Agost 2008

Avui s’acaba el mes d’agost i amb ell les vacances. És hora de deixar els dies de mandra, reformes, meduses i platja. Aquest mes d’Agost no ha estat del tot igual com els altres mesos d’agost. La ciutat deserta com sempre, però només a partir de la segona quinzena s’ha notat la buidor als carrers. La platja no tan plena com altres anys, potser perquè les meduses han decidit okupar completament la zona de bany o potser perquè la crisi econòmica ha afectat als turistes de temporada. El mosquit tigre ha decidit fer turisme i em penso que fins i tot un va venir a visitar-me deixant les seves marques a les meves cames. No vaig tenir temps de fotografiar-lo, però per la mida i les picades, puc assegurar que no era un mosquit comú. Un cop localitzat, la seva mort va ser fulminant.

Però, hi ha dos trets distintius que han fet d’aquest mes d’Agost un mes diferent. Un ha estat el contrast entre la competició olímpica a la Xina per aconseguir una medalla i la competició desesperada a la mediterrània per aconseguir arribar a port amb pocs recursos. Aquesta última, malauradament no és nova.

Un altre tret diferencial ha estat un greu accident d’avió que ha fet que moltes persones es qüestionessin pel coneixement de la realitat. Saber les causes, el per què del que va passar, s’ha convertit en objecte d’investigació i també de polèmica. No és fàcil saber-ho tot, però d’aquest tema potser val més tractar-lo més endavant.

Quin és l'esperit dels jocs olímpics?

Un lloc en el món

Trobar un lloc en el món a vegades no és fàcil. Seguint en la línea estiuenca de llibres i cinema per pensar frescament a la platja o a casa amb ventilador, hi ha una frase del final d’una pel·lícula d’Adolfo Aristaráin “Un lugar en el mundo” en la qual hi he pensat avui. Diu més o menys així: “Un sap quin és el seu lloc en el món quan no pot marxar d’aquest lloc”.

Avui han sortir les destinacions definitives i sorprenentment, quan ja havia mig perdut tota esperança, torno a Girona. Està comprovat que Olot no és el meu lloc en el món, en canvi Girona sí, perquè sempre hi acabo tornant. Descansin en pau els volcans garrotxins per molts d’anys, o no?