divendres, 11 d’abril de 2008

Filosofia del projecte

L’altre dia en una reunió vaig sentir algú que deia: “Jo de gran vull ser un projecte”. Sembla ser que en el món actual si no tens un projecte no ets ningú. Es demanen projectes per a tot. Sobretot en educació és on es manifesta més la necessitat de tenir un projecte, potser perquè és l’àmbit que conec més. Es demanen projectes curriculars, projectes docents d’innovació, projectes d’acollida, projectes de formació en pràctiques, projectes de formació continuada, projectes de direcció,... No serà que l’educació mateixa s’està convertint en un projecte?

Tanmateix, també hi ha projectes en altres àmbits, com l’economia, la justícia. Per exemple en la política: projectes de lleis, projectes de transvasament, projectes de trens d’alta velocitat que arriben tard...

Ara bé, què és un projecte? Un projecte és un pla d’actuació possible (no actual), una guia per a l’acció que s’ha de dur a terme (però sense garanties que es porti a terme), un projectar una idea amb visió de futur (el futur sempre és imprevisible), és allò que un pensa acomplir seguint un programa de realització (que no implica que es realitzi necessàriament), és un llançar endavant a distància i (que no sap on anirà a parar). Un projecte és un desig d’allò que es vol fer seguint unes pautes, amb uns objectius determinats, uns continguts, una temporització i un pla d’avaluació final. Però no és segur que es pugui realitzar, perquè en la vida no hi ha res segur i això ho sap tothom. Tot i això, seguim demanant, exigint projectes d’acció per tenir clar cap a on volem anar, encara que no hi anem. Tenir un projecte per fer un viatge no implica necessàriament anar de viatge. De projectes en la vida en podem fer molts i no aconseguir-los fer reals mai, ja sigui per impediments externs o interns (falta de voluntat). A tot això em pregunto, no es pot ser, no es pot fer res, sense un projecte?

Segons Heidegger el Dasein és un ésser com a projecte en el sentit en què s’anticipa a si mateix, es projecta a si mateix, això és viure com a projecte. No es tracta d’un simple pla d’acció, sinó com un poder ser que facilita la comprensió de la pròpia existència. Només perquè hi ha projecte hi ha possibilitat d’existir. Aquest seria un sentit existencial de projecte. Però també hi ha un sentit ontològic del projecte. Seria el cas d’Ortega y Gasset quan es refereix a la vida com a un programa vital. El projecte és el que s’ha de fer i està d’alguna manera condicionat per la situació concreta. Només ens fem fent allò que hem de fer en una situació determinada, és a dir, hem de seguir la programació marcada. En canvi per J. Paul Sartre hi ha un projecte inicial que està constantment obert a tota modificació, el projecte es converteix en un pre-projecte. El projecte no està mai constituït del tot, perquè si fos així ja no seria un projecte, el projecte només és com a consciència de llibertat absoluta. És potser en aquest sentit com es pot entendre millor el que seria tenir un projecte de vida. Som un projecte en la mesura que ens anem fent, que anem vivint, però no podem programar exactament què és el que farem en cada moment concret, tot depèn de la situació i de la llibertat de cadascú.

Intento imaginar com hauria estat la meva vida si hagués seguit un projecte, i m’hagués marcat uns objectius i un pla d’actuació per a realitzar-los. No sé si m’hauria anat millor, si hauria aconseguit dur a terme tota la programació. De fet, no he seguit mai cap projecte vital amb una programació concreta d’acció amb diferents nivells de concreció. No vaig fer, ni he fet mai un pla d’acció. Només em vaig marcar uns objectius i els he anat complint com he pogut i m’han deixat les circumstàncies externes. Mai em vaig proposar tenir la feina que tinc, ni fer moltes de les coses que ara faig i que m’agraden. Potser a vegades es millor no tenir cap projecte, o no?

"L’home tal com el defineix l’existencialisme, si no és definible, és perquè comença per no ser res. Sols serà després, i serà tal com s’hagi fet. L’home és l’únic que no sols és tal com ell es concep, sinó tal com ell es vol, i com es concep després de l’existència, com es vol després d’aquest impuls cap a l’existència; l’home no és altra cosa que el que ell es fa.” SARTRE: L’existencialisme és un humanisme



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada