El que explicaré a continuació, podria ser un conte fruit de la imaginació, però malauradament no és així, és ben real (en el sentit que va passar de veritat, ara ja fa una setmana).
Hi havia una vegada un Institut de secundària on s’aplegaren un centenar de professors convocats a les 10h del matí per un tribunal d’accés a càtedres. Després de llegir la normativa de la convocatòria es va passar a la presentació personal de documents. Alguns anaven amb caixes plenes de papers, altres com jo mateixa, només dúiem una carpeta amb els quatre papers necessaris. En alguns llocs el tribunal es va partir i van fer la cua ràpida i la lenta. En el meu tribunal no va ser així. Tot i això se’ls ha d’agrair que no paressin ni per anar a dinar (tot un detall pels que veníem de terres llunyanes), cosa que vaig considerar que era un gest heroic i molt estoic. En altres tribunals van aturar-se per anar a dinar i alguns no van acabar fins l’endemà. A mi em va tocar a les tres de la tarda, i els últims del meu tribunal cap a les 5 o una mica més tard.
Durant les llargues hores d’espera, vam aprofitar per saludar amics i altres coneguts que feia temps amb qui no teníem l’oportunitat de xerrar una estona. Però, després de tot això, alguns dels que estàvem en el tribunal 1 de Filosofia vam començar a pensar en la situació de la Filosofia amb la nova llei d’educació. Contínuament, des que treballo a l’educació pública, ens han intentat retallar hores. Sorprenentment, no hi ha hagut cap reforma que augmentés les hores de filosofia a secundària i al batxillerat. En els Instituts, mentre han anat augmentant o mantenint la quantitat de professors d’una especialitat, els de Filosofia hem vist com minvava la nostra presència, fins a convertir-nos, en els casos més extrems, en simples professors de Ciències socials. Amb tot, durant les hores que vam estar esperant el torn en el tribunal, no hi vaig veure cap neguit, menys en uns quants, que intentàvem convocar una reunió. Allà presents hi havia els d’AD HOC cansats, però encara amb energies, de la seva constant lluita per la dignitat de la Filosofia en l’àmbit educatiu. La resta semblava que es resignaven a la situació. Potser és això, que ens estem resignant a l’anorreament? A no existir?
Amb l’ultima reforma educativa es va donar més importància a les matèries de tecnologia, comprensible, perquè vivim en un món tecnificat. Però ara el que succeeix és que ja no importa el pensament. Es podria aplicar en certa manera el pensament utilitarista, segons el qual no importa qui ets, sinó el que fas. Ara ja no importa qui ets, ni què penses, sinó que facis, que produeixis, que consumeixis tecnologia a qualsevol preu. Pensar ja no està de moda.
Tanmateix encara n’hi ha que resistim, que no ens conformem, que volem pensar, que volem ser ciutadans i no súbdits. La llàstima és que només siguem els professors de Filosofia els que lluitem pel pensament i no la societat civil en general.
En altres llocs hi comença a haver moviments i manifestacions en defensa de la Filosofia:
http://plataformafilosofia.blogspot.com/
http://www.filosofia.net/materiales/manifiesto.html
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/17/madrid/1208436610.html
