La filosofia del bosc

El bosc com a símbol sempre ha estat utilitzat com a metàfora però amb diferents sentits. Per a uns el bosc és la metàfora de la màgia, d’allò obscur i amagat. El bosc és el lloc on tot és possible. Per d’altres el bosc és la metàfora del desig més profund. Tots aquests sentits es troben reflectits en la nova versió de Dagoll Dagom de l’obra musical “Into the Woods” de Stephen Sondheim i James Lapine: Boscos endins, on diferents personatges de contes infantils cerquen en el bosc la realització dels seus desitjos a través de la màgia.

Una ventafocs que cerca l’amor, però al mateix temps en fuig. Un príncep que cerca la noia dels seus somnis amb una sabata de cristall a la mà. Una caputxeta vermella que desitja l’aventura i el risc de la seducció. Un ingenu i pobre noi anomenat Jan que cerca la riquesa. Un parell de forners que volen tenir un fill. Una bruixa que vol recuperar la bellesa perduda. Una noia rossa tancada en una torre que només desitja ser lliure.

Tots acaben per aconseguir el que desitgen, però les conseqüències no són les que esperaven. Alguns, un cop acomplert el desig, en volen més. Altres voldrien no haver realitzat mai el seu desig perquè el resultat ha estat nefast. No han aconseguit el que en el fons desitjaven: la felicitat.

El resultat de tot plegat que serveix com a moral del conte (metàfora de la vida real) és que cal acceptar les conseqüències dels desitjos un cop realitzats i que som éssers sempre insatisfets, que mai en tenim prou.

“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.” Carta d’Epicur a Meneceu

Som persones

El concepte de persona prové del grec antic: persona-ae, que era aquella màscara per sonare (és a dir, per fer-se escoltar), que portaven els actors a l’antiguitat i que ocultava la seva cara al temps que aconseguia fer ressonar la seva veu. Pels grecs no tots els éssers humans podien ser considerats persones, com era el cas dels esclaus.

Avui en dia s’anomena persona a tot ésser racional i conscient que posseeix una identitat pròpia. I se sol distingir entre persona física: ésser humà; persona jurídica: entitat amb capacitat jurídica reconeguda i, doncs, subjecte de drets i obligacions; i persona social: persona humana en tant que, pel fet mateix de néixer, tendeix a l’associació i a la relació amb els altres per tal de cobrir les necessitats materials i de comunicació.

Totes aquestes consideracions sobre el concepte de persona ens poden ajudar a introduir el personalisme del filòsof francès Emmanuel Mounier (1905 - 1950), però la filosofia personalista de Mounier va molt més enllà. Una introducció al seu pensament és el que pretén ser el cicle de conferències que s’està realitzant a Girona durant aquest mes de Novembre: El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur.

Ahir mateix Albert Llorca Arimany catedràtic de filosofia de l'IES Maragall de Barcelona va tractar el tema de “L'educació com a personalització a Emmanuel Mounier: una psicologia dels valors per despertar la persona”. D’entrada va voler deixar clar que el personalisme és una pedagogia perquè l’esfera educativa és essencial per a la formació integral de la persona. Però avui en dia aquest objectiu educatiu és difícil perquè s’ha perdut l’eina essencial per a que sigui possible una bona educació: la comunicació. Actualment les comunicacions s’han tornat poc estables i mancades de compromís. Avui les comunicacions s'han convertit en connexions electròniques. Estem molt connectats però poc relacionats, sense compromís. Les persones ja no se saben situar en el lloc de l’altre. També l’educació queda afectada per tota aquesta situació de tal manera que educar es converteix en quedar bé, sense comprometre’s massa. Avui en dia l’educació és incapaç de permetre que l’ésser humà s’autocondueixi. L’educació es deixa influir massa per l’entorn i només es cerca el benestar material. E. Mounier al llibre El tractat del caràcter ja qualificava aquesta situació com una reducció de la vida a les satisfaccions. La cultura s’ha convertit en un article de consum i no en un esforç per superar-se.

Albert Llorca va continuar explicant com Paul Ricoeur diu que l’educació que proposa E. Mounier ha de convertir-se en una pedagogia de la vida comunitària lligada al despertar de la persona. Si no és així la persona com a ésser unitari es trenca al distanciar-se de la comunitat. Aquesta ruptura és la projecció egocèntrica. Sense la comunitat l’ésser humà es perd, perquè sense l’altre no hi ha jo. L’altre serveix de mirall per a reconèixer el que som.

Al final va oferir algunes solucions a la situació incomunicacional i egocèntrica de la societat actual. La primera solució és enfortir la dimensió de la persona. No acceptar el relativisme cultural, perquè s’ha d’acceptar la diversitat cultural però la humanitat és única. La segona és detectar i denunciar els patrons que dificulten el procés educatiu com per exemple l’adoctrinament, la banalització de l’oci i el luxe, la dependència excessiva de la mecànica social... I la tercera solució és mantenir la confiança i l’esperança en les institucions i en les pròpies persones. Cal fer reflexionar, formar en coneixements i orientacions, i generar creativitat.

Eduard Nicol

Amb motiu dels 100 anys del naixement d’Eduard Nicol va tenir lloc els dies 15 i 16 de desembre un simposi a Girona (organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani) dedicat a recordar i analitzar el seu pensament.

Eduard Nicol va néixer a Barcelona el 1907 i va morir a Mèxic el 1990. Va exercir com a professor a les universitats de Barcelona i de Mèxic (des de 1940). Influït per la fenomenologia i per l'existencialisme, va elaborar una metafísica de l'home orientada a superar el pessimisme contemporani (La idea de l'home, 1946; Metafísica de l'expressió, 1957; Els principis de la ciència, 1965; L'avenir de la filosofia, 1973).

No vaig poder assistir a totes les conferències, que de segur van ser molt interessants, només a un parell: la de Miguel Siguán i la de Bernat Castany. Ambdós havien conegut personalment a Eduard Nicol i a part de parlar de les seves obres van recordar també la relació que havien mantingut amb Nicol.

Miguel Siguán va evocar la primera trobada amb Eduard Nicol a l’institut on va anar a estudiar batxillerat. Allà va tenir a Nicol com a professor de filosofia i va ser el primer que el va ajudar d’alguna manera a decidir el seu futur professional. Després d’algunes notes biogràfiques es va centrar en el tema de la relació d’Eduard Nicol amb la psicologia. Per Nicol no és possible fer una psicologia general perquè l’humà sempre es troba en diferents situacions. La psicologia és l’estudi de la conducta tenint en compte les situacions en què aquesta es produeix. Hi ha diferents tipus de situacions: les fonamentals que són comuns a tots; les límit, on es fan immediatament presents les fonamentals; i, les transitòries que depenen de l’estat evolutiu i personal.

Bernat Castany va explicar breument com havia conegut a Eduard Nicol i després la responsabilitat i missió del filòsof en temps de crisi segons Nicol. Una responsabilitat que sempre ha d’estar en tots els actes i que la filosofia pot reflectir des d’una perspectiva biogràfica, perquè sempre cal partir d’allò viscut. El que succeeix és que la filosofia ha renunciat a ser més. Aquestes paraules em van fer pensar en la situació de la filosofia en l’ensenyament actual i en la nova llei d’educació que intenta reduir-la a la mínima expressió. Serà veritat finalment que la filosofia i els filòsofs han renunciat a ser més?

"Nuestro tiempo está produciendo una filosofía que parece haberse complacido en desechar y anular esas proyecciones de la vitalidad, en ir contrayendo y desahuciando toda esperanza de ser más, todo anhelo de vencer a la muerte y al tiempo. Y lo más grave es que no existe complacencia ni paz en una contracción del propio ser, en una vida cuya única validez y autenticidad se logra en la renuncia y en la más literal desesperación. Esta filosofía actual es expresión de una tragedia.

No vamos a hablar de esa tragedia. Todo el mundo la siente. Ha llegado a tal hondura y tal anchura que en su cauce ya caben los pesares y dolores comunes, cotidianos y específicos. La gente sabe hoy que padece y tiene que padecer de males que no son solamente los de siempre, sino los de “nuestro tiempo”. No son ahora los hombres excepcionales los solos que captan en su soledad y reúnen en su conciencia el problema entero de su tiempo –como en tiempo de Sócrates y de Platón. Pero si todos lo sienten y padecen, no todos alcanzan a ver la esencia del problema. Éste sigue siendo menester de la filosofía. Tal vez para curarlos, la filosofía ha calado tan hondo en los males del tiempo que éstos parecen, a través de ella, más graves todavía y radicales de los que la gente misma sufre en la superficialidad de la carne. Para el filósofo la gravedad de la tragedia actual no depende de una crisis pasajera. Ante “el mal de la época”, su pensamiento –si no su persona entera- pueda permanecer relativamente inafectado. Y puede hacerlo en la medida en que las verdades que ha encontrado son más trágicas que todas las tragedias que reseñan los periódicos. El “mal” en que el filósofo está hoy pensando es el mal del tiempo, en un sentido literal y que no afecta exclusivamente a nuestro tiempo."

Fragment del llibre: La vocación humana d’Eduard Nicol

Dia mundial de la filosofia i un nou llibre

El 15 de novembre se celebra El Dia Mundial de la Filosofia, que va ser instituït per l'Organització de la Nacions Unides per a l'Educació , la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments o reptes que se'ns plantegen. Es va triar el tercer dijous de novembre com a Dia Mundial de la Filosofia perquè és el dia en què va néixer Sòcrates.

Segurament un dels desafiaments més importants de la societat actual i que demana una urgent reflexió filosòfica és la tecnologia. Ara bé, com diu la contraportada del meu nou llibre: la filosofia de la tecnologia és una disciplina recent. Fins fa poc els filòsofs creien que la tècnica era una qüestió menor, lligada a la ciència. Però això ha canviat. La tecnologia planteja avui reptes teòrics des de la responsabilitat ètica dels enginyers al paper extraordinari que pot arribar a tenir en la nostra vida. Per això us convido a comprar-lo i a llegir-lo.

Agudesa filosòfica

Llegint l’altre dia a classe el diàleg la República (Politeia) de Plató em vaig aturar en el següent text que fa referència a les aptituds que ha de tenir el futur governant-filòsof:

“- ...cal escollir els més ferms i els més coratjosos i, en la mesura que sigui possible, els més formats. A més cal cercar-los no solament nobles i greus en els seus tarannàs, sinó que cal també que tinguin els trets adients a aquesta educació de la naturalesa.

- I quins prescrius que han de ser?

- Agudesa, oh beneit, és el que han de tenir per als aprenentatges i per a no tenir dificultats a l’hora d’aprendre. Ja que les ànimes tenen molta més por dels estudis durs que dels exercicis gimnàstics, car el fatics els són més familiars, propis i no compartits amb el cos.”

Aleshores vaig preguntar als alumnes què és l’agudesa i la resposta no va ser gaire clarificadora. Per alguns l’agudesa volia dir ser agut. Però què és ser agut? És ser incisiu, irònic, punxant, subtil, penetrant, oportú? És algú que té ocurrències, dites o acudits graciosos? És aquell que té un sentit crític?

De fet, el terme grec sofia vol dir saviesa, però també agudesa sentit crític i especulatiu, perspicàcia, coneixement. Així doncs filosofia és tenir afecció a l’agudesa, al sentit crític i especulatiu.

Per a Plató l’agudesa facilita l’aprenentatge, és útil per distingir el que és veritat del que és fals, apropa a qui posseeix aquesta facultat al coneixement. L’agudesa és fonamental per al filòsof perquè li permet construir arguments pertinents, no caure en paranys i ser crític amb la realitat. El futur governant haurà de ser agut si vol dirigir la ciutat sense complicacions i saber tractar les problemes de la manera més convenient. Una agudesa que hauria de ser més reivindicada i practicada en alguns sectors polítics actuals. O no?

Filosofia i futbol

Fi de festa i 2666

Els focs d’artifici han donat el punt i final a les fires de Girona. Nous colors més vius i una traca final ensordidora. Les atraccions seguien amb la seva música i lluminositat en un intent d’atreure als darrers visitants. Demà tornarà el silenci, les llums deixaran de brillar i la ciutat retornarà a la seva quotidianitat com si res hagués passat.

De tornada a casa recordava la representació de teatre d’ahir per la nit. Un text de Roberto Bolaño, 2.666 escenificat durant 5 hores que no es van fer llargues ni avorrides. Cinc entreactes per explicar un munt d’històries entrecreuades que tenen un transfons comú, Mèxic i les morts de centenars de dones innocents. També els pensaments es relliguen igual com en l’obra de teatre.

2666 ens presenta la recerca d’un misteriós novel·lista per part d’uns crítics literaris i les complexes relacions que estableixen entre ells. Les reflexions vitals d’un professor de filosofia que sent veus estranyes en un lloc fronterer de Mèxic on desapareixen centenars de dones cada any. Un reporter que viatja a Mèxic per entrevistar un boxejador i s’adona enmig d’una nit de festa que la notícia més important no és el combat sinó la desaparició de les dones de Ciutat Juárez. Els cadàvers de les dones assassinades, mentre una pantalla mostra un per un tots els noms de les víctimes, l’edat que tenien i l’any en què van morir.

Al final, torna al principi per descobrir qui era el misteriós novel·lista, un soldat alemany que al final de la guerra es va dedicar a escriure. Imatges de la segona guerra mundial i dels camps d’extermini. Tot plegat per mostrar la crueltat humana. Baixa el teló i les llums s’apaguen, mentre els espectadors no deixem d’aplaudir. Després tots sortim del teatre com si res hagués passat i tornem a la quotidianitat de la nostra existència.