Filosofia de la vida quotidiana

Ara mateix a Girona cau aiguaneu. Llegeixo al facebook que un meu amic de les altes muntanyes treu neu de davant de casa seu per poder treure el cotxe. Malgrat les inclemències climàtiques aquest matí als Serveis Territorials de la delegació d’educació de Girona centenars de persones, millor dit de mestres nouvinguts i d’altres en la recerca d’una plaça millor, feien cua al carrer sota els paraigües. Per sort l’amabilitat d’un funcionari ens ha advertit una hora i mitja abans de tancar que si no volíem esperar en va, anéssim a uns altres Serveis Territorials a registrar els documents que portàvem. Alguns hem acabat fent una petita cua a Medi Ambient. No hi ha com ser ecologista en algunes ocasions.

No és res estrany, donada la nostra condició social en situacions extremes, el fet que allà esperant a que ens toqués el torn, hàgim establert relacions socials de companyonia i de solidaritat. Els humans en situacions descontrolades ens apinyem més que mai. El pitjor de tot és que mentre estàvem allà esperant, altres estaven fugint com podien dels míssils que els arribaven de l’altre costat de la franja. Per alguns la vida quotidiana és molt més complicada del que mai ens podríem imaginar.

S’han fet diferents estudis des del camp de la Sociologia sobre la realitat de la vida quotidiana. P. Berger i Th. Luckmann en el seu llibre La construcció social de la realitat han analitzat com es construeix el nostre coneixement social a partir del sentit comú de la vida quotidiana. Segons els autors citats, la vida quotidiana es presenta com una realitat que l’home interpreta i dóna coherència de forma subjectiva. L’objectiu és presentar el món d’una manera ordenada a través de la intersubjectivitat. La vida quotidiana no pot existir sense una interacció i una comunicació constant amb els altres. És per això que el llenguatge i el diàleg són imprescindibles (fet que avui en dia alguns països han oblidat). Però és també a partir del llenguatge com s’estableixen rituals, rutines, prejudicis, expectatives, universos simbòlics, legitimacions, institucions, cosmovisions... diferents i sovint tan contraposades que entren en conflicte.

"Ara per ara, el que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica; és a dir, que l'home (no aïlladament, clar, sinó com membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció. El producte repercuteix sobre qui ho ha produït. Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduit en la consciència gràcies a la socialització), ens ocuparem amb bastant detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun correspon a una característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social." P. Berger i Th. Luckmann: La construcció social de la realitat.

Blog en crisi

Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.

Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.

Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).

Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.

Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.

Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física