Tancat per vacances

L’essència dels blocs

Què és el que fa que una cosa sigui el que és? Quina és la seva essència? Què és el que hi ha darrere les aparences? Aquestes són algunes de les preguntes més antigues en la història del pensament filosòfic. Per alguns allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa és el que queda a través del canvi. Per altres el mateix canvi era la pròpia essència, allò que dóna sentit al que és. El filòsof grec Heràclit ho va deixar ben clar, el moviment, el canvi, és el sentit del que existeix. Per contra, el seu contemporani Parmènides no acceptava el canvi, perquè no es pot conèixer el que és si està en continu moviment. Proveu de llegir aquest bloc tot movent la pantalla de l’ordinador, és gairebé impossible!

Tanmateix, Plató dirà que tot el que veiem a través dels ulls físics és un engany i només podem conèixer fent servir els ulls de la ment, és a dir, pensant. Per Plató l’essència només es podia pensar, i les idees eren el que donaven sentit a la realitat, perquè eren permanents i perfectes. Però, aleshores com s’explicava el canvi? Aristòtil va voler donar una resposta i va dir que el que és està constituït per una substància composada per matèria i forma. La matèria canvia i la forma és l’essència permanent que explica la realitat del que és. Tot i això si la forma o essència està dins de les coses és difícil poder-la conèixer, cal un gran esforç d’abstracció.

Amb el pas dels segles els filòsofs van intentar donar una resposta a quina és l’essència de la realitat. Per alguns l’essència només es podia trobar pensant i per altres era impossible trobar-la perquè només els sentits ens poden guiar en el coneixement. Kant al segle XVIII va proposar una sinergia entre sentits i pensament, però el resultat va ser molt subjectiu. Els idealistes van imaginar una essència absoluta que ho integrés tot, però tampoc se’n van sortir en el seu afany de copsar la totalitat. Al final després de molts intents, el gran filòsof Nietzsche dirà, deixeu-vos estar d’essències, perquè tot són metàfores. I així ens hem quedat, esmaperduts cercant una essència imaginada i inventada per nosaltres mateixos.

Segons algunes definicions: un bloc és un espai personal d’escriptura a Internet, una mena de diari en línia on cada article té una data de publicació i els temes tractats són diversos. Amb tot, em segueixo preguntant, què és el que fa que un bloc sigui un bloc? Quina és la seva essència? Quin és el seu sentit? Si un bloc no té comentaris dels seus lectors, ja no és un bloc? Si un bloc no té lectors, deixa de ser un bloc? És el que s’escriu el que constitueix l’essència del bloc o el pensament que provoca més enllà del que s’hi diu?

La primera llum

La nit de divendres a dissabte el Gran Telescopi Canàries (GTC - GRANTECAN) va veure la primera llum. A partir d’ara es podran estudiar millor els objectes de l’espai profund, veure el naixement de noves estrelles, descobrir els misteris dels forats negres o desxifrar els components químics generats després del Big Bang. Un dels seus objectius serà el de buscar planetes semblants al nostre (esperem que no siguin gaire semblants) en altres sistemes solars.

Tant de bo construïssin un gran telescopi mental per a que algunes ments polítiques veiessin la primera llum per a una òptima visió política del nostre petit país.

La societat de l'engany

Enganyar és diferent a mentir. Quan algú menteix ho pot fer amb bones intencions o amb intencions molt dolentes. La mentida és no dir la veritat per diverses raons i a vegades pot haver-hi bones raons per no dir la veritat. L’engany, en canvi, és fer caure en l’error amb una falsa aparença, és induir a l’error amb artifici, perfídia. L’engany sempre és malèvol i sovint perniciós per aquell que cau en la trampa. En l’engany s’utilitzen mentides i tots els ardits disponibles. Es fa creure que una cosa ens beneficia, quan el que succeeix és tot el contrari, és a dir, ens fa més mal que bé.

Hi ha diferents tipus d’engany: el que manca a la fidelitat de la parella; el que consisteix en eludir, distreure a l’altre per aconseguir el que un desitja; i el que provoca decepció, quan per exemple ens sentim enganyats en les nostres esperances.

Segons la història d’occident els primers mestres de l’engany van ser els sofistes (mestres de filosofia i de retòrica de l’antiga Grècia) que es dedicaven a ensenyar com parlar en públic i a saber manipular el discurs en una discussió. Els seus interessos estaven més pròxims a la consecució d’un triomf merament dialèctic sobre els seus adversaris que a la consecució de la veritat.

“La recerca de la veritat, quan és sincera i total, ha d’ignorar les consideracions morals; no podem saber per endavant si la veritat concordarà o no amb els principis acceptats per una societat determinada. Els sofistes estaven disposats a dur la seva argumentació fins on calgués sense témer la conseqüència final. Sovint l’argumentació els duia a l’escepticisme.” Bertrand Russell: Història social de la filosofia, vol.1

Actualment hi ha unes altres formes d’engany. Existeix l’engany polític, social, religiós... I també, per no ser menys, existeix l’engany a través d’Internet. Aquests dies torna a aparèixer en el correu electrònic un missatge amb el següent assumpte: “Hi. Family member has sent you a greeting ecard”. Vigileu! No cliqueu a l’enllaç on diu que visualitzareu la postal. El millor que podeu fer és eliminar-lo de la bústia de correu immediatament. Es tracta d’un virus tipus troià que alentirà la vostra connexió i pot provocar greus danys a l’ordinador. Ho dic perquè ja n’he rebut uns quants i no he caigut en l’engany perquè per sort ja m’havien advertit d’aquest tipus d’spam maliciós.

Un altre món?

Fa segles el filòsof grec Plató va intuir la possibilitat d’un altre món, un món ideal i perfecte. El seu món de les idees estava més enllà del món físic i només era visible per als ulls de la ment. Avui en dia gràcies a les noves tecnologies ja no cal intuir ni somiar un altre món. Avui es pot viure en un altre món de manera virtual. Però, és un altre món?

L’altre dia, després de veure el documental 30 minuts de TV3 dedicat a Second Life, vaig decidir entrar per curiositat, en aquest món virtual. El primer pas va ser descarregar el programa al meu ordinador i seguir totes les indicacions per poder començar. Abans d’entrar, però, havia de triar el meu jo virtual i configurar el seu aspecte. Un cop ho vaig fer em vaig trobar en una illa d’aprenentatge, allà hi havia més gent que tampoc no sabien què havien de fer. Quan vaig aconseguir entendre totes les instruccions (en principi estava tot en anglès) i superar totes les proves, em van enviar automàticament a una altre illa d’aprenentatge, allà vaig conèixer a un altre usuari que volia lligar. Ell (o ella, ves a saber) havia entrat per conèixer gent i parlar amb algú. Vam estar una estona parlant. Tot i això, parlar amb algú que no saps qui és, ni què és ni d’on és, al principi pot ser divertit, però al final és una mica frustrant. Podria ser el teu veí o veïna i no ho sabries.

Finalment, em vaig deslliurar de totes les illes d’aprenentatges, tot i que encara no sé gairebé com. Aleshores vaig començar a explorar aquest món, una mica decepcionant. M’esperava alguna altra cosa. Tot són com illes on es realitzen diferents activitats. La interfície és força repetitiva i els moviments complicats. Vaig anar a parar a una illa on hi havia una immensa discoteca on hi havia gent (virtualment parlant) que ballava. A part de saludar i volar, no sabia fer res més. Tot d’una algú dels que estaven ballant em va enviar un script o alguna cosa semblant i vaig començar a ballar al ritme de la música. No podia controlar el que feia. En part és com en la vida, a vegades no podem controlar les nostres accions i ens deixem manipular pels altres. La sensació va ser estranya. No em va agradar i me’n vaig anar a una altra illa.

Saltant d’illa en illa, vaig trobar illes de relax, illes budistes, hedonistes on la gent s’estava allà sense fer absolutament res al voltant d’un foc al costat de la platja. També hi ha illes de trobades de grups virtuals, de jocs, de sexe, de botigues... Hi ha milers d’illes per a tots els gustos on es pot viure una segona vida virtual. Però el que hi ha i el que hi passa (menys el fet de poder volar) és massa semblant al nostre món, o no?

La terra està viva

Avui a diferents ciutats del món (menys a Barcelona per problemes organitzatius) s’estan realitzant diferents concerts (es poden veure i escoltar per Internet) amb la finalitat de generar un moviment mundial destinat a resoldre la crisi climàtica. Des d’un punt de vista totalment escèptic dubto molt que uns concerts ajudin a resoldre gaire res. Tot i això la intenció és bona i lloable, encara que m’agradaria saber quins són els interessos ocults que s’amaguen darrere aquesta acció.

El concert Live Earth és la punta de l’iceberg d’una campanya mundial que pretén durar uns quants anys. Aquesta campanya està encapçalada per l’Aliança per a la Protecció del Clima que té com a president Al Gore (ex-vicepresident dels EE. UU.), el Grup del Clima i altres organitzacions internacionals.

Tanmateix, encara que preocupar-se pel clima és molt important, també ho és preocupar-se per les persones. Mentre el món segueixi anant malament i centenars de persones morin d'un atac terrorista a l'Iraq, no sé si arreglarem res resolent la crisi climàtica. Potser ja no quedarà ningú viu a la Terra. De totes maneres caldrà veure com s’utilitzen els diners generats pel concert i si realment ajuden a canviar alguna cosa.

“La comunitat terrestre es troba en un moment decisiu. La biosfera està governada per lleis que ignorem i la nostra ignorància no ens guareix dels seus efectes. Els éssers humans han adquirit l’habilitat d’alterar radicalment el medi ambient i els processos evolutius. La mancança de visió i prudència en les nostres accions i la incorrecta utilització del coneixement i del poder amenacen el teixit de la vida i els fonaments de la seguretat local i global.” Fragment de la Carta de la Terra

És lícit suïcidar-se?

El dilluns 2 de juliol van trobar penjat a la seva cel·la el camioner-assassí Volker Eckert. Segons les fonts de la fiscalia es tracta d’un suïcidi, tot i que alguns malpensats podrien dir que el van matar. Suposant que sigui un suïcidi, es tracta d’un cas molt diferent als suïcidis terroristes. En el primer cas, l’únic afectat ha estat el mateix Eckert i indirectament els seus familiars i els de les víctimes que han pogut alliberar-se en part de la seva pena i dolor. En canvi el segon cas és molt diferent. Els terroristes suïcides no es maten només ells sinó que en la seva mort impliquen vides innocents.

A tot això he recuperat un petit assaig “Sobre el suïcidi” (a “Opuscles ètics”) d’un filòsof del segle XVIII: David Hume i que va provocar una gran polèmica a l’època.

Segons David Hume el suïcidi no és immoral i no va contra les lleis de la naturalesa ni contra les lleis divines. Si fos així, si anés contra aquestes lleis, també serien actes contraris a aquestes totes les accions que fem per superar-les, per sobreviure. No podríem aixoplugar-nos quan plou, ni escapar d’un llamp que ens vol caure al damunt. No hauríem de fer res davant els possibles desastres. Així, com intentem fugir de les desgràcies que ens poden afectar, continua dient Hume, també podem fugir d’una vida desgraciada. En cas contrari no tindríem cap tipus de llibertat.

Els animals contínuament cerquen mecanismes per enfrontar-se a les adversitats. Per què no podem fer també el mateix els humans? Som tan superiors i estem sotmesos a unes lleis tan inflexibles que ens impedeixen fer tot el que estigui al nostre abast per superar els obstacles que se’ns presenten en la nostra vida?

Suïcidar-se és un dret que prové de la nostra condició humana com a éssers lliures. L’únic impediment a aquest dret és quan pot afectar o provocar el dolor i la mort d’altres persones. Només aleshores, el suïcidi s’ha de condemnar i penalitzar.

“Si s'admet que el suïcidi és un crim, només la covardia pot impulsar-nos-hi. Si no és un crim, tant la prudència com el valor ens obliguen a desempallegar-nos de l'existència quan aquesta es converteix en una càrrega. És aquesta l'única manera en la qual podem ser útils a la societat, establint un exemple que, de ser imitat, preservaria per a cada un la seva oportunitat de ser feliç en la vida i que el deslliuraria eficaçment de tot perill o sofriment.” Traduït de D. Hume: Sobre el suicidio y otros ensayos. Ed. Alianza

El risc de viatjar

Quan arriben les vacances a molts ens agrada viatjar. És com si la nostra condició humana ens impulsés a rememorar els nostres orígens nòmades. Viatjar pot ser moltes coses, per alguns és un plaer, per altres tot un art. Precisament l’altre dia van dedicar el programa Millenium del canal 33 al fet de viatjar. Després del col·loqui van emetre el documental d’Alain de Botton sobre l’art de viatjar i que es basa en un llibre que té el mateix títol. «Viatjar no consisteix a anar a un lloc exòtic, sinó a aprendre a mirar el que tens al voltant d’una manera diferent. Un viatger de debò és algú que ha après a mirar», diu Alain de Botton.

Viatjar també és una manera de fugir de la rutina quotidiana, de deixar de veure sempre el mateix: els mateixos edificis, les mateixes cares, les mateixes persones diàriament. El que no pensem és que viatjar pot esdevenir un perill, perquè si ho penséssim no aniríem enlloc. De fet tot el que fem quan ens movem d’un lloc a un altre implica un cert perill.

Des de sempre viatjar ha estat un risc, però avui en dia ho és encara molt més per culpa del terrorisme global. Ara existeixen circumstàncies que són completament imprevisibles. Fàcilment es pot arribar a ser una víctima més de les circumstàncies. En un viatge poden passar moltes coses i s’ha d’estar preparat per a qualsevol canvi o petit accident. El que no es pot preveure és que t’envesteixi un cotxe tot terreny ple d’explosius amb un boig suïcida islamista al volant.

"La ciència, l'Estat i l'exèrcit estan creant el problema que ells han de solucionar i estan minant la seva pròpia base". "Davant dels riscos incontrolables, cal una alternativa política realista que descodifiqui aquestes estratègies del poder global. Una oposició que depèn d'aliances i en què els moviments civils suposen una esperança en la mesura que estan revelant noves fonts de legitimació i d'acció". Ulrich Beck: Viviendo en una sociedad de riesgo mundial

Final i principi

Quan s’acaba alguna cosa, sempre en comença una altra. Ara s’ha acabat el curs acadèmic i d’aquí pocs mesos en començarà un altre. Ahir els meus alumnes de segon de batxillerat van saber les notes de cadascuna de les matèries de selectivitat (la nota de filosofia en alguns casos ha estat més que bona) i tot seguit van recollir la documentació per inscriure’s a uns estudis superiors. Ells han acabat una etapa i en pocs mesos en començaran una altra. Tot s’acaba i tot comença. Final i principi s’entrellacen en el continu espai-temps.

El mateix succeeix amb algunes relacions humanes, quan acaben, en comencen d’altres. Quan s’arriba al final és només aleshores quan es pot tornar a començar alguna relació o cosa nova o si es vol el mateix, però d’una altra manera. Per això al llegir el llibre de Félix Duque: Filosofía para el fin de los tiempos (tecnología y apocalipsis), he pensat que la filosofia per a la fi dels temps, també pot convertir-se en la filosofia per al principi dels nous temps. Félix Duque constata com s’ha arribat a un temps de molta comunicació i poca informació, on ja no hi ha subjectes sinó homes subjectes a pràctiques tecnològiques, mediàtiques que es comuniquen entre ells els seus sentiments, no simplement nombres, gràfics i imatges a través de l’hipertext.

Internet representaria, segons F. Duque, la tecnologia de la fi dels temps (personalment penso que és la del principi dels nous temps). La filosofia hegeliana, continua Duque, seria la que millor representaria la tecno-logia de la fi dels temps. Per Hegel “allò vertader és el tot” i actualment Internet és el medi que permet integrar-ho tot. La divisa berkelyana “ser és ser percebut” es tradueix ara com: “to be is to be connected”. Així entrem en la tecnologia de la fi dels temps. Internet opera una vertadera metàfora “espiritual” establint la pau entre la ciutat terrenal i la ciutat celestial. Internet és un descendent metafísic dels models metafísics de Kant i de Hegel, a través de McLuhan, de Ted Nelson i tants altres.

“La “era del conocimiento” es la era del estallido mundial, generalizado, de la opacidad de la sangre. La “era de la realidad virtual” es la era de la revuelta universal de la “realidad” (una realidad esparcida en distintos niveles y conformaciones por el multiverso y a su vez formada por la sedimentación y entreverado de estadios tecnonaturales sobrepasados e inscritos en nuestros “memes”, al igual que nuestros cuerpos són ocasión de lucimiento del “gen egoísta”.” Pàg. 105

“...la transmisión on line altera, ya no simplemente al receptor –como pasa, de nuevo, con la televisión- sinó también y sobre todo al emisor. Aquí no caben prédicas de arriba abajo, desde un púlpito que refleja la estructura piramidal y jerárquica de la voz de la autoridad. Lo que corre por Internet es más bien un campo simultáneo de informaciones entretejidas, que puede ser replicado, cortado, pegado y transportaddo de mil maneras, y reenviado con tales deformaciones que hagan irreconocible el mensaje original, si es que en el nuevo medio cabe hablar de “originalidad”.” Pàg. 256

Al final del llibre es tracta el tema del destí de la filosofia i s’estableix, com a resultat de les anàlisis precedents, que el destí de la filosofia és convertir-se en la filosofia del destí. Un destí que es presenta com un final en comptes d’entendre’s com un principi de quelcom nou.