Final de curs

Deslliurament de notes, aplaçament fins dilluns. Claustre final dedicat al passat i al futur. Pica pica de notes de selectivitat. Tot plegat una mica heavy, serà per culpa del boogie?

Un conte de selectivitat

Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.

Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.

En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?

"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó

L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.

"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?

http://www.ariel.es/libro/cuentos-filosoficos-978843448805

Superar les adversitats

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac

Entrebancs vitals

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que el meu destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar
Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s'ha de saber arribar.