El terratrèmol de l’illa de Haití ens fa adonar un cop més que som éssers contingents i que en qualsevol moment podem deixar d’existir. I no ho som només nosaltres de contingents, sinó també el món on vivim.
Pasem la major part de la nostra existència vivint en la més terrible de les contingències. Com em comentava un company de feina l’altre dia després d'explicar-li que el meu ordinador havia deixat de funcionar: ja se sap, res no dura per sempre i molt menys els ordinadors. Tot allò material i tangible pot deixar d’existir en qualsevol moment.
La contingència es refereix a allò que pot ésser o no ésser, que pot esdevenir-se o no esdevenir-se. La contingència també és anomenada com a facticitat, es refereix a la característica de les coses existents, i que no existeixen necessàriament, i a les que poden arribar a existir, ja que no són impossibles. Per a l'escolàstica medieval, la natura és contingent i igualment l'ésser humà, perquè Déu podria no haver-los creat, mentre que la divinitat per definició és necessària.
En la lògica el sentit de contingència indica que un fet o proposició que és d'una determinada manera podria ser diferent o fins i tot no donar-se, en oposició al concepte de necessitat, que indica que aquell esdeveniment o judici no pot variar o contradiria les lleis de la lògica.
Els següents textos de "La nàusea" resumeixen perfectament la consciència sartriana de la contingència, de la gratuïtat de l'existència:
"Érem un munt d'existències incòmodes, embarassades per nosaltres mateixos, no teníem la més mínima raó de ser-hi, ni uns ni altres; cada un dels existents, confús, vagament inquiet, se sentia de més respecte als altres. De més: va ser l'única relació que pot establir entre els arbres, les reixes, els còdols .... I jo -fluix, lànguid, obscè, dirigint, remenant malenconiosos pensaments-, també jo estava de més. Afortunadament no ho sentia, més aviat el comprenia, però estava incòmode perquè em feia por sentir (encara tinc por, por de que em atrapi per la nuca i em llevant com una onada). Somiava vagament a suprimir, per destruir almenys una d'aquestes existències supèrflues. Però la meva mateixa mort hauria estat de més. De més el meu cadàver, la meva sang en aquests còdols, entre aquestes plantes, en el fons d'aquest jardí somrient. I la carn corcada hagués estat de més en la terra que la rebés, i els meus ossos, per fi nets, pelat, polits i nets com dents, encara haguessin estat de més, jo estava de més per a tota l'eternitat."
"L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició, l'existència no és la necessitat. Existir és ser-hi, simplement, els existents apareixen, es deixen trobar, però mai és possible deduir. Crec que hi ha qui han entès això. Només que han intentat superar aquesta contingència inventant un ésser necessari i causa de si. Però cap ésser necessari pot explicar l'existència, la contingència no és una màscara, una aparença que pot esvair, és l'absolut, en conseqüència, la gratuïtat perfecta. Tot és gratuït: aquest jardí, aquesta ciutat, jo mateix." J. Paul Sartre: La nàusea
