dilluns, 31 de desembre del 2007

Bon any 2007

El títol del post no és cap error, aquest any que ara s’acaba ha estat un bon any. Malgrat haver patit un accident a finals d’agost, no em puc queixar. Vaig presentar la tesi al gener i es va publicar el meu primer llibre al novembre. El 2007 serà un d’aquells anys que no oblidaré mai, igual com el 1993 l’any en què vaig aprovar les oposicions i també vaig patir un accident desastrós. Hi ha anys que no s’obliden i altres que valdria més oblidar.

Amb tot, quan s’acaba un any en comença un altre, és prou evident. Tot final és un nou principi i tot comença quan tot s’acaba. Una contradicció? Una paradoxa? El principi és el final i aquest és el principi de quelcom nou i diferent. La roda segueix girant i tot torna a començar, però d’una altra manera. Com diu la cançó: "A prop del final on tot comença".


divendres, 28 de desembre del 2007

Innocentades

Aprofitant que avui és Sants Innocents i que el virus gripal comença a remetre he decidit escriure de nou al blog. Tot just ara, quan escrivia aquestes línies he rebut la primera trucada innocent del dia. El que m’han preguntat era tan obvi que qualsevol s’hagués adonat, però no hi he caigut fins que he penjat.

Normalment no faig innocentades, com a mínim el dia dels innocents. Hi ha altres dies per fer innocentades i per ser innocent. Per exemple, n’hi ha prou per donar un cop d’ull a la situació futura de la filosofia en la nova llei d’educació i veure amb quina calma s’ho està prenent el col·lectiu de filosofia en general.

Tanmateix d’innocentades n’hi ha de tota mena en la vida diària. Des d’aquell que diu que t’estima per a tota la vida i té més d’una amant, fins a qui diu que prefereix estar sol i no para de trucar als telèfons de contactes. O la de qui t’ha dit de quedar per dinar abans de Nadal i després t’engega escales avall, fins a qui et promet “l’oro i el moro” i al final res de res. Des dels abusius preus dels peatges catalans, a la declaració de la renda de qui no té res per desgravar i li toca pagar. Des de l’anunciada arribada del Tren d’Alta Velocitat a Barcelona, a les declaracions de l’ajuntament de Girona que afirmen amb contundència que no caldrà fer restriccions d’aigua si segueix sense ploure. La veritat és que tot plegat no ho veig tan clar.

Es podrien citar molts altres exemples d’innocentades quotidianes i d’altres exemples d’aquells que són efectes col·laterals d’aquestes. Al cap i a la fi, potser tots plegats som una colla d’innocents que ens creiem viure en el millor dels mons possibles.

“Pangloss ensenyava la metafísico-teòlogo-cosmolo-ximplologia. Provava admirablement que no hi ha efecte sense causa, i que en aquest món, el millor dels mons possibles, el castell de monsenyor el baró era el més bell dels castells, i la senyora, la millor de les baroneses possibles.

És cosa demostrada –deia- que les coses no poden ésser d’altre manera; car essent fet tot per a un fi, tot és necessàriament a fi de bé. Noteu com els nassos han estat creats per a suportar les ulleres; per això mateix n’hi ha, d’ulleres. Les cames són visiblement instituïdes per a portar calces, i tenim calces. Les pedres han estat fetes per a ésser picades i per a fer-ne castells; així, el senyor baró té un magnífic castell: al baró més gran de la província li pertoca d’ésser el més ben allotjat; i, com que els porcs són fets per a ésser menjats, mengem porc tot l’any; per consegüent, aquells qui han dit que tot està bé, han dit una ximpleria; cal dir que tot està el millor possible.” Voltaire: Càndid o l’optimisme.

diumenge, 23 de desembre del 2007

Grip

dilluns, 17 de desembre del 2007

Com està el pati!

No s'auguren bones previsions pel pati filosòfic, però mireu com estava el pati aquest matí a un Institut d'Olot.


I aquesta altre és de l'entrada a Olot:

divendres, 14 de desembre del 2007

Una educació amb poca filosofia

Les notícies que m’arriben respecte a la situació precària de Filosofia en la nova llei d’educació a Catalunya no són gaire encoratjadores, més aviat es podria dir que són desencisadores. Per enèsima vegada es vol reduir la presència de la Filosofia a batxillerat a gairebé no-res. I no deixo de preguntar-me, per què?

Quan vaig començar a donar classes a batxillerat impartia 4 hores de Filosofia al que aleshores es coneixia com el COU (segon de batxillerat actual) i 3 hores a tercer de batxillerat (actualment primer de batxillerat) més una altra hora en què es treballava amb mig grup. Per no dir que a tots els cursos de batxillerat existia la matèria d’Ètica com alternativa per als alumnes que no volien fer Religió. En aquells temps (fa uns 15 anys) en tots els Instituts, petits o grans, hi havia un seminari de Filosofia amb diversos professors i professores de Filosofia.

Amb les diferents reformes educatives la situació de la Filosofia va anar canviant. En els primers projectes de la reforma educativa la Filosofia quedava reduïda a una matèria de modalitat per als de segon de batxillerat. Després d’algunes reivindicacions per part del professorat de Filosofia i de l’associació AD HOC es va aconseguir que la Filosofia aparegués amb 3 hores a primer de batxillerat, com a matèria comuna per a totes les modalitats, i la Història de la Filosofia amb 3 hores com a matèria optativa de modalitat per als alumnes d’humanístic.

Una altra reforma educativa va pretendre reduir encara més la presència de la Filosofia a batxillerat. Aleshores va tornar a ser necessària una lluita per la defensa de la Filosofia. Després de tot un seguit d’escrits, trobades parlamentàries, manifestacions... el resultat va ser que la Filosofia va poder mantenir les hores de primer de batxillerat i ampliar les hores d’Història de la Filosofia a totes les modalitats de batxillerat. Amb tot això es van anar perdent les hores d’ètica que va passar a ser un crèdit variable assumit en molts casos pel professorat de socials. Com a conseqüència el professorat de Filosofia va patir reduccions horàries i trasllats forçosos inevitables. En molts Instituts només va quedar un professor o professora de Filosofia que depenia d’un altre departament o bé no en va quedar cap. Aquesta és la situació en el dia d’avui.

Ara la nova llei educativa proposa que la Filosofia que fins ara s’imparteix a primer de batxillerat passi a convertir-se en Filosofia i ciutadania com a continuació de l’Educació Ètico-cívica de 4 d’ESO, eliminant tots els temes de Filosofia de la ciència, Epistemologia i Lògica que, d’una manera estranya, s’incorporen a una nova matèria anomenada Ciències per al món contemporani, assignada en principi al professorat de ciències, tot i que els continguts i procediments són més aviat filosòfics, per no dir completament filosòfics. Però, per si no n’hi hagués prou en suprimir continguts, també volen suprimir una hora i no només a primer de batxillerat, sinó també a la matèria d’Història de Filosofia a segon de batxillerat on s’han d’explicar vint-i-sis segles d’història del pensament occidental.

Com em deia l’altre dia un professor de Filosofia: al final acabarem donant classes de Filosofia per a minyones. O com diria un altre: acabarem fent classes de Filosofia per a súbdits i no per a ciutadans. És això el que es pretén?

Malauradament, continuarà...

dimarts, 11 de desembre del 2007

La rumba de la vida

Hores i més hores d'abducció olotina per culpa d'un horari maldestre i sense cap lògica.
Mentrestant escolto rumba:



I per variar una ranxera:



dijous, 6 de desembre del 2007

Filosofia i diàleg

Ahir vaig proposar fer un debat filosòfic als alumnes de segon de batxillerat. Sorprenentment no n’havien fet mai cap a primer de batxillerat. El resultat va ser que al no estar-hi acostumats no s’atrevien a dir gairebé res. El diàleg es va convertir més aviat en un monòleg d’alguns agosarats, que no van tenir por d’expressar el que pensaven. Si això passa en una classe de trenta alumnes, no és d’estranyar que en la societat el diàleg estigui molt sovint absent de la vida pública, ja sigui pel poc atreviment dels ciutadans, de l’allunyament de la política o perquè les condicions de diàleg no són sempre les més adients.

Precisament l’altre dia Francesc Torralba va parlar sobre les condicions de diàleg en una conferència a Girona dins del cicle “El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur”. D’entrada va fer referència a les idees de H.G. Gadamer (Veritat i mètode) que per dialogar he d’admetre la possibilitat que puc estar equivocat; i de X. Zubiri: Filosofar és entrar en diàleg amb els grans pensadors d’ara i de sempre. De fet, la filosofia neix dialògica i és fa mitjançant el diàleg. També va citar el llibre de Jean Lacroix: Le sens du dialogue com a punt de referència.

Tot seguit, F. Torralba va dirigir-se a la qüestió principal de la seva xerrada: Quines són, però, les condicions de diàleg?

La primera condició és la humilitat, perquè aquesta virtut ens permet reconèixer els límits de la pròpia perspectiva. El diàleg no és possible des del fonamentalisme ni el relativisme. A més va referir-se al que pensava Mounier sobre el diàleg: aquest no exclou la veritat, sinó la presumpta possessió de la veritat per part d’una persona. A més, segons Jean Lacroix el diàleg és la consciència del no saber.

La segona condició és el desig honest de veritat. El diàleg ha de passar pel viacrucis del dubte. En aquest punt va contraposar les idees de Plató i de J. Habermas. Segons Plató qui dialoga ho veu més clar, però a priori ho veu més fosc. Per Habermas la veritat és una construcció a través de la interlocució de persones en una situació ideal de diàleg.

La tercera condició és el Logos o la capacitat de donar raons (Dia-logos: paraula en moviment) que només troba acollida quan hi ha receptivitat. L’exercici de la raó ens permet descobrir els enganys del llenguatge. El diàleg requereix contenció emocional, si un crida no hi ha diàleg. A tot això cal afegir que el diàleg és una feina d’enraonar, de tractar raons i no és un joc ni una distracció. El diàleg requereix lentitud, temps. Mounier afegiria que el diàleg requereix èxtasi en el sentit de sortir d’un mateix per dirigir-se cap a l’altre, encara que no sempre cal dir-ho tot a l’altre, no ens ho podem dir tot.

La quarta condició és la receptivitat, la capacitat de rebre a l’altre. El diàleg ens fa cosmopolites. Per ser cosmopolita no és imprescindible viatjar, només cal escoltar aquell que no és com jo.

La quinta condició és superar els prejudicis perquè aquests fan difícil qualsevol diàleg. Només pot haver-hi diàleg quan hi ha condicions d’igualtat. Tothom és digne de ser escoltat, tot i que això no vol dir que les seves idees siguin dignes (J. Lacroix).

Per acabar Francesc Torralba va voler deixar clar que el diàleg és el que ens defineix com a persones. El diàleg és una pràctica que ens fa ser el que som.

Però, no serà també necessari per establir un bon diàleg, que hi hagi algú amb ganes de parlar i que pugui fer-ho sense cap obstacle o limitació?

dissabte, 1 de desembre del 2007

Una societat infelç

Quan en una societat tots els seus membres viuen bé i són feliços, no hi ha revoltes ni manifestacions. Només quan les coses no funcionen, quan els ciutadans no obtenen de l’Estat el més indispensable, quan hi ha un malestar generalitzat, es convoquen macro-manifestacions. Les causes de les revoltes i manifestacions poden ser diverses, però el que en el fons les genera és la manca de felicitat. Els filòsofs grecs antics ja ho van anunciar en els seus escrits. Per Plató la bona harmonia i la justícia eren els elements i virtuts indispensables de l’Estat ideal. Per Aristòtil l’Estat perfecte era el que tenia com a finalitat la felicitat dels seus ciutadans, en cas contrari era previsible la revolució.

Durant la conflictiva època hel·lenística les ciutat-estat gregues van convertir-se en focus de malestar. Els ciutadans ja no podien participar en els afers de l’Estat i aquest va perdre la seva essència: fer feliços als ciutadans. Davant d’aquesta situació l'epicureisme, una de les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques, va proposar allunyar-se de la ciutat. La política ja no podia contribuir en res a la felicitat dels ciutadans, el millor que es podia fer era viure apartat de la ciutat ben acompanyat d'amics.

Avui en dia, alguns ja han optat per fugir de la ciutat, però no tothom s’ho pot permetre. Els que han de seguir vivint a les ciutats, els que no poden allunyar-se de la política, els que han de patir diàriament retards per culpa del mal funcionament les infraestrucutres ferroviàries o interminables talls elèctrics, els que no volen que altres decideixin el seu futur,... Tots ells no tenen altre remei que manifestar-se per recuperar la felicitat perduda. Amb tot, caldria preguntar-se si la felicitat és possible.

“De moment, l'Estat més perfecte és evidentment aquell en que cada ciutadà, sigui el que sigui, pot practicar, a mercè de les lleis, el millor possible la virtut i assegurar millor la seva felicitat.” Aristòtil: Política