diumenge, 30 de setembre del 2007

Robots filòsofs?

Pensaran algun dia els robots? Si els robots pensen, aleshores seran humans? Què distingirà a un robot pensant d’un ésser humà? Els sentiments? I si els robots també poden tenir sentiments? Fins a on arribarà l’anomenada Intel·ligència Artificial? Utopia o realitat? Aquesta última pregunta era el tema de la conferència de Beatriz López en el cicle de conferències sobre la IA organitzada per la Casa de Cultura i Càtedra Lluís Santaló de la UdG.

B. López va explicar breument el desenvolupament històric en la recerca de màquines pensants o enginys mecànics intel·ligents. De la mitologia grega a Ramón Llull, que a la seva ARS MAGNA va cristianitzar la màquina pensadora dels Àrabs, la ZAIRJA (conjunt de discs circulars que permetien construir frases per predir el futur), amb l’objectiu de construir un enginy lògic capaç de donar una resposta racional. En els segles XV-XVI es desenvolupen els rellotges mecànics i s’investiguen totes les possibilitats del seu funcionament. És aleshores quan apareix la llegenda del Golem (1580) de Praga, el primer home artificial.

Més endavant B. Pascal (1642) construeix la primera màquina calculadora digital mecànica que fou millorada per G. W. Leibniz. En el segle XVIII es construeixen joguines mecàniques com el jugador d’escacs mecànic (Von Kempelen 1767) que va resultar ser una farsa, perquè hi havia un nan a dins que el feia funcionar. No és fins el segle XIX gràcies a l’àlgebra binària de Boole, que Ch. Babagge i Ada Byron (Lady Lovelace –la primera programadora del món) ideen una màquina programable a partir de la qual es construiria més endavant el primer ordenador del món, l’ENIAC.

En el segle XX les investigacions de la intel·ligència artificial es van disparar. La necessitat de trobar màquines més ràpides i precises, que anessin més enllà de les capacitats humanes ha provocat un gran desenvolupament en aquest camp d’estudi. El test de Turing amb els anys ha quedat obsolet. La intel·ligència artificial, malgrat és difícil de definir, va més enllà de la intel·ligència humana. Un exemple el tenim en la supercomputadora Deep Blue (1997) capaç de guanyar al millor jugador humà d’escacs del món.

La creació d’entorns intel·ligents va en augment, però cap a on ens durà? Serem més feliços, viurem més bé? Ens acabaran dominant les nostres pròpies creacions?

Des de l’antiguitat els humans han somiat amb artefactes intel·ligents. Els antics grecs expliquen en mites la construcció d’aquests artefactes i també ens adverteixen dels seus perills. Tot i que podem trobar referències en alguns escrits de màquines o Thaumata construïdes pels antics grecs, normalment no són més que artificis mecànics o enginys tècnics construïts exclusivament amb l’objectiu de proporcionar diversió i no per servir com a eines de treball. Potser el millor exemple mític de prudència, respecte als perills de la tècnica per part dels grecs, és el mite d’Ícar. Un mite que serveix al mateix temps per posar a l’humà en guàrdia contra la desmesura o hubris i l’exaltació del domini humà de la tècnica. Dèdal inventor de les ales simbolitza la intel·ligència tècnica i a la vegada l’astúcia i el risc implícits. Ícar vol anar més enllà i sucumbeix a la fascinació de la tècnica. Ícar és un irresponsable que no és conscient dels límits de l’ús de la tècnica igual com li passa a Faetó (Phaeton) amb el seu carro del sol que acaba estavellant-se, més que res perquè no sap controlar-se. Aquest mite ens mostra el risc inscrit al cor de la fascinació de la tècnica i ensenya què pot passar si es transgredeixen els límits.

Ens passarà el mateix amb els nous enginys robòtics que s’estan construint? Fa pocs dies es va presentar el robot ASIMO. De moment només és capaç de córrer ballar, donar la mà i fer de cambrer com ho faria qualsevol humà. Què més podrà fer? Acabarà aprenent, sentint i pensant per ell mateix? Es convertirà en un filòsof a l’estil del robot Cutie d’Asimov?

"... - M'he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció - va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l'única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.

- Oh, per Júpiter, un robot Descartes! -botzinà Powell.

- Qui és Descartes? - demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. - I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?... " I. Asimov: Jo Robot



divendres, 28 de setembre del 2007

Olot i Parmènides

Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.

Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.

Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.

Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”

“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e



dimarts, 25 de setembre del 2007

Antídot pels mals moments



Per a qui en necessiti més:

divendres, 21 de setembre del 2007

El treball i els dies

Per fi és divendres! Ha estat una setmana de presentacions, de passar llistes, d’anotar noms a la llibreta de notes, de guàrdies de pati amb alumnes esvalotats, de fer quilòmetres a la carretera, d’omplir i buidar el dipòsit de gasoil, d’intentar aprendre el nom dels 150 alumnes que tindré aquest any (una companya de feina m’ha dit que ella encara en tenia més, uns 170), d’alumnes extraviats pels passadissos a la recerca de l’aula perduda, d’explicar i justificar què és la filosofia i quin és el seu valor, de reflexions sobre la condició humana, de mites i de logos, d’educar per a una ciutadania responsable a uns alumnes que no es respecten mútuament.

I mentrestant a Catalunya: s’ha identificat a un dels responsables d’una cremada simbòlica de fotos reials; una mare ha degollat a la filla de sis anys; la ciutat de Barcelona ha estat inclosa a la llista de les ciutats amb més contaminació atmosfèrica del món; s’ha produït un incendi a l’hospital de la Vall d’Hebron que ha deixat a les fosques i sense visites ni operacions a centenars de pacients; i han tingut lloc unes conferències internacionals sobre el futur del programari lliure.

En definitiva, una setmana més com qualsevol altre, o no? El treball i els dies van passant.

“Els Déus i els homes odien igualment el que viu sense fer res, semblant als abellots, que manquen d'agulló i que, sense treballar pel seu compte, devoren el treball de les abelles. Et sigui agradable treballar útilment, a fi que els teus graners s'omplin en temps oportú. El treball fa als homes opulents i rics en ramats, i treballant seràs més car als Déus i als homes, perquè tenen odi als mandrosos. No és el treball qui envileix, sinó l'ociositat. Si treballes, no trigarà el mandrós a tenir enveja de veure que t'enriqueixes, perquè la virtut i la glòria acompanyen les riqueses; i així seràs semblant a un Déu.” Hesíode: El treball i els dies.


diumenge, 16 de setembre del 2007

Som dignes o miserables?

El 21 d’octubre la Comissió per la dignitat celebrarà un Acte-Concert "La nació catalana diu PROU. Volem els papers" amb Raimon, Maria del Mar Bonet i Lax'n'Busto. La Comissió demana el retorn dels anomenats "Papers de Salamanca" per així recuperar la dignitat del poble català. Es demana respecte per a tots aquells que han contribuït d’una manera o una altra a formar la identitat de la nació catalana.

Fa uns mesos va tenir lloc la reunió del projecte de recerca coordinat per l’acadèmia catalana per encàrrec de la Unió Acadèmica Internacional sobre la reconstrucció del significat de la dignitat humana a la seu de l’IEC. En aquesta reunió es va tractar el concepte de dignitat des de les perspectives més jurídiques i filosòfiques.

En canvi n’hi ha d’altres, com el Moviment per l’Extinció Humana Voluntària (VHEMT) proposen la desaparició dels humans a la terra com una alternativa humanitària seriosa als desastres ecològics provocats pels humans. Per a ells, sense els miserables humans es podria recuperar la salut de l’ecologia terrestre.

Al llarg dels segles diversos pensadors han tractat la qüestió de la dignitat i misèria humana. Podem trobar pensaments contraris i reaccions adverses. Des de Plató que va definir l’home com a un animal bípede i sense plomes al Discurs sobre la dignitat de l’home de Pico Della Mirandolla on Déu es dirigeix a l’humà per deixar-li clar que llur destí és a les seves pròpies mans:

“T’hem situat al mig del món per tal que, des d’allí, guaitis més còmodament el que hi ha en el món que t’envolta. No t’hem creat celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal a fi que, com a lliure i noble terrissaire i escultor de tu mateix, et donis la forma que prefereixis. Podràs degenerar en les criatures inferiors, que són les bèsties; podràs regenerar-te en les criatures superiors, que són divines, seguint els criteris del teu esperit.” G. Pico Della Mirandola: Discurs sobre la dignitat de l’home, Ed. 62, B. 2001. Pàgs. 61-62

Precisament l’altre dia llegia un escrit del filòsof escocès David Hume sobre el tema de la dignitat o misèria de la naturalesa humana:

“És aquesta una qüestió que sembla haver dividit als filòsofs i als poetes, a més dels teòlegs, des del principi del món fins al dia d'avui. Uns enalteixen la nostra espècia tan alt com poden, i ens presenten a l'home com si aquest fos un semidéu humà que té origen celestial i que reté signes evidents del seu altiu llinatge. D'altres insisteixen en els aspectes negatius de la naturalesa humana i no poden veure en ella cap altra cosa que no sigui vanitat. Una característica en la qual l'home supera els altres animals a qui tant es complau en menysprear. Si un autor té talent per a la retòrica i la declamació, generalment prendrà partit per la primera secta; i si té inclinació a la ironia i al ridícul, es deixarà portar naturalment a l'extrem oposat.” Pàg 52

Així com, en formar-nos una noció de l'espècie humana, és comú que la comparem amb altres espècies superiors o inferiors, o que comparem entre si als individus d'aquesta mateixa espècie, també comparem sovint els diferents motius o principis d'actuació que regulen la naturalesa humana, a fi de trobar una norma que ens permeti formar-nos un judici sobre ella. I aquesta és, certament l'única classe de comparació que mereix la nostra atenció o que pot resultar decisiva en el present assumpte. Si els nostres principis egoistes i viciosos predominen sobre els virtuosos en tan gran mesura com pensen alguns filòsofs, sens dubte hauríem de tenir una idea deplorable de la condició humana.” Pàg 57. David Hume: “Sobre la dignitat o misèria de la condició humana” publicat a Sobre el suicidio y otros ensanyos. Madrid, Alianza. 1995



dijous, 13 de setembre del 2007

Primer dia a Olot

A les 7:30 del matí sortia de Girona. Una hora de carretera després de l'accident de circulació. El coll entumit i el braç mig esquinçat. Quan he arribat a Olot a les 8:30, em feia mal tot. Després m'he anat trobant millor (és un dir). Canvis en l'horari. Tres tardes i tots els matins del món. A les 14.15 he sortit de l'institut. He arribat a Girona a les 15:15, dinar a les 15:30. Avui no havia de quedar-me tota la tarda fins a les 17:45 només per treballar una hora. Els dilluns, dimarts i dimecres sí. Els dilluns i dimarts de les 8:40 fins a les 17:45 a Olot (plaça definitiva fins que pugui canviar-la en algun concurs de trasllats). No em queixo, només descric els fets.


dimarts, 11 de setembre del 2007

Volem ser lliures?

“No n’hi ha prou amb desitjar la llibertat, sinó que s’ha de voler” afirmava de manera contundent el filòsof Josep-Maria Terricabras en una xerrada sobre "L'alliberament nacional dels Països Catalans i la Nova immigració: drets civils, polítics i nacionals". En aquesta xerrada també hi participava Mustafà Shaimi que va explicar la situació d’esclavitud que encara es viu en alguns països africans. Allà hi van els empresaris dels països més desenvolupats a triar els seus treballadors, com abans hi anaven els mercaders d’esclaus. Els que no són contractats emprenen un viatge arriscat que els pot costar la vida.

Avui en dia l’esclavitud encara existeix, però pren altres formes. És un esclavatge emmascarat ja sigui per les condicions econòmiques o per les condicions polítiques. Els menys desenvolupats econòmicament són esclaus dels més desenvolupats. Però, dins dels més desenvolupats econòmicament també hi ha una altra forma d’esclavitud, la política. Seguim essent esclaus, tot i que desitgem ser lliures. Per això, avui mentre marxava amb la torxa pels carrers de Girona, he pensat si realment volem ser lliures. I si ho volem, per què no ho som?

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l'univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d'agost de 2007"

dissabte, 8 de setembre del 2007

De l'home al mico


Llegia l’altre dia una entrevista a Francesc Fígols on es defensava una nova teoria de l’evolució. Segons aquesta teoria l’home no vindria del mico sinó que fins i tot podria ser al revés: el mico podria venir de l’home. Una teoria sorprenent i original, però és realment així?

Fa anys que els creacionistes critiquen la teoria darwinista de l’evolució per les seves llacunes en la seqüència evolutiva. Les noves teories sintètiques i neodarwinistes tampoc han aconseguit aportar les proves definitives. Més aviat el que han provocat és més incertesa deixant, en alguns casos, tot el procés evolutiu en mans de l’atzar. Tot això ha contribuït a que en alguns estats dels Estats Units encara avui en dia estigui prohibit ensenyar la teoria de l’evolució a les escoles.

Francesc Fígols en el llibre Cosmos i Gea proposa una nova teoria segons la qual l’home seria l’embrió original de la resta de vertebrats existents, incloent-hi el mico. La teoria és original i fins a cert punt fa gràcia, sobretot si ens fixem en tot el que està passant en els nostre dies. En els darrers anys l’home cada cop es va tornant més mico.

“Com diu el naturalista Hermann Poppelbaum: «una i altra vegada, en la llarga marxa de l'evolució, ha estat aquesta qualitat de l'home de mantenir-se tot el temps en estat mal·leable el que ha permès el seu avenç ininterromput. L'home ha estat la cèl·lula mare de l'evolució terrestre. No va evolucionar a partir de cap organisme especialitzat, que seria una forma ja mineralitzada, sinó que té el seu propi origen independent, una trajectòria que encara podem veure reflectida en el desenvolupament de l'embrió humà, mirall de la seria, doncs, la raó per la qual no s'han trobat fòssils dels antecessors de l'home actual. I si no succeeix una troballa afortunada del tipus dels fòssils filogénesis». Aquesta fosfatització (tipus de fossilització que permet veure les empremtes de cossos tous), és possible que mai no es trobin: les famoses baules perdudes estarien definitivament perdudes." (pàg. 275) F. Fígols: Cosmos y Gea

dimecres, 5 de setembre del 2007

Rehabilitar el món

Ahir mentre estava fent els exercicis de rehabilitació vaig pensar que potser també caldria rehabilitar el món. Segons el Diec2 rehabilitar és restituir al seu primer estat, d’on era caigut, o bé restablir en l’estima dels altres. Rehabilitar, doncs, és habilitar de nou, restablir o restituir una cosa al seu estat anterior. Però també es pot entendre com millorar alguna cosa que ha caigut o ha patit una fractura, esquerda, ruptura o trencament. És en aquest sentit que es podria aplicar el terme al món actual. Ara que es parla de la fractura digital i social un xic de rehabilitació no estaria de més. Serviria si més no per millorar les condicions socials de certs fragments marginats de la societat i evitaria enfrontaments sense sentit.

Així, a poc a poc intentava anar girant el coll entumit d’un cantó cap a l’altre i observava les diferents perspectives de la sala de rehabilitació. Amb el món també caldria fer el mateix. Se l'hauria d'obligar a fer aquests exercicis. A vegades es tendeix a mirar només cap un cantó, el que més interessa, i s’oblida mirar cap a l’altre banda.

Amb l’escalfor de la làmpada enfocada al meu coll em vaig adonar que el món també s’està escalfant globalment, però només de temperatura i no en les relacions socials que és on més convindria.

Les corrents elèctriques polsants damunt l’espatlla em van fer recordar primer de tot en els problemes en el subministrament d’electricitat d’aquest estiu a Barcelona. Després, però, vaig pensar en com el món necessita més corrents polsants per ajudar-lo a reaccionar i convertir-lo en un món més habitable.


El que no em mata, m'enforteix.

Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany.


diumenge, 2 de setembre del 2007

Vacances accidentades

Avui és l’últim dia de vacances i he decidit tornar a escriure al bloc. Suposo que amb el dia assoleiat que fa, molts deuen haver aprofitat per anar a la platja a prendre el sol i banyar-se. Jo també hi estaria, si no fos perquè encara m’estic recuperant de l’accident de cotxe que vaig tenir fa uns dies. Ara haig de prendre el sol a la terrassa i posar-me sota la dutxa una estona quan no puc més.

De fet, puc dir que he tingut sort dins de la mala sort. La culpa va ser d’un conductor que no es va aturar i va empènyer al cotxe de davant seu que pretenia creuar la carretera però que al veure’m s’havia parat. Aleshores en aquell just moment passava jo i vam xocar. Tot i la trompada (cotxe sinistre total) no m’he fet gaire res. N’hi ha d’altres que no tenen tanta sort i es queden a la carretera. D’ells no se’n parla gaire. En canvi aquests dies han estat recordant repetitivament l’accident mortal de la Diana de Gales en tots els canals de televisió. Ella era famosa i els altres no ho són. El seu accident va produir-se en condicions estranyes, però no sempre els accidents succeeixen en condicions normals. El més greu és convertir els accidents en normalitat.

A tot això he pensat amb el que deia Aristòtil sobre els accidents: en grec “symbebèkos” és el partícip del verb “symbainein” que significa “anar amb”. Accident és el que va amb una substància, és a dir, el que pertany a una substància o es diu d’una substància. El que és “per accident” s’oposa al que és “per sí”. La distinció entre substància i accident compleix una doble funció en Aristòtil: permet lluitar contra la sofística (i mostrar que l’accident pot canviar sense que la substància sigui anorreada) però, sobretot, li permet identificar accidents que existeixen sempre –sense formar part de la substància- i així fonamentar la ciència.

“Després, Aristòtil fa una divisió de l’ésser en grans grups, lògicament traçats, en els quals es distribueixi tota la realitat, divisió a la qual dóna el nom de categories. Abans de res, les coses es divideixen en substància i accident. Substància és allò que existeix en si, accident allò que requereix d’un altre per existir ell. Així, una taula, un arbre, són substàncies; però el color blanc, la bondat, el riure, són accidents perquè no es donen sols, aïllats, sinó en un altre, en alguna cosa que és blanca, que és bona o que riu.”
Text extret de: GAMBRA, R. Historia sencilla de la filosofía. Rialp, Madrid, 1989. 16a ed.

Així va quedar el meu cotxe