Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”
Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?
“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)
Utilitzem el terme humà per distingir la nostra espècie de la resta d’animals. Però què vol dir ser humà? Vol dir ser més intel·ligents que els altres animals per poder dominar-los i fer amb ells el que vulguem? Vol dir ser respectuosos amb el que ens envolta i al mateix temps contaminar tot el planeta? Vol dir tenir la capacitat per crear símbols que ens poden dur a l’autodestrucció? Vol dir ocupar tot el planeta i establir drets de domini territorial? Vol dir tenir la capacitat per construir armes de destrucció massiva?
El nostre passat ancestral com a primats encara perviu en les nostres activitats del dia a dia. Tenim més instints del que ens pensem. Marquem el territori igual que ho fan la resta d’animals. Fem demostracions de poder amb grans desfilades militars per intimidar als enemics. No estem actuant, doncs, com ho fan la resta de primats? El 10 de desembre se celebra el dia internacional dels Drets Humans i també el dia internacional dels Drets dels Animals, és una simple casualitat?
“La majoria d’humans pensen que la guerra és un fenomen purament humà i obliden que aquesta forma dantesca d’actuar té les arrels en un comportament bàsicament animal. L’estudi de l’etologia ens permet saber que els primats no són éssers aliens a les guerres i que en algunes ocasions, quan hi ha una confrontació, poden arribar fins i tot a l’extermini de la banda contrària. Així ho documenta Jane Goodall al seu llibre Through a window, on relata una guerra fins a l’extermini entre dues poblacions de ximpanzés originàriament emparentades.” Eudald Carbonell i Rober Sala: Encara no som humans. pàg.19
El segon principi de la termodinàmica afirma que tot sistema aïllat tendeix a l’entropia (mesura física del desordre). Aquest principi, doncs, explica la tendència natural dels sistemes a la desorganització.
En la societat actual podem observar com també es compleix la tendència a l’entropia. Quan tot sembla ordenat apareix el desordre i la desobediència a seguir qualsevol pauta d’equilibri, cosa que provoca la desestabilització de tot el sistema social. Un petit succés en una part de la societat pot provocar el desequilibri en tota la resta. L’efecte papallona és imparable. Les pertorbacions com una protesta a Birmània, poden provocar una vaga de blogs arreu del món. Una cremada simbòlica de fotografies d’un rei estranger, donen lloc a centenars de manifestacions antimonàrquiques. Una declaració d’intencions independentistes en un país ocupat, provoquen la detenció sorpresa de tots els membres d’un partit polític.
El desordre social està esdevenint la norma i, paradoxalment, en ordre. De fet, tot sistema quan arriba la màxima entropia, intenta tornar a l’equilibri inicial. Dins del desordre existeix l’ordre. Si no és així, que ho preguntin a aquells que tenen la biblioteca o l’habitació desordenada, però que en tot moment saben on ho tenen tot. En canvi, quan ordenen l’habitació o la biblioteca, posant tot al lloc que li pertoca, aleshores no troben res. Per alguns el desordre és ordre i per altres tot el contrari. Tant en un cas com en l’altre, s’hauria de tenir més en compte que del desordre també en pot sortir un nou ordre, o no?
"L'aigua calenta es refreda (fins a la temperatura ambient) espontàniament, però l'aigua freda no s'escalfa per si sola. El cafè i la llet es barregen de forma natural, però no se separen de per si. Les màquines s'espatllen, la roba s'embruta i l'habitació es desordena, gairebé sense adonar-nos; però fa falta una esforçada intervenció nostra per arreglar la màquina, rentar la roba i ordenar l'habitació. Dins d'aquesta tendència general cap al desordre, la desorganització i el fred, els éssers vius representen excepcions locals, com ja va recalcar Erwin Schrödinger (1887-1961). Tot organisme és una excepció còsmica, res a contracorrent, en ell no s'incrementa (o es manté) l'ordre, l'organització i la temperatura, i es redueix l'entropia.
La tendència al desordre és universal. Cada canvi en un sistema aïllat incrementa l'entropia. Per contrarestar aquesta tendència, fa falta gastar energia."
Quin és l’origen de la vida? Què vol dir que som éssers vius? Va ser per casualitat o per causalitat que apareguessin els primers éssers vius? Ens podem fer un munt de preguntes sobre la vida, però el que realment importa és poder estar vius per contestar-les.
Avui a classe tractàvem d’esbrinar els misteris de la vida quan una alumna ha dit:
- i si en comptes de menjar-nos el coco sobre la vida, ens dediquem a viure la vida? Per això estem aquí no? O no?
La seva ha estat una reflexió molt vitalista i adient a última hora de classe de la tarda. Però el que no ha tingut en compte és que avui en dia per viure també ens cal pensar com volem viure.
"Per a tot ésser vivent la relació entre individu i espècie comporta una incògnita axiomàtica. On es troba l’essència de la vida, en el gen (DNA), és a dir en el sistema reproductor que es perpetua a través del temps (l'espècie), o en la proteïna, és a dir, en l'activitat metabòlica de l'individu? Pertany al canviant i perible univers de la vida genomènica o a l’invariant i perdurable univers del principi generatiu? El "somni" de la vida (Jacob, 1970) és autoreproduir-se (sobreviure) o metabolitzar, és a dir, "gaudir" (viure)? Es viu per sobreviure o se sobreviu per viure? On es troba la "veritat", en allò que perdura a través del temps o en allò que es consumeix amb el seu pas? En el que és la forma o en el que és concret? No pot existir una resposta per a aquesta sèrie de preguntes, doncs sobreviure i viure, gaudir i perpetuar-se, el metabolisme i la reproducció, el fenomènic i el generatiu, són recíprocamentfinalitat i mitjà un dels altres, i no hi ha res que permeti sobrepassar aquesta ambigüitat decisòria que recobreix l'enigma de la complexitat" p.232 E. Morin: El paradigma perdido Ed. Kairós
Pensaran algun dia els robots? Si els robots pensen, aleshores seran humans? Què distingirà a un robot pensant d’un ésser humà? Els sentiments? I si els robots també poden tenir sentiments? Fins a on arribarà l’anomenada Intel·ligència Artificial? Utopia o realitat? Aquesta última pregunta era el tema de la conferència de Beatriz López en el cicle de conferències sobre la IA organitzada per la Casa de Cultura i Càtedra Lluís Santaló de la UdG.
B. López va explicar breument el desenvolupament històric en la recerca de màquines pensants o enginys mecànics intel·ligents. De la mitologia grega a Ramón Llull, que a la seva ARS MAGNA va cristianitzar la màquina pensadora dels Àrabs, la ZAIRJA (conjunt de discs circulars que permetien construir frases per predir el futur), amb l’objectiu de construir un enginy lògic capaç de donar una resposta racional. En els segles XV-XVI es desenvolupen els rellotges mecànics i s’investiguen totes les possibilitats del seu funcionament. És aleshores quan apareix la llegenda del Golem (1580) de Praga, el primer home artificial.
Més endavant B. Pascal (1642) construeix la primera màquina calculadora digital mecànica que fou millorada per G. W. Leibniz. En el segle XVIII es construeixen joguines mecàniques com el jugador d’escacs mecànic (Von Kempelen 1767) que va resultar ser una farsa, perquè hi havia un nan a dins que el feia funcionar. No és fins el segle XIX gràcies a l’àlgebra binària de Boole, que Ch.Babagge i Ada Byron (Lady Lovelace –la primera programadora del món) ideen una màquina programable a partir de la qual es construiria més endavant el primer ordenador del món, l’ENIAC.
En el segle XX les investigacions de la intel·ligència artificial es van disparar. La necessitat de trobar màquines més ràpides i precises, que anessin més enllà de les capacitats humanes ha provocat un gran desenvolupament en aquest camp d’estudi. El test de Turing amb els anys ha quedat obsolet. La intel·ligència artificial, malgrat és difícil de definir, va més enllà de la intel·ligència humana. Un exemple el tenim en la supercomputadora Deep Blue (1997) capaç de guanyar al millor jugador humà d’escacs del món.
La creació d’entorns intel·ligents va en augment, però cap a on ens durà? Serem més feliços, viurem més bé? Ens acabaran dominant les nostres pròpies creacions?
Des de l’antiguitat els humans han somiat amb artefactes intel·ligents. Els antics grecs expliquen en mites la construcció d’aquests artefactes i també ens adverteixen dels seus perills. Tot i que podem trobar referències en alguns escrits de màquines o Thaumata construïdes pels antics grecs, normalment no són més que artificis mecànics o enginys tècnics construïts exclusivament amb l’objectiu de proporcionar diversió i no per servir com a eines de treball. Potser el millor exemple mític de prudència, respecte als perills de la tècnica per part dels grecs, és el mite d’Ícar. Un mite que serveix al mateix temps per posar a l’humà en guàrdia contra la desmesura o hubris i l’exaltació del domini humà de la tècnica. Dèdal inventor de les ales simbolitza la intel·ligència tècnica i a la vegada l’astúcia i el risc implícits. Ícar vol anar més enllà i sucumbeix a la fascinació de la tècnica. Ícar és un irresponsable que no és conscient dels límits de l’ús de la tècnica igual com li passa a Faetó (Phaeton) amb el seu carro del sol que acaba estavellant-se, més que res perquè no sap controlar-se. Aquest mite ens mostra el risc inscrit al cor de la fascinació de la tècnica i ensenya què pot passar si es transgredeixen els límits.
Ens passarà el mateix amb els nous enginys robòtics que s’estan construint? Fa pocs dies es va presentar el robot ASIMO. De moment només és capaç de córrer ballar, donar la mà i fer de cambrer com ho faria qualsevol humà. Què més podrà fer? Acabarà aprenent, sentint i pensant per ell mateix? Es convertirà en un filòsof a l’estil del robot Cutie d’Asimov?
"... - M'he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció - va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l'única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.
- Oh, per Júpiter, un robot Descartes! -botzinà Powell.
- Qui és Descartes? - demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. - I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?... " I. Asimov: Jo Robot
Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.
Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.
Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.
Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”
“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e
Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.” 
