa referència a les aptituds que ha de tenir el futur governant-filòsof:

“- ...cal escollir els més ferms i els més coratjosos i, en la mesura que sigui possible, els més formats. A més cal cercar-los no solament nobles i greus en els seus tarannàs, sinó que cal també que tinguin els trets adients a aquesta educació de la naturalesa.

- I quins prescrius que han de ser?

- Agudesa, oh beneit, és el que han de tenir per als aprenentatges i per a no tenir dificultats a l’hora d’aprendre. Ja que les ànimes tenen molta més por dels estudis durs que dels exercicis gimnàstics, car el fatics els són més familiars, propis i no compartits amb el cos.”

Aleshores vaig preguntar als alumnes què és l’agudesa i la resposta no va ser gaire clarificadora. Per alguns l’agudesa volia dir ser agut. Però què és ser agut? És ser incisiu, irònic, punxant, subtil, penetrant, oportú? És algú que té ocurrències, dites o acudits graciosos? És aquell que té un sentit crític?

De fet, el terme grec sofia vol dir saviesa, però també agudesa sentit crític i especulatiu, perspicàcia, coneixement. Així doncs filosofia és tenir afecció a l’agudesa, al sentit crític i especulatiu.

Per a Plató l’agudesa facilita l’aprenentatge, és útil per distingir el que és veritat del que és fals, apropa a qui posseeix aquesta facultat al coneixement. L’agudesa és fonamental per al filòsof perquè li permet construir arguments pertinents, no caure en paranys i ser crític amb la realitat. El futur governant haurà de ser agut si vol dirigir la ciutat sense complicacions i saber tractar les problemes de la manera més convenient. Una agudesa que hauria de ser més reivindicada i practicada en alguns sectors polítics actuals. O no?

Filosofia i futbol

Fi de festa i 2666

Els focs d’artifici han donat el punt i final a les fires de Girona. Nous colors més vius i una traca final ensordidora. Les atraccions seguien amb la seva música i lluminositat en un intent d’atreure als darrers visitants. Demà tornarà el silenci, les llums deixaran de brillar i la ciutat retornarà a la seva quotidianitat com si res hagués passat.

De tornada a casa recordava la representació de teatre d’ahir per la nit. Un text de Roberto Bolaño, 2.666 escenificat durant 5 hores que no es van fer llargues ni avorrides. Cinc entreactes per explicar un munt d’històries entrecreuades que tenen un transfons comú, Mèxic i les morts de centenars de dones innocents. També els pensaments es relliguen igual com en l’obra de teatre.

2666 ens presenta la recerca d’un misteriós novel·lista per part d’uns crítics literaris i les complexes relacions que estableixen entre ells. Les reflexions vitals d’un professor de filosofia que sent veus estranyes en un lloc fronterer de Mèxic on desapareixen centenars de dones cada any. Un reporter que viatja a Mèxic per entrevistar un boxejador i s’adona enmig d’una nit de festa que la notícia més important no és el combat sinó la desaparició de les dones de Ciutat Juárez. Els cadàvers de les dones assassinades, mentre una pantalla mostra un per un tots els noms de les víctimes, l’edat que tenien i l’any en què van morir.

Al final, torna al principi per descobrir qui era el misteriós novel·lista, un soldat alemany que al final de la guerra es va dedicar a escriure. Imatges de la segona guerra mundial i dels camps d’extermini. Tot plegat per mostrar la crueltat humana. Baixa el teló i les llums s’apaguen, mentre els espectadors no deixem d’aplaudir. Després tots sortim del teatre com si res hagués passat i tornem a la quotidianitat de la nostra existència.

Una societat AVEriada

Avui mentre s’informava al congrés dels diputats de les AVEries en les infraestructures ferroviàries el controlador del temps d’intervenció dels parlamentaris també s’ha AVEriat. Ha estat una simple coincidència, però dóna per pensar en un món que s’està AVEriant per moments.

En el nostre petit país la construcció del tren d’Alta Velocitat s’està paradoxalment endarrerint. Progressivament els inconvenients superen als AVEntatges. Milers de persones afectades ja no poden seguir el seu tren de la vida diari a causa d’un mal funcionament de les infraestructures ferroviàries. Davant d’aquesta situació cal pensar-s’ho dues vegades abans de decidir anar en tren.

A partir d’ara expressions com les d’“haver perdut el tren” (quan un no ha aprofitat una oportunitat) o “estar com un tren” (quan algú o alguna són molt guapos o guapes) ja no seran viables. S’hauran de cercar altres mitjans de transport que els substitueixin?

Només queda el recurs d’agafar-s’ho amb filosofia? Què dirien els filòsofs esperant a l’andana d’una estació un tren que no se sap quan vindrà? Pensaria Plató en què tot plegat no és més que una simple aparença, que el tren existeix en un altre món i que només la raó ben entrenada en la dialèctica és capaç de pujar-hi? El peripatètic Aristòtil aniria caminant amunt i avall de la via preguntant-se per quina de les quatre causes el tren no arriba? Dirien els cínics que el millor que es pot fer és anar a peu per arribar abans?

Els estoics seguirien asseguts en un algun banc entretenint-se pacientment fins a que arribés algun dia el tren? Organitzarien una festa els epicuris per aprofitar el moment? Es distraurien els escolàstics discutint sobre l’existència o no del tren i de les seves qualitats? Els nominalistes proposarien canviar el nom de tren per un altre més adient al moment?

Escriuria Descartes un tractat metòdic sobre la circulació dels trens? Criticaria Kant el mal funcionament de la xarxa ferroviària perquè no funciona com hauria de funcionar? Marx es dedicaria a dir que les infraestructures determinen les superestructures i proposaria dur a terme una manifestació a favor dels drets dels usuaris? Nietzsche afirmaria que aquell tren és per a tots i per a ningú? Potser Freud es dedicaria a psicoanalitzar a tots els que estiguessin esperant el tren? Proposaria Derrida la deconstrucció de l’estació?

Girona i Heràclit

Si fa uns dies comparava Olot i Parmènides, ara aprofitant que són les Fires de Girona he pensat que no estaria de més comparar Girona amb Heràclit, el gran filòsof del canvi.

Girona és una ciutat en canvi constant. Tot flueix “panta rei”, res no roman igual. Les obres als carrers de la ciutat són interminables, quan no estan fent obres en un carrer, n’estan fent en un altre. No paren de construir pàrquings subterranis que triguen mesos i mesos en acabar. Tapen un esvoranc per obrir-ne un altre. Encara recordo que durant mesos van estar fent obres en una cantonada a prop de casa. Quan semblava que ja havien acabat, als pocs dies es tornava a sentir el soroll de la màquina taladradora. Però, no hi ha canvis només en els carrers, sinó també en els comerços de la ciutat. Si fa un any hi havia una botiga en un carrer, és molt probable que quan la busqueu ja no existeixi o l’hagin substituït per una altra.

Girona és la ciutat del dinamisme, canvien botigues, sentits circulatoris dels carrers, i habitatges. Haurien de canviar la dita tradicional i dir: “Girona tres vegades immortal i plena de canvis fins a la catedral”. Molts d’aquests canvis, però, s’ha de reconèixer que han ajudat a millorar la ciutat. Tot i això, a vegades penso que a l’entrada de la ciutat haurien de posar un rètol on digués: “Tancat per obres”. A més, tot plegat suposo que encara serà pitjor quan comencin les obres pel TAV.

Tenint en compte que a Girona hi passen tres rius, potser tenia raó Heràclit al dir:

Fr.12 Els qui entren en els mateixos rius, els hi corren pel damunt aigües diferents cada vegada.

Fr.49 Baixem i no baixem al mateix riu, som i no som.

Mentrestant aquesta nit, després de la pluja inaugural (com m’ha dit una veïna a l’ascensor, “si no plou, no són Fires a Girona”), uns quants ens hem dedicat a escoltar a Alasdair Fraser i Natalie Haas al parc central: http://www.youtube.com/watch?v=ffHz3wry5Nc

Homes i dones: diferents, però iguals?

Les diferències entre homes i dones són culturals o naturals? Aquest era el tema de la petita dissertació que vaig proposar als alumnes l’altre dia. Naturalment la majoria estan d’acord en què físicament els homes i les dones som diferents. Els homes, en la seva majoria, tendeixen a tenir més massa muscular i això els permet fer feines més dures. Genèticament tampoc no som iguals, però només en un 1%.

També els diferents estudis sobre el cervell femení i masculí han demostrat que els dos cervells no són iguals i que les connexions neuronals funcionen diferent en ambdós casos. Louann Brizendine explica a El cerebro femenino que el cervell masculí és un 9% més gran. La mida del cervell però no té res a veure amb la intel·ligència. No vol dir, doncs, que els homes siguin més intel·ligents que les dones. El nombre de cèl·lules cerebrals és la mateixa. El que succeeix és que en les dones aquestes cèl·lules estan agrupades amb més densitat. Algunes petites diferències serien que els homes al tenir més testosterona no estan tan preparats per comunicar-se amb els altres i amb l’entorn. En canvi en el cervell de les dones hi ha més neurones mirall que els permeten tenir més empatia respecte a les emocions dels altres.

Tanmateix, avui en dia les dones ja no són el sexe dèbil, una mostra és que aquest cap de setmana es fa a Vilanova de Meià (Noguera) la VI Trobada de Fèmines Escaladores. De fet, en èpoques més primitives segurament tampoc ho eren, perquè les dones eren les que es dedicaven a cuidar els nens i a recollir aliments per poder sobreviure mentre els homes anaven de cacera.

És la cultura la que marca més les diferències? El fet que les nenes juguin amb nines i els nens amb cotxes i pilotes és natural o cultural? És veritat que els homes no escolten i les dones no entenen els mapes? Alguns experiments han demostrat que no és la cultura la que determina les preferències i capacitats de les dones i els homes. Amb tot, és la cultura la que ha conduït a la discriminació de la dona i a que no tingui el mateix salari que els homes. És la cultura la que durant molts segles ha determinat els rols diferenciats entre els homes i les dones. Potser ja sigui hora de canviar-ho. Malgrat les petites diferències, els homes i les dones han de ser tractats per igual.

“Las diversas tendencias congénitas se aprecian fàcilmente en la relación infantil con los juguetes. Muchas observaciones y experimentos muestran que los niños y las niñas seleccionan juguetes distintos. Los niños prefieren balones, armas, coches y grúas de juguete, mientras que las niñas prefieren muñecas y juegos tranquilos. Melissa Hines incluso repitó los experimentos con jóvenes cercopitecos, con el mismo resultado: confrontados con una variedad de juguetes, desde muñecas de trapo hasta camiones de plástico, pasando por libros ilustrdoes, los machos preferian juguetes “masculinos” y las hembras los favoritos de llas niñas. [...]

Los padres de una niña de tres años a la que habían regalado solo juguetes masculinos, para evitar estereotipos de sexo, descubrieron sorprendidos que la niña acostaba por la noche a los camiones de juguete en la cama y pretendía que estaban durmiendo.” J. Mosterin: La naturaleza humana, pàg. 272

Esquerdes tecnològiques

Cada dia quan passo pel davant del recentment inaugurat nou Parc Tecnològic i Científic de la UdG de Girona no puc deixar de mirar per uns breus instants el grup d’edificis atrotinats de La Creueta (petit nucli de població del municipi de Quart), que es troben ben just al seu costat. Uns edificis amb la pintura de les façanes esquerdada i la roba penjant d’uns fils poc avançats, tecnològicament parlant. Només una petita carretera separa l’avenç cientificotècnic de la marginació i pobresa social. Tot plegat provoca una sensació estranya i contradictòria. L’esquerda tecnològica és ben palesa.

A més a més, aquesta estranya sensació pot augmentar si es pensa que a l’altra banda del riu Onyar, davant del Parc Científic i Tecnològic, hi ha el barri de Vila-Roja i darrere seu el de la Font de la Pólvora. Aquests dos barris estan formats per una població econòmicament i socialment deprimida econòmicament, i acullen principalment la classe obrera immigrada o bé gent amb pocs recursos. Tot i la inversió que l'administració ha fet als darrers anys en infraestructures escolars, mèdiques i socials, aquests barris continuen essent un reducte amb atur, marginació i problemes de tràfic de drogues (text extret de la viquipèdia).

Ara que es parla tant de la fractura, esquerda o bretxa digital amb les noves tecnologies, també s’hauria de tenir en compte i reflexionar sobre altres fractures tecnològiques i socials més pròximes.

"Les classes dominades no es defineixen ja per la misèria, sinó pel consum i l'execució i, per tant, per la dependència de formes d'organització i de cultura elaborades pels grups dirigents. No són excloses, sinó integrades i utilitzades." A. Touraine: La sociedad postindustrial, Ed. Ariel, B. 1973