Som mal educats?

Què és ser un mal educat? Ser un mal educat és haver rebut una mala educació? Sí i no. Es pot haver rebut una bona educació i ser un mal educat. Procurem no caure en fal·làcies naturalistes. Que una persona hagi estat ben educada, no implica ser ben educat. Això no vol dir que l’educació no sigui important. Ho és i molt, però els camins que cadascú tria per dur a terme les seves accions poden allunyar-se de l’educació rebuda.

En comptes de parlar del desconcert de l’educació institucionalitzada, s’ha de dir que l’educació és desconcertant en la seva aplicació personal. Es pot haver estat molt ben educat de petit a l’escola i de gran donar empentes per ser el primer en una cua, fer moobing als companys de feina, renegar quan les coses no van bé, no saludar als companys, no respondre les cartes d’un suposat amic o amiga... (més exemples)

Com en la majoria dels casos, una cosa és la teoria i l’altre la pràctica. Clar que aleshores es poden donar arguments com els següents: potser no s’ha educat bé; potser l’educació no s’ha rebut convenientment, perquè en cas contrari no passaria tot el que passa i no hi hauria tanta mala educació (en sentit personal).

Ara que es parla tant de la nova matèria d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans s’hauria de tenir en compte que no tot el que s’aprèn de petit després se segueix fent de gran i no tot el que s’aprèn en la teoria es porta a terme en la pràctica. Per tant els de la Conferència Episcopal poden estar ben tranquils i deixar de protestar dient (com vaig sentir l’altre dia al telenotícies) que va contra els drets dels alumnes ensenyar els Drets humans, argumentant que hi ha el perill que es manipulin les consciències. El que haurien de tenir més en compte és que per manipular les consciències dels adolescents s’ha de ser tot un expert, com ho són els medis de comunicació de masses i la publicitat. En canvi en el que sí pot ajudar l’Educació per a la ciutadania és, en el seu vessant més ètic, a desmanipular, encara que sigui mínimament, les consciències. Tot i això, l’èxit no està garantit en absolut.

“En nuestra vida diaria la ética está en todas partes. Subyace a muchas de nuestras decisiones, sean personales o políticas, o crean un puente entre el espacio que separa ambas. En ciertas ocasiones la ética nos viene de manera fácil i natural; en otras puede ser muy exigente. Pero la ética irrumpe en nuestra vida consciente sólo de manera ocasional, y a menudo de un modo confuso. Si hemos de realizar elecciones radicales adecuadamente meditadas, primero debemos ser conscientes de las ramificaciones éticas de nuestro modo de vivir. Sólo entonces es posible convertir la ética en una parte más consciente y coherente de la vida cotidiana.” Peter Singer (1995): Ética para vivir mejor, Ed. Ariel p. 203

Records

Els records a vegades poden fer bé o mal. Ja no sé què pensar.

Els deu manaments de la filosofia

Avui he escoltat per les notícies que el vaticà ha presentat els deu manaments del conductor. En principi he pensat que era alguna broma, però no, és seriosament. Perdoneu la meva incredulitat a tots nivells.

A més, segons explica europapress, aconsellen no convertir el cotxe en un objecte de pecat i recomanen resar el rosari mentre es condueix. Ho sento molt si fereixo alguna sensibilitat catòlica, però sincerament fa molt de riure. M’imagino els conductors catòlics resant mentre condueixen i parats en un semàfor passant el rosari. Els deu manaments del conductor catòlic són els següents

PRIMER: No mataràs.

SEGON: La ruta sigui per a tu un instrument de comunió entre les persones i no de danymal mortal

TERCER: Cortesia, correcció i prudència t'ajudin a superar els imprevistos

QUART: Sigues caritatiu i ajuda el proïsme en la necessitat, especialment si és víctima d'un accident

CINQUÈ: L'automòbil no sigui per a tu expressió de poder i domini i ocasió de pecat
SISÈ: Convenç amb caritat els joves i als quals ja no ho són que no es posin al volant quan no estan en condicions de fer-ho

SETÈ: Brinda suport a les famílies de les víctimes dels accidents

VUITÈ: Reuneix la víctima amb un automobilista agressor en un moment oportú perquè puguin viure l'experiència alliberadora del perdó

NOVÈ: En la ruta tutela el més feble
DÈCIM: Sent-te tu mateix responsable dels altres

Alguns dels manaments són prou assenyats, però d’altres no gaire, per no dir gens, des d’un punt de vista no catòlic.

A tot això, he pensat que també es podrien fer uns deu manaments de la filosofia de manera totalment aconfessional, però seguint l’estructura catòlica. Podrien ser els següents (s’accepten propostes):

1. Estimaràs el saber per sobre de totes les coses.

2. No juraràs en el nom de la filosofia en va (prou de filosofia dels escombriaires i coses semblants).

3. Faràs festes en nom de la filosofia sempre que puguis.

4. Honraràs la filosofia i la defensaràs davant la possible eliminació d’hores a l’educació secundària.

5. No deixaràs de pensar per molt que en tinguis ganes.

6. Faràs filosofies impures.

7. No robaràs idees alienes que estiguin protegides per drets d’autor.

8. No defensaràs idees falses ni pensaments estranys i poc argumentats.

9. No desitjaràs la filosofia del teu proïsme a menys que sigui millor que la teva.

10. No desitjaràs les idees ni els pensaments dels altres i procuraràs sempre pensar per tu mateix.

Saber perdre

Després que el Barça hagi perdut la lliga tot han estat recriminacions cap el club i els jugadors, que si no han fet res, que l’equip no rutlla... Certament n’hi ha que no saben perdre.

Quan es perd s’ha de tenir en compte el que s’ha fet malament, però també el que s’ha fet bé i intentar millorar els aspectes més negatius. Saber perdre és tota una virtut que no tothom té. El que no es pot fer és negar a l’altre, criticar-lo o ignorar-lo. Això és el que fa Fernando Alonso amb el seu company d’equip Lewis Hamilton. Ahir quan es va acabar la cursa l’Alonso al baixar del seu Fórmula 1 no va esperar al seu company per felicitar-lo. Potser estava cansat, però no és excusa. Tot i que després se’ls va veure agafats, tots dos junts al pujar el podi, l’Alonso estava molt seriós i empipat per no haver guanyat, en comptes d’estar content perquè havia guanyat el seu company.

El que succeeix és que sempre volem guanyar, ser els millors, vèncer als altres i a vegades els altres són millors que nosaltres. S’ha de saber reconèixer els èxits i victòries dels altres, encara que ens sàpiga greu per no haver-ho aconseguit nosaltres. El que hem de fer és superar-nos davant els fracassos i intentar, sempre que sigui possible, no tornar a perdre.

“Cada fracàs ensenya a l’home alguna cosa que necessitava aprendre” Voltaire

Un món complicat

Avui un vell amic, amb qui no havia parlat feia anys, m’explicava la seva filosofia de vida. Després de diferents experiències desafortunades, havia decidit no complicar-se la vida. Ara viu sol i treballa pel seu compte. El món no és complicat, m’ha dit, sinó que ens el compliquem. Reconec que en part té raó i que sovint ens compliquem l’existència. Volem fer realitat tot el que desitgem sense tenir en compte que no tots els desitjos es poden fer realitat. Ens deixem empresonar per una societat de consum irrefrenable que ens consumeix lentament.

Tanmateix, no sempre és així. A vegades no ens compliquem la vida, sinó que els altres ens la fan complicada, difícil, és a dir, ens amarguen l’existència. A vegades, com va dir el filòsof J.P. Sartre en la seva obra de teatre A porta tancada: “L'enfer, c'est les autres” (l’infern són els altres). Són els altres qui amb la seva indiferència, enveja o arrogància (digueu-ho com us agradi més) ens fan mal i no ens deixen dur una vida senzilla, sense complicacions. Clar que hi ha una solució: no fer-ne cas. Però no sempre és tan fàcil. El món és més complicat del que sembla i dur una vida de serenor estoica o epicúria (trieu el que us plagui) no sempre és possible. Només cal veure la situació del pròxim orient per adonar-se’n.

GARCIN .- El bronze... (L’acaricia) Bé, ha arribat el moment. Aquí hi ha el bornze,el contemplo i comprenc que sóc a l’infern. Us dic que tot havia estat previst. Havien previst que m’aturaria davant aquesta xemeneia, amb la mà sobre el bronze i amb els vostres ulls clavats al meu damunt. Totes aquestes mirades que em devoren ... (Es gira bruscament) Ah! Només sou dues? Em pensava que éreu més. (Riu) De manera que l’infern és això. Mai no m’ho hauria cregut ... Us en recordeu? El sofre, el foc, les graelles... Ah, quina broma! No hi ha cap necessitat de graelles. L’infern són els altres.

Sartre, Jean-Paul, “A porta tancada” , dins Teatre de Sartre, Barcelona, Aymà, 1968 pàg. 71-72, 79-80, 100

Primer pensar, després sentir

Descartes i Plató han estat els autors triats aquest any a les proves de selectivitat. En el primer, un fragment del Discurs del mètode on s’adverteix que aquells que només es refien dels sentits sense fer ús de la raó no copsaran mai el que és Déu i l’ànima. Només podran imaginar el que són però no en tindran coneixement. És precís fer ús de l’enteniment per assegurar-ne el seu coneixement. Racionalisme pur i dur. La raó primer de tot i després els sentits. Un consell força assenyat per als temps que corren, on ens deixem endur per les aparences quan hauríem de fer més cas al bon sentit.

En el segon text de La República de Plató, “más de lo mismo”. El famós mite de la caverna on els presoners dels sentits han d’alliberar-se per contemplar les idees i per damunt de tot la idea de bé. La raó és una altra vegada la protagonista. Només amb el pensament sabrem què és el bé i un cop sapiguem què està bé i què no, podrem actuar assenyadament en la vida privada i en la pública.

La insistència en l’ús de la raó, del bon sentit, del seny, no deixa de ser curiosa. Tot un missatge per les noves generacions dirigides pel poder de la publicitat i dels mitjans de comunicació que donen prioritat als sentits.

Opció A

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment.

René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

Opció B

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans; tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol. I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. [...] És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d’intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

PLATÓ. República, 517

Som inquiets

És ben diferent tenir inquietuds i ser inquiet. En el primer cas vol dir que es tenen ganes de saber coses, interessos diversos, afeccions o passions. En el segon és com ser el cul d’en Jaumet que no s’està mai quiet. L’espècie humana té inquietuds i és inquieta, uns més que altres en ambdós casos, però és així. Que som inquiets és ben evident i es pot consultar en la nova web sobre el camí que hem recorregut al llarg de la nostra evolució.

Els trasllats d’una terra a una altra han estat característics de tota la nostra història com a espècie. Només cal veure les constants migracions i les anades i vingudes dels diferents pobles i ètnies. No tinc res en contra a que si un no viu bé a la seva terra, aleshores vagi a viure a una altra on espera viure molt millor. I si molts trien la nostra per venir a viure-hi serà perquè s’hi viu bé, sinó no vindrien.

El més molest, però, és quan algú d’un altre lloc, potser del propi país, vol venir a treballar a la teva ciutat, al lloc on treballes i te n’has d’anar a treballar a una altra ciutat molt més lluny d’on vius. És aleshores quan penses que seria millor no viure en una ciutat on tothom vol venir a viure i a treballar, com a mínim t’estalviaries haver de fer quilòmetres. És aleshores quan et preguntes: per què l’espècie humana és tan inquieta? No ho podem evitar? (Reflexions entorn al concurs de trasllats d’educació).

“L’única justificació que tenim per limitar la llibertat d’una persona és evitar que aquesta faci mal als altres.” John Stuart Mill.

Sense inspiració

Fa dies que no escric al bloc. Com més dies passen sense escriure-hi, més difícil és tornar a dir alguna cosa que interessi, que capti l’atenció d’algun lector voluntari o despistat. Si no és així, per a què escriure? Escrivim per a que altres ho llegeixin i si volen, ho comentin.

El cert és que els blocs van de baixa, ja no estan de moda. Tindran raó aquells que anuncien la fi dels blocs? Segons les darreres estadístiques de Technorati cada dia s’obren menys blocs. En canvi van guanyant espais els fotoblocs i els videoblocs, que tenen molt d'èxit entre el públic més jove.

Què està passant amb els blocs? Han perdut la seva força virtual? Alguns es dediquen a publicar-los en paper imprès, és aquesta la finalitat dels blocs? Pot un llibre substituir-los?

Quan vaig obrir el meu primer bloc tenia la intenció d’escriure cada dia. Amb el pas dels mesos, escrivia cada dos o tres dies i amb el pas dels anys, com en aquest últim mes, només un cop a la setmana. El mateix ha passat amb altres blocs, els seus blocaires han alentit els seus posts progressivament. Què està passant a la blogosfera?

Per a escriure en un bloc s’ha de tenir alguna cosa a dir. Admiro aquells que dia rere dia, escriuen qualsevol pensament, ocurrència, notícia... Però, quan la inspiració t’abandona, ja no trobes res a dir, ni les paraules adients.

Tugendhat i la igualtat normativa

La setmana del 28 de maig el filòsof E. Tugendhat ha estat donant unes conferències a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Móra de pensament contemporani. No he pogut anar a totes les sessions que hagués volgut per incompatibilitat laboral. Tanmateix, he aprofitat per anar a una del matí i a totes les que s’han fet a la tarda. En totes elles el filòsof ha mostrat un pensament tossut i analític, sempre aplicat a la vida pràctica i a l’individu. Les preguntes a cau d’orella dels assistents (per problemes de sordesa del conferenciant) si no eren prou precises i clares, han estat rebutjades o criticades. Res d’abstraccions ni de pensaments allunyats de la vida. Pel matí Antropologia filosòfica, per la tarda pensaments autobiogràfics dirigits pel professor Francesc Pereña (Universitat de Barcelona).

En una de les sessions del matí Tugendhat va parlar del problema de la igualtat normativa. La idea principal és que la igualtat i la justícia no fonamenten la moral sinó que són anteriors a la moral i que en darrer terme aquesta última les justifica. Per demostrar-ho va partir de les accions humanes, perquè totes les accions humanes depenen de la voluntat i en l’acció social s’integren diferents voluntats. La qüestió és: com s’integren aquestes diferents voluntats? Doncs, o bé un decideix i s’imposa unilateralment, en el sentit que força i controla la voluntat dels altres; o bé tots contribueixen igualment establint una simetria, aquí té el seu origen el concepte d’igualtat i de justícia com alternatives al poder unilateral en una activitat en comú. Aleshores es forma la moral com empresa comú oposada al poder unilateral. Com a exemple: allò just en la consciència infantil apareix primer que la moral. S’actua seguint un sentiment moral. Per l’infant allò injust és el que és desigual: “per què jo i no els altres” reclama indignat i demana una raó normativa en comptes d’un motiu o causa. Quan es busca un estàndard de justícia s’ha de fer referència a la igualtat. La justícia proporcional es redueix a igualtat.

Després va distingir entre discriminació primària (imposada pel poder unilateral sense justificació i la discriminació secundària. La primera es combina amb una moral tradicionalista on certes qualitats de naixement tenen menys valors que les dels altres (ex: homes/dones). Els Drets humans consideren invàlides aquestes distincions perquè no es poden justificar. El segon tipus de discriminació fa referència a una justícia desigual que s’aplica en casos d’inferioritat on la repartició igual seria injusta. Una discriminació sovint oblidada per la distribució per mèrits imposada pel capitalisme on domina una injusta meritocràcia. Sempre allò just és allò simètric, menys si hi ha raons per la desigualtat justa o asimètrica.

Al final, Tugendhat va criticar la concepció kantiana de la moral per ser una concepció pròxima al contractualisme on queda amagada la justícia. En el contractualisme hi ha un intent d’augmentar el poder propi de la moral, en canvi segons Tugendhat la moral es contraposa al poder. Una idea a tenir en compte en la política actual.