No som perfectes

Penso que per més que busquem la perfecció, no arribarem mai a assolir-la. De fet, què és la perfecció? Per Plató les idees eren perfectes, però per a ser-ho no podien estar en aquest món ple d’imperfeccions. Les idees habitaven en un altre món etern, immutable i perfecte. Pels antics grecs el canvi era incompatible amb la perfecció. El mateix Aristòtil va dividir el cosmos en dos regions: la sublunar, lloc del canvi i de la contingència, representada per la Terra; i, la suprallunar, lloc de perfecció i immutabilitat on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes.

La filosofia medieval va continuar aquesta idea i va identificar la veritat i la bellesa amb la perfecció. Aquesta, però, només era possible en un ésser suprem perfecte o Déu. Leonardo da Vinci va intentar dissenyar les proporcions de l’home perfecte (en referència al cos). La proporció i l’equilibri, van ser els distintius de la perfecció durant el Renaixement. En la il·lustració la perfecció es va cercar a través de la idea de progrés. Pel romanticisme, en canvi, només era perfecte la naturalesa. Així, amb el pas dels anys i dels segles els humans varem anar acceptant que la perfecció no era al nostre abast.

Els humans no hem estat mai perfectes i segurament no ho serem mai. Amb tot sempre hem estat cercant la perfecció. Volem millorar, fer les coses més bé, tenir un cos perfecte, una ment perfecte... Però a vegades aquest és un objectiu que està més enllà de les nostres possibilitats. Al final potser acceptarem que és millor no ser perfectes. Com seriem si fóssim perfectes? Sempre diríem la veritat? No canviaríem mai? No ens equivocaríem? No seria tot molt més avorrit? A més a més, els crítics al meu bloc no aprofitarien les meves imperfeccions per a criticar-me. Només quan m’equivoco aconsegueixo que algú comenti els meus articles.

"Tots som humans, i com a humans ens podem equivocar, els humans no som perfectes" B. Pascal: Pensaments

El sentit de la poma

Ahir algú es va deixar abandonada una poma al meu cotxe. És un senyal? Per què no deixar-se un llibre, una carpeta, un paraigua? Per què precisament una poma? Des de temps remots les pomes han estat símbols importants de l’imaginari col·lectiu. La primera i més coneguda de les pomes és la del relat bíblic del Gènesi. La poma era la fruita que penjava de l’arbre del coneixement del bé i del mal. (Rectificació: Tot i que no s'especifica quin fruit era el de l'arbre del coneixement del bé i del mal la iconografia popular l'atribueix a una poma). Eva, seduïda per la serp, va temptar a Adam amb un fruit (suposadament una poma) i des d’aleshores van ser expulsats per sempre del paradís. A partir d’aquell moment van haver de treballar per poder sobreviure. Els humans van quedar per sempre més condemnats a tota mena de desgràcies. Per això, encara avui en dia es parla de la poma de la discòrdia.

De fet el primer cop que trobem aquesta fruita amb el seu nom és en els mites grecs i en els contes infantils. Per exemple en el conte infantil de la Blancaneus la bruixa dóna una poma emmetzinada que provoca l’endormiscament etern de la pobre Blancaneus, fins que el príncep va a despertar-la amb un petó.

Amb tots aquests exemples, sembla ser que la poma no és un bon senyal. El seu simbolisme apunta a un reguitzell de desgràcies i mals auguris. És per aquesta raó que em pregunto: què faig amb la poma abandonada al meu cotxe? La guardo fins que la pugui tornar al seu propietari o me la menjo sense fer cas de les possibles conseqüències negatives?

La filosofia detergent

"En el món filosòfic hi ha molts filòsofs que deliren". Aquesta va ser la primera frase que vaig sentir ahir a l’entrar en una conferència que havia començat pocs minuts abans a l’Ateneu Barcelonès. De què anava? Quin era el tema? Doncs, no era un altre que el de Wittgenstein i la filosofia. El conferenciant era el professor d’universitat Antoni Defez. A continuació va explicar com Wittgenstein defensa el sentit comú enfront el deliri filosòfic. Certament, vaig pensar, de deliris filosòfics n’hi ha de tota mena, per triar i remenar. Alguns deliren tant que s’inventen teories transcendents del que no es pot parlar i seria millor guardar-ne silenci, com diria Wittgenstein. Aquest, però no era el cas del filòsof conferenciant.

Tot seguit T. Defez va formular una pregunta, prou interessant pels mals vents que tornen a bufar des de certes institucions a favor d’una minimització de la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. La pregunta en qüestió era: Quin és l’objectiu de la filosofia? Per Wittgenstein és perseguir la claredat i la transparència, ha de servir per deixar en calma els pensaments. Per aquesta raó una de les condicions imprescindibles per filosofar és desconfiar del llenguatge i analitzar el mateix llenguatge. La filosofia és com un detergent que ens ha d’ajudar a netejar el llenguatge per distingir el que té sentit del que no en té. Perquè, tot i que el llenguatge dóna sentit a les nostres vides, també ens fa cometre molts errors. El llenguatge ens pot conduir, sense que ens adonem, a delinquir en sentit filosòfic. Només podem pensar el que el llenguatge ens permet, és com una presó que oprimeix el nostre pensament. Tanmateix, seguim insistint, lluitant contra les limitacions del llenguatge. No ens conformem amb el llenguatge científic, clar i precís, volem anar més enllà i expressar el metafísic.

La filosofia no ha de propiciar coneixement, va continuar dient T. Defez. L’objectiu últim és el silenci, no de l’ignorant sinó del savi. No s’ha de caure en el parany dels mots. No es tracta de construir una teoria sinó de callar. “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Així finalitza el Tractatus de Wittgenstein. No es tracta però de callar de tot, sinó només d’allò que no té sentit parlar-ne.

Va continuar parlant de Wittgenstein i del filosofar, però de moment en guardaré silenci fins el proper missatge del bloc.

La venjança de la Terra

Venjar-se és una acció mitjançant la qual quelcom o algú torna una ofensa a qui l’ha realitzat. La venjança és el resultat del ressentiment per un mal rebut. Segons el nou diccionari de la llengua catalana la venjança és una punició que hom infligeix a algú per satisfer el seu ressentiment per un dany, per un greuge, etc., inferit per aquest a ell o a altri. Segurament un dels filòsofs que més ha tractat la qüestió de la venjança ha estat Nietzsche a l’atribuir aquest ressentiment venjatiu als esclaus per fer front al poder dels nobles.

“La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment d’aquells éssers als qui els està vedada l’autèntica reacció, la reacció de l’acció, i que es resquiten únicament amb una venjança imaginària.” La genealogia de la moral. Alianza, Madrid 1980, p. 42-46.

Però ara no vull parlar de la venjança humana, sinó de la Terra. Avui, dia 22 d’abril, és el dia de la Terra i s’estan realitzant diferents actes a tot el planeta. En relació a aquesta celebració, fa pocs dies que James Lovelock acaba de publicar un llibre que porta per títol La venjança de la terra. En aquest llibre s'explica què està passant al planeta i com es pot solucionar.

La veritat és que amb tot el canvi climàtic que estem patint i amb l’estiu avançat a l’abril, es podria començar a pensar que realment estem sotmesos a una mena de venjança de la terra amb molt males intencions. Serem a temps d’arreglar-ho o acabarem tots rostits o anegats abans del que ens pensem?

Som valents?

Entre els tèrmits n’hi ha uns quants que se sacrifiquen pels altres quan hi ha perill. Són els anomenats tèrmits soldats. Trobaríem altres exemples en el regne animal. En cap cas es tracta d’una acció realitzada voluntàriament i de manera conscient. Ho fan per pur instint. Cadascú ha de complir amb la funció que la genètica els ha assignat.

En els humans quan un se sacrifica pels altres, es pot parlar d’instint? Existeix algun gen que ens mani a morir pels altres? Amb tot, existeix un cert instint de protecció dels més propers, de la família més pròxima. Però, i amb la resta de la humanitat?

El professor Liviu Librescu va situar-se davant la porta de l’aula per a evitar que el jove assassí matés als seus alumnes. D’on va treure el suficient coratge per a fer-ho? Va ser el resultat d’un instint de protecció? Se sentia innatament responsable de la vida dels seus alumnes? Em pregunto si jo hauria fet el mateix. Molt probablement, sí. La qüestió que em plantejo és per què? Per què sacrificar la pròpia vida per uns altres que no són familiars, sinó simplement amics o coneguts? Per què no amagar-se, arrencar a córrer, fugir cames ajudeu-me? És que potser el professor no va tenir cap altra alternativa? Va ser un simple heroi per les circumstàncies? El seu valor o coratge va ser fruit d’un instint indefugible o bé el resultat d’un sentiment moral comunitari adquirit per l’educació?

Segons Hobbes la naturalesa humana és egoista per naturalesa. “Homo homini lupus”, l’home és un llop per als altres homes. El jove estudiant que va disparar als seus companys n’és un exemple. Però, i el cas del professor Liviu Librescu? Segons R. Dawkins (El gen egoista) som egoistes solidaris. És a dir, ajudem als altres per assegurar la nostra supervivència. Però, en el cas del professor, no va ser així. La seva solidaritat no va assegurar la seva pròpia supervivència. Potser al final haurem de donar la raó a Rousseau quan es refereix a la bondat natural humana? o a D. Hume quan fonamenta la moral en el sentiment innat de simpatia vers els altres? O simplement tenir més o menys valor per afrontar algunes situacions perilloses és una disposició natural que aprenem al llarg de la vida?

Seguíem llegint a classe L’Utilitarisme de J. S. Mill:

“Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. [...] Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella; i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.”

Una societat culpable?

És molt fàcil donar les culpes sempre als altres. Una mostra n’és el darrer cas de violència social que ha tingut lloc als Estats Units. El jove estudiant asiàtic, que va disparar sense gaires contemplacions als seus companys d’Universitat i a tots els que es va trobar pel camí, va deixar una nota donant les culpes de tot a la societat. Però, és la societat la culpable?

Certament no vivim en la millor de les societats possibles. La nostra societat té moltes mancances i punts discutibles, i fins i tot rebutjables. Ara bé, aquest no és un motiu de pes que justifiqui certes accions violentes indiscriminades. Començar a matar al primer que se’ns creua pel davant, no soluciona absolutament res. També, es pot protestar pacíficament i en moltes ocasions amb més bons resultats.

Les accions es poden explicar de moltes maneres. En tota acció s’han de tenir en compte els motius personals, les raons que les justifiquen i les intencions que es tenen per dur-la a terme. L’acció del jove estudiant es pot explicar per molts motius: estava enfadat, volia venjar-se del que ell considerava una situació social d’injustícia... Amb quina intenció? Doncs, podria ser per protestar, sortir als diaris, fer mal... Però, si analitzem la situació des d’un punt de vista extern, una de les raons més probables és que el jove patia un trastorn psicològic greu. La qüestió, potser més important és quina era la causa d’aquest trastorn. Havia estat la societat qui l’havia provocat?

Mentrestant llegíem a classe L’utilitarisme de J.S. Mill:

“La persona es diu per a ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar: per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat?

Si el punt de vista adoptat per la filosofia utilitarista sobre la naturalesa del sentit moral és correcte, aquesta dificultat es presentarà sempre, mentre les influències que formen el caràcter moral no hagin rebut del principi el mateix suport que han rebut d’algunes de les seves conseqüències –fins que gràcies al millorament de l’educació, el sentiment d’unitat amb els nostres semblants (i no es pot negar que això és el que va intentar Crist) es trobi tan profundament arrelat en el caràcter, i per a la consciència formi part de la nostra naturalesa tan íntegrament com ho fa ordinàriament l’horror al crim en joves ben criats.”

Tecnologia i societat

Actualment la tecnologia ens envolta en qualsevol de les activitats quotidianes que realitzem, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Aparells d’ús particular com el secador de cabell, la torradora, la cafetera, la nevera, la rentadora... entre d’altres aparells tècnics –entre els quals es poden incloure totes les TICs- ens són gairebé imprescindibles en el món occidental desenvolupat. El consum d’aparells tecnològics ha provocat com a conseqüència una unificació dels individus, com no s’havia produït mai abans. Es podrien establir, d’aquesta manera dos grups diferents: per una banda, els que tenen l’accés al consum, gaudint de tots els seus avantatges i comoditats; i, per altre part, els que són consumits a causa del seu ínfim poder adquisitiu i per tant exclosos de les noves tecnologies.

En aquesta època on la tecnologia és considerada com una eina de domini de la naturalesa i un mitjà per a desenvolupar les capacitats humanes en tot el seu abast, es pot passar, imperceptiblement a vegades i en d’altres més visiblement, de la tècnica del domini a un domini de la tecnologia. Una de les causes de la ceguesa i seducció del domini tècnic la podríem trobar en el fet que el segle XX és un segle totalment tècnic on l’humà gairebé no pot viure sense la tecnologia, ja sigui en l’àmbit estrictament industrial o en l’àmbit més general dels instruments d’ús individual. La impressió més comunament acceptada és que l’humà no és res sense l’aparell tecnològic. La tecnologia domina en tots els àmbits de la vida quotidiana i gràcies a l’electricitat, que va provocar la segona gran revolució industrial, vivim en un moment de revolució tecnològica que afecta, vulguem o no, a tota la nostra vida i manera de fer les coses.

Per L. Mumford és possible un domini de la tecnologia fent un ús apropiat de la mateixa. Per J. Habermas, és necessari millorar la comunicació amb la naturalesa i no de canviar la tècnica. En canvi J. Ellul considera que malgrat tots els esforços per alliberar-nos del domini de la tècnica aquesta segueix el seu curs imparable sense que puguem fer-hi res. La llei principal de la nostra època, segons Ellul és la següent: “Tot el que és tècnic, sense distinció del bé i del mal, s’utilitza necessàriament quan se’n disposa.” L'Edat de la tècnica.

És la tecnologia la que s'adapta a la societat, i no a l'inrevés? http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2353089

http://www.uoc.edu/premsa/reportatges/comunicacions_mobils.html

Realitat quàntica

Es pot discutir si hi ha una realitat independentment de la nostra percepció de la mateixa o no. Però, per a la física quàntica i per als humans la realitat és multidimensional. La diferència existent entre les nostres percepcions de la mateixa realitat en són una prova. Fins i tot, per alguns la percepció de la realitat pot estar totalment deformada segons els seus interessos. D’exemples n’hi ha molts, per sort o per desgràcia. L’exemple més evident va ser aquell que va conduir a acusar una banda armada d’uns fets que havien estat realitzats per uns altres. En aquest cas hi van confluir molts interessos i manipulacions diverses. Em refereixo a l’11M. Però hi ha altres casos que tot just ara són desvelats. Des d’avui al Google Earth es pot observar quina és la realitat que té lloc al Sudan. Una guerra invisible per la majoria dels mitjans informatius occidentals. Una altra guerra invisible però ben real va ser la que va tenir lloc al centre d’Àfrica entre ètnies rivals. Tot just ara ens l’expliquen algunes pel·lícules de cinema que s’estrenaran aviat. En el seu moment va ser real només per qui la van viure, per la resta va ser invisible.

Un altre cas de divergència de la percepció de la realitat és el que està succeint amb Núria Pòrtules, empresonada per presumpta vinculació a grups terroristes. Una presumpció que no deixa de ser una il·lusió provocada per alguns que volen veure més enllà del que és la realitat. Tots aquests exemples, també ens mostren les greus repercussions per al coneixement de la realitat que poden tenir les diferents percepcions d’aquesta realitat.

He relacionat aquestes idees després de sentir avui a Teresa Versyp en una conferència a la UdG sobre “La realitat quàntica: una nova dimensió de coneixement”. Quina relació té amb la multidimensionalitat de la realitat i la nostra percepció d’aquesta realitat? Doncs, segons el nou paradigma quàntic: l’Univers és subjectiu en el sentit que nosaltres formem part d’una realitat quàntica i decidim com es manifesta. No es pot conèixer el present en tots els seus detalls perquè té múltiples possibilitats (principi d’incertesa de Heisenberg). A més a més, els darrers estudis sobre la composició dels àtoms i les partícules subatòmiques condueixen a pensar que els àtoms interactuen contínuament amb una dimensió invisible. S’ha arribat a parlar d’un buit quàntic constituït per partícules que apareixen i desapareixen. Aquestes partícules formarien un mar d’energia que ho impregnaria tot i seria invisible a qualsevol longitud d’ona. Aleshores, la realitat tindria una dimensió invisible. Malauradament, en el camp social, no calen gaires teories quàntiques per adonar-se’n que la realitat té una dimensió invisible, sobre tot quan hi ha certs interessos per a no fer-la visible.

“Reconeixem i hem de reconèixer les limitacions de la nostra activitat cognoscitiva. No podem equiparar, de manera justificable, la realitat amb el que pot, en principi, ser conegut per nosaltres; ni es pot equiparar la realitat amb el que poguéssim, en principi, expressar mitjançant el nostre llenguatge. I el que és verdader aquí per al nostre tipus de ment és també verdader per a qualsevol altre tipus de ment finita. Qualsevol tipus de ser cognitiu físicament factible pot conèixer només una part o aspecte de la realidad.” RESCHER, Nicholas. Razón y realidad: la infradeterminación de las teorías y los datos

La fórmula de la Felicitat

Segons les enquestes els països nòrdics tenen un índex més elevat de felicitat. Catalunya se situaria cap a la meitat. Però ara volen fer una nova enquesta per avaluar quin és el nivell de felicitat dels Catalans. Una enquesta que costarà bastants euros i no sé de què servirà. Per moltes enquestes que es facin, valorar si la població és més o menys feliç és sempre una qüestió de matís. A part, les enquestes poden ser molt manipulades, i això ho saben els que tenen coneixement de les tècniques per elaborar-les.

Ser feliç o no, pot dependre del moment, de les circumstàncies personals, del nivell adquisitiu, de les expectatives i projectes... E. Punset en parla en el seu llibre El viatge a la felicitat. Segons ell, les claus de la felicitat són el plaer, el compromís, l’absència de por, en parar o no atenció als detalls de la vida quotidiana (a vegades es veuen els arbres però no es veu el bosc). La gestió de la felicitat se situa en el sistema límbic. Existeix un component genètic important en la felicitat. En el fons, doncs, el secret de la felicitat està en un mateix i la genètica hi té molt a dir. Amb tot, sempre hi ha condicionants externs que poden influir més o menys. Contràriament la gent pensa que en la vida tot depèn de l’esforç o de la sort. No és ben bé així. S’ha de tenir també en compte el comportament dels altres. La vida és un joc on hi ha molts participants i sovint tots volen aconseguir el mateix.

Però, hi ha una fórmula de la felicitat? Sembla ser que sí. Per Punset és la següent: la felicitat seria igual a l’emoció al principi i al final del projecte multiplicada per la suma del manteniment i atenció al detall, el gaudi de la recerca i l’expectativa, i les relacions personals (tots ells formarien part del que anomena els factors significatius). El resultat s’ha de dividir per la suma dels factors reductors (on intervenen decisivament: l’absència de desaprenentatge, recurs a la memòria grupal, interferència amb els processos automatitzats i predomini de la por) més la càrrega heretada (que pot ser modificada per mutacions lesives, desgast i envelliment, exercici abjecte del poder polític i estrès imaginat).

Una de les cites del llibre que més m'ha agradat és la de A. Schwaitzer (metge i pacifista):

“La felicitat no és més que una mala memòria i una bona salut”.

El desamor

Enamorar-se pot ser fàcil o no, depèn de cadascú i de les oportunitats que es tinguin. Per alguns les oportunitats són excel·lents i s’enamoren més del que voldrien. Però és diferent enamorar-se que enamorar. N’hi ha que només amb un somriure, amb una paraula o amb un simple gest enamoren a qui volen. En canvi d’altres la naturalesa no els ha dotat dels dons de l’enamorar. No enamoren ni somrient, ni plorant, ni maquillant-se, ni vestint-se de manera que altres sí enamorarien. A vegades, més del que voldria, estic en el segon grup. Aquesta és la qüestió: per què ens enamorem de qui no ens estima? A la que podem afegir: per què no aconseguim enamorar de la manera que voldríem?

Plató va dedicar tot un diàleg a parlar de l’amor. En el Convit o el Banquet (segons la traducció que es faci de la paraula symposium) els convidats van explicant la pròpia teoria sobre l’amor. Que si és cercar el que ens manca, que si es tracta de buscar la mitja taronja, que si busquem un altre jo mateix, que si es tracta d'anar més enllà en la recerca de la bellesa perfecta... En definitiva es poden dir moltes coses de l’amor i cadascú tindrà raó en la mesura que la seva definició correspongui a un cert tipus d’amor. I la veritat és que no tot l’amor és igual. Es pot tractar d’amor fraternal, eròtic, ludus,...

S’ha tractat molt l’amor i poc el desamor, quan potser el més difícil és adonar-se que l’altre no t’estima i haver de desenamorar-se. Deixar d’estimar, deixar de voler, deixar de desitjar l’altre, deixar de sentir, allò tan especial per un altre. Pensar que tot s’ha acabat, que ja no podràs estar més amb ell, perquè no vols tornar a sentir el mateix, que res no serà igual. No és fàcil, gens fàcil. Malgrat tot, a mesura que passen els anys, sense ser-ne del tot conscients ens anem acostumant al desamor. El pitjor de tot es pensar que l’altre ja no sent el mateix, i que potser mai ha sentit el mateix que sentíem nosaltres. Que tot plegat va ser fruit de la maleïda imaginació o d’haver interpretat malament els senyals que ens oferia la vida. Espero que sigui veritat que la distància i el temps tot ho cura.

"La clau ens la pot proporcionar una de les exigències ideals, com les hem denominades, de la societat civilitzada. Diu: Estimaràs el pròxim com a tu mateix. És una màxima coneguda arreu del món i, sens dubte, és més antiga que el cristianisme, que la proposa com un dels seus clams de què està més orgullós. Però, certament, no és molt antiga; fins i tot en èpoques històriques era encara desconeguda per la humanitat. Adoptem ara una actitud ingènua al seu respecte, com si l'escoltéssim per primera vegada; no serem capaços de reprimir un sensació de sorpresa i perplexitat. Per què ho hem de fer? De què ens serveix? Però, sobretot , com ho hem de fer per dur-lo a la pràctica? Com pot ser possible? El meu amor és una cosa tan preciosa per a mi que no puc lliurar-la sense pensar-m´hi. M'imposa obligacions que només puc acomplir amb sacrificis. Si estimo algú, cal que s'ho mereixi..."

"Hi ha un segon manament, que encara em sembla més incomprensible i que suscita en mi una resistència més gran. Diu: Estimaràs els teus enemics..." S. Freud: El malestar en la cultura.

L’auto-superació

El desig de superar-se és connatural a l’espècie humana. Si no fos per aquest desig, segurament no haguéssim baixat dels arbres i malauradament tampoc estaríem destruint els recursos naturals. Però quan es parla d’auto-superació s’han de distingir dos nivells: un seria el físic i l’altre l’intel·lectual. Per extensió alguns ho han volgut aplicar també a la mateixa naturalesa i al pensament, a les idees. Per exemple el sistema hegelià intuïa l’afany de superació de les idees per anar més enllà de les diverses realitats existents i assolir l’absolut, la seva plena realització.

Superar-se físicament és el que pretenen els esportistes quan s’esforcen per ser els primers en el seu esport. Per a ells no n’hi ha prou amb guanyar, han d’aconseguir les millors marques, han d’aconseguir auto-superar-se. El problema és que sovint utilitzen mètodes que no són legals per assolir les seves fites. Darrerament s’han conegut molts casos d’esportistes de fama mundial, per les medalles i rècords obtinguts, que van fer us de substàncies dopants amb el perill que implica per la seva pròpia salut. L’últim cas ha estat el d’un nedador que va haver de deixar la competició.

Avui, precisament es donen els premis Laureus de l’esport als esportistes més destacats de l’any. No sé si premiaran l’esforç de superació, sense trampes, o la popularitat d’alguns esportistes. La qüestió és que s’ha preparat una gran cerimònia al palau Sant Jordi.

En altres àmbits l’esforç de superació també té recompenses, però no tan distingides. A excepció dels premis Nobel on es premia l’esforç intel·lectual de científics, literats, economistes en un gran acte. En l’àmbit del pensament, l’esforç mental dels filòsofs també té algun premi, però normalment passa més desapercebut, com si no fos igual d’important que els altres.

“Ara la tasca ja no consisteix tant a purificar l’individu de la manera sensible i immediata i a convertir-lo en una substància pensada i pensadora, sinó més aviat en el contrari: a realitzar efectivament i a espiritualitzar l’universal mitjançant la superació dels pensaments fixos i determinants.” G.W.F. Hegel: Fenomenologia de l’esperit. Pròleg

Creacionistes

Una cosa és voler crear pensament, és a dir, aportar idees originals i noves, com per exemple les que intento produir en aquest blog. Sense gaire fortuna, tot s’ha de dir. Sobretot ho dic pels darrers comentaris, que brillen per la seva absència. O bé crear una obra d’art, com el que fan els artistes mitjançant diversos materials. En ambdós casos la creació sempre parteix d’alguna cosa prèvia, ja sigui d’idees anteriors, de materials disponibles... Una altra cosa és pretendre crear del no res a partir d’una instància superior a tot el que existeix. Això és el pretenen defensar els creacionistes i a més n’estan fent propaganda com es pot llegir a la següent notícia de vilaweb: Els creacionistes reparteixen propaganda a professors de la UB- L'Atlas del Creacionisme l'han repartit ja en diverses universitats europees

Malgrat la pluralitat de proves que recolzen l’evolucionisme, n’hi ha que encara segueixen insistint en la creació dels éssers vius per un ésser superior i totpoderós. Actualment negar l’evolució és negar l’evidència. En alguns Estats de nord-america sembla ser que allò evident es tapat per núvol de superstició i creença. Tot i que no cal anar tan lluny. Un dia una professora de filosofia em va dir que ella no ensenyava l’evolucionisme perquè no hi creia i no en volia sentir a parlar. En canvi creia en una creença obsoleta i mancada de proves.

Els que creuen en el creacionisme són pocs, però força tossuts. Segueixen mantenint una teoria basada en un llibre mític i ple de metàfores com la Bíblia. La qüestió és com és possible que avui en dia, encara hi hagi gent que negui l’evolució. Són uns ignorants? Alguns potser sí, però els altres (la majoria) estan encegats i no veuen més enllà de les seves creences. És que potser no hi ha prous fòssils que demostren el contrari? Cada vegada s’estan obtenint més proves que confirmen l’evolució de les espècies defensada per Charles Darwin i continuada per les diferents teories evolucionistes posteriors. Per exemple s’han trobat fòssils de peixos amb potes, precedents dels primers rèptils; animals que han anat modificant els seus gens al llarg dels milers i milers d’anys d’existència; el nostre parentiu amb els ximpanzés, amb els que compartim el 98 gairebé 99 dels gens; etc.

«Quan considero tots els éssers no pas com a creacions especials, sinó com els descendents directes d'uns pocs éssers que visqueren molt abans que es diposités la primera capa del sistema silurià, em sembla que s'ennobleixen. ... Com que totes les formes de vida existents són descendents directes de les que visqueren molt abans de l'època siluriana, podem estar segurs que la successió ordinària per generació no s'ha trencat ni una sola vegada, i que cap cataclisme no ha desolat el món sencer. Per això podem mirar amb alguna confiança cap a un futur segur de la mateixa durada immesurable. I, com que la selecció natural treballa només per i per a benefici de cada individu, tots els dots corporals i, mentals tendiran a progressar cap a la perfecció." Charles Darwin: L'origen de les espècies