CREACIÓ FILOSÒFICA II

Dia de la filosofia

2011-11-17T22:17:00.001+01:00

Mensaje de la Directora General de la UNESCO, Irina Bokova, con motivo del Día Mundial de la Filosofía
17 de noviembre de 2011

La filosofía, el ejercicio del pensamiento crítico y la libertad de expresión son elementos fundamentales en la búsqueda colectiva de respuestas duraderas a los retos de la paz y el desarrollo. En esta idea reposa el Día Mundial de la Filosofía, que la UNESCO viene celebrando desde 2002.

En 2011, la extraordinaria efervescencia de la Primavera Árabe invita a cada uno de nosotros, actores o espectadores de esos acontecimientos, a meditar sobre el sentido de la historia, la justicia social, la igualdad entre los sexos y las libertades fundamentales. Últimamente hemos padecido varias catástrofes de gran magnitud que confieren estremecedora vigencia a la reflexión sobre el lugar del hombre en la naturaleza. Todos esos episodios nos exigen que redoblemos esfuerzos para dar a todos, jóvenes y menos jóvenes, los medios de reflexionar sobre sociedades que se encuentran en plena mutación.

La filosofía es una fuente inagotable de renovación de los idearios y las sociedades. Este año, el Foro de la Juventud de la UNESCO permitió de nuevo apreciar en toda su magnitud el hambre de pensamiento reflexivo e innovación intelectual que consume a los jóvenes. Para responder a ello, la UNESCO quiere movilizar a la comunidad de las ciencias humanas en su conjunto con el fin de estimular la querencia por la filosofía desde la infancia. Las iniciativas de praxis filosófica con niños son muy prometedoras y traen consigo verdaderas posibilidades de progreso educativo, por lo que merecen que les prestemos gran atención.

El 17 de noviembre, la UNESCO y sus colaboradores en muchos Estados Miembros organizan cientos de coloquios, conferencias y debates. La Red Internacional de Mujeres Filósofas, creada en 2007 bajo los auspicios de la UNESCO, celebrará su tercer congreso en París. Se trata de uno de los principales vehículos de intercambio internacional que permite a las mujeres filósofas intervenir y ejercer su influencia en los debates contemporáneos.

La práctica de la filosofía es una dinámica que beneficia a toda la sociedad. Ayuda a tender puentes entre los pueblos y las culturas y refuerza la exigencia de una educación de calidad para todos. Además, invita a respetar la diversidad cultural, el intercambio de opiniones y el aprovechamiento colectivo de los logros científicos, todo lo cual es condición necesaria para un debate auténtico. El 17 de noviembre, movilicémonos para explotar este formidable potencial transformador que encierra la filosofía.

Per no dir res

2011-10-02T12:48:00.002+02:00

El vent està bufant fort, les estrelles s'han apagat,

pels carrers corre el Sol, i la gent amb els ulls tancats,

que no sap on va, que no sap on va.

Camí del lloc més alt ja no tenim on trepitjar,

paguem el preu més car en nom de la felicitat,

parlem per no dir res, creiem que som eterns,

és tot el que hem après des que es va inventar el temps,

no hem volgut canviar.

El món hem desbocat, diuen que ara s'està acabant,

però tot seguirà igual quan el vent se'ns haurà emportat,

si no trobem la clau anirem aguantant,

quan estarem cansats fugirem però endavant.

Mai no és tard.

Ja s'ha acabat el temps de les promeses,

ja s'ha acabat el temps de les paraules.

Mai no és tard.

Parlem per no dir res, creiem que som eterns,

paguem el preu més car en nom de la felicitat.

Ja s'ha acabat el temps de les promeses,

ja s'ha acabat el temps de les paraules,

ja s'ha acabat el temps de les promeses,

ja s'ha acabat el temps de les paraules.

Sopa De Cabra

L'art de viatjar - Malta

2011-08-26T18:55:00.000+02:00

"Un impuls dominant en trobar la bellesa és el desig d'aferrar a ella: posseir-la i donar-li rellevància a les nostres vides. La necessitat de dir «he estat aquí, ho he vist i m'ha importat». Però la bellesa és fugitiva, la trobem sovint en llocs on potser mai tornem, o bé és el resultat d'una insòlita conjunció de l'època, la llum i les condicions meteorològiques. Com arreglar-doncs per posseir-la, com aferrar-se al tren flotant, als maons amb aspecte de coca dolça o a la vall anglesa? Una opció és la càmera. Fent fotografies podem mitigar l'anhel de possessió suscitat per la bellesa d'un lloc, la nostra ansietat davant la pèrdua d'una preciosa escena pot disminuir cada vegada que premem l'obturador." Alain de Botton: L'art de viatjar

La Valleta - Malta

Entrada al port de La Valleta - Malta

Mdina - Malta

La Valleta - Malta

Preguntes filosòfiques a Palma de Mallorca

2011-08-26T18:08:00.002+02:00

Hem de reciclar més?

S'ha perdut Mickey Mouse?

Ens adonem del pas del temps?

Tot depèn de la perspectiva?

Quan es fa de nit sempre hi ha alguna llum que ens guia?

Filosofia de creuer

2011-08-26T17:39:00.002+02:00

La calor i xafogor intensa d’aquests darrers dies m’ha tornat a bloquejar. Retorno de nou amb algunes mini-impressions filosòfiques del viatge d’aquest estiu. Quan estava en el mega-vaixell creuant el mar Mediterrani vaig pensar en quina era la filosofia dels creuers.

En principi tot està tan organitzat amb múltiples activitats que, si les vols seguir totes, no et deixen gaire temps per pensar. L’objectiu de la companyia és entretenir fins arribar al proper port de la travessia i si pot ser escurar les butxaques dels viatgers amb algunes distraccions de pagament com el cinema 4D, simuladors de Formula 1, jocs de casino, botigues dutyfree, muntatges fotogràfics...

Però també pots prescindir de tot plegat i prendre tranquil·lament el sol a coberta, fer exercici al gimnàs o estar al balcó (si en tens) de la cabina personal, ja sigui llegint un llibre, escoltant música o reflexionant amb el mar de fons.

El vaixell és com una petita ciutat on cadascú compleix la seva funció (una mica platònic, però sense les exigències del rei filòsof). El primer grup està format pels mariners que governen el vaixell i el condueixen fins a la seva destinació. El segon grup el formen els animadors i guies que es dediquen a entretenir i informar. El tercer grup són els que netegen, cuiden i protegeixen per a que tot estigui net i segur. El quart grup és el dels comerciants que fan el que poden per vendre els seus productes. Per últim, i el més nombrós, és el grup dels passatgers que van passant l’estona fins arribar a algun port.

La filosofia del creuer és una filosofia senzilla, un xic platònica en l’aspecte organitzatiu per a que tot funcioni correctament, però sempre hi ha cabuda per alguna excepció. A vegades els encarregats de la neteja es dedicaven a entretenir, tot ballant i cantant. També segueix la filosofia del Carpe Diem, viure el moment i al dia sense preocupacions, tot cercant un terme mitjà sense excessos fins arribar a port.

Estiu 2011

2011-08-17T11:44:00.003+02:00

Després d'un final de curs estressant vaig haver d'aturar el bloc per acumulació de feina. Ara, després d'uns dies de vacances pel mar, intentaré tornar a l'activitat normal del bloc.

IV Concentració filosòfica a Mataró 2011

2011-05-15T13:33:00.003+02:00

Aquest dissabte 14 de maig del 2011 va tenir lloc a Mataró la IV Concentració filosòfica per a la defensa de la filosofia a secundària.

Concentració per la Filosofia. Mataró 2011. Vídeo breu from Save the Philo!! and more on Vimeo.

Sant Jordi 2011

2011-04-23T14:31:00.001+02:00

Recordant

2011-04-02T19:48:00.001+02:00

Mentre la terra segueix girant una mica més aixafada del normal per terratrèmols i tsunamis. Mentre algun oceà es va contaminant de radiació. Mentre alguns països segueixen lluitant per la seva llibertat sense saber si el que aconseguiran serà precisament el que volen. Mentre passen moltes coses al meu voltant, no puc deixar de Recordar Aquells divendres...

Presentació llibre sobre la dignitat

2011-02-18T18:23:00.002+01:00

Dimecres 23 de febrer del 2011 a 2/4 de 8, a l'Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6) Margarita Boladeras, catedràtica d'ètica de la Universitat de Barcelona, presentarà un llibre col·lectiu del grup d'investigació bioètica "Dignidad humana, los estadios de la vida y el respeto a la diferencia"

El títol del llibre és: '¿Qué dignidad? Filosofía, derecho y práctica sanitaria' publicat per l'Editorial Proteus, (2010). En el llibre es tracta el tema de la dignitat humana des de diferents vessants: ètic, jurídic, pràctica sanitària i filosòfic. Es poden trobar reflexions de juristes, filòsofs i professionals de la salut que ofereixen la seva pròpia perspectiva sobre com entendre i afrontar la dignitat en diverses situacions.

Avui en dia es parla molt de dignitat però sovint no se sap quin és el vertader significat d'aquesta paraula, ni tampoc quines són les seves relacions amb altres conceptes com els d'autonomia en les pròpies decisions i el respecte per la vida humana. En el llibre a través de diferents articles s'intenta donar resposta a algunes qüestions bàsiques i complexes com: és inútil la idea de dignitat? Es pot atribuir dignitat a un embrió humà? Tindran dignitat els humans del futur modificats genèticament? Quina relació existeix entre dignitat i autonomia? Sobre quina base legal es pot defensar la dignitat humana? Com s'han de tractar als pacients en casos conflictius?

Us convido a llegir el llibre si voleu saber quina és la resposta a aquestes preguntes i a moltes altres en referència a la dignitat humana.

Kant (filòsof alemany, 1724-1804) va definir la dignitat de la següent manera:

En l’àmbit de les finalitats tot té o un preu o una dignitat. En el lloc d’allò que té preu es pot posar una altra cosa com a equivalent; en canvi, allò que es troba per sobre de tot preu i, per tant, no admet res equivalent, té una dignitat. Allò que es refereix a les inclinacions universals i necessitats humanes té un preu de mercat; allò que, també sense pressuposar necessitats, és conforme a cert gust, és a dir, a una complaença en el pur joc, sense cap finalitat, de les nostres facultats anímiques, té un preu afectiu; però allò que constitueix la condició única sota la qual quelcom pot ser fi en si mateix no té merament un valor relatiu, o sigui, un preu, sinó un valor interior, això és, dignitat. (I. Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums)

Masoquismes de la vida quotidiana

2011-01-22T21:56:00.002+01:00

En aquesta vida hi ha diferents tipus de masoquisme i de gent masoquista. Però què vol dir ser masoquista? És masoquista qui repeteix una actitud que li provoca dolor? És masoquista qui fuma encara que sap que és dolent per la salut? És masoquista qui segueix quedant amb un amic encara que sap que no és amic seu o que només ho aparenta per un cert interès desconegut? És masoquista la dona que aguanta els maltractaments del marit? És masoquista qui estima a qui no l'estima?

Si cerquem el mot a la viquipèdia en català aquesta ens remet immediatament al terme "sadomasoquista", és potser que qui és masoquista també és sàdic? O bé que quan hi ha un masoquista també hi trobem algú que és sàdic i que és el causant del dolor de l'altre?

En una altra enciclopèdia en línia també relacionen el masoquisme i el sadisme. En l'entrada sadomasoquisme expliquen l'origen del concepte: "El terme deriva del Marquès de Sade, escriptor de nacionalitat francesa, i de Leopold von Sacher-Masoch, escriptor de nacionalitat austríaca especialitzat en el tema." I afegeixen:

"El sadisme és l'obtenció de plaure en realitzar actes de crueltat o domini. Aquest gaudi pot ser de naturalesa sexual i consensuada, en aquest cas es considera una de les parafilies que s'engloben sota l'acrònim BDSM. En cas contrari, pot ser indicatiu de trastorn mental o el resultat d'emocions humanes com l'odi , la venjança i fins i tot certes concepcions de la justícia. Estem, doncs, davant una polisèmia amb matisos de significat netament diferenciats. El seu antònim i complement potencial és el masoquisme. El masoquisme és l'obtenció de plaer en ser víctima d'actes de crueltat o domini. Aquest gaudi també pot ser sexual o no sexual. La característica fonamental del masoquisme que ho distingeix d'altres tipus de submissió és l'algolagnia, això és, la satisfacció obtinguda sofrint dolor físic en diferents graus."

Potser, cal distingir els conceptes. Segons el DIEC, s'ha de dir masoquista a qui a qui el propi sofriment i humiliació provoquen plaer, especialment plaer sexual. En l'Enciclopèdia catalana masoquisme és una modalitat de comportament sexual caracteritzada pel fet que l'excitació eròtica i sexual, que sovint arriba a l'orgasme ...

Cercant més definicions llegeixo en un bloc que masoquisme és un comportament consumista que consisteix en anar a l’Ikea un dissabte per la tarda a un quart de vuit de la nit quan a Barcelona està plovent. És un acte suïcida, en poques paraules. La veritat és que no ho he provat.

En una web d'un centre de psicologia llegeixo que "el sadisme i el masoquisme són presentades com dues parafílies diferents però sovint solen aparèixer juntes, llavors parlem de sadomasoquisme. És calcula que un 30% dels masoquistes tenen fantasies sàdiques. En ambdues situacions el fonamental és l’associació del dolor i la humiliació amb l’estimulació i/o satisfacció sexual. En el cas del masoquisme és rebre aquest dolor i humiliació, en el cas del sadisme és infligir (donar) aquesta conducta en l’altra."

El terme masoquisme, doncs, es pot utilitzar en un sentit més psicològic però també en la vida quotidiana per referir-se a certes actituds que gaudeixen del dolor o que el pateixen per part dels altres. Com per exemple per alguns ho pot ser veure segons quins programes de televisió o la televisió mateixa. O per altres anar a córrer pel matí o llevar-se molt aviat. O fins i tot, pot arribar a ser masoquista demanar insistentment alguna cosa que saps que no podràs aconseguir, com per exemple la independència del teu país o tenir més hores de l'assignatura de filosofia a batxillerat.

A part de tot això també s'ha de tenir en compte que el masoquisme pot ser conscient o inconscient. No sabria dir quin dels dos és pitjor. El primer se n'adona i segueix patint perquè li agrada, en canvi el segon no en té coneixement i pateix sense agradar-li ni saber-ne la causa. El primer és malaltís, el segon és ignorant.

2010: un any per oblidar?

2010-12-31T20:46:00.001+01:00

Durant l'any 2010 han passat moltes coses, unes bones i altres no tan bones. No sé si és un any per oblidar, però personalment no ha estat un dels meus millors anys i ha acabat no gaire bé: una amistat fallida perquè segurament hi havia una percepció errònia del que podia semblar una amistat i no ho era; i un constipat mal curat que va conduir a una faringitis inoportuna. Per sort, l'any 2011 serà diferent, perquè no sempre tot és igual, encara que quan ens passen coses bones voldríem que fos així, que no canviés res.

Aquest és un vídeo resum d'aquest any elaborat pels serveis informatius de TV3.

Una democràcia transparent?

2010-12-16T22:01:00.001+01:00

Llegíem a classe l'altre dia un text de Norberto Bobbio sobre la democràcia representativa moderna i l'exigència de visibilitat, quan la lectura ens va fer pensar, de forma gairebé immediata, en les recents publicacions de Wikileaks. A continuació es va generar un intens debat sobre la transparència política en la democràcia actual i a preguntar-nos si realment la nostra democràcia és tan transparent com ens volen vendre a través dels mitjans de comunicació. Els ciutadans hauríem d'exigir més transparència? Per què no ho fem? És desitjable o convenient una democràcia més transparent?

"Les definicions de democràcia, com tothom sap, són moltes. De totes elles, m'estimo la que la presenta com "el poder en públic". Faig servir aquesta expressió sintètica per indicar tots aquells mitjans institucionals que obliguen els governants a prendre les seves decisions a la llum del dia i permeten als governats "veure" com i on les prenen. A la memòria històrica dels pobles europeus la democràcia es presenta per primer cop a través de la imatge de l'àgora atenenca, on els ciutadans es reunien a l'aire lliure per escoltar els oradors i expressar després la seva opinió tot alçant la mà. En el pas de la democràcia directa a la democràcia representativa (de la democràcia dels antics a la democràcia dels moderns) desapareix la plaça però no l'exigència de "visibilitat" del poder, que se satisfà d'una altra manera, amb la publicitat de les reunions parlamentàries, amb la formació d'una opinió pública mitjançant l'exercici de la llibertat de premsa, amb la incitació adreçada als líders polítics a fer les seves declaracions a través dels mitjans de comunicació de masses..." Norberto Bobbio: Democràcia i ciències socials

Què és l'epistemologia?

2010-12-16T21:26:00.000+01:00

L'epistemologia és considerada actualment com a teoria del coneixement científic o de les ciències. També s'utilitza el terme per a designar l'estudi general del coneixement (conegut antigament com a gnoseologia). Tot i això hi ha qui l'entén d'altres maneres com es pot veure en el vídeo.

Dia mundial de la filosofia

2010-11-18T20:33:00.001+01:00

El tercer dijous de novembre la UNESCO va decidir que seria el dia mundial de la filosofia. Es va triar aquest dia per recordar la mort de Sòcrates. Enguany el 18 de novembre se celebra el dia mundial de la filosofia a diferents llocs del món.

Ahir a Barcelona per celebrar aquest dia va tenir lloc la Mostra de Fotofilosofia i aquestes van ser algunes de les fotofilosofies guanyadores.

Mostra Fotofilosofia 2010 una selecció

View more presentations from jbeltran.

Filosofia negativa

2010-11-05T21:18:00.003+01:00

Aquests dies s'està parlant molt, potser fins i tot massa, de la visita del papa Benet XVI diumenge a Barcelona. Cal tant d'enrenou? Cal tanta propaganda? Per a què?

Quina és la filosofia papal i de l'església catòlica? Potser la filosofia papal és una filosofia negativa: negació dels escàndols (pederàstia) de l'església catòlica, negació de l'avortament, negació dels matrimonis homosexuals i de la mateixa homosexualitat, negació del paper de la dona en la jerarquia eclesiàstica (no hi ha dones papes, ni bisbes...), negació de l'ús de preservatius, negació de la riquesa del vaticà mentre els pobres es moren de gana, negació del món terrenal enfront d'un món celestial il·lusori, negació de la carn i dels plaers del cos...

Davant d'una filosofia tan negativa venen ganes de dir:

Què té d'especial el 10?

2010-10-10T18:26:00.000+02:00

Avui per alguns és un dia especial. Per als xinesos,el número 10 significa "la perfecció en tot '. És per aquesta raó que un gran nombre de parelles planegen casar-se el 10 de Oct de 2010, o el 1910.10.10, en un intent per fer que el seu matrimoni sigui un èxit.

Per als pitagòrics el número 10 era el nombre perfecte i estava dotat d’un magnetisme especial (derivat de la suma de l’1, el 2, el 3 i el 4). Al mateix temps servia per engendrar el triangle perfecte o tetraktys que arribaven a considerar com a representació de déu.

Però encara podem trobar més significats especials per aquest número:

El número 10 és un dels més antics en la història de la humanitat. Molts pobles primitius comptaven a base d'utilitzar els dits de les dos mans, amb el que arribaven fins a deu.
És la nota màxima dels treballs escolars a Espanya.
El percentatge que es quedava l'església de les collites (delme) a l'Edat Mitjana.
Deu anys té una dècada.
És una xifra important per als hebreus, ja que és la xifra de la primera lletra del nom de Déu. Apareix sovint en passatges de la Càbala i als temples.
- Les generacions entre Adam i Noè i entre Noè i Abraham segons la Torà.
- Les plagues d'Egipte mediades per Moisès a segons l'Èxode.
- Els manaments que Déu va donar a Moisès.
El número del signe Capricorni.
Segons la teoria de les supercordes, l'espai-temps té deu dimensions.
És el nombre atòmic del neó.
És el símbol de la perfecció.

Amb la singularitat d'una data com la d'aquest diumenge, 10 del 10 del 2010, també es presenta a Barcelona una campanya ecologista que ja secunden 40 països. Es tracta de "10:10", una iniciativa que promou la sensibilització de la ciutadania sobre el canvi climàtic i recorda que cal reduir les emissions de CO2.

Els organitzadors de “10:10, a global day of doing” criden a la participació ciutadan per assolir objectius realistes i a curt termini, i es proposen rebaixar un 10 per cent l’emissió dels gasos causants de l’efecte hivernacle en un any.

www.btvnoticies.cat

Per altra banda la fotògrafa canadenca Heather Powazek Champ, per exemple, proposa a tothom qui tingui una càmera analògica o digital de fer fotos, durant tot el dia, i penjar-les des d'avui fins el dia 20 d'octubre en aquest grup de Flickr. One Day on Earth, on fa una crida a cineastes, estudiants i ciutadans a enregistrar amb vídeo 'l'experiència humana durant vint-i-quatre hores'.

Preguntes filosòfiques

2010-10-07T21:27:00.002+02:00

Dels primers filòsofs se sol dir que el més important són les preguntes i no les respostes que van donar. Sense gaire inspiració ni temps per escriure, després d'un mes sense Internet a l'institut, després d'anar a un minicurs de formació TAC en el centre on els de filosofia continuem essent ignorats, per no dir invisibles, seguiré plantejant-me preguntes: qui som? d'on venim? a on anem?

Rap dels sofistes

2010-09-21T21:46:00.002+02:00

Marxa de torxes

2010-09-10T14:45:00.000+02:00

Avui dia 10 de setembre, vígila de la Diada Nacional de Catalunya, Òmnium Gironès torna a convidar a tothom a la IV Marxa de Torxes a Girona, enguany sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim".

Inici de curs

2010-09-07T21:06:00.003+02:00

Avui s'ha iniciat el nou curs escolar. En poc més d'una hora i mitja: retrobaments, abraçades, horaris de classe, normes, llistes d'alumnes, calendaris, novetats, llistes d'optatives de modalitat, llistes de professors i professores, ordinadors que no funcionen, xarxa inhabilitada, calor, xafogor, finestres obertes, porta oberta, suor i més xafogor. Alguns alumnes nous, uns altres ja coneguts, alguns de xerraires que volien explicar tot l'estiu en uns pocs minuts, altres de callats o mig adormits. Fins i tot n'hi havia que ja volien marxar només de començar. Tot això i més en el primer dia de curs.

Déu no existeix

2010-09-02T17:15:00.003+02:00

Des de fa temps alguns ho sospitaven, però només s'atrevien a dir que probablement Déu no existia. El nou llibre de Stephen Hawking afirma que no és científicament possible, segons les lleis de la Física, que Déu crees l'Univers.

En el nou treball, The Grand Design que ha coescrit amb el físic Leonard Mlodinow, el professor Stephen Hawking sosté que el Big Bang era inevitable a causa de la llei de la gravetat. El que es creia fins ara era el resultat de la idea de Sir Isaac Newton segons la qual l'univers havia d'haver estat dissenyat per Déu, ja que no podia haver estat creat a partir del caos. Però això no té per què ser així, segons Hawking "Com que hi ha una llei com la gravetat, l'univers pot i crearà ell mateix del no-res", "La creació espontània és la raó per la qual hi ha alguna cosa en comptes de res, del per què l'univers existeix, del per què existim". Ja no és necessària la intervenció divina per a encendre la flama que va crear l'Univers.

En aquest llibre, que es publicarà el 9 de setembre, Hawking diu que la Teoria M, una espècie de teoria de cordes, permetrà assolir aquesta explicació: "la teoria M, és la teoria unificada que Einstein esperava trobar". El descobriment l'any 1992 d'un planeta que orbitava al voltant d'un altre sol diferent al nostre va conduir a replantejar-se la física newtoniana respecte a que l'Univers no havia pogut sorgir del caos.

Per als primers filòsofs grecs el caos (desordre) era el contrari del cosmos (ordre). Hesiode també ja havia fet referència al caos com a origen de l'Univers, així en la Teogonia escriu: "Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l’Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis.També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada...."

Tempus fugit

2010-09-01T22:06:00.000+02:00

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres). També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”, o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”. Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.

Estiu

2010-07-26T20:05:00.003+02:00

Sentiments contradictoris?

2010-07-15T21:40:00.001+02:00

Qui no ha sentit mai odi i amor al mateix temps? Ràbia i compassió? Els sentiments poden ser contradictoris i sentir-se d'un país mentre es juga per un altre país, o no? Es pot estimar a una persona i a vegades dubtar racionalment d'aquest amor? Allò que ens constitueix són els sentiments i no els pensaments?

Ja ho deia el filòsof Blaise Pascal: "El cor té raons que la raó no entén".

Manifestació 2.0

2010-07-10T18:57:00.008+02:00

Problemes amb una catenària del tren m'han retingut a Girona. Per la televisió afirmen que més que una manifestació és una concentració. Tot el passeig de Gràcia de Barcelona està ple i també bona part dels carrers que hi enllacen fins a la Diagonal. La manifestació (començava a les 6 de la tarda) de moment encara no avança i a les 7 de la tarda només ha fet uns pocs metres. Segueixo el que van explicant al twitter (per deixar un missatge cal escriure abans #somunanacio), i per tv3.

View mapa manifestació 10J: SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM in a larger map

Somniem

2010-07-08T17:02:00.003+02:00

Un món de retalls

2010-07-04T11:43:00.007+02:00

Des de fa anys la filosofia ha patit, en el nostre país, diversos retalls des del sistema educatiu. Primer es va retallar una hora d'Història de la filosofia a segon de batxillerat, després una altra hora de filosofia a primer de batxillerat. També l'ètica va patir retalls importants i de dues hores es va passar a cap i actualment a una. El pensament cada vegada es va retallant més fins a tal punt que algun dia només en quedaran unes petites engrunes.

Ara però, també hi ha retalls econòmics arreu de la Unió Europea i retalls polítics com el de l'Estatut de Catalunya. Fins i tot sembla que la pluja es vol afegir als retalls generalitzats, fins i tot avui a Girona ha plogut de manera retallada (quatre gotes i torna a fer calor). El nostre món cada cop es va retallant més, en quedarà alguna cosa?

Ens haurem de conformar a viure en un món cada vegada més retallat econòmicament, filosòficament, políticament...?

"Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció." Plató: Timeu 35b-37c

Saber filosòfic?

2010-06-20T14:22:00.001+02:00

Filosofia prové del grec philosophía, “amor al saber”, derivat del verb philéo, “estimar” i sophía, “saber”, “saviesa”. Etimològicament significa, doncs, “amor a la saviesa”. La paraula sophía pot traduir-se com a “saber teòric”, en paraules d’Aristòtil com a “ciència”; d’igual manera, phílos, ”l’amic” o “l’amant” d’aquest saber intel·lectual pot entendre’s, a la manera de Plató, com a aplicat a aquell que desitja, o està àvid de, saber.

Els grecs distingien amb freqüència entre el saber, epistéme, com a coneixement només teòric -bàsicament, la matemàtica-, i la saviesa, sophía, com a coneixement a la vegada teòric i pràctic propi del savi. Així la sophía podia fer virtuós a l’ésser humà ensenyant-li com ser bo i podia fer-lo comunitari ensenyant-li com ser bon ciutadà. La sophía tenia, doncs, una dimensió que era també moral i política.

Recentment s'han editat alguns llibres i quaderns sobre el que cal saber de filosofia. L'altre dia en una llibreria de Barcelona, mig amagat en una columna lateral, vaig trobar un quadern de filosofia per adults: Todo lo que hay que saber sobre Filosofía Si voleu consultar algunes pàgines aquí teniu un exemple: primeres pàgines. El meu dubte és si amb aquest quadern s'aconsegueix saber tot el que cal sobre filosofia, encara que potser pot ser útil com a introducció al saber filosòfic a través de preguntes per pensar i reflexionar. Tot i això també inclou exercicis per deixar de pensar (?) com mots encreuats, dibuixos amb punts, relacions... Al final hi ha les solucions a tots els exercicis.

Un altre d'aquests llibres, una mica menys ambiciós que l'anterior, és el de Ben Dupré: 50 cosas que hay que saber sobre filosofía on es tracten diferents conceptes, arguments i problemes filosòfics classificats per temes: problemes de coneixement, qüestions mentals, ètica, drets dels animals, lògica i sentit, ciència, estètica i religió. De la introducció cal destacar el següent:

"Durante la mayor parte de su dilatada historia la filosofía ha contado con un número considerable de individuos peligrosos provistos de ideas peligrosas. A causa de sus ideas presuntamente subersivas, Descartes, Spinoza, Hume y Rousseau, por nombrar sólo a unos pocos autores, fueron amenazados con la excomunión, o forzados a aplazar la publicación de sus obras, o privados de las promociones profesionales, u obligados a exiliarse. Y al más notable de todos los filósofos, el ciudadano ateniense Sócrates, lo consideraron una influencia tan nociva que decidieron ejecutarlo. No hay muchos filósofos en la actualidad a los que se ejecute por sus ideas, lo cual es una lástima (en cuanto que indica hasta qué punto el sentido del peligro se ha ido desvaneciendo).

En la actualidad, la filosofía se considera la disciplina académica por antonomasia, con sus practicantes firmemente enclaustrados en sus torres de marfil, al margen de los problemas de la vida real. Pero la caricatura se encuentra lejos de la verdad en muchos sentidos. Los problemas de la filosofía son siempre profundos y a menudo difíciles, pero también importan. La ciencia, por ejemplo, tiene la capacidad de llenar el mercado con toda clase de golosinas, desde los niños de diseño hasta la comida modificada genéticamente, pero por desgracia no nos proporciona -y no puede hacerclo- el manual de instrucciones. Para decidir qué deberíamos hacer, en vez de qué podemos hacer, tenemos que recurrir a la filosofía."

Final de curs

2010-06-08T18:52:00.001+02:00

Després de dues setmanes intenses d'exàmens, correccions i avaluacions, tots estem esperant a que s'acabi aquest curs allargat innecessàriament fins al 22 de juny. Personalment ha estat un curs dur, massa dur, amb assignatures d'una hora i molt, però molt d'ESO i poca filosofia a batxillerat.

Però, malgrat tot, arriba un moment en què el curs es va acabant (a marxa lenta i amb alumnes que van desapareixent). I encara que sigui d'una manera estranya com a la sèrie de Lost (Perduts) on no se sap del cert si l'illa és un somni o una realitat, al final pot tenir lloc un petit gest d'agraïment com els dels meus tutorants de primer de batxillerat. Gràcies!

Girona - Temps de flors 2010

2010-05-14T01:28:00.007+02:00

Llibres, música i roses

2010-04-23T21:21:00.001+02:00

Avui per Sant Jordi a mig matí llibres:

Al migdia música:

Per la tarda roses:

Per la nit:

Utopies

2010-04-12T00:42:00.001+02:00

El significat original d’Utopia és no-lloc, però pot tenir altres significats com van explicar J.M. Terricabras i J.M. del Pozo (traductor de l'obra) l’altre dia en la presentació de la nova edició (editorial accent) i traducció del llibre Utopia de Thomas More. La Utopia pot ser una mostra d’altres formes de vida, un model a seguir, pot dibuixar un canvi (a l’Illa d’Utopia s’ha produït un procés gradual de transformació), pot esdevenir una incomoditat o una crítica política. No s’ha d’entendre la Utopia de More, segons va comentar J.M. del Pozo, com a contrari al que és real, sinó com un joc d’abordatge de la realitat per camins no habituals. En el govern d’Utopia el filòsof és el diplomàtic que encara la realitat de forma obliqua. És així com la Utopia ens presenta una manera d’apropar-nos a la realitat per diferents camins. Té una funció alliberadora perquè permet mantenir obert el camp d’allò que és possible. En certa manera la majoria d’aquestes idees es podrien aplicar a les Utopies en general.

La Utopia de Thomas More és una obra de filosofia i pensament que ha tingut una gran influència social des que es va publicar, perquè ha provocat reflexió i debat. Precisament aquestes són les característiques de la filosofia, segons Terricabras, que va definir la filosofia com un conjunt d’idees que provoquen reflexió i debat. La filosofia és útil, en el sentit que té una funció activa que no vol dir aplicable, perquè ha d’ajudar per a la vida en col•lectivitat. Mentre sentia aquestes paraules vaig pensar com és possible que sovint s’intenti menysprear la filosofia en la societat.

Serà veritat el que diu Thomas More al final del primer llibre d’Utopia?

“Tot i que , si he de dir la veritat, jo tampoc no estic gens segur si l’haig d’acabar publicant. Perquè són tan variats els gustos dels mortals, tan aturats els talents d’alguns, tan ingrats els esperits, tan absurds els parers, que sembla que als qui alegrement i esbojarradament es donen a la bona vida les coses els van prou més bé que a aquells que es consumeixen en la preocupació de treure a la llum quelcom que pugui ser de profit o de plaer per a aquells que, a més, ho rebran amb desdeny i ingratitud. La majoria són ignorants i molts, a més menyspreen el saber. El bàrbar rebutja com a espès tot allò que no és totalment bàrbar. El mig saberut menysprea com si fos una trivialitat tot allò que no vingui carregat de mots arcaics. A alguns només els plau allò que és vell, a la majoria només allò que és seu... ”

Decisions

2010-03-29T21:32:00.001+02:00

A vegades cal prendre una decisió, reflexionar sobre el que és millor i el que no, pensar en el futur més pròxim i en el que cal fer per canviar una situació que no ens agrada. Tot plegat no és fàcil, requereix un esforç i sempre hi ha la possibilitat d'equivocar-se. Poder decidir implica tenir llibertat per triar, però no sempre és té la llibertat necessària ni la suficient força de voluntat per escollir entre diferents opcions. Tampoc se sap quina de les opcions serà la més convenient a curt o a llarg termini. Mentrestant cal anar-hi pensant sense desanimar-se.

Les virtuts cíviques actuals

2010-03-20T20:54:00.000+01:00

El dia 13 de març es van fer a Girona les IV Jornades d’Educació en Valors organitzades per la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona i Senderi Educació en Valors, amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. En la presentació i cloenda de les jornades dos filòsofs: Josep-Maria Terricabras i Manuel-Reyes Mate. En les diferents comunicacions hi havia professors de diverses àrees, però no de filosofia. Es van tractar temes com els de convivència, els valors, participació i democràcia, entre altres. Molts d’aquests temes són els que es tracten a les assignatures d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans a tercer d’ESO i Educació Eticocívica de quart d’ESO (assignada preferentment al professorat de filosofia). Vaig fer la meva inscripció abans de conèixer el programa complet, després em vaig adonar que potser m’havia equivocat de lloc. En els tallers de la tarda i en la conferència de cloenda de Manuel-Reyes Mate no hi vaig saber veure cap docent de filosofia. Curiós, o no?

Manuel-Reyes Mate va explicar l’origen del concepte de virtut com a necessitat social que facilita la convivència humana. Una de les primeres referències es trobarien en el diàleg del Protàgores de Plató on es narra el mite de Prometeu. Al final els Déus proporcionen als humans les virtuts cíviques de Justícia i convivència per a que no es matin entre ells. Aquestes virtuts, però, han anat canviant amb el temps. En la il·lustració en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 es dóna prioritat a la igualtat i a la llibertat. Més endavant s’afegirà la fraternitat per a deixar clar que la igualtat i la llibertat han de ser per a tothom.

Segons Manuel-Reyes Mate avui en dia són necessàries unes altres virtuts: la tolerància i la responsabilitat. Per explicar en què ha de consistir la tolerància es va referir a una obra de teatre de Lessing: Nathan el savi. En aquesta obra intervenen tres personatges: un musulmà (Saladino), un cristià (templari) i un jueu (Nathan). Tots tres es creuen posseïdors de la veritat en exclusiva. Aleshores Nathan explica la llegenda dels 3 anells en la qual s’explica com un pare a punt de morir no sap a quin dels seus tres fills donar l’anell màgic familiar que proporciona virtut a qui el posseeix. Al final decideix fer-ne còpies i donar-ne un a cadascun. Un cop el pare mort, cadascun dels fills es pensa que només ell té el vertader i es baralla amb els altres per demostrar que té raó. Finalment van a consultar a un jutge savi que els demana viure de manera virtuosa per a que els efectes de l’anell es facin realitat.

En la història de Nathan el savi es reflecteixen els tres principis de la tolerància: a) abans de diferents tots som iguals; b) el principi de veritat és el reconeixement dels altres; c) ningú té la veritat en exclusiva. Aquestes idees predominen en l’Europa del segle XIX fins l’aparició dels nacionalismes excloents que promouen altres principis com els de tots tenim una casa, però tots som més que una casa. Amb la modernitat s’obre pas a un cristianisme secularitzat. Actualment si es vol avançar en la consciència cívica cal tenir en compte que hi ha diferents concepcions de la tolerància i que aquesta s’ha de reconstruir des del reconeixement de les diferències.

L’altre virtut cívica a la qual es va referir Manuel-Reyes Mate va ser la responsabilitat. Per l’Ètica la responsabilitat va unida al subjecte moral, a qui és el culpable. Si preguntem si som responsables dels nostres actes, la resposta és sí. Ara bé, som responsables del que no hem fet? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Hi ha una responsabilitat històrica. És la memòria qui ha de fer vigent el passat. Tenim d’alguna manera el deure de la memòria, de recuperar el passat per fer justícia a les víctimes (sobretot es va referir a l’Holocaust). La memòria ens ha de permetre recuperar allò al qual no hem donat importància, a no acceptar la invisibilitat de les víctimes, a donar significació al que s’ha donat per insignificant. És la memòria la que ha de canviar la interpretació del passat. Com expressa Primo Levi: “La memòria és gairebé sinònim de justícia”

Per últim, Manuel-Reyes Mate va voler deixar clar que no n’hi ha prou amb la tècnica (instrucció) per a la ciutadania. Cal també el cultiu de les virtuts cíviques en la societat.

Ontologia de la neu

2010-03-09T20:24:00.000+01:00

Ser o no ser? L'Ontologia és l'estudi de l'ens en tant que és, és a dir, del que és o existeix, de l'ésser en general. Aristòtil ja va dir que hi havia moltes maneres d'ésser i els va atribuir diferents categories. Però quan neva, hi ha una manera especial d'ésser.

Neva a Girona!

2010-03-08T14:36:00.007+01:00

Començava a nevar a l'Institut JVV de Girona:

Des de casa:

Girona: Sant Feliu i la catedral. Foto: MIQUEL RIERA.

Dia internacional de les dones

2010-03-08T00:07:00.002+01:00

Avui se celebra el dia internacional de les dones (abans es deia dia de la dona treballadora). Per recordar la història i el per què se celebra el 8 de març us deixo aquest vídeo.

Dilemes taurins

2010-03-05T19:06:00.004+01:00

Dimecres, es va iniciar al Parlament de Catalunya el Debat sobre la proposició de llei per prohibir les corregudes de toros (abans en deien curses de braus o "corridas de toros"). Al llarg de la setmana els diferents defensors i detractors han anat exposant els seus arguments. Com a teló de fons la llei de protecció dels animals.

Els defensors:
El músic Salvador Boix va acusar de cínics i hipòcrites els que són contraris a les corrides de toros, però en canvi no ho són dels correbous que se celebren a les Terres de l'Ebre o dels parcs zoològics.

L'apoderat del torero José Tomàs, va criticar el fet que es plantegés atemptar contra la llibertat d'una part de la ciutadania a qui li agraden els toros. També es va defensar els beneficis econòmics de les corrides i que la plaça de toros és una activitat empresarial.

Els detractors:

El filòsof Jesús Mosterin va voler deixar clar que el fet que els toros siguin una tradició no és un argument vàlid per si mateix per defensar-ne l’existència. De tradicions, va venir a dir, n’hi ha de lloables i d’abominables. Llavors va afegir que l’«ablació del clítoris» en certs països africans o el «maltractament a les dones» també tenien, o havien tingut, un caràcter tradicional i no per això deixen de ser considerades ara com a pràctiques execrables.
El científic Jorge Wagensberg també va defensar la prohibició de les curses de braus a Catalunya, perquè abolir els espectacles que requereixen sofriment s'emmarca dins del progrés moral. I va afirmar que "no li agrada que li agradin els toros".

S'han de protegir uns animals i els altres no? Si protegim tots els animals, aleshores hem de prohibir totes les festes on aquests tenen un paper destacat? Quins animals s'han de protegir i quins no? S'ha d'eliminar una tradició cultural històrica? Aquestes eren algunes de les preguntes que es van plantejar. En aquest sentit el debat presenta un dilema moral sobre el patiment dels animals i els seus drets.

Un dilema és situació problemàtica en la qual s'ha d'optar entre dues opcions que solen ser contradictòries.

Se sol definir un dilema moral com una narració breu, a manera d'història, en la que es planteja una situació possible en l'àmbit de la realitat però conflictiva a nivell moral, i se sol·licita dels oients o bé una solució raonada del conflicte o una anàlisi de la solució triada pel subjecte protagonista de la història. Per regla general la situació es presenta com una elecció disjuntiva: el subjecte protagonista es troba davant d'una situació decisiva davant de la qual només hi ha dos, i ni més menys que dos, opcions (A) o (B), sent ambdós solucions igualment factibles i defensableS. L'individu es troba, per tant, davant d'una vertadera i inevitable situació conflictiva. Per exemple: http://moral.wjh.harvard.edu/v2/Spanish/index.html

Els dilemes morals poden ser de diferents classes:

Dilemes morals hipotètics: en ells es plantegen problemes abstractes, generals, que a vegades són de difícil ubicació en la realitat, però que els que els analitzen reconeixen que són sempre possibles en determinades ocasions de la vida real. Se solen obtindre de la literatura, dels mitjans de comunicació o de la pròpia imaginació de qui els elabora. Les situacions i els personatges generalment estan allunyats del món real dels subjectes a què se'ls proposen, però o bé s'assemblen un poc a altres situacions viscudes o conegudes pel subjecte, o bé algun membre del seu entorn social o familiar és susceptible de reflectir-se en la narració. Este tipus de dilemes presenten menys interès per a l'alumne al faltar-los la riquesa i la varietat de la pròpia experiència, però poden afavorir el raonament com a habilitat discursiva.

Dilemes morals reals: Plantegen situacions conflictives trets de la vida diària i dels seus problemes. Es basen en fets reals, pròxims en el temps o en l'espai als subjectes i solen extraure's dels distints mitjans de comunicació, de situacions o successos històrics, de situacions o vivències personals, etc. (problemes de llibertat, sexe, consciència personal...). Aquest tipus de dilemes són més motivadors i faciliten la implicació dels subjectes participants que, d'una manera o d'una altra, veuen reflectides en ells situacions més o menys pròximes.

Caldrà afegir els dilemes taurins?

Mòbils metafísics

2010-02-24T01:02:00.001+01:00

Encara no som immortals

2010-02-07T20:37:00.004+01:00

L'anunci fet aquests dies pel govern espanyol sobre la possibilitat d'ajornar la jubilació fins als 67 anys, m'ha recordat un antic post del meu primer bloc que tractava de la immortalitat. En ell explicava que actualment gràcies als avenços tecnocientífics hem aconseguit allargar la vida. Els nostres avantpassats vivien molt menys temps, estaven sotmesos a malalties que avui en dia ja no suposen cap perill. Però, malgrat haver desterrat algunes de les amenaces més importants, no en tenim prou, volem viure més temps. Els recents estudis sobre l’envelliment han descobert que és possible controlar el procés que degenera les nostres cèl·lules. Tot i això, sembla ser que només es pot allargar la vida fins a 150 anys.

Alguns científics com Ray Kurzweil, Marvin Minsky, Gregory Stock i el biòleg de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey insisteixen en què, en menys temps del que ens pensem, podrem viure molts més anys i, fins i tot, apropar-nos a la immortalitat.

Hi ha un grup (no sé si es pot qualificar com a secta) anomenat els “Immortalistes” http://www.imminst.org/ que parteixen de la següent idea: “Si has viscut fins ara, pots seguir vivint encara més.” Creuen en la possibilitat d’esdevenir immortals gràcies a la manipulació genètica, a la crionització i a les noves tecnologies. Es tracta d’una especulació pràctica que es presenta com una hipòtesi d’un futur possible.

També, el que s'anomena avui en dia el pensament posthumanista s'ha afegit a la possibilitat futura d'una vida humana diferent a la que vivim actualment. D'aquí a pocs anys milers de xips controlaran el nostre cos, els nanobots ens alliberaran de malalties i ens convertirem en cyborgs evolucionats que desconeixeran la mortalitat.

Totes aquestes idees no són del tot noves, els antics filòsofs grecs ja van parlar de la immortalitat (pitagòrics, Plató...), però no en un sentit estrictament físic, sinó de l’ànima (element espiritual). Els humans sempre hem buscat viure eternament, tanmateix si ho aconseguim la pregunta que em faig és: quan aconseguim viure eternament, haurem de treballar eternament? Quin serà el límit d'edat per a la jubilació?

Contingències

2010-01-24T20:50:00.000+01:00

El terratrèmol de l’illa de Haití ens fa adonar un cop més que som éssers contingents i que en qualsevol moment podem deixar d’existir. I no ho som només nosaltres de contingents, sinó també el món on vivim.

Pasem la major part de la nostra existència vivint en la més terrible de les contingències. Com em comentava un company de feina l’altre dia després d'explicar-li que el meu ordinador havia deixat de funcionar: ja se sap, res no dura per sempre i molt menys els ordinadors. Tot allò material i tangible pot deixar d’existir en qualsevol moment.

La contingència es refereix a allò que pot ésser o no ésser, que pot esdevenir-se o no esdevenir-se. La contingència també és anomenada com a facticitat, es refereix a la característica de les coses existents, i que no existeixen necessàriament, i a les que poden arribar a existir, ja que no són impossibles. Per a l'escolàstica medieval, la natura és contingent i igualment l'ésser humà, perquè Déu podria no haver-los creat, mentre que la divinitat per definició és necessària.

En la lògica el sentit de contingència indica que un fet o proposició que és d'una determinada manera podria ser diferent o fins i tot no donar-se, en oposició al concepte de necessitat, que indica que aquell esdeveniment o judici no pot variar o contradiria les lleis de la lògica.

Els següents textos de "La nàusea" resumeixen perfectament la consciència sartriana de la contingència, de la gratuïtat de l'existència:

"Érem un munt d'existències incòmodes, embarassades per nosaltres mateixos, no teníem la més mínima raó de ser-hi, ni uns ni altres; cada un dels existents, confús, vagament inquiet, se sentia de més respecte als altres. De més: va ser l'única relació que pot establir entre els arbres, les reixes, els còdols .... I jo -fluix, lànguid, obscè, dirigint, remenant malenconiosos pensaments-, també jo estava de més. Afortunadament no ho sentia, més aviat el comprenia, però estava incòmode perquè em feia por sentir (encara tinc por, por de que em atrapi per la nuca i em llevant com una onada). Somiava vagament a suprimir, per destruir almenys una d'aquestes existències supèrflues. Però la meva mateixa mort hauria estat de més. De més el meu cadàver, la meva sang en aquests còdols, entre aquestes plantes, en el fons d'aquest jardí somrient. I la carn corcada hagués estat de més en la terra que la rebés, i els meus ossos, per fi nets, pelat, polits i nets com dents, encara haguessin estat de més, jo estava de més per a tota l'eternitat."

"L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició, l'existència no és la necessitat. Existir és ser-hi, simplement, els existents apareixen, es deixen trobar, però mai és possible deduir. Crec que hi ha qui han entès això. Només que han intentat superar aquesta contingència inventant un ésser necessari i causa de si. Però cap ésser necessari pot explicar l'existència, la contingència no és una màscara, una aparença que pot esvair, és l'absolut, en conseqüència, la gratuïtat perfecta. Tot és gratuït: aquest jardí, aquesta ciutat, jo mateix." J. Paul Sartre: La nàusea

Gener 2010

2010-01-10T18:30:00.004+01:00

Menú fi d'any 2009!

2009-12-31T14:48:00.002+01:00

Ara que s'acaba l'any diuen que és el moment de pensar bons propòsits pel nou any. Alguns es proposaran deixar de fumar, o bé ser millors, més perfectes:

En canvi altres es faran preguntes com: Sucumbiran els filòsofs a la derrota de la filosofia?

"¿Cómo saberlo? Sobrevivir o sucumbir - que por las dos cosas se podría preguntar con idéntica razón- són designios exagerados, excesivos, que difícilmente aceptan, en su dramatismo, ser respondidos desde la sensatez y el sosiego. Confieso no tener muy clara la naturaleza de la derrota, lo que es como aceptar que no termino de saber muy bien ante qué enemigo ha sucumbido la filosofía -si es que tal cosa se ha producido-, y mi perplejidad acaso constituya un indicio de relevante. Porque no hay que descartar la posibilidad de que el campo en el que se ha librado la batalla presuntamente perdida por nuestro discurso no haya sido el de la inteligencia, ni tan siquiera del saber. Quizá la filosofía ha sido derrotada en los despachos y no en las aulas, no mediante argumentos, sino a través de disposiciones ministeriales, y en tal caso la derrota sólo estaría informando de su debilidad, no de su valor." Manuel Cruz (2009): Menú degustación. Península: Barcelona.

Mentre anem reflexionant, l'any 2009 s'acaba:

Bombolles de ciència i filosofia

2009-12-07T20:27:00.003+01:00

Fa uns dies a Girona vam poder gaudir de l’estrena d’un nou espectacle: Berishit, on es combinen les bombolles de Pep Bou i les explicacions científiques-filosòfiques de Jorge Wagensberg. Es tracta d’un viatge per «la història més bella del cosmos», des del seu origen, el Big Bang, fins a l’aparició del primer bacteri o el primer ésser pensant, passant pel principi d’Arquímedes, el moviment, la memòria i altres moments clau del coneixement científic. 75 minuts de màgia, fantasia, humor i coneixement.

En el principi (Berishit) no hi havia res, ni espai, ni temps. Aleshores Pep Bou creà la bombolla i aquesta s’anà expandint i multiplicant en una diversitat gairebé infinita de bombolles. A l’anar evolucionant les bombolles canviaven de formes i colors: unes esdevenien estrelles, unes altres sistemes planetaris que a l’anar-se combinant formaven galàxies. Fins i tot podia havia bombolles hexagonals com a resultat del contacte i pressió de les bombolles més pròximes.

Entre bombolla i bombolla Jorge Wagensberg explicava les lleis fonamentals de la física acompanyant-les de reflexions filosòfiques. Quan alguna bombolla esclatava o es resistia a formar part de l’espectacle, la resposta immediata era que la ciència avança a partir dels errors.

Comprendre significa aconseguir la mínima expressió del màxim compartit, relacionar un fragment de realitat amb una de les seves representacions. Intuir és relacionar un fragment de la realitat amb un altre de percebut prèviament. La ciència pot comprendre sense necessitat d'intuir. L'art pot intuir sense necessitat de comprendre.

«Buscar allò diferent és observar; buscar allò comú és comprendre. Trobar detalls diferents és reunir dades, Trobar essències comunes és crear coneixement.» Jorge Wagensberg

Dia mundial de la filosofia

2009-11-19T22:14:00.004+01:00

Avui és el Dia mundial de la Filosofia promogut per la UNESCO des de l'any 2002. Se celebra cada any el tercer dijous de novembre per recordar el retorn de la nau sagrada que cada any els atenesos enviaven a l’illa de Delos, per tal de commemorar l’alliberament de la ciutat i que anunciava la imminent mort de Sòcrates.

"FEDÓ: Va passar quelcom sortós per a ell, Equècrates. Casualment, el dia abans del judici es va coronar la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.
EQUÈCRATES: Quina nau és aquesta?
FEDÓ: Es tracta de la nau en la qual, segons els atenesos, Teseu va passar a Creta portant les famoses «set parelles», i les va salvar tot salvant-se ell mateix. Aleshores, segons diuen, van fer promesa a Apol·lo que, si se salvaven, cada any enviarien una processó a Delos. Aquesta processó és la que des d’aleshores, per sempre més fi ns avui, continuen enviant cada any en honor del déu. Ara bé, segons el que mana la tradició, una vegada ha començat la processó, la ciutat es troba en temps de purificació i no es pot fer cap execució pública fi ns que la nau no hagi anat a Delos i n’hagi tornat.
A vegades, quan es troben amb vents contraris, això porta bastant de temps. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo guarneix amb una corona la popa de la nau. Ara bé, com deia, això va succeir a les vigílies del judici, i gràcies a això Sòcrates va estar molt de temps a la presó entre el seu judici i la mort." Plató: Fedó

Música sostenible

2009-11-15T22:05:00.000+01:00

Aquesta tarda-vespre al Palau de Congressos de Girona Ryuichi Sakamoto amb la seva música ens ha intentat transportar a un altre món possible. El recital ha començat recordant les conseqüències del canvi climàtic per a les persones, la terra i els animals. Ryuichi Sakamoto ha estat sempre un artista molt compromès socialment i ha participat en projectes relacionats amb el medi ambient i la pau mundial. Per minimitzar l'impacte ambiental de les seves gires, utilitza materials biodegradables (plats, gots i altres objectes del càtering), reciclatge de residus, fomenta l'ús del transport públic per anar als seus concerts, redueix la quantitat de material promocional, i els embolcalls dels seus CD són de cartró biodegradable. Per compensar l'impacte ambiental de la seva gira comprarà crèdits a l'empresa Recycle One. Aquest any ha rebut el premi Echo Award en la categoria de Músic més innovador atorgat pel Programa Medioambiental de les Nacions Unides.

El concert ha estat impressionant, emocionant, relaxant..., amb espectaculars projeccions i dos pianos -un d'acústic i un de MIDI amb el qual fa duets amb ell mateix-. El penúltim tema, per mi el millor de tots, la banda sonora de Bon Nadal Mr. Lawrence.

Claude Lévi-Strauss

2009-11-06T22:09:00.004+01:00

La matinada del diumenge 1 de novembre va morir als 100 anys d'edat l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss. Va néixer a Brussel·les i és considerat pare de l'antropologia moderna pel seu enfocament estructuralista. Després d'estudiar Dret a París va ser professor de Filosofia a la Universitat de la Sorbonne l'any 1931. El 1935 fou nomenat membre de la missió universitària francesa al Brasil i després professor universitari a Sao Paulo. Fins al 1939 dirigí diverses missions etnogràfiques al Mato Grosso i a l'Amazònia. De tornada a França, fou mobilitzat per l'exèrcit de 1939 a 1940 i, després de l'armistici, se n'anà als Estats Units a fer classes. Allà hi fundà, amb altres professors, l'Escola Lliure d'Alts Estudis de Nova York, de la qual n'esdevingué secretari general.

El 1949 fou nomenat subdirector del Museu de l'Home de París i el 1950 director d'estudis a l'École Pratique des Hautes Étudesen Sciences Sociales. El 1959 va ser elegit al Collège de France per a la càtedra d'antropologia social i el 1973 entrà a l'Académie Française.

Se'l considera el representant més important de l'estructuralisme, nom aplicat a l'anàlisi del sistema cultural en termes de relacions estructurals entre diversos elements. El seu enfocament ha influït no només la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Interpreta les cultures com a sistemes de comunicació i construeix models basats en la lingüística estructural, la teoria de la informació i la cibernètica per tal d'interpretar-los.

D'entre les seves obres destaquen Structures élémentaires de la parenté (1949), Tristes Tropiques (1955), La pensée sauvage (1962), Les Mythologiques, la seva obra capital (1964-71), Anthropologie structurale II (1973) i Paroles données (1984).

Estètica-ètica de Fires

2009-10-28T21:47:00.003+01:00

Com cada any per aquestes dates tenen lloc les Fires i Festes de Girona. I com cada any un nou cartell per anunciar-les. Aquest any el cartell de Fires creat per Pep Admetlla (artista gironí) ha provocat reaccions diverses. Per alguns no és un anunci de festes i el troben desagradable a la vista, en canvi per altres és original i expressa uns valors que tots hauríem de tenir més presents.

El cartell recull algunes tradicions com el joc tradicional català del bòlit (semblant al besibol però amb pals de fusta) o el Tarlà de Girona (rei de la festa que tenia com a missió fer tantes bajanades com podia) i també presenta un missatge del savi poeta llatí Horaci: “Carpe diem” (Aprofita el dia o viu moment, no deixis escapar l’oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l’oportunitat ja no existeixi). La cita completa d’Horaci escrita a l’Oda 1,11 diu: “Carpe diem quan minimun credula postero” (“Aprofita el dia, no confiïs a demà”). Tota una filosofia de vida.

La imatge central és la cara d’un ésser humà sense pell. La intenció és la de representar la idea que en el fons tots som iguals, que hem de deixar de banda les distincions de color o d’altre mena, que tots podem gaudir d’uns dies de festa i xerinola sense tenir en compte d’on procedim o com som externament. De l'estètica passem a l'ètica.

Àgora

2009-10-11T00:18:00.007+02:00

Àgora és una pel·lícula d'Alejandro Amenábar sobre Hipàtia d'Alexandria i l'astronomia, però també és una crítica al fanatisme religiós de tots els temps. Imatges des de l'aire per mostrar els humans com a insectes, uns humans que es creuen superiors a la resta d'animals però es comporten com ells. Una frase, la d'Hipàtia quan l'acusen d'impietat i de no creure en res, aleshores ella respon que només creu en la filosofia. M'han vingut ganes d'aplaudir.

Com era d'esperar, un final tràgic per a una gran pensadora i per a tota una civilització perduda. En conjunt, m'ha emocionat, tot i que he trobat a faltar més explicació verídica de la història i dels personatges.

Hi ha algú més?

2009-09-30T21:26:00.004+02:00

La curiositat dels éssers humans ens porta sempre a fer-nos preguntes de tot tipus. En el camp de l’astronomia una de les qüestions que més s’estan investigant actualment tracta sobre la possibilitat de trobar planetes habitables més enllà del nostre sistema solar. Aquest era el tema de la conferència del Dr. Ignasi Ribas astrònom i investigador del CSIC-IEEC on es va presentar les diverses investigacions realitzades fins l’actualitat i va plantejar alguns interrogants sobre la vida i l’existència d’altres civilitzacions intel·ligents en la nostra galàxia.

Per començar va exposar algunes dades: avui en dia es coneixen 374 exoplanetes i 41 sistemes planetaris múltiples. La dificultat per trobar planetes s’explica perquè aquests brillen menys que una estrella. Per aquesta raó s’utilitzen diferents mètodes per localitzar-los. Els mètodes indirectes poden ser a partir de la velocitat radial (mesura el desplaçament d’espectre d’una estrella); dels trànsits del planeta davant l’estrella (amb aquest sistema es va descobrir la primera superterra -5 vegades més gran que la nostra terra- anomenada CoRot-7b; altres mètodes indirectes són l’astrometria, l’efecte de temps llum o les microlents gravitacionals. Els mètodes directes consisteixen en obtenir una imatge més directa però hi ha un problema en el contrast que dificulta la localització.

A través dels mètodes indirectes s’han trobat planetes molt propers a la seva estrella, s’han descobert diverses superterres i s’ha comprovat que el nostre sistema solar no sembla molt comú. S’ha pogut observar que 1 de cada 3 estrelles no té planetes al seu voltant i que el més proper és a 10 anys llum.

Totes aquestes investigacions sobre planetes habitables estan conduint a una nova era: la de la Exoplanetologia. Però el més important és trobar zones habitables. Per això també cal la col·laboració de l’Astrobiologia que té com objectiu l’estudi de l’origen, distribució i evolució de vida en l’univers. Segons James Lovelock, pare de l’Astrobiologia: “la història d’un planeta no pot ésser separada de l’evolució dels organismes que viuen en aquell planeta”.

Tot plegat condueix a una pregunta fonamental: què és la vida? Segons la NASA la vida és un sistema químic autosuficient capaç de replicar-se i de dur a terme una evolució darwiniana. Si seguim aquesta definició aleshores una Mula no és un ésser viu? La reflexió de l’Ignasi Ribas va ser la següent: estem buscant vida, però no sabem definir què és la vida. Tampoc és fàcil detectar la vida. Carl Sagan fa temps es va preguntar si seríem capaços de trobar vida a la terra. El 1990 la Sonda Galileu va poder detectar vida a la terra per l’atmosfera fora d’equilibri que marca l’existència de la combinació de gasos com són el metà i l’oxigen (biomarcadors).

Frank Drake (promotor del projecte SETI) als anys 60 va presentar una equació que permetia fer un càlcul probabilístic de quantes civilitzacions extraterrestres podrien existir en la nostra galàxia. El resultat de l’equació era d’unes 10.000. Aquesta equació ha estat molt criticada perquè es desconeixen molts paràmetres. La pregunta més inquietant, però, és la que va fer Enrico Fermi: Per què no han vingut encara? On són els aliens?

El nostre sol va néixer quan la Galàxia ja tenia 7mil milions d’anys d’existència. Això implica que pot haver-hi altres sistemes molt més antics. Aquesta és la paradoxa de Fermi: la contradicció entre l’alta probabilitat d’existència d’altres possibles civilitzacions intel·ligents i l’absència d’evidència d’aquestes civilitzacions. Com s’explica? És que potser som els únics? No els interessa explorar? Tenen dificultats per viatjar per l’espai? S’han autodestruït? Ja arribaran? ja són aquí? o potser ja van venir?

Inici de curs

2009-09-17T18:04:00.000+02:00

Antes de que cuente diez from Last Tour International on Vimeo.

Ser independent

2009-09-10T22:06:00.000+02:00

Avui, vigília de la diada nacional de Catalunya en moltes poblacions catalanes s’encendran torxes per reclamar la independència de Catalunya. Demà es faran diversos actes i manifestacions independentistes. Cada vegada som més els que volem la independència respecte a un Estat aliè i que no és el nostre. A Arenys de Munt han convocat una Consulta per la independència el dia 13 de setembre per començar a decidir. Alguns diuen que aquesta consulta (que es considerada inconstitucional) provocarà la justificació de la manifestació de la Falange (sembla ser que no és inconstitucional!). Llegir més a: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3629777

Estar clar que ser independent no és fàcil, però no impossible. Segons alguns científics, com per exemple Lynn Margulis i Dorion Sagan, la dependència és molt important per la vida. Un ésser independent no pot sobreviure. Bernatsky fou el primer en afirmar que la independència només és una idea política, però no científica. El món podria existir independentment de nosaltres però nosaltres depenem d’ell per existir.

Segurament no seríem el que som sense haver depès dels altres. Tanmateix això no implica que sempre hàgim de dependre dels altres i que no puguem actuar ni pensar sense els altres. Hi ha vegades en què la independència també ens pot ajudar a sobreviure, sobretot quan els altres volen imposar una manera de fer i de pensar que considerem incorrecta, que atempta contra els nostres drets. Els il·lustrats del segle XVIII ho sabien molt bé. Cal pensar per un mateix sense deixar-se dirigir per l’autoritat d’un altre, és el que proposava el filòsof I. Kant en el seu conegut opuscle “Què és la Il·lustració”. Molt sovint es demana l’emancipació i independència dels joves respecte als seus pares, que pensin per ells mateixos. En canvi quan un país vol emancipar-se d’un altre es posen totes les traves possibles per a que no ho pugui fer. Realment avui en dia encara existeixen Estats molt poc il·lustrats!

Ser independent és ser lliure, és no dependre d’un altre, és no està controlat per un altre, és no estar subordinat a ningú. A l’estadística de probabilitats existeix el que s’anomena la independència estocàstica quan la relació entre dos esdeveniments A i B d'un espai de probabilitat en la qual es compleix que la possibilitat que es donin A i B alhora és igual al producte de les probabilitats que es donin A i B independentment, és a dir, P(A ∩B) = P(A) • P(B). Quan això es compleix, els esdeveniments A i B són anomenats independents. A la lògica matemàtica, una frase σ es diu un fet independent de la primera-T si la teoria T si no prova ni refuta σ, és a dir, és impossible provar σ de T, i també és impossible de provar de T que és σ falsa.

"LLIBERTAT, O INDEPENDÈNCIA, significa (pròpiament parlant) la falta d'oposició (per oposició vull dir impediments externs al moviment); i pot aplicar-se a criatures irracionals i inanimades no menys que a les racionals. [...] I d'acord amb aquest sentit adequat i generalment reconegut de la paraula, un home lliure és qui en les coses que per la seva força o enginy pot fer no es veu molestat en realitzar la seva voluntat. [...] Finalment, per l'ús de la paraula lliure albir no pot inferir-se cap llibertat de la voluntat, del desig o de la inclinació, sinó la llibertat de l'home, que consisteix en no trobar impediment algun a l'hora de dur a terme el que té la voluntat, el desig o la inclinació de fer." Th. Hobbes, Leviatán, II, 21 (Editora Nacional, Madrid 1979, p. 299-300).

Por al coneixement?

2009-08-30T20:58:00.005+02:00

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?

Desconnectar?

2009-08-25T21:53:00.001+02:00

Llibres refrescants

2009-08-25T21:19:00.002+02:00

Després de l’onada de calor, xafogor i pluges. De moment a Girona més xafogor que pluges. Fa una estona ha caigut una gota i l’aire sembla una mica més fresc. Mentre continua l’estiu, potser poden ajudar a refrescar-lo alguns llibres per llegir sota una ombra a la ciutat, a la muntanya o a la platja.

Un dels que m’ha acompanyat alguns dies de platja és el de Peter Cave: ¿Puede ser humano un robot? amb diferents trencaclosques i històries per pensar frescament en la seva solució. A més permet una lectura discontinua, poden saltar d’una història a les que hi estan més relacionades. La pregunta inicial es pot capgirar i qüestionar-se si nosaltres també som com robots quan ens deixem portar, quan no decidim, en definitiva quan no pensem.

Un altre llibre, més aviat és un experiment, es tracta del guió per a una pel·lícula sobre la vida de Friedrich Nietzsche que proposa Michel Onfray a La inocencia del devenir. Tanmateix li falta alguna cosa per acabar de convèncer.

En canvi el que sí convenç i atrapa és el de Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Una novel·la d’intriga sobre uns ossos desapareguts que ens transporta a un viatge de pelegrinatge en el temps. És curiós descobrir com Descartes va provocar tanta passió en els seus seguidors fins al punt de robar el seu crani i deixar-hi inscripcions i poemes en llatí en el seu front.

I per últim, per si algú amb tanta calor té set, una altra proposta per calmar-la. Ara bé, no és aigua el que trobaran sinó molta filosofia. És el llibre Set de Filosofia on es recullen set conferències realitzades en les xerrades de l’Associació d’Estudiants i Llicenciats de Filosofia de la UAB.

De la introducció:
“La filosofia és molt enriquidora per a qui no vol pensar que el món és de color de rosa i per a qui sospita de les simplificacions. La filosofia no molesta aquells qui saben que la reflexió es mou en un mar d’incerteses i que, per tant, a la vida mai no s’està de tornada. Aquests saben que hi ha pocs moments tan humanament satisfactoris com trobar una clariana de comprensió enmig del bosc del dubte. La filosofia és una invitació per a tots aquells qui són conscients que les pitjors crisis són les que passen desapercebudes i per als qui creuen que, si el món ha de canviar, el canvi passa abans per l’interior de cadascú.”

Viatges temporals d'estiu

2009-08-04T20:08:00.006+02:00

L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.

Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.

Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.

“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).

Pensa-ments lluna-tics

2009-07-22T18:26:00.004+02:00

Fa 40 anys l’home va trepitjar per primera vegada la lluna: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”. El petit satèl·lit esdevenia més pròxim. Ara hi pretenen establir una estació extraterrestre permanent i qui sap! Potser algun dia, fins i tot, es podrà anar de vacances a la lluna!

Aquests dies la web està farcida d’enllaços, vídeos i webs commemoratives de la famosa trepitjada selenita. Però des de sempre la lluna ha estat en l’imaginari col·lectiu. Se li han dedicat tot tipus de poders: malèfics o curatius. S’han escrit poemes i llibres sobre viatges imaginaris que després s’han fet realitat. Per no oblidar la quantitat de dites i refranys que amaguen tot un saber popular col·lectiu, com per exemple: “alls plantats en lluna nova, de grans un cove”, “cèrcol de lluna, no omple llacuna”, “clara és la lluna d´Agost, però la de Gener, encara ho és més”, “fins que la lluna d'abril no hagi passat, no dónes el mes per acabat”, “home de bé, és com blat de bona lluna”, “home que té llunes, fa de mal tractar”, “home nat en lluna fosquejant, al botavant”, “la lluna d'Octubre en cobreix set, i si plou, nou”, “la lluna i el ploure a mar, no serveix per a res”, “la lluna vella de març, no marxa sense glaç”, “lluna ajaguda, mariner dret; lluna dreta, mariner ajagut”, “lluna amb estrella, no et fiïs d'ella”, “lluna blanca, cobrellit i manta”, “lluna brillant, bon temps per endavant”, “lluna creixent, muda la gent”, “lluna nova, vés-hi amb cove”, “lluna pel gener, l'amor primer”, “lluna roja,el vent remou”, “lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent”, “lluna vella, vés-hi amb cistella”, “lluna vermella, vent porta ella”, “quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena”...

Curiosament també hi ha cançons sobre la lluna i la filosofia:

La lluna
Letra de Jaime Sabines y J.M. Serrat
Música de J.M. Serrat

Hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant.
La lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia.

No hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que una pota de conill
serveix un tros de lluna:
se'n duu les penes i porta amors i fortuna.

Es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau.

Posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el que vols creure
i miraràs el que vols veure,
tu mouràs els putxinel-lis.
Tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis.

Als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna
i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.

La filosofia del Tour

2009-07-12T12:32:00.009+02:00

Després de 40 anys el Tour de França va tornar a visitar la ciutat de Girona. Uns dies abans els més escèptics pronosticaven un fracàs absolut. No sortirà gaire gent al carrer, deien, perquè hi ha molta gent de vacances, a més provocaran problemes de trànsit i tot plegat serà molt enrenou per no res. Però, al final va ser tot el contrari. Al lloc de la concentració i durant tot el recorregut per la ciutat es van aplegar milers de persones per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes.

Però, què és el que va empènyer a tanta gent a sortir al carrer per veure-ho? Què té el tour de França d’especial? Hi ha alguna filosofia de fons en el Tour de França que la fa diferent a altres competicions?

Per alguns el Tour a Girona significava una promoció de la ciutat. Tanmateix en els resums televisius es va obviar la petita ciutat del nord i només es va parlar de Barcelona. Per sort ens queda aquest vídeo sobre la ciutat realitzat pels organitzadors del Tour.

Per altres simbolitzava un cert ecologisme, l’ús de les bicicletes com a transport. Els més reivindicatius van aprofitar l’ocasió per treure les estelades i cartells grocs on quedava ben clar “Catalonia is not spain”. El que no entenc és perquè era en Anglès, quan la cursa és francesa. Potser hagués estat millor dir: “La Catalogne n’est pas en Espaigne”. Per als afeccionats a l’esport del ciclisme implicava poder veure als seus ídols. Per als comerciants, una distracció enfront l’avorriment de tenir la botiga buida de compradors perquè estaven tots a les voreres del carrer esperant la cursa.

Potser el Tour de França és especial, per tota la controvèrsia de dopatge que ha generat aquests darrers anys. Al final l’ètica s’ha imposat i els organitzadors han entès que havien de fer una cursa menys dura, si no volien quedar-se sense participants. Però, fins i tot abans de la polèmica del dopatge, el Tour era la gran cursa ciclista per excel·lència. Des dels seus inicis, els francesos han sabut donar a l’esdeveniment tota la importància que es mereixia.

La filosofia del Tour, em refereixo als ciclistes que hi participen, no és una filosofia dialèctica on hi ha un enfrontament entre dos equips oposats i només guanya un. Tampoc és una filosofia de caire racionalista on es valori més la ment que no pas el cos. Segurament la filosofia del Tour és vitalista nietzscheana, una filosofia de superació, una filosofia d’esforç per arribar a ser tot un superhome damunt d’una bicicleta?

"Mireu, jo us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digui la vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra!

Jo vos conjur, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu als qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: ¡tant de bo desapareguin!

En un altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra i apreciar les entranyes d'allò inescrutable més que el sentit d'aquella!

En un altre temps l'ànima mirava al cos amb menyspreu: i aquest menyspreu era llavors el més alt: -l'ànima volia el cos prim, lleig, famèlic. Així pensava escapolir-se del cos i de la terra.

Oh!, també aquesta ànima era prima, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptuositat d'aquesta ànima!

Mes vosaltres també, germans meus, digueu-me: què anuncia el vostre cos de la vostra ànima? No és la vostra ànima potser pobresa i brutícia i un lamentable benestar?

En veritat, un brut corrent és l'home. És necessari ser un mar per poder rebre un brut corrent sense tornar-se impur."

Nietzsche: Així va parlar Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9a ed., p. 34-36.

Dies de filosofia, trens, suor i platja

2009-07-03T21:15:00.004+02:00

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wo lf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....

Final de curs

2009-06-26T17:33:00.003+02:00

Deslliurament de notes, aplaçament fins dilluns. Claustre final dedicat al passat i al futur. Pica pica de notes de selectivitat. Tot plegat una mica heavy, serà per culpa del boogie?

Un conte de selectivitat

2009-06-17T19:42:00.003+02:00

Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.

Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.

En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?

"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó

L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.

"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?

http://www.ariel.es/libro/cuentos-filosoficos-978843448805

Superar les adversitats

2009-06-04T13:46:00.004+02:00

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac

Entrebancs vitals

2009-06-02T17:04:00.006+02:00

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que el meu destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar
Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s'ha de saber arribar.

Per dues centèsimes!

2009-05-29T14:16:00.007+02:00

Per enèsima vegada ho he intentat, fa dos anys va ser per 6 punts, ara només per dues centèsimes.

Vaig néixer a Girona i visc a Girona. Em vaig passar 12 anys esperant una plaça definitiva i quan finalment me la van donar, fa només 4 anys, va ser a un IES d'Olot. Des d'aleshores, sempre que els vents són favorables, intento aconseguir una Comissió de Serveis a Girona o rodalies. La primera va ser precisament a l'IES Santa Eugènia, d'on vaig haver de marxar perquè una professora de Mallorca va voler venir a viure una temporada a Girona, pel que sembla se n'ha cansat.

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la.

Justícia global?

2009-05-03T16:31:00.002+02:00

El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3

Defensa de la filosofia

2009-04-26T20:53:00.007+02:00

Reprodueixo la notícia del diari EL PUNT de Girona

26/04/09 02:00 - Girona - DANI CHICANO

En defensa de la filosofia a secundària

Un centenar de persones, entre professors, alumnes i afins a la causa es van concentrar ahir a migdia al pont de Pedra de Girona, en un acte de mobilització en defensa d'una presència manifesta, més rellevant que en l'actualitat i amb prou garanties de l'assignatura de filosofia en l'educació secundària. L'entitat convocant, la Plataforma en Defensa de la Filosofia, al·lega que l'àrea de filosofia «s'està ofegant i menyspreant» als instituts i que, mentre que la Unesco i el Parlament de Catalunya defensen la matèria com a clau d'una secundària de qualitat, «el Departament d'Ensenyament l'arracona.»

La plataforma va fer públic ahir el manifest de Girona, al qual van donar lectura, en què s'assenyala que qualsevol matèria d'ensenyament «és inviable amb una hora lectiva setmanal, com és el cas d'educació eticocívica», que resulta «indigna» la «minsa previsió de places» per a docents de filosofia en la convocatòria del 2009 i que «cal protegir el tronc comú humanístic, eix bàsic per estructurar un bon batxillerat en sentit europeu». En el manifest llegit ahir, es demana que es recuperi la denominació ètica (4t d'ESO) i filosofia (1r de batxillerat) per a les matèries que actualment s'anomenen educació eticocívica, i filosofia i ciutadania, i que «s'assignin exclusivament a docents de l'especialitat de filosofia». També es reclama que s'equiparin les assignatures abans esmentades a les de la resta de matèries curriculars, i es dotin amb tres hores lectives setmanals cadascuna, i també que l'assignatura d'història de la filosofia (2n de Batxillerat) sigui de 4 hores lectives setmanals, com les altres matèries d'aquest curs, com a una assignatura imprescindible i obligatòria en les proves d'accés a la universitat.

La creació de la plataforma ha estat provocada per la reforma del batxillerat aprovada l'any passat, que assenyala que la matèria es redueix a dues hores lectives a primer de batxillerat, i que l'ètica es redueix a una sola hora a l'ESO.

La plataforma, pionera en aquesta mobilització a Catalunya, va promoure divendres una reunió de docents de filosofia de secundària i els de la UdG d'on havia de sortir un document que s'està consensuant amb tots els degans de les facultats de Filosofia de Catalunya i la Societat Catalana de Filosofia de l'IEC, per presentar-lo a la conselleria. Durant l'acte d'ahir, amb un marcat to festiu, es va fer la lectura de diverses citacions breus d'autors com ara Kant, Nietzsche, Ortega y Gasset, Epictet o fins i tot Txèkhov.

La plataforma també ha posat en marxa un grup a Facebook, amb el nom Salvem la Filosofia Ara!, que té poc menys d'un miler d'associats i on s'ha penjat el manifest, al qual s'hi han adherit unes 600 persones, entre les quals Joan Miquel Oliver, Xavier Rubert de Ventós o Josep M. Terricabras.

Salvem la Filosofia, ara from Save the Philo, now! on Vimeo.

Reiniciar

2009-04-08T14:30:00.006+02:00

Ahir per curiositat estava llegint un horòscop d’un diari i em va impactar una frase: “Si la teva vida està en pausa, ara és el moment de reiniciar.” Vaig pensar que era una expressió molt ocurrent i que a vegades estaria bé poder-la aplicar en qualsevol situació vital, econòmica, social, política... Però no és tan senzill.

Quan una màquina es bloqueja, ja sigui un ordinador, una màquina de fotocòpies, un robot o qualsevol altre aparell, reiniciar és una opció fàcil. Només cal prémer un botó per tancar el procés i tornar a engegar al cap d’un moment. En canvi, quan una situació vital o social es bloqueja, no hi ha cap botó a prémer. Si fos tan fàcil, com això, situacions de crisi com les actuals es podrien resoldre en un tres i no res. Tornar a començar de nou és complicat. Tanmateix no és impossible.

Amb la vida encara és més difícil. Hi ha moments en que els esdeveniments poden conduir a un bloqueig mental i no hi ha maneres de trobar el botó adient que permeti tornar a posar en marxa un nou projecte. Tanmateix, tampoc no és del tot impossible.

A nivell físic en els humans no hi ha reinici, però mentalment és diferent. Es poden canviar idees, projectes, principis... Però cal tot un complex procés de reinicialització que no tothom està disposat a fer, ni vol fer. Sovint pensem que som nosaltres qui hem de canviar, sense tenir en compte que potser els altres també han de participar en el canvi. En algunes situacions caldria fer un reinici complet que englobés cadascuna de les parts. On està el botó que cal prémer? Aquesta és la qüestió.

Hipàtia d'Alexandria

2009-03-25T19:06:00.004+01:00

Hipàtia d'Alexandria va ser una de les primeres dones de la història que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques i de la filosofia neoplatònica. Va néixer a Alexandria l’any 355-370 (no se sap amb exactitud la data del seu naixement, ni de la seva mort) i va morir en aquesta mateixa ciutat aproximadament l’any 415-416.

El seu pare Teó d'Alexandria li va ensenyar tot el que sabia de matemàtiques, astronomia i filosofia. Teó volia que Hipàtia fos "un ésser humà perfecte" i per això vigilava molt de prop l’educació de la seva ment i del seu cos.

Hipàtia es dedicà, durant vint anys, a investigar i ensenyar Matemàtiques, Geometria, Astronomia, Lògica, Filosofia i Mecànica en el Museu d'Alexandria fundat per Ptolomeu. A més, ocupava la càtedra de Filosofia platònica raó per la qual els seus amics li deien "la filòsofa". Va guanyar tal reputació que al Museu assistien estudiants d’Europa, Àsia y Àfrica a escoltar les seves ensenyances sobre "l'Aritmètica de Diofant" i la seva casa es convertí en un gran centre intel·lectual.

Hipàtia es va convertir en una de les millors científiques i filòsofes de la seva època, erudita d’un coneixement que els cristians identificaven amb el paganisme i que per tant la perseguien. Els cristians van cremar i destruir tots els temples i centres grecs, van perseguir a tots els acadèmics del Museu obligant-los a convertir-se al cristianisme si no volien morir. Hipàtia es va negar; es va negar a convertir-se al cristianisme, es va negar a renunciar al coneixement grec, a la filosofia i a la ciència que per més de vint anys havia après i ensenyat en el Museu. En la quaresma, el mes de març del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristià d’Alexandria, va ser assassinada.

"La seva vida va finalitzar de manera tràgica, tal com ens ho explica Sòcrates Escolàstic: "Uns quants exaltats amb els monjos al capdavant, van conspirar entre tots i van atacar la dona per l'esquena, quan tornava cap a casa seva. L'arrancaren del seu carruatge i l'arrossegaren fins a l'església que es coneix amb el nom de Kaisarion. Allí, li tragueren la roba i esquinçaren el seu cos amb trossets de petxines. Membre a membre, espadaçaren la dona i portaren després els trossos a un lloc anomenat Kikaron per cremar-los." Fragment extret del llibre de Ingeborg Gleichauf: Vull comprendre. Història de dones filòsofes.

A la tardor està prevista l'estrena de la pel·lícula "Àgora" del director de cine Alejandro Amenabar on s'explica la història d'aquesta gran filòsofa i matemàtica egipcia en la seva lluita per salvar la saviesa del món antic amb l'ajuda dels seus deixebles el jove esclau Davo i Orestes.

Galileu Galilei

2009-03-24T18:28:00.000+01:00

Filosofia de primavera

2009-03-21T14:27:00.005+01:00

Com diu la dita: “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat". També no sé què ha passat, però fa 37 dies que vaig escriure per última vegada al blog. Des d’aleshores han passat moltes coses. Grips diverses mal curades. Una visita ràpida de dos dies a la Tarragona romana per fer uns tallers sobre l’exèrcit romà (el que encara no entenc és perquè entre taller i taller ens van explicar els productes extrets de la petroquímica) i les muralles de Tarragona. A la tornada una jornada de docents de la UOC amb un dinar exquisit, però a peu dret. Avaluacions de segon de batxillerat. Inici de curs a la UOC amb aules superpoblades d’estudiants entusiasmats per acabar els estudis de llicenciatura. Assistència a una conferència sobre l’evolució dels humans i el primer homínid català. Una altra visita ràpida a Lleida per unes Jornades de filosofia sobre el paper de l’intel·lectual en la societat actual on vaig presentar una comunicació sobre el nou ciberintel·lectual (del qual algun dia escriuré en aquest blog). Assistència a dues conferències més, una sobre Epicur i la felicitat, i l’altre sobre l’oratòria i filosofia de Ciceró. I moltes altres coses que ara seria llarg d’explicar.

Mentrestant, els nord-americans celebraven l’entrada d’un president afroamericà a la Casa Blanca i la crisi econòmica seguia i encara segueix el seu curs imparable. Altres crisis mentals han provocat matances indiscriminades a Alemanya i als EEUU. S’ha jutjat i condemnat a cadena perpètua a Josef Fritzl el pare-monstre austríac que va esclavitzar i maltractar a la seva filla durant 24 anys.

Però ara ha arribat la primavera, les flors comencen a florir i es deixa enrere el fred hivern. La natura esclata de colors i de fum, com en el cas del volcà submarí a Tonga.

També la societat està esclatant en manifestacions de la comunitat educativa contra la nova llei d’educació (LEC), dels estudiants contra el pla de Bolonya, dels treballadors contra la crisi. Tot un esclat de reivindicacions diverses. Així és la primavera, la sang altera. Serà la filosofia de primavera, una filosofia alterada i reivindicativa?

2009-02-11T21:01:00.001+01:00

Fa 200 anys, el dia 12 de Febrer de 1809 va néixer Charles Darwin, l’autor de la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural. La seva teoria va provocar molta polèmica en el seu temps i que encara és vigent actualment: http://www.elpais.com/articulo/opinion/ejemplo/lecciones/Darwin/elpepiopi/20090201elpepiopi_12/Tes

És força desconcertant que després de 200 anys encara se segueixi qüestionant la idea segons la qual els éssers vius s'han originat els uns dels altres a partir de la descendència i els diversos canvis o transformacions al llarg del temps en la seva lluita per l’existència. La reticència o desconfiança per part d'alguns sectors religiosos de caràcter fonamentalista, que es resisteixen a acceptar els nostres orígens evolutius, ha provocat que en alguns estats nord-americans es mantingui una lluita aferrissada per eliminar la teoria evolucionista-darwiniana dels plans d’estudis educatius. El creacionisme cada vegada va guanyant més terreny amb el suport de la nova teoria del disseny intel·ligent. La lluita per l'existència, aquest cop entre dues teories (ciència-evolucionisme i la de la religió-creacionisme), continua.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: “La teoria del disseny intel·ligent és una teoria no científica que postula que l'evolució dels organismes ha estat conduïda per un ésser superior. Proposada inicialment pel Discovery Institute dels EUA, ha estat assumida per un ampli col·lectiu de persones d'aquell país. Accepta els principis evolucionistes de la teoria neodarwinista o sintètica, però afirma que l'evolució ha estat guiada per Déu per a arribar a generar l'home a imatge i semblança seva.”

Per llegir una bona crítica al disseny intel·ligent: http://www.xtec.es/~asarsane/filoantropologia/engany.htm

Sobre el bicentenari de Darwin:
http://www.darwinday.org/
http://www.darwinday.org/spanishSA/home/index.html
http://www.uv.es/cdciencia/darwin2009.htm
http://darwin.evoluciona.org/documents/00/ca/front/content/inici.html

Vilawebtv. Primer capítol de la sèrie Darwin 365

“La selecció natural actua només mitjançant l’adquisició i el cúmul de petites desviacions heretades, cadascuna de les quals és profitosa per al manteniment de l’ésser”. (De la mateixa manera que en Geologia s’havien descartat les grans alteracions catastròfiques), “així també la selecció natural desplaçarà la fe en una creació continuada d’éssers orgànics nous o en grans modificacions de la seva estructura”.
Charles Darwin: Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida, 1859.

buit o vuit

2009-01-31T22:08:00.006+01:00

Aquest any estava previst que es convoquessin 60 places de filosofia a les oposicions de funcionaris docents del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Interins, substituts i llicenciats de filosofia estaven ben engrescats amb l’expectativa de poder obtenir alguna plaça. Alguns es van apuntar a diferents cursos per assegurar un bon resultat. La sorpresa va ser que un cop començats els cursos de preparació, a principis de desembre la proposta del Departament d’Educació s’havia modificat: on hi havia d’haver-hi les 60 places de filosofia hi havia un buit, és a dir, no-res, zero. Els més conscienciats en el tema de la precarietat de la filosofia en l’educació secundària no es van estranyar gens ni mica. Amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat era previsible la retallada de places d’oposicions.

Aleshores van començar les protestes dels col·lectius afectats i es van crear associacions en defensa de l’ensenyament de la filosofia, que potser ja feien tard, calia haver-se mogut més l’any anterior. La gran escletxa, paradoxa o contradicció (digue-ho com vulgueu) del Departament d’Educació es feia cada vegada més evident. Segons la LEC s’ha d’educar als alumnes per a que siguin competents en comunicació, coneixement, gestió i tractament de la informació, en les eines tecnològiques, en les possibilitats comunicatives i creatives de les xarxes virtuals, però no cal que siguin crítics, que pensin per ells mateixos, que distingeixin les fal·làcies dels raonaments ben fets, en definitiva, no cal que siguin filosòfics. Com menys hores de filosofia, millor, aquesta és la “pseudofilosofia” del Departament. I, com és evident, tampoc calen professors en la matèria.

Malgrat tot, després d’algunes setmanes d’intercanvi d’opinions, manifestos, cartes de diferents grups i sindicats, finalment apareix una nova proposta en la qual es decideix convocar vuit places de filosofia. Per què vuit o no quinze, vint o trenta, per què només vuit? És algun joc de paraules? Del buit a vuit? Podria tenir alguna cosa a veure amb la famosa novel·la de Katherine Neville: El vuit? En aquesta novel·la un misteriós joc d’escacs, que va pertànyer a Carlemany, amaga un poderós secret. Les diferents peces del joc es van enterrar separadament per a que ningú accedís al seu poder il·limitat. Es podria aplicar metafòricament aquesta història a la filosofia i a la seva situació actual en l’educació secundària? Tot plegat segur que no té res a veure, però només pretenia fer pensar.

“-El vuit –vaig dir en veu alta una nit mentre sèiem en una sala de Cambridge que donava als jardins de la cuina, el mateix lloc on treballava Newton gairebé un segle abans-. Què significa en realitat el vuit?

- A Egipte –explicà Shahin-, creien que hi havia vuit déus que procedien de tota la resta. A la Xina, creuen en els Vuit Immortals. A l‘Índia, creuen que Krishna el Negre, el vuitè fill, també esdevingué immortal. Un instrument per a la salvació de l’home. I els budistes creuen en el camí de vuit passos del Nirvana. Hi ha molts vuits en les mitologies del món...” Katherine Neville: El vuit

La mala sort

2009-01-21T21:16:00.003+01:00

Tenir bona o mala sort és relatiu. Fa uns dies quan ho tenia tot preparat per a poder anar, miraculosament (no és fàcil trobar-ne alguna de buida), a una aula d’informàtica amb els alumnes, resulta que la connexió de xarxa a Internet no funcionava. Va ser mala sort, precisament aquell dia en concret estaven ampliant la connexió. Ara bé, per sort els exercicis interactius que havien de fer els alumnes ja els tenia fets de fa temps i com sempre tenia preparats uns altres exercicis en fotocòpies. Així doncs, van acabar tots davant de l’ordinador fent exercicis manuals amb el llapis, tot esperant que la xarxa comencés a funcionar (cosa que no va passar fins al cap d’unes hores).

Avui mateix, he temptat a la sort (no s’ha de fer gaire sovint, perquè pot haver-hi sorpreses desagradables) i he passat per sota de dues escales (no una, sinó dos) instal·lades a la vorera. De fet, no hi havia cap més lloc per on poder passar, a menys de canviar de vorera i donar una petita volta a una camioneta. Quan les he vist, he pensat en la superstició i com que sovint tinc mala sort, he decidit passar tranquil·lament per veure si l’efecte era tot el contrari. Tot just acabava de passar una dona ha estat atropellada per un cotxe en el semàfor cap a on em dirigia. Aquella dona ha tingut mala sort, el que no sé és si moments abans havia passat també per sota d’aquelles escales. A mi, de moment, no m’ha passat res. Tocaré fusta i creuaré els dits, ara que potser seria millor sortir i que un gat negre creués la carretera. Potser així canviaria la meva sort.

“Es pot dir que, si el postulat del determinisme és vàlid, llavors el futur es podria explicar en termes del passat; i això significa que, si un conegués prou del passat, seria capaç de predir el futur. Però en aquest cas, allò que succeirà en el futur, ja està decidit. I com es pot dir llavors que jo sóc lliure? El que passarà passarà, i res del que jo faci podrà impedir-ho. Si el determinisme és cert, jo sóc presoner sense remei del fat.

Però, què es vol dir quan es diu que el curs futur dels esdeveniments està ja decidit? Si el que es vol dir és que alguna persona ho ha ordenat, llavors la proposició és falsa. Però si l'únic que es vol dir és que, en principi, és possible deduir-ho d’una sèrie de fets particulars del passat, juntament amb les adequades lleis generals, llavors, encara que això sigui veritat, això no implica, en últim terme, que jo sigui presoner del fat sense remei. Ni tan sols implica que les meves accions no introdueixin cap diferència respecte del futur, perquè elles són causes, tant com efectes; de manera que, si fossin diferents, les seves conseqüències serien també diferents. El que implica és que el meu comportament pot ser predit; però dir que el meu comportament pot ser predit no és dir que jo estigui actuant sota constricció. En realitat és veritat que jo no puc escapar al meu destí si s’entén que això no significa sinó que faré el que faré. Però això és una tautologia, exactament el mateix que és una tautologia que passarà el que va passar. I tautologies com aquestes no proven absolutament res sobre la llibertat de la voluntat.”

Alfred J. Ayer: Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 255-256.

Globalització i informàtica

2009-01-18T20:18:00.007+01:00

Després de passar uns dies previs de nervis incontrolables, i que em van bloquejar completament, ara ha tornat la calma. Finalment ahir vaig fer la meva primera conferència i va ser a l’Ateneu Barcelonès dins del cicle: "Com pensar la globalització?". Abans havia participat en algun congrés de filosofia (un a París i l’altre a Barcelona), però només havia presentat alguns petits articles en uns 15 o 20 minuts d’intervenció. Ahir va ser diferent, havia d’explicar durant una hora aproximadament les relacions entre dos conceptes de gran complexitat: la globalització i la informàtica (més en concret una de les seves aplicacions: Internet). Tot seguit exposo un petit resum:

Per introduir el tema vaig fer referència a l’acudit (o més conegut com a mem) del pollastre que creua la carretera per explicar la gran dimensió cultural de la globalització que es reflecteix en aquesta sinergia entre local i global on tots estem junts en un mateix lloc que ho fa possible: la xarxa de xarxes o Internet.

Aquestes són algunes pàgines on es poden consultar diferents versions: Pàgina web nord-americana dedicada a l’acudit: http://www.whydidthechickencrosstheroad.com/.

Altres pàgines:
França: http://lsoron.free.fr/humour/pages_html/poulet.html;
Argentina: http://www.ultraguia.com.ar/UltraSociales/ParaSonreir/ParaSonreir38.htm;
Mèxic: http://www.noroeste.com.mx/opinion.php?tipo=1&id=6802

A continuació per deixar clar quina és la relació que es pot establir entre la globalització i la informàtica, vaig utilitzar un altre acudit, aquell dels indis de la reserva que un dia de tardor van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Aleshores, el cap educat segons els costums del món modern, no en tenia ni idea. Però, per curar-se en salut va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora, i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. Amb aquesta informació el cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya. Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic i li van dir que certament semblava que l’hivern seria molt fred. El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin. Un parell de setmanes més tard, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern esperaven i el meteoròleg li va dir que preveien que seria un dels hiverns més durs de la història. El cap de la tribu aleshores va tornar a preguntar com ho sabien tan segur i el meteoròleg va contestar: - els indis estan arreplegant llenya com bojos!

Quelcom semblant succeeix entre la globalització i la informàtica? Sense el desenvolupament d’una no s’hagués produït el desenvolupament de l’altra? En certa manera és així, la globalització actual (de fet des de sempre els humans tendim a globalitzar costums, idees i pensaments quan ens interelacionem amb els altres) ha ajudat al desenvolupament informàtic i al seu torn la informàtica (amb Internet al capdavant des dels últims anys) ha impulsat la globalització fins a uns límits insospitats.

Potser havia d’haver explicat més acudits perquè és una bona manera d’atreure l’atenció de l’audiència. Però no em vaig utilitzar cap més, tot i que vaig seguir amb les comparacions animals, per dir-ho així. A part de pollastres que creuen carreteres i de peixos que es mosseguen la cua, vaig parlar de crancs per fer un petit resum històric del desenvolupament de la informàtica des de meitats del segle XX, i d’aranyes i teranyines internàutiques per mostrar les contradiccions de la xarxa (vicis i virtuts) o millor dit, tal i com va assenyalar un dels assistents en el posterior debat, les paradoxes de la xarxa de xarxes o Internet. També vaig parlar de lleons fent referència al que escrivien en els seus mapes els antics romans per assenyalar les regions inexplorades i desconegudes: “hic sunt leones” (aquí hi ha lleons). Més enllà del món conegut tot esdevenia incert i problemàtic. Avui en dia quan anem més enllà del món físic conegut i ens connectem al món virtual d’Internet (seria el lleó dels romans) la incertesa i els problemes es generen ràpidament. A més, de les virtuts i/o vicis, Internet genera tot un munt de problemes, sobredimensionats per la globalització, com per exemple: el de la identitat nacional i individual; la fiabilitat de la informació i el de l’ètica de la informació (global, segons Luciano Floridi).

Per últim, vaig recórrer a la imatge del mussol de Minerva per representar a l’ètica i a tota la reflexió filosòfica necessària en un món cada vegada més connectat i dispers. Un món on cada vegada és més difícil establir un pacte social entre tots els participants, que asseguri un mínim espai compartit comú de manera horitzontal on hi hagi tolerància i es puguin aclarir algunes nocions bàsiques com per exemple les de propietat i llibertat.

2009

2009-01-01T19:41:00.008+01:00

Avui comença un nou any ple de propòsits i desitjos. Alguns esperen que sigui un any millor que l’anterior, en canvi d’altres potser esperen que almenys sigui igual. Diuen que el 2008 era l’any de la crisi, però ja veurem que passa aquest any. Els més optimistes auguren prosperitat i els més pessimistes un munt d’adversitats. Només espero que sigui un any menys violent, sense guerres, sense maltractaments i molt més filosòfic.

Un vídeo musical per a tots aquells que malauradament encara utilitzen la violència:

Respecte a que sigui un any més filosòfic, potser ajudi la nova campanya publicitària als autobusos de Barcelona promoguda per la Unió d'Ateus i Lliurepensadors juntament amb Ateus de Catalunya i la resta d'associacions federades en col·laboració amb la British Humanist Association. (Llegir notícia de la campanya) - (Enllaç directe a la web de la campanya)

“La religió està acostumada a coses gratuïtes: exempció d'impostos, respecte no guanyat i el dret a rentar el cervell dels nostres nens… Crec que aquesta campanya posarà a la gent a pensar, i pensar és un anatema de la religió… Veiem tantes campanyes de salvació a través de Jesús amenaçant-nos amb el càstig etern que estic segur que una campanya com aquesta serà rebuda com una alenada d'aire fresc, i si a més de posar a la gent a pensar les fa somriure, doncs molt millor” Richard Dawkins (Biòleg evolucionista i Catedràtic de Divulgació Científica de la Universitat de Oxford).

Filosofia de la vida quotidiana

2008-12-29T21:17:00.006+01:00

Ara mateix a Girona cau aiguaneu. Llegeixo al facebook que un meu amic de les altes muntanyes treu neu de davant de casa seu per poder treure el cotxe. Malgrat les inclemències climàtiques aquest matí als Serveis Territorials de la delegació d’educació de Girona centenars de persones, millor dit de mestres nouvinguts i d’altres en la recerca d’una plaça millor, feien cua al carrer sota els paraigües. Per sort l’amabilitat d’un funcionari ens ha advertit una hora i mitja abans de tancar que si no volíem esperar en va, anéssim a uns altres Serveis Territorials a registrar els documents que portàvem. Alguns hem acabat fent una petita cua a Medi Ambient. No hi ha com ser ecologista en algunes ocasions.

No és res estrany, donada la nostra condició social en situacions extremes, el fet que allà esperant a que ens toqués el torn, hàgim establert relacions socials de companyonia i de solidaritat. Els humans en situacions descontrolades ens apinyem més que mai. El pitjor de tot és que mentre estàvem allà esperant, altres estaven fugint com podien dels míssils que els arribaven de l’altre costat de la franja. Per alguns la vida quotidiana és molt més complicada del que mai ens podríem imaginar.

S’han fet diferents estudis des del camp de la Sociologia sobre la realitat de la vida quotidiana. P. Berger i Th. Luckmann en el seu llibre La construcció social de la realitat han analitzat com es construeix el nostre coneixement social a partir del sentit comú de la vida quotidiana. Segons els autors citats, la vida quotidiana es presenta com una realitat que l’home interpreta i dóna coherència de forma subjectiva. L’objectiu és presentar el món d’una manera ordenada a través de la intersubjectivitat. La vida quotidiana no pot existir sense una interacció i una comunicació constant amb els altres. És per això que el llenguatge i el diàleg són imprescindibles (fet que avui en dia alguns països han oblidat). Però és també a partir del llenguatge com s’estableixen rituals, rutines, prejudicis, expectatives, universos simbòlics, legitimacions, institucions, cosmovisions... diferents i sovint tan contraposades que entren en conflicte.

"Ara per ara, el que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica; és a dir, que l'home (no aïlladament, clar, sinó com membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció. El producte repercuteix sobre qui ho ha produït. Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduit en la consciència gràcies a la socialització), ens ocuparem amb bastant detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun correspon a una característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social." P. Berger i Th. Luckmann: La construcció social de la realitat.

Blog en crisi

2008-12-26T21:58:00.003+01:00

Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.

Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.

Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).

Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.

Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.

Sense temps

2008-12-06T14:44:00.007+01:00

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física

Dia Mundial de la Filosofia 2008

2008-11-15T19:43:00.006+01:00

El dijous dia 20 se celebrarà el Dia Mundial de la Filosofia arreu del món. Aquest dia va ser instituït per l'Organització de la Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments o reptes que se'ns plantegen [Enllaç al document: Informe del director general relativo a una estrategia intersectorial sobre la filosofía: http ://unesdoc.unesco.org/images/0015/001502/150264s.pdf]. Es va triar el tercer dijous de novembre per commemorar el dia en què va néixer Sòcrates.

Aquest any, per primera vegada es faran diversos actes a Barcelona, però en diferents dies. El dimecres 19 (perquè és el dia en què la majoria dels alumnes de secundària no tenen classe per la tarda) a les 17 h, el Seminari Virtual de Filosofia, Filolist, ADHOC i el Grup de Didàctica de la Societat Catalana de Filosofia conviden a professorat i alumnes de secundària a l’acte de celebració del Dia Mundial de la Filosofia establert per la Unesco. Tindrà lloc a l’aula 409 de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (carrer Montalegre, 6). Hi han col·laborat el Departament d’Educació (SEZ Vallès Occidental IV) i la Facultat de Filosofia de la UB.

Durant l’acte es farà el lliurament dels guardons de la Mostra de Fotofilosofia a l’alumnat dels 20 centres participants.
Invitació: http://www.xtec.cat/agenda/pdf/dia_filosofia_.pdf

La UNESCO ha inclòs aquest acte en l'agenda dels diferents actes mundials. Ho podreu veure seguint aquest enllaç:

http://portal.unesco.org/shs/en/files/12364/12263452771List_activities_10.11.2008_ENG.pdf/List%2Bactivities%2B10.11.2008_ENG.pdf

Alguns professors de secundària han proposat un acte més reivindicatiu com el d’escriure en alguna part del cos la paraula Filosofia. http://f ilosofiaenlafrente.blogspot.com/

D’alguna manera el que es pretén és reivindicar el lloc de la Filosofia en la societat actual i en l’educació. Després de la reducció d’hores de la matèria de Filosofia, potser fer més visible la Filosofia, apropar-la al públic en general, ens permetrà donar-li la importància que es mereix.

A més, el dijous 20 a les 19’30h a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc un Teatre Fòrum: La mort de Sòcrates. A càrrec del Grup Dionisos, i un debat que anirà a càrrec de Miguel Candel i Sanmartín, doctor en filosofia, Dir. del Dept. d'Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB. Marta Figueras i Badia, professora de Filosofia de la Cultura i de Filosofia Contemporània a la UAB. Mariano Fernández García, llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en Història Contemporània per la UAB. I Enric Galbis i Mora, articulista i corrector editorial.

http://www.eviltwincomics.com/aphil.html

Voler és poder?

2008-11-07T19:18:00.001+01:00

Cervell i intel·ligència: dones i homes.

2008-11-02T12:29:00.003+01:00

El dijous, abans d’anar al tradicional sopar de fires amb els profes de l’IES, vaig assistir a una conferència del psicòleg, expert en neurologia, Richard Haier. No ho vaig poder resistir. El títol prometia: Cervell i intel·ligència en dones i homes. Efectivament va ser interessant.

Haier va començar amb la pregunta: en quin lloc del cervell es troba la intel·ligència? Però abans calia definir què s’entén per intel·ligència. Va proposar una definició molt senzilla: la intel·ligència és el resultat de les diferències individuals en l’aprenentatge, la memòria i el raonament. Qualsevol definició ha d’incloure aquests aspectes i sempre tindrà alguna cosa a veure amb el cervell.

Els diferents estudis sobre la intel·ligència han arribat a la conclusió que hi intervenen diverses facultats mentals i que aquestes estan relacionades entre elles. La suma de totes les facultats és el que s’anomena factor general (g) que equival al IQ (quocient d’intel·ligència). També s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn de l’esforç del cervell, sinó del grau d’eficiència. Aleshores la pregunta és: es fa més eficient el teu cervell mitjançant l’aprenentatge? S’han fet experiments amb el joc del Tetris i s’ha comprovat que és possible augmentar l’eficiència. Com més s’hi juga, més ràpid es processa la informació, el cervell ha de treballar menys i s’avancen més nivells en el joc.

També s’han trobat diferències en el funcionament del cervell dels homes i de les dones. Per exemple en les matemàtiques el cervell de les dones no s’activa cap àrea concreta, a diferència dels homes en què hi ha unes àrees del cervell més actives.

Una altra pregunta que es va plantejar fou: hi ha cap relació entre l’estructura cerebral i la intel·ligència? A través de diferents proves computeritzades s’ha comprovat que hi ha una estreta relació entre la matèria gris del cervell i la intel·ligència. A més matèria gris, més intel·ligència. Els homes tenen més matèria gris en l’àrea de la intel·ligència, en canvi en el cas de les dones està més diversificada. Les dones tenen més matèria blanca, que és la que afavoreix la connexió entre les diferents neurones i parts del cervell. La quantitat de substància gris o blanca en uns i altres depèn de factors genètics. Aleshores, Haier en un to irònic va preguntar al públic assistent si, en el cas que fos possible, els agradaria prendre una pastilla per millorar la intel·ligència i quan pagarien per ella. Al veure que ningú responia, va preguntar si preferirien una pastilla per l’èxit. Als Estats Units la majoria de la gent prefereix la segona pastilla, per què deu ser? Serà potser perquè la intel·ligència per ella sola no garanteix l’èxit?

A continuació va exposar les diferències en les capacitats mentals dels homes i les dones. La majoria de dones són més bones en qüestions verbals, oïda i vista (més sensibles), en canvi els homes tenen més visióespacial. Amb tot, va remarcar que l’educació té un paper molt important a l’hora de potenciar aquestes habilitats. De fet, estudiant les diferències ens podem adonar que no es poden fer estereotips i agrupar les persones per classes, gèneres...

Per introduir l’última part de la conferència, Haier va utilitzar la frase: “use it or lose it” (o l’utilitzes o el perds) per assenyalar la importància de fer funcionar el cervell. No tots els cervells funcionen igual però es poden entrenar. El que s’ha estat estudiant més en els darrers anys és com es pot incrementar la substància gris del cervell. És possible una gimnàstica cerebral? R. Haier s’ha dedicat a estudiar com el joc del Tetris modifica la substància cerebral. De moment, el que s’està comprovant és que gran part del que fa el cervell és inconscient. I com més inconscientment actua el cervell, més eficaç és.

Un vídeo del campió mundial de Tetris

Més informació a:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2008/10/24/neurociencia/1224867263.html

http://www.elpais.com/articulo/salud/vez/mujer/necesita/cerebro/igual/inteligencia/elpepusocsal/20081022elpepisal_1/Tes

Fires antiplatòniques

2008-10-27T20:36:00.003+01:00

El divendres 24 d'octubre es van inaugurar les fires de Girona amb un pregó del reviscolat Girona FC i la música d’un piano penjat en vertical. A tot això si va sumar una fina pluja que reafirmava el que tots els gironins i gironines sabem: per fires un dia o un altre ha de ploure, si no és així, no són fires. De moment, però el temps està sent favorable. Amb tot el firaires que mai estan contents, plogui o faci bon temps, han amenaçat de fer vaga si no se’ls deixa tancar les paradetes més tard de la una de la nit els dies entre setmana i de les tres els dies festius. No sé si també els veïns de la devesa, on estan instal·lades les atraccions de fires i les diverses paradetes, faran alguna protesta. Uns volen guanyar més diners i els altres descansar per les nits. De fet, segons com bufa el vent, el soroll de les fires arriba a tots els racons de la ciutat.

Alguns i algunes, lluny del sorollós terreny de les atraccions i de les barraques on s’amunteguen els joves i no tan joves adolescents, preferim la tranquil·litat del parc del migdia on ahir mateix al capvespre vam poder escoltar (gairebé des de la finestra de casa) el so del jazz-blues-gospel dels germans Campbell:

Mentrestant, avui pel matí uns alumnes mig adormits i cansats del cap de setmana de fires i pensant en el que encara els queda de festes, estaven molt lluny del que es recomana al diàleg del Fedó:

“ —Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d’això depèn que arribem a comprendre bé el tema que estem tractant. Et sembla a tu que és cosa pròpia d’un filòsof desitjar allò que anomenem plaers, com ara el menjar i el beure?
—No gens, Sòcrates —va dir Símmies.
—I els plaers del sexe?
—De cap manera.
—I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n’ha de tenir estima? Vull dir, per exemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu que ho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat?
—Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof. —digué.
—Per tant —féu ell—, no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima?
—A mi m’ho sembla.
—En canvi, Símmies, a la majoria de la gent els sembla que no val la pena de viure, si un no troba plaer en aquestes coses ni en pot participar. I al contrari, pensen que no tenir cap estima dels plaers dels quals gaudim a través del cos és gairebé com estar mort.
—El que dius és ben veritat.” Plató: Fedó

Llegint el Fedó

2008-10-20T20:56:00.004+02:00

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.

Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.

Símmies, posant-se a riure, digué:

—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

Setmana Vattimo

2008-10-12T21:05:00.005+02:00

Aquesta setmana (del 6 al 10 d’octubre) ha estat estranya i diferent. Classes de batxillerat i ESO pel matí i Metafísica heideggeriana a través de G. Vattimo per la tarda (menys el divendres). A continuació algunes idees i impressions. Que cadascú reflexioni i en tregui les seves pròpies idees i conclusions.

Dilluns:

Vattimo ja mostrava senyals de cansament i tot just acabava de començar la setmana. Es disculpava de la seva desmemòria, del seu itanyol i es definia ell mateix com a "marcit". Conferència sobre la temporalitat autèntica i l’escatologia cristiana. Com a referència la preparació de Sein und Zeit per part de Heidegger. El Dasein com a l’ésser que posa el problema de l’ésser, perquè s’ha d’entendre com a existent. L’ésser vertader no pot ser un objecte tal i com s’havia entès en la metafísica tradicional. Explicació de com Heidegger al 1919 cerca el sentit de l’ésser en els orígens del cristianisme, sobretot en les cartes de Sant Pau on es defineix la temporalitat autèntica com a experiència autèntica del temps. Un dels components de la temporalitat autèntica és la tensió. Es tracta de viure el sofriment. L’autenticitat es posar-se davant la mort, tenir en compte la pròpia mortalitat. La temporalitat autèntica és considerar-se dins de la història. Per aquesta raó, Heidegger als anys 30 canvia el concepte d’autenticitat (individual, ja no té sentit per les condicions geopolítiques) pel d’historicitat. Segons Vattimo avui en dia amb els problemes del món actual ja no té sentit la salvació individual, sinó que cal tenir responsabilitat històrica. L’home està embolcallat en un procés històric sense el qual l’autenticitat és una estupidesa. Al final l’ésser és allò que s’esdevé: grans formacions internacionals, guerres...

Dimarts:

Presentació del seu llibre Ecce Comu. Per Vattimo aquest llibre és un diari d’una llarga marxa d’oposicions. Quan vaig sentir que Vattimo afirmava: “Si no fos cristià, no seria comunista”, no ho vaig entendre, perquè es pot ser perfectament comunista sense ser cristià. Un dels assistents al torn de preguntes va qüestionar aquesta barreja de materialisme comunista amb l’espiritualisme cristià. Però, per Vattimo no són incompatibles, sinó complementaris, perquè entén el cristianisme com una manera de fer i no com una religió institucionalitzada. També va deixar clar que el pensament dèbil és una actitud de crítica respecte a un món on es predica el darwinisme social i que ha d’ajudar a l’emancipació humana reduint el pes concret de les realitats tecnològiques. Avui, el pensament dèbil és també el pensament dels dèbils. Finalment Vattimo es va definir com a un no violent pragmàtic.

Dimecres:

Conferència: ésser, art i llenguatge. L’art s’ha d’entendre com una obertura a la veritat que no és eterna. Per Heidegger la llengua o el llenguatge és la casa de l’ésser. És en el llenguatge on l’ésser s’esdevé. La paraula per si sola significa però no revela res. És l’ésser el que es predica en el llenguatge. L’ésser només s’articula en el llenguatge humà, en el Dasein. No es pot investigar sobre el problema de l’ésser si no es tracta abans el problema de l’entitat que posa a l’ésser. El subjecte és qui objectivitza el món. El Dasein és un projecte llançat que dóna sentit al món. Les coses com a instruments al nostre servei tenen sentit en relació als nostres projectes. El món és un conjunt d’instruments entorn a un subjecte que projecta la seva llum sobre ells. Els instruments especials són les paraules. Aquestes només tenen sentit per comunicar, per proporcionar informació. El món s’obre com una totalitat d’instruments gràcies al llenguatge. En el llenguatge és on apareix l’ésser. Ara bé, segons l'idioma, l’ésser pot aparèixer de diferents maneres. La llengua és important per al manteniment històric d’un poble. I per aquest motiu, la poesia és la base de l’obra d’art com a tal. Es podria pensar sense paraules? L’obra d’art és l’obertura d’un món de paraules o de la veritat com a criteri del que és i del que no és. Referència a Gadamer: l’experiència de l’art com a experiència de veritat. Per Heidegger l’obra d’art presenta un món i fa avançar la terra entesa aquesta última com allò que roman com un transfons no articulat i que pot proporcionar una multiplicitat de sentits. La terra és la que fa possible el conflicte. La veritat s’imposa com un horitzó que transforma el meu món. Per acabar una pregunta: Quin sentit té l’ésser avui? Heidegger ho va buscar en l’esdeveniment de l’obra d’art identificant-lo com a esdeveniment de la veritat.

Dijous:

Conferència sobre la història de l’ésser, història de la interpretació. L’ésser no es redueix a la decisió de l’home, sinó que esdevé sense la nostra intervenció. Nosaltres mantenim una posició de dependència, d’escolta, enfront la qual estem passius perquè la iniciativa no sembla ser nostra. Historicisme entès com aplicació del desenvolupament individual a la història. La novetat, el geni, com a concepte que caracteritza la modernitat. La postmodernitat es presentà com una crítica a la novetat. El conflicte és necessari perquè la veritat no pot ser només la del meu món. Un món sense terra, sense conflicte, no es transforma. La veritat necessita un horitzó de possibilitat. La historicitat de l’ésser està lligada a la mortalitat dels homes. La mort és el cofre de l’ésser. El passat no es redueix al present. La veritat és un interpretació de l’ésser que es va realitzant. L’ésser és històric, es va emplenant d’interpretacions. Si tens una visió científica del món es perd el sentit del món. Aquesta idea no em va convèncer gens, ni tampoc la que va dir Vattimo a continuació: si et veus com una petita part d’un tot molt més gran que funciona per ell mateix, aleshores tot està permès. Així defensava Vattimo el seu cristianisme posicional sense gaire fe.

Vattimo a Girona

2008-10-05T20:43:00.006+02:00

Gianni Vattimo (Università di Torino) havia de venir al Juny a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani per dirigir un Seminari sobre la seva obra titulat Fenomenologia, Hermenèutica, Ontologia de la Actualidat, però no va poder per malaltia. Quan estava apunt de matricular-me al seminari van dir que s'havia anul·lat. Ara, finalment vindrà, però potser només hi podré anar alguna tarda que no tingui classe, això sempre que hi hagi algun lloc lliure. De totes maneres, també hi ha la possibilitat de poder anar a la conferència "El comunisme real ha mort, visca el comunisme ideal" on es presentarà el seu llibre: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que era (Accent Editorial, 2008).

Gianni Vattimo és un dels principals teòrics de l’anomenat “pensament dèbil” (Il pensiero debole, 1983), que s’ha convertit en un tret caracteritzador de la postmodernitat. Va néixer el 1936, en l'era dels nacionalismes, a l'era manifesta de la caiguda de la metafísica, l'era de l'horror davant del maquinisme irracional, els camps de concentració i la bomba atòmica. Torí, el seu lloc natal, era i és una ciutat italiana marcada per l'ombra de Nietzsche, a qui havia donat allotjament. Aquest context va ser la seva llar per a l'estudi de la filosofia, els estudis de la qual després va completar a Heidelberg, l'empremta del qual el va introduir a la filosofia de Gadamer, només sota el diàleg i una honesta rebel·lia té sentit l'obra del que avui són quaranta anys d'infatigable treball filosòfic. Professor d'Estètica a la Universitat de Torí des de molt jove, ja el 1961 publicava El concepte de producció en Aristòtil. Seguint la influència de Gadamer, publica dos anys després Ésser, essència i llenguatge en Heidegger i, continuant amb els seus estudis estètics en la mateixa orientació, el 1967 va publicar Poesia i Ontologia.

"Alliberar-nos de tots els mals no és un objectiu que estigui al nostre abast: podem ser lliures sempre que disposem d'alternatives, que per la seva naturalesa són problemàtiques. Fins i tot els esforços de construcció de sistemes polítics federals, com la Unidó Europea, no persegueixen la utopia de l'ordre mundial únic, sinó la construcció d'equilibris que poden aspirar a subsistir tan sols entre entitats de potència no gaire desiguals i capaces de mantenir, sense enemistat, les pròpies diferències." G. Vattimo: Ecce Comu (De la utopia a la paròdia, fragment)

Saber-ho tot?

2008-09-28T22:53:00.007+02:00

La recerca del saber ha estat una constant en la història de la filosofia. Els primers filòsofs grecs volien saber com estava composada la physis o naturalesa, a fi de poder explicar la realitat. Com podia haver sorgit tot el que existia i d’on? Era una de les preguntes que van intentar respondre. Les seves respostes van ser ingènues, però van iniciar tota una recerca que ha continuat fins als nostres dies. Avui en dia volem saber encara més coses, com per exemple perquè uns avions s’estavellen, perquè alguns psicòpates disparen a les escoles o perquè hi ha una crisi econòmica. Però es pot arribar a saber-ho tot?

Jesús Purroy ens explica en el seu llibre Tot el que cal saber per saber-ho tot. Primer de tot, cal posar en ordre les pròpies creences. “Pot semblar absurd, però el primer que has de fer per saber alguna cosa és dir «el món existeix»” (pàgina 24) “Un cop has admès que el món existeix, has d’admetre que el pots conèixer. Has d’acceptar que les coses que passen tenen explicacions racionals i que els humans les podem entendre.” (pàgina 25). Després hem de revisar el que sabem i fer-nos la pregunta sobre el que no sabem. Un cop fet tot això ja es pot començar a treballar convertint els fenòmens en objecte d’estudi. Els objectes d’estudi es poden dividir en tres classes: els objectes, els conceptes i els processos. Afegeix un consell: s’ha de saber aprendre a conviure amb l’error, perquè igual que nosaltres, els instruments que fem servir per mesurar també tenen limitacions. “Per més precís que sigui un aparell de mesura, la persona que fa la mesura hi introdueix un punt de variabilitat.” (pàgina 62). A més s’ha de tenir en compte que les explicacions humanes són en part racionals i en part emocionals. A continuació s’ha de saber distingir la veritat i la mentida. Una explicació científica, és a dir vertadera, ha de complir unes condicions mínimes: abast, ha d’incloure una gran quantitat de casos, predicció, simplicitat i coherència. Una de les maneres més rigoroses per saber si una explicació és vertadera és intentar demostrar que és falsa per inversemblant, per falsació o per mort natural. De totes maneres sempre hem de tenir en compte la provisionalitat de les demostracions.

A tot això es pot remarcar la següent idea: “Mentir és fàcil. Els humans som uns crèduls sense remei...” (pàgina 90) Ens enganyen, i ens deixem enganyar. També hi ha l’autoengany. Una possible manera de no autoenganyar-se és descartar idees.

“Konrad Lorenz, que va guanyar un premi Nobel pels seus experiments de comportament animal, recomanava un exercici matinal per estimular el pensament rigorós: descartar alguna de les teves idees favorites. Aquest exercici també ajuda a controlar l’orgull. Descartar una idea és dur, però un cop n’has descartat una dotzena tot plegat és molt més fàcil”. (pàgina104) Descartar idees i reconèixer les que estan equivocades és la millor manera d’augmentar el coneixement. I finalment si has trobat alguna idea vertadera comunica-la i comparteix-la.

Al final, Purroy ens fa un petit sermó dividit en sis parts. A l’última part ens diu el següent: “La curiositat per conèixer el món i la capacitat d’imaginar com podria ser. La necessitat de saber la veritat i el desig de tenir raó. L’impuls per comunicar allò que creus i la responsabilitat d’ajustar-te a la realitat. La predisposició a creure en les bones notícies i l’escepticisme davant les novetats. No és fàcil conciliar aquestes parelles, però no hi ha altre remei que intentar-ho”. (pàgina162)

La societat del descontrol

2008-09-21T19:40:00.004+02:00

Fa dies que volia escriure al blog, però una mena de descontrol vital i social m’ha bloquejat. El cert és que no m’agradaria viure en una societat on tot estigués controlat, però una mica de control no fa mal a ningú. El pitjor de tot és quan el descontrol pot arribar a matar vides innocents per accident. Un exemple és el de l’autobús que va perdre el control a Barcelona i va endur-se pel davant a tothom qui va trobar en el seu camí descontrolat.

Els primers dies dels instituts de secundària també són una xic descontrolats. Aules amb més alumnes que taules i cadires. Alumnes perduts que no saben on han d’anar. Professors a qui se’ls ha donat una aula que ja està ocupada. Horaris de professorat que provoquen un cert descontrol estomacal. Fotocòpies retallades o que no quadren amb el nombre de còpies demanat. Assignació de sis treballs de recerca per tutoritzar que al final acaben essent vuit. Inexistència de carros de vídeo i algunes aules amb projector super-ocupades pel primer que arriba i estableix el dret d’antiguitat.

Alguns d’aquests exemples són només metàfores de com va la societat. Suposo que com tot en aquesta vida al final, malauradament o no, ens acostumem a tot, fins i tot a viure descontroladament. El problema és que no sé fins a quin punt podrem aguantar tots plegats. Ens ho haurem de prendre amb calma i poca filosofia (només dues hores a la setmana).

Filosofia de la insatisfacció

2008-09-12T20:57:00.006+02:00

Insatisfacció per viure en un país sotmès a les directrius d'un altre i que no sap dir prou! Insatisfacció per haver perdut hores de filosofia a batxillerat.

Insatisfacció per haver de donar classes d'una assignatura amb un nom que la majoria del professorat de filosofia no hagués volgut: filosofia i ciutadania.

Insatisfacció perquè el món va cada dia pitjor, milers de persones moren de fam cada dia, mentre uns altres fan cua per comprar-se un ipod.

Insatisfacció per no poder tenir el que es desitja, en canvi d'altres ho podrien tenir i no volen, o ho tenen i tant els fa.

Aquests només són alguns exemples, segur que podríem trobar-ne molts altres que justifiquessin el fet d'estar insatisfet. Però, pot ajudar-nos la filosofia a deixar d'estar insatisfets?

Les grans escoles hel·lenístiques, estoics, epicuris i escèptics, van intentar trobar una solució a la insatisfacció de la seva època. Aconseguir l'apatheia o apatia, romandre insensibles, sense afeccions, emocions, sentiments i passions, ens podia ajudar, segons aquests filòsofs, a estar més satisfets, a ser feliços. Però és això possible? És el més recomanable? No és millor intentar superar-ho, anar més enllà, tenir coratge per aconseguir el que es vol? Nietzsche ens recomanaria tenir voluntat de poder, arribar a ser el que som, superar tots els obstacles. La qüestió és aquesta viure apàticament o tràgicament. Cadascú haurà de triar el que més li convingui.

"Voleu un nom per a aquest univers, una solució per a tots els seus enigmes? Voleu en suma una llum per a vosaltres, els més tenebrosos, els més forts, els més intrèpids de tots els esperits? Aquest món, és el món de la voluntat de poder i res més. I vosaltres sou també aquesta voluntat de poder, i res més." F. Nietzsche: La Voluntat de Poder

El problema apareix quan diferents voluntats contraposades han de conviure en un mateix lloc, en un mateix país, en un mateix món. En fi, la dificultat més gran és que sempre n'hi ha uns que manen sobre uns altres.

Col·lisió de partícules

2008-09-10T17:14:00.006+02:00

Cada dia milers de partícules xoquen contra la terra sense que ens adonem de la seva existència. Avui, però, per primer cop en el gran col·lisor de partícules d’hadrons del CERN s’ha pogut començar a investigar com col·lisionen certes partícules. L’objectiu principal és conèixer com va començar tot, com es va generar el gran Big Bang de l’Univers. L’LHC, també ajudarà de retruc en altres investigacions, com per exemple la possibilitat de millorar el processament de dades i accelerar la connexió a Internet.

Avui també, totes les meves partícules s'han col·lisionat internament i han topat amb altres partícules externes, quan he obtingut l’horari definitiu d’aquest curs, que començarà dilluns. Hi ha un dia a la setmana que no m’han deixat temps ni per dinar (només tinc lliure de dues a dos quarts de tres, començant a primera hora del matí i plegant a última de la tarda), potser només per menjar un mini entrepà, sense postres, ni cafè. I després volen un ensenyament de qualitat. Molt parlar de la dignitat del professorat i no sé què més. No s’hauria de començar per respectar els horaris dels àpats dels docents? O és que els professors som peixos i hi ha un dia a la setmana que no dinem?

Ja no m’estranya gens que les partícules es vagin col·lisionant per l’Univers, per la terra, ni per algun Institut d’Educació Secundària amb horaris indocents!

Una societat perplexa

2008-09-03T18:34:00.004+02:00

Segons un informe de l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'adjectiu que millor defineix l'estat d'ànim de Catalunya és la perplexitat. Davant els importants canvis polítics, socials i econòmics que s'han viscut el 2007 la societat catalana s'ha sumit en un "estat de confusió" que li dificulta trobar una sortida a aquesta situació. I realment no m’estranya, a vegades també estic en aquest estat de confusió, de perplexitat quan penso amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat. Aquest any hauré d’utilitzar llibres de text pensats per treballar tres hores setmanals una matèria curricularment escarransida per culpa de la LEC. Ara que és més necessari que mai, trobar respostes a les preguntes que generen els nous reptes socials, minva el pensament filosòfic a les aules. I de preguntes per fer, n’hi ha moltes.

La perplexitat és l’estat de qui està perplex, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. Es refereix, a la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc.

El més curiós és que per alguns dels grans filòsofs, com Plató o Aristòtil, la filosofia, precisament va néixer de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella), davant el món i tot el que envoltava l’humà. En canvi avui en dia, amb la perplexitat que ens domina es tendeix a matar la filosofia.

“Que [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.

Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.

I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. [...]

Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.” ARISTÒTIL: Metafísica, 982b- 983a. (Gredos, Madrid 1970, p.14-17).

Agost 2008

2008-08-31T20:40:00.002+02:00

Avui s’acaba el mes d’agost i amb ell les vacances. És hora de deixar els dies de mandra, reformes, meduses i platja. Aquest mes d’Agost no ha estat del tot igual com els altres mesos d’agost. La ciutat deserta com sempre, però només a partir de la segona quinzena s’ha notat la buidor als carrers. La platja no tan plena com altres anys, potser perquè les meduses han decidit okupar completament la zona de bany o potser perquè la crisi econòmica ha afectat als turistes de temporada. El mosquit tigre ha decidit fer turisme i em penso que fins i tot un va venir a visitar-me deixant les seves marques a les meves cames. No vaig tenir temps de fotografiar-lo, però per la mida i les picades, puc assegurar que no era un mosquit comú. Un cop localitzat, la seva mort va ser fulminant.

Però, hi ha dos trets distintius que han fet d’aquest mes d’Agost un mes diferent. Un ha estat el contrast entre la competició olímpica a la Xina per aconseguir una medalla i la competició desesperada a la mediterrània per aconseguir arribar a port amb pocs recursos. Aquesta última, malauradament no és nova.

Un altre tret diferencial ha estat un greu accident d’avió que ha fet que moltes persones es qüestionessin pel coneixement de la realitat. Saber les causes, el per què del que va passar, s’ha convertit en objecte d’investigació i també de polèmica. No és fàcil saber-ho tot, però d’aquest tema potser val més tractar-lo més endavant.

Quin és l'esperit dels jocs olímpics?

2008-08-11T11:23:00.005+02:00

Un lloc en el món

2008-08-01T21:28:00.003+02:00

Trobar un lloc en el món a vegades no és fàcil. Seguint en la línea estiuenca de llibres i cinema per pensar frescament a la platja o a casa amb ventilador, hi ha una frase del final d’una pel·lícula d’Adolfo Aristaráin “Un lugar en el mundo” en la qual hi he pensat avui. Diu més o menys així: “Un sap quin és el seu lloc en el món quan no pot marxar d’aquest lloc”.

Avui han sortir les destinacions definitives i sorprenentment, quan ja havia mig perdut tota esperança, torno a Girona. Està comprovat que Olot no és el meu lloc en el món, en canvi Girona sí, perquè sempre hi acabo tornant. Descansin en pau els volcans garrotxins per molts d’anys, o no?

Filosofia de l'estratègia

2008-07-18T20:33:00.007+02:00

Fa anys vaig veure una pel·lícula (La estrategia del caracol) on els habitants d'un edifici, que havia de ser enderrocat, traslladaven tota la vivenda a un altre lloc. Tota una estratègia que els permetia defensar la seva dignitat.

L'estratègia és l'art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat. Es pot aplicar a les operacions militars i a la coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d’un estat, d’un grup o d’un partit. A més a més, hi ha jocs d'estratègia on el que compta és l'habilitat per solucionar un problema o guanyar al contrari. Fins i tot, en els instituts d'educació hi ha plans estratègics orientats a aconseguir certes finalitats.

També en la vida cal seguir una estratègia per aconseguir el que vols. Diuen que sense estratègia no vas gaire lluny. Però en el meu cas és tot el contrari, precisament per no seguir cap estratègia probablement hauré d'anar lluny, en canvi altres que si han seguit una estratègia es quedaran ben a prop d'on viuen. Sense estratègia no he obtingut la comissió de serveis, ergo hauré d'anar i tornar un altre any de Girona a les terres volcàniques olotines. Si en el meu centre de destinació definitiva haguéssim tingut un pla estratègic, aleshores hagués tingut més possibilitats, però no és així.

Navegant pel Google he trobat una pàgina on es presenta la filosofia de l'estratègia. Algunes idees potser les hauré de tenir en compte per una altra vegada:

"Només una ment preparada pot veure el que altres no veuen, i en això està la diferència";
"Qui no determina el seu futur, el deixarà en mans d'altri";
"Molts miren, però pocs veuen";
"En l'estratègia està la base de l'èxit".

Mentrestant hauré d'esperar que algun volcà garrotxí desperti i entri en erupció a semblança del Kilauea:

De Vacances

2008-07-13T18:06:00.001+02:00